CATHERINE

Estic preocupada. La carta d’aquest matí explica unes noticies devastadores. No sé com ho faré... bé, potser està jugant brut... Si aconseguís descobrir-lo davant les autoritats.

Hauré de xerrar amb el propietari del nostre lloguer. No pot ser així com així, que hagi venut l’edifici a Windblues. Aquest home no sap fer res més que ficar-se en les nostres vides? Però igualment, abans de vendre, haurien d’haver xerrat amb mi. Fa més de 10 anys que he obert aquesta escola i mai m’he mogut de lloc encara que d’ofertes per vendre n’ha tingut moltes...Això em fa sospitar. Si xerres amb el propietari del local, potser ho podria solucionar. Sé que ell volia entrades per als Oscars.

El telèfon. Em contesta al cap de 3 tons. Es nota que m’estava esperant, encara que em pregunta:

-Qui és?

-Em sembla que saps qui sóc, oi?

-Mmmm...sí -diu després de pensar-s’ho.

Es queda callat.

-Saps perquè et truco, oi?

Es torna a quedar callat. Al final diu:

-Sí.

Al no contestar res més, bufo i li dic:

-Perquè ho fas? Es pot solucionar?

-Bé, encara el tracte no està del tot tancat, però...bé, ho podríem solucionar. Si em dones un cert temps, no sé, fins el concurs, podràs seguir tenint el local, i, si després demanes un advocat, podries xerrar amb Michael Korner.

Sentint ganes de cridar per la frustració que sento li dic:

-Si ofereixo una oferta millor i al tenir els drets de propietària del lloguer de més de 10 anys, podríem tornar a fer un tracte, oi?

-Bé, a més de pagar-me una bona paga pel local, pots aconseguir-me les entrades per als Oscars.

-Esta bé, quedem així?- Sabia que complir el seu somni era més important per a ell que guanyar més diners.

-Ho solucionaré. Bona tarda-i penja.

Em sembla que en Michael no s’esperava que tingues contactes...Millor.

Queda una setmana pels nacionals, i ens hem de preparar. I oblidant-me de tots els problemes, me’n vaig cap a les aules per anar a assajar.

(5 dies després)

Estem fent l’assaig general al teatre quan veig en Michael que ve cap a mi. És un home robust i corpulent, que per com es comporta, veus que per a ell els altres són inferiors. Tot vestit de marca, amb una camisa de caixmir i pantalons de caixmir, com no... Intento que no se’m crispi la cara per la ràbia per tot el que ha fet des de que el vaig conèixer.

Em diu:

-Que podem parlar?

No canvia res de la seva cara, com si dugués una màscara. Al mirar-lo als ulls, veig que brillen d’una manera estranya. Aquest està drogat. Dubtant, veig que les meves alumnes estan estranyades perquè no contesti, i al final, boja de mi, contesto que sí.

Anem a una sala que hi ha darrere l’escenari i abans que pugui dir res em dóna una nota i diu mentre se’n va:

-Te’n penediràs per seguir aquí, perquè et prendre el que t’estimes més.

No reacciono. Sé molt bé el que farà, i no vull que li passi res a la Juliet.

Fent ús de les meves dots teatrals, intento tornar a l’assaig general com si no hagués passat res, encara que sé, per les cares que fan el meu marit i la Juliet, que a ells no els he aconseguit enganyar.

Competició Nacional de Nova York, 17 hores

NICK

Espero que el meu pare no faci el que penso que vol fer. No sé com pot ser tan fals i astut per segons quines coses. Estem a punt de sortir la Charlotte, una companya meva de dansa, i jo. Som parella de ball.

Sortim. Tothom ens aplaudeix. Miro a la Juliet que està amagada darrere bambolines. Em dedica un somriure tímid i es com si el meu cor se n’anés cap a ella.

Em torno a concentrar. La música del Llac dels Cignes comença a sonar i m’imagino que es la Juliet qui balla amb mi. Com sempre, imaginar-m’ho fa que el ball surti molt bé i que tingui una puntuació de 9’2.

Si ara mateix no estic cridant d’eufòria és perquè vull que guanyi Melodyvalse, l’escola de la Juliet. I es que m’agradaria un munt que algú aturés l’ego insofrible del meu pare.

Mentre cavil·lo tot això, miro en direcció de la Juliet, que és la següent per sortir a la pista amb en Robert, un amic meu (si no ho fos, estaria més preocupat...)i no la veig. On haurà anat? Queden 15 min. perquè els toqui. Vaig cap el camerinos, a veure si la veig. De repent, em trobo a la seva mare. No em reconeix. Millor. La crido.

-Catherineeeeee!!!! Espera -dic rebufant.-Què has vist la Juliet?? Per què no és a l’escenari?

-Què??? Si ja fa mitja hora que està esperant.-Ni em pregunta de que la conec, i ho agraeixo.

-Prest la cridaran. Si vols, t’ajudo a buscar-la.

Assenteix i es posa a caminar directe a l’escenari i a la zona d’escalfament.

Estic preocupat perquè si les meves sospites són certes...Vaig a buscar-lo. No el trobo. El crido per telèfon. Ha desaparegut. Torno al seu camerino. El meu pare ha desaparegut.