V/IV/MMIV



La Max ha mort, millor dit, ha sigut assassinada.



Estava ahir sobre un quart de vuit prenent-me l'esmorzar, mentre veia les notícies diàries deTV3, quan el periodista va anunciar “notícia d'última hora, s'ha trobat el cos d'una noia d'entre15 i 17 anys amb diversos hematomes arreu del coll, se sospita que la causa de mort ha sigutd'asfíxia, estem a l'espera de que reconeguin el cos”. Em vaig quedar una mica impactada. Desobte la mare em va cridar, m'havia d'anar. Vaig recollir les coses i vaig sortir de casa per anara l'escola.



Vaig dirigir-me al parc on sempre quedo, 20 minuts abans d'entrar, amb la Max, la meva milloramiga. Va passar una estona i no venia així que vaig enviar-li un missatge però mai li va arribar.Una mica confusa vaig entrar a l'escola, jo sola, vaig decidir pensar que s'havia adormit.



A l’acabar l'horari escolar i veure que la Max no havia aparegut em vaig començar a preocupar.A l’arribar a casa em vaig trobar els pares de la Max amb la mare parlant, semblaven tristos.Mai m'havia agradat el pare de la Max, la seva mare mai s'havia assabentat de les agressionsque la meva amiga rebia.



-Va ser avui a la matinada- va comentar la mare de la Max entretalladament i amb llàgrimes alsulls. No estava entenent res, de què estaven parlant? Em vaig apropar a la sala d'estar, on es trobaven tots reunits.



-Què passa?- vaig preguntar desanimadament



-La Max ha mort, millor dit, ha sigut assassinada- va respondre el seu pare amb ràbia envoltant-li per tot arreu.



No vaig dir res, no vaig sentir res, excepte un gran forat a dins meu. No podia ser veritat. Vaigcaminar cap a la meva habitació, escoltant la veu de la mare cridant-me que tornés, no li vaig fer cas. Una petita i insignificant veu del meu cap em deia que tot era culpa meva. Vaig estirar-me al llit i em vaig quedar tota la tarda mirant el sostre fins que arribada la nit em vaig adormir.Avui no he anat a l’escola. No és veritat, és impossible que la Max hagi desaparegut d'aquestpla existencial, no ho és.



VIII/IV/MMIV



Avui ha sigut el funeral, em vaig posar el vestit negre d’encaix que la mare m’havia comprat feia uns mesos.

[…]

-Era una persona alegre i carismàtica, tots lamentem la seva pèrdua, va ser una nena plena de vida. Encara que ja no estigui amb nosaltres sempre estarà als nostres cors.- Va pronunciar la persona que dirigia el funeral, mentre jo m’enfilava en els meus records amb ella. Vaig recordar cada riure i cada llàgrima que vam viure juntes. Recordar feia mal. I per primer cop des de la notícia una llàgrima va caure per la meva galta. Perduda en els meus pensaments, la mare em va avisar de què era el meu torn de donar el discurs. Vaig pujar a l’escenari i vaig començar a pronunciar les paraules que havia estat pensant en el cotxe, de camí.

[…]

Vaig entrar a la sala on era ella, aquell seria l’últim cop que la veuria. I allà era, amb una vida arrabassada. I per primer cop m’ho vaig creure. Ja no hi era. Estava pàl·lida i tan bonica com sempre, amb un vestit blanc de seda i aquell collaret de perles que tan li agradava. Em vaig inclinar cap a ella i li vaig fer un petó d’acomiadament al front i li vaig xiuxiuejar a l’oïda:

-Adeu, t’estimo.

[…]

Fa una estona que he arribat a casa, la mare m’ha dit que la policia ha iniciat la investigació i que els pares de la Max ens mantindran al corrent de la situació. No sé com sentir-me al respecte encara. No he anat a l’escola durant aquests dies, no em sento capaç. He pensat molt en tot el que ha passat i estic molt cansada, de tot. Tot això m’està consumint, aquest sentiment m’està esgotant física i mentalment, em fa sentir buida, com que em faltés una part de mi, com si no fos jo o com si no estigués en el meu propi cos. De vegades sento una mena de pena a dins meu, d’altres un buit a l’estómac i d’altres com si no hagués passat res, com un sentiment d’indiferència, com si la Max no hagués significat res per a mi.



Em sento confusa tota l’estona, perquè pot ser jo sé una cosa que la resta no sap.