El pintoresc poble d'Alcover, situat en la comarca del Alt Camp, en la província de Tarragona era l’entorn en que l’avi Faust, l’àvia Marga, l’oncle Miguel i la meua mare van nàixer i van passar la seua feliç joventut. Fins que va faltar la abuela Marga, sent encara menuda la mare, l’avi s'encarregava de dur terres d'horta i camps d'ametllers que tenia de la família.

Sent els abuelos jóvens, van decidir ampliar el seu estable i van comprar set vaques per a llet, quinze vedells per a carn i unes tantes ovelles més que se sumaven a les que ja tenien. Eixos nous menesters en el Mas Vallverdú, prompte van generar ingresos extraordinaris.

El passar dels anys va endurir el caràcter de l’avi, que va haver de lluitar dur per a portar a la família endavant. El tio Miguel va deixar de ser un jove compromés i va començar a fluixejar en la seua dedicació a les feines de la casa. Les amistats i la joventut el portaven a faltar de continu en les seues obligacions en la carnisseria. Per a que el negoci seguira endavant, el abuelo Faust va contractar un ajudant de carnisser que li tirava una mà en les tasques de trossejar i repartir la carn per la zona. A l’avi Faust, li va vindre bé incrementar la seua oferta i per això, va començar a comerciar en la carn d'atres ganaders de la zona, que li venien la seua producció a bon preu. És així, com va conéixer a l’avi Joan en el seu repartiment en el poble veí de Vilavert. El abuelo Joan i el abuelo Faust, intercanviaven productes i comerciaven en una espècie de trueque amistós. Mentres l’avi Faust els arrendava les finques d'ametllers i d´oliveres que ja no treballava, l’avi Joan li venia al canvi la carn dels seus vedells, criats en el Mas Recassens. En este continu anar i venir d'Alcover a Vilavert repartint carn i visitant als clients, l’avi Faust es portava en aplegar el bon temps, a la mare amb ell, sent ella encara molt petita. És com es van conéixer ella i pare. Es van dur molt bé des del principi i el pare, que li treia tres anys, la duia a tots costats en ell en les seues estades al poble de Vilavert. Es banyaven junts en el Francolí, tots junts en la colla d'amics del petit poble. Les jornades se'ls feien curtes, segons em contava la mare. No paraven de jugar i riure, botar i córrer; anaven i venien pels camins del poble arreplegant els deutes que l’avi es cobrava d'alguns veïns propers.

La comarca era molt apacible i les gents es coneixien entre elles. Tot el món treballava en les seues finques i el que no tenia animals, tenia camp o tenia horta. La nostra comarca era rica en arbres fruiters i bestiar de tota mena. Alguns, en el cas de no disposar de possessions, treballaven per a altres, guanyant-se el jornal diari de manera honorable. Ningú passava fam aleshores en la zona, i al final del dia, tots tenien en què calfar-se. Aleshores, les gents de la nostra comarca eren molt humils i necessitaven poc per a ser feliços. L'indústria en la nostra zona era molt pobra i tots dedicaven els seus esforços en les labors del camp i sobretot en els masos més pròspers. La recollida de la fruita, les tasques de poda, la verema i la sega del blat i la dacsa ocupaven a gran cantitat de jornalers, i els amos d'alguns masos més importants, requerien de la seua ajuda en el dia a dia per treure endavant la feina.

Davant l'escenari que es respirava en la capital catalana, el meu pare va agafar el seu cotxe i va marxar al rescat de l’avi Joan i l'àvia Caterina. En arribar al Mas Recassens, va trobar a l’avi Joan remugant en les quadres:

-¡Home fill! ¿A qué es deu la teua visita inesperada?

-Pare, avisa a la mare i prepareu el que siga necessari per a partir d´ací, marxem a Barcelona.

Després de l'eixida immediata de Vilavert de la família Recassens, la tia Montserrat Recassens, germana del abuelo, no volia partir amb ells cap a la capital.

Les seues cosines maternes, la Providència i la Paquita, una casada a Torredembarra i l'altra a Benicarló, sempre l'havien temptat a quedar-se amb elles i a passar una temporada estiuejant en la costa.

Paquita, la cosina més volguda i pròxima des de xicotetes, la invitava a passar els estius en la costa castellonenca, al costat de Peníscola, reconegut poble famós pel seu Castell del Papa Luna al costat de l´aigua, però a la tia Montserrat, justament l'estiu l'obligava més que mai en la Masia Recassens per les tasques que augmentaven amb l'arribada del bon temps. Al llarg de l'any, la cosina Paquita i ella es cartejaven i es significaven en multitud d'ocasions i Paquita invitava a la visita de la tia Montserrat sense arribar mai a consumar-se la trobada. Paquita Coll la pardalera, casada amb Pepe Cases, estava pràcticament tot l'any sola amb el seu jove fill Josep María que ara tenia quatre anys, ja que el seu marit, passava llargues estades fora, solcant els mars hostils a bord d'un barco mercant de càrrega. Sempre havia sigut mariner i en aquets temps, les terres de la nostra Espanya es disseminaven per tot el globus terraqüi. Embarcava a l'estiu i navegava fins a les Filipines unes vegades o a les Guinnees en altres. Portaven matèries primes de l´Àfrica o d´Àsia. Pepet de Cases, com l´anomenaven tots, sempre tenia treball lluny de casa per a poder proveir religiosament el suport i el benestar a l’humil casa.

A Paquita Coll, sempre li va fer il·lusió que la cosina Montserrat es quedara en la seua companyia, i ara, en ple conflicte, era l'ocasió per a veure's i fer-se companyia. Va partir amb el seu nebot José Recassens, el seu germà, l’avi Joan i Caterina fins a baixar-se a l´estació de Tarragona. El cordial i sentit abraç amb l’avi Joan, va provocar-li un fort disgust a l'haver de separar-se tots en aquell moment. Els seus destins es van separar en l'estació de tren de Tarragona. La tia Montserrat, va prendre el primer tren cap a Castelló amb la confiança de no equivocar-se en la decisió presa i va baixar, després d'hora i mitja de constants parades, en l'estació de Benicarló. Sense avís previ, un matí de principis del mes de juliol, amb dues bosses de viatge es va presentar en la porta de la casa dels seus parents.

L'alegria de Paquita va ser immensa i celebrada en mig del carrer. El carreró on vivien Paquita, Pepe i el seu nen era estret, i allí, els silencis deixaven sentir qualsevol veu a distància. Benicarló, poble agradable i de gent molt treballadora des de sempre, era recordat en la seua memòria des de les seues llunyanes visites de joveneta. En els seus carrers empedrats, terrosos i solejats, de xicotetes, la tia Montserrat i la seua cosina Paquita, jugaven amb els xiquets i xiquetes de prop. La seva casa, estava quasi davant les altes parets del jardí de la Casa del Marqués i a escassos cinquanta metres de la Casa dels Bosch, famílies il·lustres i importants en el poble. D'altra banda, llevades aquestes cases de rics i adinerats, el barri era molt humil i tranquil, carregat en un temps d'amigable familiaritat i confiança entre el veïnat. Tots es coneixien en les proximitats.

Pels matins, a l'aguaitar els primers rajos de llum per les estretes finestres de la casa, ja es podien percebre els aromes a pa acabat de coure que penetraven a través de la finestreta que unia la casa de Paquita amb la del forn de Manueleta Mossuna. Eixos primers matins, Paquita es va dedicar a conéixer les novetats de la vida de la tia Montserrat i esta, a comptar-li tot quant estava ocorrent en Vilavert. Sempre es van portar bé les dos cosines i ara se sentien més pròximes que mai, perquè els esdeveniments requerien una alta dosi de proximitat i sentimentalisme. Es necessitaven tots en els actuals moments de patiment, por i pena.

La família de la cosina Paquita era molt extensa. Esta tenia deu germans escampats per tota la geografia. A Barcelona, per cert, tenia el seu germà major, el tio Tomàs, casat amb la Teresa, una jove i molt bona dona, de familia catalana. Els altres germans els tenia relativament lluny: un a Castelló, un altre a Altafulla i un altre a Torredembarra, prop de Barcelona. La xicoteta Remei, la més jove de la família, havia decidit seguir la crida del Senyor i havia pres els hàbits religiosos com a monja de clausura, internada en el convent de les Trinitàries de Càlig, ciutat veïna de Benicarló. A esta última germana, la més petita, la passaven a visitar moltes vegades al llarg de l'any, sense poder mai entrar a l'interior de les seues estades i veient-la sempre entre els barrots de la sala de visites del convent.

La tia Montserrat Recassens, després de separar-se del seu germà, l’avi Joan i la seua cunyada Caterina, havia pres una difícil decisió al anar-se´n a Benicarló, junt amb la seua cosina Paquita Coll, a qui tant havia volgut sempre en la llunyania. A Benicarló, desitjava trobar l'assossegament i la pau que no es vivien en Vilavert amb l'arribada dels altercats.

Però només conéixer la realitat comptada per la seua cosina, prompte es va adonar que les dificultats la perseguien.