S: Però, què dius? Això no és veritat. Mira’m! Mira’m com estic!

HV: T’estic mirant. No n’ets conscient. Aquest comportament és el principal factor d’una persona que en pateix. Jo sé que és complicat assumir que estàs malalta, i més si tens anorèxia. Però com ja t’he dit ho has d’assumir. De debò, mira’t aquí.

(L’home li assenyala un mirall que hi ha a l’entrada de l’hospital)

Ella l’obeeix i es mira en el mirall que li havia assenyalat l’home. I tot i que sembla impossible, ja que mai havia estat capaç de fer-ho, es veu reflectida tal i com és. La Marta es queda bocabadada i comença a plorar desconsoladament. El Jordi s’hi atraca per consolar-la.

L’ànima de na Marta va restar durant setmanes en shock, sense fer res. Perquè després de cinc anys patint aquesta malaltia no havia estat capaç d’adonar-se’n fins que no es va trobar en aquesta situació tan estranya. Es preguntava nit i dia com havia pogut ser capaç de veure’s amb l’ànima, mentre el seu cos romania en coma. En Jordi intentava explicar-li com era possible aquesta situació. Li va dir que aquests tipus de malalties i d’altres no s’accepten a la vida real, però després quan arribes a sortir del cos aquesta acceptació es fa possible. Així li havia passat a ell amb les seves altres malalties.

Durant un temps, l’ànima d’en Jordi anava diàriament a la seva llitera, on restava el seu cos, ja que a mesura que passaven els dies el seu estat anava empitjorant. Ell observava assegut com els metges i infermers el visitaven contínuament per intentar trobar alguna millora. En Jordi de cada dia es sentia amb menys forces per intentar tornar al món real i recuperar-se un cop més. Però a diferència de les altres vegades, aquesta es sentia molt més feble i no sentia la necessitat de tornar-hi. Tot i que tenia a la Marta, aquesta tampoc sabia què havia de fer ni com ajudar-lo, a ella aquest món li venia de nou.

Mentrestant el Jordi, malgrat el seu estat, ajudava la Marta per tornar al seu cos i recuperar-se del coma. Li va donar molts consells i en un d’ells li va explicar que necessitava una sèrie de raons i il·lusions per voler tornar i acceptar que un cop tornés a estar en coma, de cada vegada se li faria més difícil recuperar-se. A mesura que recaigués i entrés en coma, li costaria més sobreviure i tornar a ajuntar la seva ànima i el seu cos per tornar al món real.

La Marta no ho acabava d’entendre, no li feia gaire cas, la qüestió era que per molt que sembli estrany i contradictori amb la seva ànima es sentia més viva que mai. En un principi ella sí que volia tornar al món real, però el problema era que no sabia com fer-ho. Passats els dies ja li era tot igual.

En Jordi es sentia amoïnat al veure que na Marta no volia tornar a la vida real, ell ja era un home vell i havia viscut moltes experiències, però la Marta només tenia 19 anys i tota la vida per davant. Ell se sentia responsable que la Marta no sortís del coma i feia tot el possible per fer-li-ho entendre. Llavors un dia va decidir portar-la a la seva habitació perquè veiés el que estava patint el cos d’ell i que s’adonés que ell ja estava a punt de desaparèixer. Totes aquestes intencions eren perquè la Marta no era conscient del que li estava passant i creia que no aconseguiria sortir-se’n sense ell.

Quan la Marta es va adonar del que pretenia en Jordi li va voler fer entendre perquè ella no volia tornar. Li va començar a explicar que des de la seva primera visita al terapeuta les coses s’havien torçat molt. El seu pare no sabia com afrontar la situació i la única que sabia què fer o actuar en certes ocasions era la seva mare. A més el seu germà, que vivia als afores, no s’havia preocupat mai per ella a pesar de que sabia perfectament la seva situació, ja que la seva mare l’informava i li demanava ajuda constantment. I per si no fos poc va estar una època sense poder anar a l’escola i les amistats que creia que tenia, van desaparèixer. Tot això li va provocar una depressió que encara va empitjorar més el seu estat. Després de la historia de la Marta en Jordi va entendre més la seva situació però tot i així creia que havia de seguir la seva vida al món real.

Van anar passant els dies i les bones intencions d’en Jordi cap a la Marta no feien efecte. L’ànima de la Marta anava “al seu rotllo” i en Jordi estava desesperat. A més ell es sentia cada vegada més feble i la Marta no era conscient que tot el que deia afectava negativament al Jordi i provocava que empitjorés diàriament. No podia ni suportar la seva pròpia ànima i els metges tampoc veien bons resultats. Cada dia, al matí, l’ànima d’en Jordi visitava el seu cos per veure si hi havia esperances. A la nit molt destrossat i dèbil es va acomiadar de na Marta. Ella, que no havia estat conscient del seu estat, es va sobtar molt i es va posar molt trista. A l’endemà va anar a buscar en Jordi, ja que li estranyava que no hi fos. Però no el trobava. Es va recórrer tot l'hospital fins que va anar a veure el cos, i va veure com els metges se l’emportaven. Llavors es va adonar que definitivament tant el cos com l'ànima d’en Jordi havien mort.

A partir d’aquell dia la Marta va quedar molt més afectada del que es pensava. L'única persona que tenia al món de l'ànima s’havia esfumat. La Marta va començar a reflexionar sobre el seu estat, sobre el seu cos, sobre l’ànima… Pensava molt en els consells que en Jordi li havia donat. Va arribar a la conclusió que havia de canviar i acceptar que era necessari tornar al món real.