F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Defecte de Fàbrica (Sintenta)
INS Pedralbes (Barcelona)
Inici: Asfíxia (Chuck Palahnuik)

Si llegeixes això, no et preocupis.

Després d'un parell de pàgines ja no voldràs ser aquí. Així que oblida-ho. Allunya't. Deixa't anar mentre segueixis sencer.

Salva't.

Segur que hi ha alguna cosa millor en la televisió. O, ja que tens tant de temps lliure, potser pots fer un curset nocturn. Fes-te metge. Pots fer alguna cosa útil amb la teva vida. Porta't a tu mateix a sopar. Tenyeix-te el cabell.

No et tornaràs més jove.

Al principi el que s'explica aquí et cabrejarà. Després es tornarà cada vegada pitjor.




Capítol 1:  Realitat Frustrant

No et parlaré de fantasies amb dracs i mags, ni d’històries amb éssers increïbles que fascinen a la majoria, tampoc de reis i princeses amb les seves tragèdies d’amants i traïcions. Jo només vull que quan acabis de llegir això se’t remogui l’estómac, et frustris i pateixis, però no sé com fer-ho. Encara que potser no ho aconsegueixi però ho intentaré. Tot és posar-s’hi.

Et puc parlar de política, tot i que no estàs aquí per informar-te sobre l’actualitat. Per a això tens els diaris. Però ja t’avanço que no va bé. És més, m’atreveixo a dir-te que el món se’n va a la merda. I què? Què faràs tu que no tens poder ni per decidir si a les escales del metro vols avançar per la dreta o l’esquerra. Tu i jo no podem fer res. I llavors? Doncs t’ho hauràs d’empassar. Com no tenim poder per canviar res que valgui la pena, només podem treure una conclusió: mira de gaudir tot el que puguis durant el temps que puguis. Aprofita el temps que tinguis amb els teus éssers estimats, i si algun dia, aquests deixen de ser-ho, busca-te’n uns altres o si prefereixes queda’t sol. Com vulguis.

Et puc parlar de la mort, de què passa quan morim. Anem al cel, a l’infern, ens convertim en un animal. És possible que els nostres actes condicionin el nostre futur en el més enllà? O del contrari, per què existim? Qui s’ha pres la molèstia de crear tot el que existeix? Aquesta sí que és una pregunta frustrant.

Igualment, deixarem aquestes qüestions pels filòsofs, o els científics.

Prefereixo explicar-te una història que em servirà per fer una profunda crítica a la nostra societat i a nosaltres mateixos com a éssers humans del segle XXI. Aquest, és el relat d’Adib Nasser:

Tot va canviar el dia que vam començar a fugir. El meu país estava en guerra i com sempre som els ciutadans els que l’hem de patir i afrontar. Amb por que la nostra petita llar als afores de Damasc, Síria, fos bombardejada, vam aconseguir uns bitllets d’avió amb destí a Barcelona. Un cop a la ciutat, vam poder veure per primera vegada el nostre nou país. Vam sortir-nos per legalitzar la nostra situació i superar tota la burocràcia tan llarga i complicada. Al cap, d’uns mesos i de diversos procediments, vam obtenir un habitatge social a Vall d’Hebron, un barri de Barcelona. Encara estava en xoc d’aquell canvi radical, però la mare ens animava a mantenir-nos units per continuar endavant i el fet que el pare trobés un treball a una fàbrica en el polígon industrial ens va ajudar molt.

Per altra banda, jo havia de tornar a l’escola per consell dels pares i obligació del govern. Creia no estar preparat per anar-hi, ja que no coneixia la cultura d’aquest lloc i només xampurrejava l’anglès a més a més podríem dir que socialitzar no és el meu punt fort, i encara menys en un indret on els costums no em resultaven gents familiars. Tot i això, em vaig unir a les classes quan el curs ja havia començat. A poc a poc i amb paciència després de dos anys vaig acabar l’escola.

Només començar l’institut, vaig comprendre que m’esperaven uns anys completament diferents. L’adolescència és l’etapa posterior a la infància. El pas previ a l’edat adulta. És quan es creen els primers principis, les primeres opinions i creences. Però, també és un període difícil. Quan t’és molt important el que la gent pensi de tu. Un dels principals enemics dels joves; les inseguretats. És com si al teu interior, una espècie d’eco ressonés qüestionant cada característica que tens i cada decisió que prens, imposant l’interès i el que dirà la gent al teu benestar emocional. D’aquí podem extreure un concepte molt perillós, l’estereotip. Estereotips són també un dels principals enemics dels adolescents, ja que actuen com un manual d’instruccions: si et vesteixes d’aquesta manera, la gent et veurà com a algú amb diners, o com a algú molt popular. Si ets prim i alt ets atractiu. Si jugues a videojocs seràs interessant, però si llegeixes, la gent et mirarà de forma estranya. És possible que hi hagi gent que no estigui d’acord amb els exemples que he citat, per això demano perdó i m’excuso dient que són els estereotips que més recordo.

A l’institut hi havia diferents grups d’amics. Tothom tenia la seva colla amb qui passaven l’estona al pati, parlaven pels passadissos, quedaven a les tardes… jo no formava part de cap. Els amics de l’escola ja no em saludaven. Ara anaven amb els seus nous col·legues i a mi, m’havien oblidat. Jo notava com alguns companys em miraven per sobre les espatlles com si ells fossin superiors que jo o com si jo no pintés res en aquest país i als seus carrers. Després de mesos de pura soledat una noia de la meva classe es va apropar a mi. Pensava que em preguntaria pels deures o alguna cosa semblant, però contra tot pronòstic va preguntar-me sobre la meva vida. Jo amb molta timidesa li vaig explicar, qui era i com havia arribat a Espanya. A la noia, va semblar interessar-li i després d’una estona parlant, vaig preguntar-li el seu nom. Em va respondre que es deia Júlia.

Per fi, després de tant de temps havia trobat una amiga. Amb ella, el temps no passava. Tots els meus problemes desapareixien. El meu cor bategava amb més força. Podia ser sincer, i sobretot, em sentia segur. Amb el temps, l’amistat es va convertir en amor, ja que no hi havia cap dia que no pensés en ella. La persona que em va treure d’aquella situació tan horrible i va ajudar-me a encaixar una mica més a la societat.



 
Sintenta | Inici: Asfíxia
 
Comentaris :
Anónim 14 febrer 2022
Que Bonic!
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:
  

[Web creada per Duma Interactiva]