Què hi feu? Marxeu abans de que sigui massa tard.



Bojos, ja us havia advertit que cada vegada es tornaria pitjor, i vosaltres sense fer-me cas, tornant una altra vegada ací, per a veure que passa amb Berta i amb la seva ànima presa, ofegada (mai millor dit).



Digueu-me, com ha pogut matar el seu pare?

De segur que tots veiem per la televisió notícies d’aquest tipus i pensem “Com ha sigut capaç?” o “Quin tipus de psicòpata és aquesta?”.



Però, juguem en advantage, sabem la història completa i no les mentides que ens conten els canals de comunicació actuals, uns altres bojos.

És a dir, jo, una simple narradora, no sóc ningú per criticar-los, fan molt bé en informar-nos, però de segur que alguna cosa ens oculten…

Sabem què està darrere d’aquest assassinat. Una assassina, destrossada per la mort de la seva mare i, per si no fora poc, amb un pare alcohòlic i egoista.

Què em dieu? Vosaltres, què penseu al respecte?

Qui s’ha emportat la pitjor part? El pare mort amb tan sols trenta-nou anys o la filla, amb dèsset, que encara que els seus batecs sonen normals, encara que respire, ella ja està morta.

Va, no ens posem dramàtics, no hi ha més temps, si voleu continuar passant dels meus intel·ligents consells, la història ha de continuar.



Hem de començar amb aquest capítol tan interessant que ens espera.



Les facetes.



Una mateixa persona pot tindre dues facetes, dues maneres de ser, dues formes d’actuar, dues o més. Hi ha gent que denomina aquesta “habilitat” com a falsedat. Però, realment què és una faceta? “Cadascun dels aspectes que es poden considerar en una persona” segons el diccionari. Hi ha gent que tan sols pensa que qui posseeix més d’una faceta està mal del cap o d’altra que “se li'n fot tres pitos”. Per últim, gent que considera que mentre no facen mal a ningú, no passa res.



Et preguntaràs…És una habilitat? Doncs sí.



És una destresa que consisteix en fluir de personalitat en personalitat per al final formar-ne una de sola. És una habilitat que ha desenvolupat una persona que tu i jo coneixem molt bé i hui ens en mostrarà una altra.



En el primer capítol podem veure a una Berta trista, per això “Blau com una tulipa”. La tristesa, el dolor i la pena que té per la mort de la seva mare (encara que també experimenta altres sentiments secundaris) s’han de veure reflectits en el color d’una flor, per què… per què no? Per què no conjugar el sentiments amb una cosa tan bonica com les flors? L’únic bonic que podem treure de tot això no ho podem aprofitar? I què millor color por representar la tristesa que un color tan fred com el blau?

M’agrada tant aquesta idea que l’he volgut aplicar també en aquest capítol. Veurem, per damunt de tot, a una Berta furiosa. Per això el roig (d’acord la bellesa de les flors) com una rosa.







Totes les nits un estel destacava entre els altres.

Totes les nits que Berta no podia dormir es recolzava amb la idea que era la seua mare, que estava allí dalt i l’estimava com sempre ho havia fet.



Totes les nits un estel destacava entre els altres, totes menys aquella.



Totes les nits Berta dormia a la seva habitació.



Totes les nits abraçava a “Orelletes”, l'antic conill de peluix d’Estela, i no el deixava. S’abraçava a ell fins que es quedava dormida. I Aquella nit alguna cosa similar va passar.



Aquella nit en la qual tot va canviar, Berta no estava en “Orelletes”, estava en Pedro o, millor dit, en el seu cadàver.

Semblava com un lleó en època de caça, que no solta el seu corder per res del món, ni que tronara, ni que ploguera. Aquella nit sí que va ploure i em va donar la sensació que algú estava molt trist, decepcionat pel que havia succeït i pel que venia…



“M'alce, una mica obstruïda per una presència que tarde a identificar i un sentiment gratificant em recorre.

Mire el rellotge, faig tard al col·legi, no arribaré a temps si no isc de seguida.

Ho moc, em molesta però m'agrada.

Ho tire dins de la banyera, tant de bo desapareguera, em dona molta peresa anar a tirar-ho al fem. Em mire a l'espill, flocs embullats ixen disparats del meu cap. No tots els dies es mata a algú. Somric.

Em pose una jaqueta perquè la meua es va trencar durant la baralla, durant eixos gratificants minuts abans de la seva desitjada mort, desitjada per mi.

El mitjor no va ser les seves pregàries ni els seus crits, no. La cosa més gratificant va ser la seva cara i la varietat de pigments i colors que mostrava aquesta quan les meves mans l’apretàven cada vegada més, i més. Mmmm, tot una obra d’art, meravellós.

M'asseguro de tancar la porta amb claus i baixo les escales el més ràpid possible.

---Bertaaa, carinyet, però que gran que estàs! ---Diu Joan, el meu veí, no és més boig per què no es pot. Té deu anys més que jo i es creu el meu pare. Encara hauré de matar-li a ell també.

---Que callada què estàs no? ---Té el coll molt més gros. Tant de bo poder agafar-ho i...

---Aaaa, ja se el que et passa a tu, estàs entusiasmada amb la meua nova bufanda, tant que la mires. Tranquil·la que ja te la deixaré algun dia ---Jo no vull la teua estúpida bufanda, vull el que hi ha davall…

---Bé, que em vaig, que passes un meravellós dia, chaooo!

---Adeu ---Vaig dir, al cap i a la fi, dos cadàvers ja son multitud, un altre dia serà.



Ufff, massa distraccions per ara, tinc una prova de matemàtiques i no puc pensar en res d’això. L’autobús m’estava esperant.”



Sí, ella sempre anava a peu però ja no. Havia decidit agafar tots els diners del "baül estalviador”. Que ironia no?

Ja estava a clase. La bona de Carla se li va intentar acostar però Berta va ser més ràpida i es va escapar d'ella. L'examen, a segona hora, va estar bé, menys per alguns deliris d'imatges de la nit anterior, ella estava concentrada, sabia el que feia.



A l'última hora, a punt que sonara el timbre que indicava que es podien anar, i amb ganes de tornar a trobar-se a Joan, Àngels es va ficar en el seu camí, provocant una baralla que va enviar a totes dues a “La sala dels bons pensaments”, que és una manera de dir “et quedes dos hores més ací com a càstig per fer l'imbècil”.



“---Això és per culpa teva, saps que tenia perruqueria? I ara no podré anar i, damunt, tinc que estar al teu costat ---Xiscla amb totes les seves forces quan la senyo ens tanca amb clau.

---Que fàstic! Vaig a vomitar! Fas olor de peix podrit! ---Va repetir, amb paraules diferents, unes vint vegades. Aquesta mocosa em fica dels nervis

---Et pots callar la boca ja? ---Vaig xisclar jo també, no resistiria molt més si continuava molestant-me d'aquesta manera. ---Al menys jo sé formular frases sense consultar al diccionari ---Probablement el que acabe de dir és una tonteria però era açò o…

---Al menys jo no acabaré morta als trenta anys com la meva mare ---”



Mal fet Àngels, mal fet. Ara no podia anar a la perruqueria, però ni ara ni mai.



Probablement si aquesta mateixa situació hagués passat uns dies abans, Berta hagués plorat una mica, informat a la directora del greu comentari i anat a casa. Però just eixe dia les coses no eren aix, perquè Berta no és la que era abans. Ni mai tornaria a ser-ho.



Berta ha canviat de faceta, ha deixat que la seva ira actue, sí, però algo em deia que no ho feia només per ira, per frustació…

Algo que ara mateix se m'escapa.



“Per últim li vaig agafar una gometa de pèl que portava en el bolso, per totes les que em vas perdre filla de puta.”



Berta estava feliç. Tornava a sentir aquell sentiment d'eufòria, el mateix d’aquella nit.



Després de tot això, digueu-me, són bones les facetes? No se vosaltres però jo em quedo amb la Berta tranquila que es dedicava a tocar la flauta i no a matar a persones.



Aquesta opinió també la compartia Carla quan, en intenció de buscar els seus llibres que se’ls havia oblidat, va veure a Berta, la que era la seva millor amiga, en plena acció.



Però lo pitjor no era allò, no. La imatge més dura va ser quan va mirar en la cara de Berta, i l'enorme somriu que tenia dibuixat en aquesta.