El dia de la mort del senyor Gual es va veure acompanyat d’una tristor; no perquè l’home fos gaire estimat i se sentís l’enyorança pel carrer, sinó que era el cel qui estava de dol. Els núvols tapaven tot raig de sol que pogués passar, i donaven un color grisós a totes les acolorides cases del barri. Era un dia de tardor especialment trist, tot i poder sentir el fum de les llars de foc i poder apreciar els colors foscos dels arbres mentre feien el canvi d’estació.

L’Agustí Tena empatitzava amb el temps, i tota aquella tristor i foscor de l’ambient, també es trobava en el seu cap. No s’havia aixecat gaire fi, el pobre, i en el fons dels seus pensaments, en rondava un que li preocupava especialment.

Eren les vuit de la tarda quan Tena s’estava fent el sopar i rebé una trucada. Abans d’agafar el telèfon, quedà parat durant un petit instant pensant en la notícia que més l’espantava rebre; cap dels problemes que estava tenint era comparable al que l’esperava a l’altra banda de la línia. Avisà a la seva dona que no l’esperés desperta.

Una hora més tard d’haver contestat al seu company de feina, l’inspector va arribar a la comissaria, on romania l’informe de l’autòpsia sobre la seva taula. Era un sobre marró clar, seriós, amb una etiqueta a l’esquerra amb les inicials del cas i el seu nom. “Normalment els informes no corren tanta pressa” va pensar Tena mentre entrava al despatx del seu superior. Aquest li demanà rapidesa i discreció respecte del tema, no volia que els mitjans de comunicació comencessin a venir.

El va obrir delicadament, a poc a poc, com si temés alguna cosa que pogués estar escrita allà. Amb la mirada buscà ràpidament entre les pàgines, paraules, ni ell sabia quines buscava, però amb la rapidesa en què el seu cor palpitava i la suor que s’anava acumulant, tothom podia veure que aquest cas era, per l’inspector, una mica més personal.

L’informe deia el que era esperat: mort a causa d’una punyalada amb arma blanca al cor. Res indicava que aquella mort fos especial, a part del context en què el cos s’havia trobat. Així que l’endemà els inspectors de la comissaria van començar a investigar: la feina, relacions, amics, últimes trucades, comptes bancaris, tot; ni la víctima es coneixia tan bé a si mateixa. Buscaven un mòbil, diners, enveja, amor… quin seria el que havia mort a en Guillem Gual?

Anaren a l’apartament d’en Guillem, Tena mai l’havia vist tan buit i ple a la vegada; li faltava aquella essència que en Guillem li donava. Preguntant al veïnat sobre indicis estranys durant les últimes setmanes o dies de vida d’en Guillem, el comentari d’una dona vella li cridà l’atenció. Havia sortit amb el davantal, una olor de brou s’expandí per tot el passadís; exaltada, explicà als inspectors la passional discussió que havia ocorregut el dia abans. A en Tena, aquell comentari li feu recordar l’insignificant motiu de la discussió de l'última nit, el féu reflexionar sobre la seva relació.

Darrere l’aparença dura d’en Guillem, s’amagava un cor sensible, una part d’ell que només uns pocs havien pogut arribar a gaudir. Tena era un afortunat, en aquell sentit. Els seus ulls melosos captivaven a qualsevol, i n’era conscient, per això sempre havia aconseguit el que s’havia proposat d’una manera o altra. Fent un cop d’ull ràpid a l’apartament qualsevol creuria que feia poc que s’hi havia instal·lat, però aquell octubre ja faria tres anys de la mudança. L’apartament era un reflex de la seva persona, de la seva ment. Caòtica i descuidada. Les parets estaven mal pintades, el pa de l’estanteria caducat, el terra feia setmanes que no es fregava i els llençols de seda... Aquells llençols, pensà Tena, quants secrets guarden sota seu...