Hi ha una pila de roba a tocar de les vies del tren. Una peça color blau cel –una camisa, potser- entortolligada amb alguna cosa d’un blanc trencat. Deuen ser deixalles que algú ha llençat entre els arbustos que voregen les vies. Les podrien haver abocat els mateixos obrers que treballen en aquest tram de via; vénen sovint. Però també podria ser una altra cosa. La meva mare sempre em deia que tenia una imaginació hiperactiva. En Tom també m’ho deia. No hi puc fer res, quan veig roba llençada d’aquesta manera, una samarreta bruta o una sabata desaparellada, no puc evitar pensar en la sabata que falta o els peus que les portaven.
M’apropo per veure-ho. A la ONG on sóc voluntària la recollida de roba és molt necessària en aquests temps tan difícils. Em fic les mans a les butxaques del meu nou abric de la botiga del cap de cantó de casa meva i m’acoto per veure en quin estat es troben. Començo a examinar les robes i adverteixco una taca de color vermell eixut, la separ de les altres i de sobte la meva visió es torna d'un color més obscur fins que es queda negra.
Algú passa vora meu com si jo no fos persona i, seguidament un individu segueix el camí de l'anterior a una velocitat igualment àgil. De sobte, se sent un tir seguit d'un silenci sepulcral. Corro en direcció al soroll i encara que ja se el que trobaré em desconcerta l'escena que s'ha produït i de la que jo sóc legalment testimoni. La persona perseguida es troba vençuda pel somni etern mentre que la caçadora es mostra triomfal damunt la seva presa. Un renou darrera meu capta l’atenció de l'assassí, que es comença a girar cap a la meva direcció.
Un vent atordidor m’acaricia el rostre, obro els ulls i veig un gran monstre amb rodes que desfila a una velocitat alarmant. El tren pareix que no té final, és com un malson. Quan cessa el remolí de fulles aixec la mirada un poc desconcertada. Tres figures m'observen des de la penombra de l'andana. Aixo em va accelerar el cor. No m'ho puc creure, tanc els ulls concentrant-me amb els meus pensaments, estic massa confosa. M’oblig a obrir-los i a mirar endavant però ja no hi són.
Estic paralitzada, no em puc moure, la melodia que em sona tan familiar, dels shows en directe que anàvem a veure el pare i jo és l'únic que em pot treure del somni. Sona i sona fins que agafo el telèfon mòbil de la bossa que me va regalar el Tom pel meu dissetè aniversari. L'aparell es distingeix per la lluminositat que emana. Mir la pantalleta i veig la foto del Tom amb una de les seves típiques carusses. Estrenyo el botó verd i comença a sonar la veu que em resulta tan familiar.
- Issi, et falta molt? La mare ha fet el teu sopar preferit, pilotes amb salsa bolonyesa.
- No crec.- Dic agitadament. -Estic esperant el tren però tarda molt, millor aniré caminant - Si vols et vengo a cercar...- Em diu amb un to preocupat.
- Tant és, tal vegada agafo un taxi.
- Si vols t'acompanyo xerrant amb tu pel telèfon i no et sentiràs sola.
- Em pareix bé, avui no ha estat un bon dia i necessit xerrar amb qualcú.
He xerrat durant dos minuts sobre conversacions habituals entre pare i filla. Encara que nosaltres dos no som parents de sang, el consider el millor substitut del pare que podria haver trobat una nina de vuit anys desolada per contemplar la mort de tan a prop.
Camin pels carrers de Nova York amb la mirada fixa al terra i atenent el que el Tom em diu de la seva escapadeta al llac per pescar amb els seus companys de treball.
Se senten derrapatges forts que en aquestes hores no són normals. Una furgoneta blanca s’atura vora meu i la porta s’obre grinyolant seguida de dos homes de negre que m’agafen del coll i em posen un mocador a la boca. De seguida, les parpelles em pesen més compte, el meu subconscient es dorm i acabo dominada pel somni.
