“-Alex, crec que hauries de parar- escolto de fons. Li dono una altra calada al meu canut i continuo parlant amb la noia que tinc davant, no sé qui és però m’ha donat una caixa de cigarrets i els seus guants.”


XV/V/MMIV



Ja fa setmanes que la investigació va començar i els detectius no han descobert quasi res. El pare de la Max segueix afirmant que ell no té res a veure amb l’assassinat, el noi aquell del diari té quartada, va dir que li va sorgir un assumpte familiar i li va cancel·lar la cita, hi han testimonis. Bàsicament, no en sabem res. Com pot ser que si l’han matat al carrer no ho va veure ningú? Per què no hi han proves?

Vaig intentar allunyar-me de la ivestigació i no estar tant al corrent, al principi em va ajudarperò ara, ara no puc, em rondina el cap tota l’estona, fa mal i cada cop que ho torno a pensar és com si la daga que es va formar a l’enterar-me que la meva millor amiga havia mort, s’enterrés cada cop més endins meu, més profund, més dolorós.


“La noia s’ha anat i ens ha deixat a la Max i a mi soles. Em diu que ens anem ja a casa, que ja hem tingut prou per avui. Comencem a dirigir-nos cap a l’estació de metro per anar-nos a casa. Fa fred, el fum del meu cigarret em dona a la cara, escoltem algo.”



XVI/V/MMIV



Avui crec que no aniré a l’escola, ahir vaig estar pensant en tot això, i cada cop ho veig més fosc, com si el cas de la Max fos un carreró i ningú hi trobés sortida, com si no existís. No paro de pensar en com fastigós és el Daniel, com un pare li ha pogut fer això a la seva pròpia filla? He tingut algunsflashbacksd’una nit que vaig anar de festa amb la Max, però tot està molt borrós per a mi, com si fos un somni del que no m’enrecordés, per més que ho intento no puc, no puc recordar res, venen quan menys m’ho espero. Dins meu tinc una mena d’angúnia la qual no em deixa fer res, això em recorda als següents dies de quan em vaig enterar d’allò de la Max, no sé perquè aquest sentiment està tornant a mi com si mai s’hagués anat. Com si no existís cap persona que l’hagués matat, i ningú que almenys sapiguem d’ell.. No paro…

“Un soroll molt fort ens espanta a les dues. Parem a un carreró, puc notar la ràpida respiració de la Max, caminem ràpid endintsant-nos en ell.”


XIX/V/MMIV



Ningú sap on era el Daniel aquella nit, encara que no hi hagin proves que el delatin, crec que el tancaran a la pressó, això em tranqul·litza una mica.



XXIII/V/MMIV



El pare de la Max, finalment, és a la presó. Per fi, tot això ha acabat. No més investigació i dolor. Ja està. Un home desalmat ha assassinat a una noia, innocent, la Max, la meva millor amiga. Espero que es podreixi allà, perquè no mereix el dret de viure lliure, mai més. Espero que es penedeixi del que va fer.


“Carrer 4”


XXVII/V/MMIV



Ja fa uns dies que han donat per tancada la investigació, però encara que pensava que els incontrolables pensaments s’aturarien, no ho han fet. Tot el cas encara em tortura el cap i no em deixa en pau. Com és que han engarjolat al Daniel per l’assassinat de la seva filla sense proves? i si no havia sigut ell qui l’havia asfixiat? i si era algú que ara està lliure? això significa que sempre seguirià així, lliure, una persona culpable, això no pot ser. Crec que això de pensar tan sobre el cas de la meva millor amiga no m’aporta res de bo, dia sí dia també hi penso en la Max, en què podria haver passat, en què hagués passat si ella seguís viva, en si elsflashbackshi tenen algo a veure amb la mort de la Max…


XXX/V/MMIV



Avui m’he aixecat bastant bé, ja que és dissabte, i a mi els dissabtes em fascinen. Els dissabtes sempre quedava amb la Max, però allò ja era algo del passat, llunyans records amb la persona que més feliç m’havia fet mai, ara que ella no estava no hi havia cap mena de llum dins meu. Per el meu cap no paren de passar la mateixa pregunta dia rere dia, i si l’assassí continua lliure i mai el condemnen? I si mai es sap qui ha sigut? I si la Max queda en l’oblit per sempre? I si la Max ara és només pols i un cas al qual ja ningú s’enrecorda? I si, i si, i si…?


“-Para! Basta! No, no!- els crits sonen com un ressò infinit, no puc fer res. Res.”

“4 de la matinada”

“Ella no deixa de cridar, jo tinc por, ella plora però un somriure no abandona la meva cara.”



“La Max i jo ens hem anat de festa, un idiota amb el que havia quedat, l’ha deixat plantada. He tingut que escapar-me de casa sense que els pares s’adonin per acompanyar-la. Ens ho estem passant genial. Ella no vol fumar res però jo ja en porto dos canuts i mig i estic genial.

-Alex, crec que hauries de parar- escolto de fons. Li dono una altra calada al meu canut i continuo parlant amb la noia que tinc davant, no sé qui és però m’ha donat una caixa de cigarrets i els seus guants. Parlem una estona, les veus es difuminen i el fum em fa tossir un parell de cops, veig borrós.

La noia s’ha anat i ens ha deixat a la Max i a mi soles. Em diu que ens anem ja a casa, que ja hem tingut prou per avui. Comencem a dirigir-nos cap a l’estació de metro per anar-nos a casa. Fa fred, el fum del meu cigarret em dona a la cara, escoltem algo. Un soroll molt fort ens espanta a les dues. Parem a un carreró, puc notar la ràpida respiració de la Max, caminem ràpid endinsant-nos en ell. Han passat uns minuts i ens assegurem de que no era res.

Ho comprovo tot per últim cop.

Carrer 4. 4 de la matinada. 4 del mes 4 del 2004.

És l’hora.

Porto els guants d’aquella noia posats, estem a una zona de fàbriques, no hi viu quasi ningú per aquí. M’apropo més a ella. Un moviment ràpid. La meva mà es mou iel seu cap s’estampa contra la paret. Crida de dolor però no es pot moure. Cau a terra.

-Para! Basta! No, no!- els crits sonen com un ressò infinit, no puc fer res. Res. Una cosa començada s’ha d’acabar i aquesta cosa va començar fa anys.- Àlex! Què fas? Para!-Ella no deixa de cridar, jo tinc por, ella plora però un somriure no abandona la meva cara. Les meves mans una mica tembloroses envolten el seu coll i l’apretenuna mica. Lo just per espantar-la però per no fer-li tan de mal, no encara.

-Oh Max, què passa? Què tens por?- començo a dir, baixet, quasi xiuxiuejant-li a l’orella.- Quatre anys, quatre anys des de que va començar tot. Que te’n recordes?- em mira amb desesperació, les llàgrimes rellisquen per les seves fines galtes una rere l’altra.- Te’n recordes de quan tothom m’ignorava i tu eres el centre d’atenció en tot? I tu, sempre tan bonica que els nois i noies van darrera teu i jo des d’aquell any em vaig convertir en l’Amiga de la Max. Àlex? Qui és? Ni idea, ah, si, aquella noia que va amb la Max.- Segueixo dient amb ironia.- Estic farta, farta de no ser ningú pel món. Però no et preocupis perquè això s’acabarà aviat.- un fulgor de terror li atravessala cara i els seus ulls cada vegada són més vermells. Les meves mans apreten cada cop més i més. Ella intenta dir algo però les paraules se li aturen a la gola.- Ja no vull ser la teva ombra, bonica.

-Àlex…- aconsegueix pronunciar i en aquest moment la ràbia acumulada del pas dels anys fa que les meves mans acabin el que havia començat.

La llum dels seus ulls s’apaga, les llàgrimes s’aturen, deixa d’intentar lluitar. És morta. És morta per asfíxia.”


EPÍLEG:



IV/XII/MMV



Avui fa un any i vuit mesos des de que va passar tot. Ja és decembre i el fred s’apodera del meu cos, les fulles ja han abandonat els arbres i ha nevat un parell de cops.

Els records van venir progressivament, fins que un dia, un dia ho vaig recordar tot i les imatges em van fer mal al cap. Vaig estar aterroritzada i traumada per molt temps, la por per mi mateixa encara perdura.

Després del que vaig fer vaig tornar a casa i ningú mai es va assabentar.

No he pres cap tipus de substància il·lícita després d’allò, mai més, perquè elles van treure el pitjor de mi. I vaig fer algo del que em penediré tota la vida. I li vaig fer mal a molta gent, però sobretot, a mi mateixa. L’enveja i la desesperació em van convertir en un monstre.