És tot fosc i noto la tela enganxada a la meva cara, sento que m’ ofec. Una gota de suor em regalima per la galta esquerra i em va fent pessigolles fins que s’atura al coll de la camisa. Faig força amb les mans intentant lliurar-me del que pareixen cordes lligades al voltant dels meus canells. A cada remoguda la cadira en la que estic asseguda fa un renou desagradable que fa que m’estremeixi. Una olor de fusta cremada m'envolta i la meva ment reacciona pensant quins llocs podrien correspondre amb aquest pudor. La millor opció i la més coherent era la d'una fàbrica de fusta. Em concentro amb els sons que vaguen al meu voltant, la repicadissa de les gotes de l'aigua de pluja caient sobre una espècie d'espai on l'eco és més gran, un constant xiulet gairebé silenciós que s'escolta cada determinat temps i el cruixit de les taules de fusta sobre les quals hi ha la vella cadira que sosté el meu debilitat cos. Estic cansada i el no veure el que m'envoltava fa que l'estada en aquest lloc desconegut és encara més agonitzant... estic adolorida, cansada i tinc un fred que em fa tremolar les dents, però no tinc por. No sé d'on he tret la valentia perquè de petita ... de petita ... no em recordo del que anava a dir, era algun record de la infància que em solia fer somriure però ja no me'n recordo.

El so d'una porta obrint-de cop em treu del meu ensomni, sento trepitjades, quatre persones per les que puc comptar. M’ agafen el tros de tela ja mullat per la exsudació i l’ arrenquen del meu feble cap. Al principi em costa enfocar bé la mirada però alhora que se me'n va aclarint prefereixo no haver vist el que s'exposa davant meu. En efecte eren tres homes i una dona d'entre vint i vint-i-cinc anys que s'alcen amenaçadors al costat d'un gibrell d'aigua amb glaçons. Em preparo per al que segurament serien les hores més atroços de la meva vida

- Així que aquesta és la noia que ens ha portat tants problemes i desgràcies ...- i del no-res surt un cop de mà disparada a la meva galta, el cop m'ha deixat una mica atordida però sento perfectament la coïssor al costat dret de la cara. Un dels homes, amb un tatuatge al braç esquerre agafa per la cintura a la dona perquè no s'acosti més al meu costat.

- Va matar a Bruce, es mereix el pitjor. - Va cridar la dona.

- Això és el que farem ara mateix, Jasmine. La farem patir més del que va patir ell.

Quan acaba de dir aquesta frase em sento tan impotent que l'únic que faig és deixar-me agafar pels dos homes que fins ara havien estat callats i aguantar una hora de tortura intensa en la què em desmai al final.

En despertar és de dia, un raig de sol es cola per la petita finestra que cobreix la paret. Estic en una petita habitació tancada per fora. Em llevo costosament i em dirigeixo cap a la porta. Començo a donar cops deliberadament fins que gairebé caic quan s'obre i perdo l'equilibri. L'home que ahir em va salvar de la ira de la seva companya es mostra davant meu amb cara de pocs amics. No m'havia fixat abans en la vestimenta d'alguns d'ells perquè havia estat ocupada intentant no ofegar-me en la gèlida aigua. Porta uns pantalons militars i una samarreta de tirants negra. Es pot dir perfectament que aquest noi s'ha criat al carrer, en un barri de fama poc honorable en què es necessita coratge i orgull per sobreviure.

- Per fi t'has despertat, la segona sessió espera a l'habitació del costat. - Em diu.

- Et juro que no se qui és Bruce ni que estic fent aquí, ho juro!

- Tenim proves que demostren que tu el vas matar, proves en vídeos i en les nostres ments. No podràs negar-ho mai! -em diu aquest cop alçant una mica la veu.

- Jo no he matat a ningú, si ni tan sols li faria mal a una mosca. -li dic tremolant amb el simple fet que cregui que puc arribar a fer alguna cosa així.

- Et teníem per assassina i ara per mentidera, més val que ho vegis per tu mateixa a veure si se't refresca la memòria.

M’ agafa del braç i em condueix cap a fora a estirades, a la força.

Ara em trobo en una sala molt diferent a l'anterior, amb un sofisticat equip d'ordinadors.

- Jace, que fa ella aquí?

- Ensenya-li Rob, ensenya-li el que li va fer a Bruce.

Tan ràpid com s'ha girat, tan ràpid es torna i posa un pen. De seguida surt la icona a la pantalla, el clica i comença un vídeo gravat amb un mòbil per la baixa qualitat. Un noi no molt diferent dels que m'envolten a l'habitació surt en primer pla i es dirigeix ​​cap a la càmera.

- Em segueixen, ho he notat, tinc la sensació que aquesta serà l'última vegada que algú em veurà viu. El gravo perquè algú ho trobi i tanqui a aquests canalles assassins que em persegueixen, perquè algú els pari els peus.

De seguida es va allunyar de la càmera en escoltar un soroll, una fulla trepitjada o alguna cosa semblant, se'n va anar caminant a poc a poc cap a enrere.

- Hi ha algú aquí? - Va dir desesperat.

Passa tan ràpid que ni tan sols m'adono que el noi jeu a terra, sagnant. Noto que en els ulls es comencen a formar el que d'aquí a poc seran llàgrimes. Un xut, a aquest noi li van disparar. Tot d'una surt una nova figura a la pantalla, té els cabells llargs i bru, és alta i esvelta, com la persona de la meva al·lucinació a l'estació de tren. Em començo a marejar quan l'individu gira la cara. És ella la mateixa cara que veig cada nit quan me'n vaig a dormir, la mateixa cara que desapareix al matí, és la mateixa cara que veig quan em miro al mirall, és la meva cara, però amb unes faccions més marcades per la concentració i la ira acumulada. És el meu rostre però no sóc jo.

- Jo no me'n recordo. Si hagués fet això, et prometo que no estaria aquí de peu obligant-me a no caure rendida a terra pel cansament de la tortura, per la tristesa ni per la preocupació, t'hauria demanat que em matessis per estalviar patiment.

I en aquest moment caic sobre els meus genolls i m’ allibero en forma de llàgrimes.