F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
BASES   PUBLICA LA TEVA HISTÒRIA
INICIS   LLISTAT DE PARTICIPANTS
PREMIS   HISTÒRIC DEL CONCURS
CALENDARI   CONTACTE
     
Iniciar Sessió|Participants
TREBALLS PUBLICATS

Rèquiem d\'un escriptor frustrat (JoanPortals)
IES Jaume Balmes (Barcelona)
Inici: Sobre la terra impura (Melcior Comes)

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.




Capítol 1:  Un escriptor frustrat

Em vaig assabentar de la mort de la Dora Bonnín en una andana de tren, mentre mirava de cua d’ull el diari d’un senyor que també esperava el comboi per anar a Barcelona. Jo aleshores vivia en una petita població de la Costa Daurada, on m’havia refugiat després de trencar amb la meva parella. De la relació en quedava un fill de tres anys, molt ressentiment i alguns deutes. El meu estat d’ànim oscil·lava entre un suau abatiment sense dramatismes i un cinisme arrauxat i colèric (sóc escriptor), una volubilitat que em portava a emprendre tota mena de projectes literaris. Vivia al dia: feia quatre anys que no publicava cap llibre. Anava fent gràcies al cada cop més minso periodisme cultural (perdoneu la contradicció) i a diversos encàrrecs que rebia de la meva editora, que devia sentir-se una mica responsable del meu fiasco com a novel·lista. Havia estat seva la idea de publicar el meu últim llibre un mes de juny, amb una coberta horrible i després de suprimir-ne cinc capítols que tanmateix eren meravellosos.





Mentre estava assegut dins del tren, mirant al no res, la meva ment se’n va anar de vacances a visitar els meus records.



Tot d’imatges i llums m’apareixien al cap: quan la meva exdona (que es diu Maria) i jo érem nòvios a la universitat, i em deia sempre «Avui tampoc t’has pentinat, Roger?» i llavors rèiem, abraçats. Anys més tard, quan ens vam casar, totes les mirades anaven dirigides a nosaltres, i vam ser els protagonistes de la nostra història, que acabava de començar. Un temps després, va néixer en Lluís, i la felicitat es va apoderar de casa nostra.



En aquelles dates jo escrivia, vull dir que escrivia de veritat, amb el que tenia dins. Convertia el que sentia en paraules fortes, lletres que eren més que tinta de bolígraf en un paper. Potser era per això que ara ja no tenia l’espurna que m’animava a expressar-me i ser lliure. L’amor, la il·lusió de viure era la força de les paraules, jo era l’instrument que donava vida a aquestes coses tan abstractes, i d’alguna manera les immortalitzava. Ara ja no quedava ni l’ombra d’aquell passat brillant. Ara només hi havia foscor.



Vaig fer fugir tots aquests fantasmes mentals quan el tren va anunciar que ja s’acostava a Barcelona. «Tocarà tornar al món dels vius. Merda.»- vaig pensar.



Deu minuts després, encara estava buscant el bar de la família de la Dora, on s’anava a fer el petit ritual de comiat. El sarau dels carrers em portava records de la Dora. Aquella noia tan desperta i estranya va ser la meva companya de classe. No érem precisament amics, però ens enteníem prou bé, que ja era alguna cosa dins de la colla de brètols amb qui anava.



Una estona després (i per fi) vaig veure el cartell vell i rústic de «Can Bonnín». Davant de la porta m’hi esperava ni més ni menys que el meu amic de tota la vida: en Robert Maldà, l’únic amb qui encara tenia relació de l’escola, tot i que ara feia un temps que no ens trobàvem.



- Ei Roger! Com va tot tio?

- Hola Robert. Tot bé. Tu?

- Tot bé. Bé, bé no, s’ha mort la Dora però ja m’entens... Tot correcte vull dir...

- Me’n alegro. Per cert qua...-

- Ostres quina pena això de la Dora oi? Diuen que es desconeix el cas de la seva mort... Se la van trobar a casa estirada a terra... Ara que ho penso, podries aprofitar per escriure una novel·la d’això! Ja ho estic veient:

Best-seller de misteri, escrit per Roger Quintana!

- Collons, Robert, com pots dir aquestes coses?

- Ai, no ho sé, l’emoció, perdona... L’emoció de tornar-te a veure vull dir, no de que la Dora s’hagi... Bé, no em facis cas! Fes-me una abraçada tio!



Havia oblidat què xerraire era en Robert. A l’escola feia gràcia de veure, però de vegades aquesta llengua tan llarga que té li podia portar a situacions diguem-ne «no gaire favorables». Tot i això, admirava la seva manera de relacionar-se amb les persones, era única i original, al costat de la meva cara de pomes agres i mal humor general. Ho he d’admetre, mai he tingut massa paciència amb la gent. Tant se val.



El bar era enorme, malgrat la façana senzilla i petita. L’interior em recordava als bars de tapes on menjava amb els meus pares de vacances a Pamplona. Feia una forta olor a cervesa, però també s’oloraven els plors, i la mort. Em sap greu posar aquestes coses que poden semblar tan fora de lloc per algunes persones, però repeteixo, sóc escriptor. Aquestes expressions ens surten soles.









Ja ens esperaven alguns antics companys de classe, i per pura formalitat (no pas ganes), en Robert i jo els vam anar saludant un per un. Primer vam parlar amb en Genís, que ara treballava com a professor d’Educació Física, a la Laura, directora d’empresa, en Jan, advocat... I una desena de persones més que feia anys que no els veia la cara. Va ser un retrobament fosc, al voltant d’una mort sobtada i obscura.



Els pares de la Dora abraçaven a tothom qui s’acostava, amb llàgrimes als ulls, reflectint una expressió plujosa i negra. Van demanar un moment d’atenció, i, d’aquesta manera la mare de la difunta va començar a parlar:



- Moltes gràcies a tots per venir, vam pensar que li hauria fet feliç a la Dora veure-us tots reunits després de tants anys. La nostra filla era alegre, simpàtica i no tenia problemes amb la gent. La seva flama d’il·lusió no s’ha apagat, segueix viva dins nostre...



Mentre la pobra dona parlava, em vaig fixar en el quadre més voluminós del local: una foto de la Dora davant de la torre de Pisa, a Itàlia. Em vaig imaginar a la meva excompanya de classe en aquell escenari, la música viva d’aquella terra pura, l’olor, la cultura...



-Doncs bé, no tenim res més a afegir, només...- va parar un moment per sanglotar - Només dir-vos de nou... Gràcies de tot cor per venir... Si us voleu quedar i prendre a... alguna cosa...- i va tornar a esclatar a plors, el marit l’abraçava amb el cap cot.



-Collons... Se m’ha quedat una espineta clavada al cor... Anem a parlar amb ells?- em va dir en Robert.



No va caldre. El pare de la Dora em va veure i va venir directament on estàvem, amb un paquet a la mà.



- Hola... Ets en Roger, oi? La meva filla em va dir que et donés això... Va ser fa temps, i creu-me que te’l volia enviar l’abans possible, però em va explicar que estaves passant un mal tràngol per... bé... no sé si és apropiat que jo ho digui... Ja saps... Tot allò amb la teva parella i... Bé, té, agafa’l... I gràcies.



Les paraules no eren el fort d’aquell home. L’entenia, sóc igual que ell. Vaig agafar el paquet, li vaig agrair i vaig sortir a fora amb en Robert, que s’havia quedat mut, observant l’hipnòtic i misteriós regal post-mortem de la nostra companya.



- Tio, que fort! No m’imaginava que la Dora regalés res a ningú... Però si sempre havia sigut una garrepa! Espera! Segur vols obrir-lo? Diuen que obrir un obsequi d’algú que ha mort porta mal auguri... Sabies que la meva tieta àvia Maria Josepa...-



-Robert, sé que tens ganes de saber què és, així que si em permets obrir això primer i després ja parlem de la teva tieta àvia Maria Antonieta...



- És Josepa, no Antonieta...



Aquest tio s’enfilava per les parets quan es tractava de xerrar... Bé, quan vaig treure l’embolcall, els meus ulls es van il·luminar, com si un bocí de l’alegria del passat tornés dins de mi. Es tractava del llibre «Antígona», de l’il·lustre Sòfocles. Només veure la coberta em venien tots els records del batxillerat a la classe de literatura universal, discutint idees, navegant entre paraules, dobles sentits... i moltes hormones.



- Ostres, Antígona... Quin detall de part seva, vaig perdre el meu quan em vaig separar... Devia quedar entre els camions del trasllat...



Estava realment emocionat, i la pregunta «per què a mi?» rebotava al meu cap com una pilota de goma.



- Ei! Estàs somrient! Et trobes bé, Roger?- va dir en Robert, i els dos ens vam fondre en un riure estúpid però necessari.



Vam pensar que seria bona idea estar uns dies junts a Barcelona, com els vells temps. Hauria de dormir al sofà de l’apartament del meu amic, però era igual. Necessitava desconnexió. I llegir Antígona.





Ja arribada la nit, em vaig posar a fullejar la tragèdia grega. Les memòries anaven i venien, dansaven... Quantes coses vam aprendre en aquella aula, decorada amb cartells de ciutats romanes i quadres d’en Shakespeare!



Es va fer mitjanit. En Robert dormia, i jo vaig acabar el llibre, no sense abans fixar-me en un missatge escrit amb lletra molt petita, situat al bell mig de l’última pàgina, que era blanca. Aquella lletra tan rodoneta era inconfusible: Dora Bonnín.



«Ei, Roger. Sóc la Dora, de l’insti. Quant de temps, ho sé! Ja saps que la teva editora és amiga meva, i em va explicar que últimament estàs una mica... moix, diguem-ne (no sé si recordes que m’encanta fer servir paraules estranyes). Em va saber molt de greu que la teva separació afectés tant a la teva passió vital: l’escriptura. Però no et preocupis, vull ajudar-te. He repartit alguns llibres per Barcelona, històries i llocs que n’estic segura que t’ajudaran a inspirar-te! Aquí et deixo les coordenades... Considera-ho una última oportunitat, una mena de rèquiem per a un escriptor frustrat!»
 
JoanPortals | Inici: Sobre la terra impura
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Ajuda:
Qui som
FAQs
Notes de premsa
Contacte
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]