La nit ens protegia, mentre en Robert i jo creuàvem els estrets carrerons silenciosos. Vam arribar al lloc que indicaven les coordenades. El local era terrible: els anys no li havien fet justícia, les lletres del cartell de l’entrada estaven apagades, buides i sense vida. Aquell casino desprenia un eco lúgubre, de manera poètica, i transmetia un ambient de decadència molt intens. Em van venir ganes d’escriure sobre l’edifici trist que s’alçava davant nostre.



- Em pots repetir què collons fem aquí? Són les dues del matí...



- Ja t’ho he dit, Robert. Era necessari anar-hi ara... Tinc un mal pressentiment.



- Doncs encara pitjor! Mira, no sé tu, però aquest lloc em dona mala espina! Per si ens trobéssim algun brètol, m’he posat aquesta corbata i tot... Oi que intimido? La gent pensarà que surto de Matrix o alguna cosa així!- va dir en Robert, agitant orgullosament la corbata que havia seleccionat, que era extremadament lletja i cridava moltíssim l’atenció.



- És una broma?



- Ara flipes, però després m’ho agrairàs... Creu-me, amb aquesta petita, ningú ens molestarà!



- Entrem d’una vegada, sisplau...



L’interior era enorme: es tractava d’un local gran, amb molta gent a la qual no volia ni dirigir la mirada, no per l’actitud antisocial que tant em caracteritza, sinó perquè no feien pinta de ser molt, diguem-ne «agradables». Aquell lloc feia pudor a licor i a fum, molt fum. Semblava que no coneguessin què vol dir ventilar.



- Bé, ja som dins... Però ara on busquem?- vaig dir, estranyat.



- Demanem-li al del bar si Dora Bonnín té una taquilla... Potser va guardar el que sigui que ens vulgui donar allà... Alguns casinos funcionen així...- va respondre en Robert.



- Quina deducció tan ràpida... Com ho saps això?



- Bé... T’he de dir que vaig tenir la meva temporadeta de ludòpata... Però clar, jo anava als casinos amb classe, amb prestigi, no dins d’aquests caus de rates...



Ens vam acostar al bar. Hi havia un noi jove, que just servia dues ampolles de ron a una parella que seia a prop d’on érem. Tenien cara d’anar molt borratxos, així que vam ignorar-los. Vaig decidir començar a parlar.



- Hola, bona nit...



- Bona niiiit! Em dic Joseph! En què us puc servir?- va dir el noi, amb una energia descomunal que em produïa un mal de cap com cinc terratrèmols d’escala màxima.



- Veníem a recollir les coses dins la taquilla d’una amiga nostra. Es diu Dora Bonnín i...



- Oh, sisisisi! Entenc! La veritat, em semblava estrany que no vingués! Fa temps que no la veig...- i se’n va anar a buscar les coses de la taquilla de la Dora.



- Em sembla que aquest no està massa al dia... Per cert, aquell tio d’allà no ens treu l’ull de sobre...- em va xiuxiuejar en Robert



Vaig mirar dissimuladament com un home barbut i corpulent ens observava discretament, el seu ull de vidre radiant amb els reflexes dels llums del local.



En Joseph ens va donar un llibre, dient-nos que era l’únic que havia trobat. Li vam donar les gràcies i ens disposàvem a marxar, ja que sentíem que no era segur llegir el que ens volia dir la Dora en aquell lloc tan obscur, però una veu ronca va interrompre la nostra retirada:



- No jugareu? Vinga va, que la primera partida sempre és gratis!



L’home estrany ens somreia, però en el seu somriure no es veia la mínima senyal d’afecte, sinó d’amenaça. El soca d’en Robert es tocava estrepitosament la corbata, com si fos una espècie de talismà per expulsar els fantasmes. Això només va cridar més l’atenció. Ara tothom ens mirava. Vaig haver de limitar-me a dir:



- Esclar.



Vam seure a la taula amb dos homes més, que quasi eren clavats, si no fos perquè un era ros i l’altre tenia els cabells negres. Feien mala espina d’igual manera. La partida va començar ipso facto.



- Quin llibre tens allà? Té pinta d’interessant...- va dir el de l’ull de vidre, mentre mirava la seva mà de cartes.



No m’havia ni fixat en el títol. Es tractava de Farenheit 451, de Ray Bradbury. Després d’un llarg silenci molt incòmode, l’home va tornar a parlar:



- Perdona els modals, he anat amb massa confiança. Em dic Fiodor, i aquests d’aquí són en Nikolái i en Kesar. Ah, ara ja veig el títol del llibre! Farenheit 451, ja veig... Per què heu vingut vosaltres, i no la vostra amiga a buscar això?



Definitivament, ens havia estat escoltant. A en Robert li tremolaven les cartes, i seguia mirant nerviosament cap a la seva corbata. El vaig mirar tot pensant: «No sé què pretén aquest home, però no m’agrada gens. Ara toca actuar amb la ment freda»



- Ella està molt ocupada.- vaig dir secament.



- Vaja... Doncs digues-li de part meva que trobem a faltar la seva xerrameca dins les partides... Vosaltres en canvi sou una mica apagadets, sense ofendre...- va dir en Fiodor, tot repicant els dits de les dues mans sobre la taula.



S’ho estava passant bé, i nosaltres només desitjàvem sortir d’allà. Em vaig fixar en els deu anells que portava l’home, un per cada dit (fins i tot uns de més petits als dits grossos). Tenien forma d’animals: un gos, un porc, una rata, un toro, un tigre, un conill, un drac, una serp, un cavall i una cabra. Els altres dos homes no deien res, callaven.



Va arribar el moment d’ensenyar les mans. La parella d’en Robert i la meva doble parella no eren rivals per l’escala d’en Nikolái. Ens vam aixecar i vam dir que havíem de marxar.



- La vida és com una partida de poker no? Et toca la mà que tens, i has de guanyar amb aquesta, o bé desaparèixer. Tot depèn de la sort, no creieu?- va dir en Fiodor, amb tanta calma que gelava la pell.



«No sé què ens vol dir la Dora dins d’aquest llibre, però segur que parla de tu», vaig pensar.



Vam arribar a l’apartament d’en Robert, i ho he de reconèixer, l’experiència ens havia deixat quasi sense alè.



- D’acord, Roger, la corbata no ha funcionat... Eren més bons del que esperava...



- Mira, hi ha un sobre dins del llibre...- vaig dir, ignorant el seu comentari. Ja en tenia prou de la corbata dels pebrots.



Vam seure al sofà, i vam llegir la carta de dins el sobre en veu baixa, com si en Fiodor i els seus col·legues encara ens poguessin escoltar:



«Això és massa arriscat, ho sé, però era necessari. No em quedava cap altre lloc segur on amagar aquest llibre. Necessito la teva ajuda, no puc continuar sola, i no es pot confiar en ningú. Porto mesos anant al casino pestilent on has trobat aquest sobre. A primera vista, només era una noia que es distreia jugant a poker i bevent cervesa, però en el fons estava desperta, i observava els meus voltants com un gat negre. Dins d’aquell local hi ha un sistema de tràfic de drogues fredament calculat, que es camufla darrere la gresca de les partides de poker. En Joseph (segur l’has conegut, un paio maquíssim) no en té ni idea del que està passant, i és el propietari de l’edifici. Realment és el lloc perfecte per alguna cosa així: fosc, apartat, discret... Vaig estar fent periodisme amb els jugadors habituals, i vaig topar-me amb el responsable d’aquest sistema: Fiodor Korkov, un home amb un ull de vidre i amb dotze anells a les mans. Deu ser algun tipus de senyal, perquè els anells són dels respectius animals del calendari xinès... El cas és que he aconseguit proves! Necessito dur-les a la policia, però últimament em sento observada i perseguida, com si algú m’estigués seguint... Això no és més que un últim crit d’ajut, una mena de rèquiem... No m’atreveixo a escriure més... Sort».



Al sobre hi havia una petita clau, amb les inicials «DB».



- Ara dormim, i demà anirem a casa la Dora.



- Si, haurem d’anar de pressa...



La poca estona que vam dormir va passar volant. En un tres i no res, ens vam guiar fins on vivia la Dora, gràcies a una petita inscripció dins la clau.



- D’acord, ja som dins del seu pis, ara toca buscar les «proves» que diu la Dora- va dir en Robert, decidit.



Vam estar una bona estona buscant l’última cosa que unia a la nostra excompanya amb el món dels vius, sense èxit.



-Robert, em sembla que això no rutlla...- però no vaig poder acabar la frase, perquè una llosa del sostre va caure sobre el cap del meu amic.



- Hòstia ja! Per què sempre a mi?



- Ei, estàs bé?



- Si, si, jo tinc el cap de ferro... Ostres, ha plogut del cel això o què?



En Robert va senyalar el que havia caigut amb la llosa. Un dossier ben gruixut, sense cap títol. El vaig obrir, i allà hi eren, proves escrites, fotografies... Amb allò la Dora hauria pogut enviar aquells homes a la presó, però no podia, algú la seguia...



La meva atenció es va centrar de cop en una cosa que brillava al terra del menjador. M’hi vaig acostar. Eren dos anells, un era el cap d’un mico, i l’altre era el cap d’un pollastre. Els dos animals que faltaven per completar el calendari xinès... Vaig tenir una idea gèlida i terrible.



- Robert, mira això. Em vas dir que es van trobar el cos de la Dora estirat just en aquest menjador oi?



- No fotis... No fotis... No fotis...



- Calma, ara no és el moment... Tinc una idea. Aquesta nit ens els emportarem per davant, ens venjarem.



Mitjanit. En Robert i jo ja érem dins del casino, saludant alegrement a en Joseph, com si no haguéssim acabat de descobrir que el fill de puta que just ens convidava a seure havia assassinat a la nostra excompanya de classe.



- No esperava que tornéssiu! Avui us quedareu més estona?- en Fiodor somreia



- De fet, avui venim a jugar fort- va dir en Robert, amb una confiança inhumana.



Els seus dos col·legues no ens treien l’ull de sobre, però en Fiodor estava engrescat mirant les cartes que just s’estaven repartint.



- Vau tornar-li el llibre a la vostra amiga, suposo...- ens va preguntar l’home, mentre tothom anava apostant.



- Avui em ve més de gust fer les preguntes jo- vaig dir, amb un xic de ràbia inconscient.



«Aguanteu més estona, que parli més. No et precipitis»



- Hm? Què vols?- va preguntar en Fiodor, estranyat.



- Estàs preparat per perdre?- vaig dir, ensenyant el meu magnífic poker de reines, tot emportant-me la gran quantitat que havíem apostat (la veritat, vaig improvisar massa bé, perquè òbviament no volia dir això).



- Ja ho veurem això...



Vam tornar a repartir les cartes, i en Fiodor es va dirigir a en Robert:



- La vostra amiga és periodista, oi?



- La Dora és morta- va respondre en Robert, que ara no tremolava, estava congelat.



- Ostres... L’altre dia no ho vau dir això, que estrany... Què li va passar?



- Se la van trobar a casa, estirada, amb dos anells d’animals del calendari xinès com úniques proves.- vaig dir



La mirada de l’home es va encendre, com si just en aquell moment hagués recordat el seu gran error. La situació era tan tensa que en Fiodor ara ni tan sols mirava les seves cartes. Ens mirava a nosaltres, amb una expressió lúgubre, com un depredador observant la seva presa indefensa.



- D’això... Tu...tu vens droga no? Ens... ens vens droga?- va dir en Robert, per trencar el silenci.



Quina cagada. En Fiodor va perdre la paciència i ens va apuntar amb una pistola. Els altres dos homes també van treure les seves.



- Crec que sabeu massa informació. Sabíeu que sou els pitjors actors que he conegut en la meva vida? Aquella noia ho feia mil cops millor que vosaltres...



- Ara ens mataràs, com vas fer amb la Dora Bonnín? Assassí!- vaig cridar.



Aquella era la senyal. Tot d’una, el local es va omplir de policies, també armats. En Joseph es va amagar sota la taula del bar, sense comprendre què estava passant.



- Et pensaves que tornaríem aquí els dos sols, idiota? Després de descobrir la classe de persona que ets?- va dir en Robert, burleta.



- Vaig cometre un error amb els anells, però aquest mateix error us durà a la tomba amb mi- va respondre en Fiodor.



Vaig escoltar un so fort i breu. Vaig caure a terra, les imatges fugien de la meva vista. L’únic que veia era un espectacle de cartes que sobrevolaven el meu cap: un as de cors, un dos de diamants... Després tot va fondre’s en una foscor total. El teló va caure, la funció va acabar.



Ara escric això des de l’hospital. Escriure amb una mà no és gaire fàcil, tot el contrari, és tot un repte. Vaig haver d’anar de pet a quiròfan, perquè la bala m’havia perforat l’espatlla. Per sort, en Robert està sa i estalvi, i en Fiodor va ser arrestat, ja que no tenia on fugir. La Dora ja pot descansar en pau, el rèquiem ja ha acabat. L’esperit d’escriptor que feia tants anys que havia fugit ha tornat dins meu, i l’he estrenat escrivint un poema d’agraïment a la Dora, al Robert, a la vida, a les lletres, a les cartes, a la infantesa, a tot el que ressona dins meu i que ara, per fi, ha pogut sortir a l’exterior.