CAPITOL 3



S’ acaramullen, no em deixen respirar, m’asfixien. És com un joc per ells, si, pels records només és un joc, per jo una manera d’expressar mal per tots els motius possibles. És una sensació estranya, comença amb una foscor i de sobte una llum cagadora.



Aquest no comença d’una altra manera, em trobo a una habitació obscura il·luminada nomes per una petita làmpara de sostre que paradella. Un silenci sepulcral m’envolta, fa fred, la humitat m’encrespa els cabells i em sent tan sola... tan sola. Es senten veus a l’altre costat de la porta. És una impressió xocant, mirar el que fas tu mateixa sense tenir ningun tipus de poder damunt la teva persona, xocant i desconcertant. M’apropo a la porta i l’obro poc a poc, defora no és molt diferent que aquí dins, obscuritat per tot arreu, sempre veig obscuritat. Alguna cosa dringa al final del que pareix un túnel subterrani. Vaig vestida de negre, amb el pel negre caient sobre les meves espatlles, però el més sorprenent és que pareix que duc un arsenal d’armes al meu cos. A la cintura duc penjant una pistola nou mil·límetres. No sé com ho sé però m’ha sortit sol. A l’altra banda un punyal ficant dins una funda amb el gravat “Et major effecta est virtus arma”. A l’esquena duc dues espases i a la bota es veu la forma d’un ganivet petit. És a dir, pareixo un exercit sencer. Sento passes, m’amago darrere la columna de la dreta i m’acoto. Les trepitjades son cada vegada més a prop i em col·loco en la posició que ja em sembla familiar, és la de un depredador a punt de caçar la seva pressa. Ja sé el que ve ara, ve el final del somni, el final del record, el final d’una vida.



Aquesta vegada ha estat més ràpid que les demés, però encara i així em desperto suant i amb la respiració agitada. Alguna vegada he arribat a cridar i cada vegada venia algú diferent a atendre el meu malson. Duc dues setmanes a aquesta habitació d’hospital, no ser com vaig arribar aquí, l’únic que record és als meus segrestadors plens de sang i malferits, em varen treure d’allà abans de que pogués ajudar-los, perquè volia ajudar-los. Encara que no comprengués el que havia passat a aquell vídeo em sentia amb la responsabilitat de pagar el mal que els hagués pogut causar. No sé qui va ser el que va entrar a aquell magatzem abandonat però era algú que sabia el que feia perquè va acabar en un tres i no res. La manera en que es movia, la manera en que lluitava em sonava familiar però no he desxifrat qui és encara, ja que no he pogut sortir d’aquesta sala durant les dues setmanes que he estat aquí. Cada dues hores algú passa pel forat de la porta una palangana amb tot el menjar que podria necessitar. El que jo demano m’ho duien però no soc molt exigent, no em refio de les persones que s’amaguen darrera les portes i no és estrany, qualsevol persona amb un poc de sentit comú no ho faria. Encara que jo començo a dubtar de si tinc sentit comú o no, començo a dubtar de moltes coses sobre jo mateixa. Fa un parell de dies que planejo la meva escapada però la por, encara que l’hagi volguda deixar a aquell vell magatzem de rates i brutícia encara em persegueix. Es troba a un racó de la meva ment on les coses no s'esborren, l’anomeno el gran palau. Allà emmagatzemo tot el que em queda gravat de per vida, on es queda escorat.



El meu pla es basa en la improvisació, sé que no és un bon pla però és l’únic que tinc. Per això he de deixar els remordiments a un costat i començar a comportar-me com una supervivent. És l’hora de l’acció.



El llum s’ha apagat, el meu propòsit és en marxa. Començo a cridar i a donar cops a les parets. En el temps que duc aquí sé que el canvi de guardià és a les vint-i-dues hores així que aprofito aquest petit interval per reclamar l’atenció de la infermera que entra quan tinc malsons, és muda, crec, no em xerra mai. Com havia suposat l’ infermera entra i mira per tot arreu per poder localitzar-me, però no hi soc al seu camp de visió, em trobo darrera la porta. Quan la dona fa el pas definitiu surto del meu amagatall i tanco la porta amb la pobra senyora dins. Ella comença a donar cops a la porta i a cridar paraules que no entenc. Al final no és muda sinó antipàtica. Per no perdre temps començo a córrer. És un hospital, veig les portes contigües a la meva i no evito pensar si hi haurà gent com jo allà ficada. Giro el cantó i em trobo a un home corpulent però a la vista no molt àgil. Ell es disposa a atacar, però de sobte un interruptor dins el meu cos s’activa. La sang bombeja més fort que mai i em sacsejo una vegada, dues, tres... Em trobo a un estat d’assimilació. El ganàpia de davant meu també s'ha aturat a contemplar la anomalia, de sobte es sent un clic. Els meus ulls es tornen inexpressius, les meves mans han deixat de tremolar i el meu pols es relaxa. Estic posant la famosa posició, no vull fer-ho però no puc aturar-ho. Començo a córrer cap a ell. L’home també a començat a córrer però cap a l’altre costat. No sé perquè sabent que és més gran i més fort que jo ha volgut escapar-se en comptes de barallar-se amb jo. El persegueixo durant cinc segons i quan l’encalço el tiro en terra. I... be, quan acabo i em desperto de aquell tràngol no em puc creure el que veig. Ja ho havia vist moltes vegades als meus somnis però és molt diferent ara, en persona.



Em quedo observant la escena que hi ha al davant dels meus ulls fins que sona una alarma que em pita a les orelles. Em dono conta de que he perdut molt de temps, miro als meus costats i decideixo anar cap a la dreta. Al cap de deu minuts, 5 passadissos i, lamentablement, un guàrdia més arribo a una porta tancada que posa sortida, així que corro cap a ella i l'obro. L'aroma a llibertat em colpeja en tota la cara. Em quedo gaudint-i recordant les últimes cinc setmanes. Totes elles intenses, aclaparadores i destructives.



Surto corrent pels carrers de la ciutat, corro i corro, però no puc parar, les meves cames no volen parar, volen estar tan lluny d'allà com sigui possible. Per fi atur i descans en una columna del parc, no sé el que he estat corrent però he arribat lluny, ara ja puc pensar. No puc anar a casa, segurament si vaig em trobessin i Tom sap tenir cura de la mare. Em examino, la roba està neta. Porta etiqueta: "Empresa Garilot", he sentit parlar d'ella, una empresa d'aires condicionats. Una empresa així no ven roba, que estrany. Decideixo que no tinc on anar així mitja hora després estic davant la porta de l’edifici de Garilot. Està tot tancat però encara i així trobo una finestra petita dalt de la façana. Veig que hi ha plantes enfiladisses que pugen pel lateral, començo a enfilar-se per elles. En arribar a dalt de tot veig que encara em queda un tram a l'esquerra per arribar a la petita finestreta. Tres passos calculo jo per poder assolir l'alzeifar. Em començo a gronxar amb cura i amb si arribar amb una mà a agafar-me al sortint. Amb totes les meves forces em pujo amb els braços i entro.



A dins no està del tot fosc, hi ha llums a les parets que emeten una tènue llum blanca. Camí cap al passadís principal examinant les portes en els laterals. Hi ha alguna cosa al final que capta la meva atenció i vaig sigil·losament lent cap a aquesta porta mig oberta que em crida, com si m'hagués lligat i m'estigués arrastant cap a ella. Quan arribo a ella la obro lentament i dins trobada una porta de metall d'acer pur amb un detector d'empremta dactilar i una contrasenya. M'acosto i la curiositat em pot i toco el buit on es suposa que he de posar el dit. Quan el detector ja ha examinat el meu polze ho retiro i espero. Una veu monòtona em sorprèn dient: "Isabella Fields, empremta dactilar acceptada, resident número tres." Dono un pas enrere. "Contrasenya siusplau". Contrasenya, contrasenya ... De sobte la meva mà s'aixeca i comença a escriure cinc números que per a mi no tenen cap sentit però que necessito desesperadament posar. "63.480, contrasenya acceptada, sigui benvinguda Fènix". Fènix, en dir aquest mot es em posa la pell de gallina i un pujo em recorre el cos. El tancament de la porta s'obre i empenyo la porta cap a mi per acabar-la d'obrir.



Em trobo a una sala plena de calaixos i arxivadors, a la dreta hi ha una porta, l'obro i per la meva sorpresa em trobo amb una tira de lliteres que arriben fins al final, a uns 20 metres. Mai havia vist res semblant. Torno a l'habitació anterior. Em poso a obrir arxivadors buscant la paraula Fènix, Busco la "F" en el tercer armari i allà està. El agafo ràpidament i el llegeixo: "Millor en classificació, component número u, fila 3. Nombre de treballs assignats: 342. Nombre de treballs encertats: 341." No entenc el que posa, no aconsegueixo entendre que vol dir. Hi ha 1 nom abaix que em fa recordar i de sobte.



Estic amagada a la paret que dóna a la saleta on dos homes estan parlant. Un està estirat al llit amb tubs i més equipament mèdic.



-Has de matar aquest nen, va veure el que no havia quan no havia de, ha de morir Alex i ho saps.



- Ho sé pare, ho sé ... Demà mateix enviament al meu millor home a fer la feina.



- Amb el teu millor home no et referiràs a aquesta nena repel·lent i creguda que tens allà tancada, no?



- Pare, és la millor en el que fa, si li dic a Isabela que ho faci, ho farà. Així li ho hem ensenyat des que va néixer. La seva mare no va tenir més remei que deixar-la amb nosaltres, ens devia massa diners.



- Ho sé, ho sé ... A part del noi, el lliurament va anar bé, no?



- Sí, pare tindràs el teu cor dins d'un mes i mig.



- És massa temps.



- Tranquil, els metges han dit que duraràs fins llavors.



El cap em donava voltes, ja ho recordo tot. Les armes, la meva infància com un ensinistrament, sóc dolenta, mato per diners, sóc una i vaig matar al noi pel capritx d'un home que segurament es mereixia morir. Ja no puc amb això, és massa, els seus amics també van morir per culpa meva. He de fer alguna cosa. Miro una altra vegada el nom de l'arxiu i em juro a mi mateixa la venjança que el meu interior estava esperant.



“Et major effecta est virtus arma”