Passava el temps i jo continuava amb el meu grup d’amics. M’havien ajudat a “solucionar” els problemes amb en Jordi, gràcies a ells, podríem dir que a l’institut em vaig fer intocable. Tot i que ja no estava sol, i no sentia aquell sentiment d'inseguretat, això de què la Júlia se separés de mi em va fer mal. Jo volia tornar amb ella, però sabia que això era impossible. Res no tornaria a ser com abans. Per tant, vaig acabar lamentant com havia acabat la nostra relació i el fet de perdre una persona que havia sigut tan important per mi.

Un dia, inesperadament, quan ma mare i jo érem a casa, va arribar el pare. A aquella hora havia d’estar treballant, però ens va explicar que a la seva feina estaven fent fora a molts treballadors i que ell no era cap excepció. Les setmanes següents de la notícia, van ser molt dures. El meu pare s’havia quedat sense feina i només amb el que cobrava la mare netejant les habitacions d’un hotel, no podríem pagar tot allò que necessitem, el pis, el menjar, l’aigua corrent, la llum... Escoltar com ploraven els pares a les nits mentre jo dormia era molt dur, m’entristia molt.

Davant d’aquella situació, vaig decidir ajudar-los com pogués. Els meus amics van dir-me que anés a un lloc i que preguntés per noi anomenat Empresari, li deien així gràcies a tots els seus petits negocis en diferents camps, tots ells relacionat amb delinqüència. Vaig fer cas del que em van dir i amb molt recel vaig anar a conèixer a aquest “Empresari”.

Em va semblar un noi molt proper a mi, ja que havia viscut una història semblant a la meva i a la de l'Hakim. L’Empresari va oferir-me un treball segons ell “molt senzill”. Jo sense saber del tot per on anaven els trets, vaig acabar acceptant i això que sabia que ho acabaria pagant en un altre moment. La meva feina consistia a robar mòbils de joves despistats pel carrer i entregar-los després, a qui m’havia contractat. Per cada mòbil, em pagaven 50 euros. Ja és més del que cobrava la mare per cada habitació, així que allò ajudava bastant a casa.

Reconec que no m’agradava gens fer el que estava fent i per això sempre demanava perdó. Cada cop que agafava a una persona pel coll i li agafava el mòbil de les mans, se'm quedava emmarcada la seva cara dins del meu cap. Em sentia molt malament i sobretot culpable, però la meva família necessitava els diners. Al principi, jo era molt inexpert, no sempre aconseguia endur-me l’aparell inclús, de vegades, havia de córrer perquè algú no m’agafés, però a partir d’haver robat a força gent ja em vaig convertir en un professional, i ho dic sense cap mena d’orgull.

Realment va tenir raó la Júlia sobretot en allò de les meves noves amistats i sobre com acabaria. Per això, de vegades dic que és com si la meva vida seguís un guió que ja està escrit, ella va endevinar que els meus nous amics no em portarien pel camí correcte i jo vaig caure com un burro. No vaig saber a qui demanar ajuda quan tenia la persona indicada molt a prop. Per això, és important saber prendre bones decisions i fer cas d’aquells que t’estimen.

Com ja he dit abans, jo sabia que aviat acabaria pagant per tot el que havia fet. I és que una nit mentre caminava per un carrer fosc amb la meva colla d’amics, ens vam adonar que hi havia un grup d'adolescents que estava celebrant una mena de festa al parc del costat de l’escola. L’Hakim va tenir la idea d'apropar-nos i intentar agafar-los els mòbils, però la situació es va torçar. Un cotxe de policia va veure les nostres intencions i es va dirigir cap a nosaltres ràpidament. Els meus amics en veure-ho van fugir de seguida, però jo vaig ser més lent, vaig ensopegar i caure de morros a terra. De lluny podia veure els meus amics abandonar-me d’aquella manera i com jo em quedava sol, il·luminat per les llums blaves i vermelles del cotxe patrulla. Em van detenir.

Vaig passar la pitjor nit de la meva vida, en aquella cel·la petita i buida. Em sentia avergonyit de tot el que havia fet i de com reaccionarien els meus pares veure’m tancat a la comissaria. No puc descriure quines emocions passaven pel meu cor. Tenia una ràbia interna mentre em deia a mi mateix “Com has pogut ser tan idiota, imbècil, inútil i subnormal de fer el que has fet.” Això que em deia, coincideix exactament amb el que la gent deia i pensava de mi, així potser tenien raó.

Només sortir el sol, vaig sentir les veus dels meus pares a l’altra punta de la sala, estaven parlant sobre mi amb el mateix policia que m’havia portat aquí. Poc després em van deixar anar amb les evidents conseqüències legals. No vaig tornar a parlar amb els qui m’havien deixat tirat aquella nit. A partir de llavors vaig acabar decidint que quan acabés l’ESO em posaria a treballar d’una manera justa i honrada per ajudar als meus pares. Això és el que hauria d’haver fet des del principi, però que no vaig ser capaç.

Aquí acaba la història narrada per Adib Nasser. Si has arribat a llegir fins aquí, ja t’hauràs adonat que no totes les històries tenen un final feliç.

Si bé encara no ho has entès potser et caldria tornar-la a llegir, ja que d’altra manera no captaràs el missatge que hi conté. Aquest tracta de la perversió humana i la gran fòbia a l’estranger, el diferent, no acceptat com a normal. Ens pensem que som una espècie evolucionada, però a l’hora de la veritat som incapaços de conviure els uns amb els altres sense fer-nos mal a nosaltres mateixos o al medi que ens envolta, el qual es pot aplicar a un incomptable nombre d’ocasions.

Això sense mencionar com “les masses” busquem a un culpable per atribuir qualsevol mal provocat per la nostra ineptitud, el que demostra una vegada més el patètic que som que individus.

Espero que us serveixi d’aprenentatge, i que d'experiències com la de l’Adib no s’hagin de tornar a produir, un cúmul de circumstàncies generades per la falta de solidaritat i empatia que manquen a la nostra societat.