El pare i l´avi Joan van anar al Convent de la Magdalena. A l’eixida, van tornar a creuar el carrer de Vallmajor allunyant-se d'aquell forat de malsons. Em van arreplegar novament en la casa de la senyora Forcadell i, després d'agrair-li gratament les molèsties prestades per cuidar-me mentres ells negociaven, el meu pare i l´avi es van despedir de la senyora Forcadell i tots junts eixirem novament al carrer en direcció al nostre barri.

Pareixia que tot havia sigut inútil i jo pressentia que havien fracassat en l'intent d'alliberar a l’oncle Pere. Durant tot el trajecte de tornada a casa, els dos es van mantindre serens però seriosos. Vaig tenir la sensació que ja s'havia decidit tot.

L’oncle Pere, havia sigut capturat dies abans a Vilavert junt amb uns quants veïns més i traslladats a Barcelona. La capital catalana era el centre estratègic de la intel·ligència rebel.

Vilavert, localitat de la qual mossén Pere, el meu oncle era el capellà, no s'havia escapat del caos i de la barbàrie. Com en tants altres pobles i ciutats d'Espanya, pretenien sembrar la destrucció. Les notícies de l'inici de la guerra havien enfurit les ires de la gent de la zona. Tota Barcelona, i per contagi tota Catalunya, estava en peu de guerra. Des de la Generalitat Catalana, s'havia fet arreplega d'armes i les havien repartit. Tots disposaven ara de fusells i material d'assalt amb que fer-se valdre enfront de l'enemic.

Suposadament, la guerra estava molt allunyada d'aquelles terres catalanes, però prompte ens vam adonar que volien apoderar-se de tot el que fóra possible. En la majoria de localitats en que fins llavors regnava la tranquil·litat, prompte es va cernir una inquietant ansietat i una tensió desmesurada.

Al principi, poc es sabia de les seues intencions. Aquests, molts d'ells coneguts veïns de l'entorn pròxim, eren obrers o jornalers del camp pocs dies abans. Molts d'ells treballaven en xicotets tallers, eren aprenents en les tasques del camp o simples ajudants en xicotets negocis locals o familiars. Ara, amb el seu fusell en mà, a crits i amb ràbia, exercien una inexplicable justícia que sense saber-ho, se'ls havia encarregat des de les institucions catalanes.

Vilavert no era l'excepció en aquell moment. Es van veure sorpresos per la velocitat en què es desenrotllaven els esdeveniments. Uns guàrdies s'unien a un ban i altres, al contrari. En l'exèrcit ocorria el mateix. La veritat va ser que, en els primers moments, tot va ser caòtic i amb molta desorganització.

En el Santuari de la mare de Déu de Montgoi i en l'Església de Sant Martí, van saquejar els primers dies la totalitat de les edificacions religioses.

En el santuari, al matí del dia 21 de juliol de 1936, van entrar armats i van treure l’oncle Pere Recassens, mossén de Vilavert i al seu diàcon, de l'interior del temple. Des del centre del poble van arribar un grup de gent, que amenaçats, van ser obligats a treure-ho tot del temple. Van amuntonar material religiós de fusta, com a bancs, portes, reclinatoris, retaules d'alt valor històric i patrimonial, i enfront de l'expectant multitud que es va congregar en les proximitats, li van pegar foc a tot. Van furtar també ornaments d'or i plata, diversos calzes, patenes i altres tants objectes d'alt valor. A l'alcalde de Vilavert el van ferir amb cremades per el cos. També van cremar els llibres sagrats del temple que s'amuntonaven a centenars, així com els arxius centenaris que es guardaven, estanteries incloses,…Tot cremava eixe matí!

L´avi Joan, advertit ja feia uns dies abans de la possibilitat de saquejos i maldats, ja havia avisat a l’oncle Pere, però aquest, certament tossut i envalentit, va preferir no creure-ho i quedar-se a l'espera de fer-los front en l'interior.

Mossén Pere, el diacon i mitja dotzena de feligresos, van ser carregats a un camió, i traslladats a Barcelona, a uns edificis intervinguts i designats per les seues característiques per a retindre, interrogar i mantindre en silenci durant un temps fins a la decisió final a cada un dels allí tancats.

Vilavert va haver de contindre's per la por després d'estos atroços fets. Les famílies de la localitat, atemorides per les accions ocorregudes, es van tancar en les seues llars. S'eixia molt poc al carrer i aquell que ho feia, exposat a la gent que es situaven en les entrades del poble per a vigilar, s'arriscava a ser interrogat i retingut immediatament si la situació ho requeria. Ningú estava fora de perill de la mirada d'un veí o de l'acusació d'un rival.

L´avi Joan i l´avia Caterina, al viure a les afores del poble, s'havien mantingut un poc al marge de l'activitat que es desenrotllava en els carrers de Vilavert. Al disposar d'animals, llet i aliments de l'horta, es podien permetre un cert aïllament de l'entorn. Després dels esdeveniments presenciats dies abans en el Santuari de la Mare de Déu de Montgoi, l'avi Joan estava desbordat i en molta tensió, perquè no sabía on havien portat al seu germà i als altres veïns de la localitat.

Ni la mediació de l’oncle Miguel amb la seua acreditada amistat i relació amb els individus del comité que havien traslladat des de Vilavert al grup de veïns entre els que estava l’oncle Pere, ni la influent posició del meu pare en l'Ajuntament de Barcelona, havien servit per a negociar una solució que ens portara a soltar almenys a l’oncle Pere.

Dos setmanes després de la visita desesperada del pare i de l´avi Joan al Convent de la Magdalena, se'ns va comunicar el trasllat d'un grup de presoners entre els quals estava l’oncle Pere i alguns dels seus amics de Vilavert.

El destí de la gran majoria de capturats era de sobres conegut amb terror pel veïnat del barri. El Servici d'Intel·ligència Militar va voler construir noves cel·les a Barcelona com les abans construïdes a Madrid i València. Es van idear al Convent de la Magdalena unes cel·les, que eren quadrangulars i molt estretes, recobertes en el seu interior de ciment. Un depòsit d'aigua situat en la part superior, anava filtrant un líquid brut. L'habitacle passava a ser molt fred, podien estar allí hores i hores quasi a fosques. Al sostre, només hi havia una minúscula obertura com a respirador.

La presó del carrer Vallmajor va ser la més important a Barcelona, anteriorment va ser un monestir de monges. Van instal·lar allí les seues residències per a viure que, per cert, decoraven molt bé. En els soterranis, apartats de les oïdes i ulls curiosos del carrer, estaven les cel·les de presoners. Trenta persones presoneres podien dormir i menjar en pocs metres quadrats. Quan els volien interrogar, per a fer-los confessar, els posaven abans en aquestes cel·les de càstig que eren dissenyades per a això. Algunes cel·les eren humides, eren un habitacle incòmode, inclinat, on el pres no podía casi descansar.

Un matí ja d'agost, calorós com ho estaven sent tots aquell estiu, en la proximitat de la plaça de l'immens anouer alat del mercat, just en un cantó del Mercat de Sant Antoni, l'avi Joan, la mare i el pare, es van asseure davall l'immens i singular arbre. Em vaig acostar a ells, perquè no era gens habitual que ells rondaren per allí, entre els meus amics. El pare em va cridar des de l'ombra:

-¡Jan! acosta't un moment

A l'unir-me al seu costat, el pare em va mirar fixament i va elevar la mirada a les branques tancades de l'anouer, com si volguera buscar una eixida a la situació.

-Fa menys d'una hora, un dels meus companys de l'Ajuntament m'ha fet saber de la defunció de l’oncle Pere. Segons pareix, ha mort de pena. Mai oblidaré quant va donar pel seu poble i quant estimava la vida...

El pare va abraçar tremolós a l´avi i la mare em va agafar també de la mà sense saber que dir-me. Jo vaig entendre ja temps arrere que aquesta guerra ens perseguia i que era qüestió de temps que algun de nosaltres caiguera. L’oncle Pere havia sigut el primer, simplement per ser una bona persona. No era just!

Després de la inicial sufocació que ens va suposar la notícia, allí entre l'ombra del gran arbre, véiem com de nou una altra vegada més, un grup d'homes armats, retenia a una parella de xics i els ficava dins d'un senyorial cotxe negre de luxe. La realitat era tensa i no pareixia que poguera suavitzar-se mai.

-Que el nostre Senyor el guarde en el més alt!- va dir l´avi Joan.

Caminàrem cap al nostre portal i vam decidir anar a la segura intimitat de la nostra llar. La calor del sol caia sobre els nostres caps i el tens i arriscat silenci d'aquell carrers.

Recordaré aquets anys de la meua infància amb tremend dolor. Res és més desagradable i dolorós que veure a ton pare i a ta mare abatuts emocionalment i insegurs, amb temó en les seues vides. A l'avi Joan i a l´avia Caterina, la pèrdua del seu germà i cunyat, els va provocar un trencament irreparable en les seues vides. Si alguna cosa havia jo conegut en la persona del meu oncle, el mossén de Vilavert, era la seva dedicació i l'entrega vital cap a tot aquell que al seu costat s’acostava. La bondat en les seues paraules, el simpàtic somriure que sempre regalava i la gratitud, eren la seua carta de presentació. Era molt bo amb tots.

-El voldré sempre!-vaig afirmar mirant amb els ulls humitejats a la meva mare.

Abans de creuar el nostre portal, em vaig quedat endarrerit. Vaig mirar una altra vegada l'immens anouer alat que tantes vegades havia escoltat les meues rialles i observava la meua tendra infància des de la seua grandesa verdosa i majestuosa. Des d'allí eixia a passejar aquestes últimes setmanes amb l'avi..., des de la seua ombra partíem caminant fins al Convent de la Magdalena cada matí durant dies, amb l'esperança de veure eixir un dia a l’oncle Pere d'aquell Convent, rialler i feliç com era ell... res d'això s'ha complit, i hui, just davall de la seua ombra, en l'abraç de la seua protectora i tendra frescor, hem compartit la pitjor de les notícies esperades.

¡Adéu mossén. Adéu oncle Pere!