|
blancaneus |
IES MISTERI D'ELX. Elx |
Inici: Les paraules ferides |
|
Llum entre la foscor |
Inici: Les paraules ferides |
La neu era blanca.
Semblava el més normal.
Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?
Era com si ja caigués bruta del cel.
Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments.
Sentiments, allà.
En Li Huan es va aturar davant del barracó.
Sí, la neu que l’envoltava era blanca.
Immaculada.
Una estranya sensació.
Com si allò fos una illa.
Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
|
|
Capítol 1: "L'epifania de les lletres esvaïdes" |
“La neu era blanca.
Semblava el més normal.
Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?
Era com si ja caigués bruta del cel.
Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.
En Li Huan es va aturar davant del barracó.
Sí, la neu que l’envoltava era blanca.
Immaculada.
Una estranya sensació.
Com si allò fos una illa.
Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.”
Aquella va ser l'única cosa que va poder llegir d'aquell misteriós llibre, perquè a partir d'eixe moment les lletres es van esvair com ho fa l'abric d'una dent de lleó despullada pel vent. La guerra havia arrasat amb les seues pàgines, ara negres i convertides en metralla de paper socarrat.
Era una sort, de fet, que eixe tros de paper seguira allí, “intacte”.
I, mentre el miraculós exemplar se n'anava “desfent” entre el rovell dels seus dits, els intensos ulls blaus del viatger van començar a navegar per la coberta que protegia les seues pàgines. “Les paraules ferid… Jordi Sierra i Fabra” va ser l'única cosa que el seu famèlic cervell va poder desxifrar, i res més, perquè tot el que havia sigut aquell llibre ja no era més que carbó.
Encara que ell no esperava trobar gens millor; de fet, estava convençut de que no tornaria a veure un llibre mai més, encara que aquell fora un calcinat i del qual només havia sobreviscut un tros de paper “insignificant”...
La veritat és que el nostre desestimat aventurer havia deixat d'aferrar-se, feia ja molt de temps, a l'esperança que naix com a quimera quan ja no ens queda res. I no seria una gosadia, en absolut, dir que havia nascut sense esperança, ja que el món en què va nàixer era un món sense esperança, i el món en què va trobar aquell perjudicat llibre era inclús pitjor.
Una vegada li van dir: “no tractes d’entendre la vida, o desperdiciaràs la teua intentant-ho”, i en els seus 45 anys de vida no havia vist més que raó en aquelles paraules... Li havia trobat el sentit a tan poques coses que podia arribar a comptar-les amb els dits de les mans; i havia rebut ja tants duros colps i tantes vegades havia xocat amb la realitat, que el seu cor s'havia endurit i per dintre ja estava tan negre i calcinat com aquell llibre.
A més, l'esperança només apareix en l’ésser humà quan encara li queda quelcom pel que lluitar, i a Marc Martínez Giner ja no li quedava res, ni ningú…
Així doncs, va agafar eixe únic tros de paper i se'l va guardar al seu sarró, instintivament i sense saber per què.
Després, va procedir a tornar-se sobre els seus passos, en direcció a la bretxa que li havia servit com a entrada a la derruïda edificació; i, mentre ho feia, va començar a reflexionar novament en el que acabava de llegir.
Va pensar en la neu blanca, que es tendia davall els seus peus, i després va pensar en la neu bruta, anomenada al fragment... Ja no feia distinció. Havia deixat de ser un simple fet fictici, narrat en un desarrelat llibre, per a convertir-se en una realitat; en la seua realitat. Com, després de tanta foscor i tant dolor podia quedar una cosa tan neta i pura com la neu? Com podia ser tan hipòcrita la naturalesa i seguir aquesta el seu curs d'una forma tan “pacífica” i tènue? A cas no importava la sang vessada? A cas no importaven les milers de milions de persones, o de vides, que van ser brutalment desperdiciades?
No, ell es negava a creure-ho.
La neu no estava neta, per molt blanca que pareguera...
De fet, estava més bruta que mai, perquè una vegada et taques les mans de sang, no importa ja quàntes vegades siguen rentades; seguiran igual de brutes inclús després que es descomponguen en la mort.
I es que, davall tots eixos llençols blancs, "impol·luts” i “resplendents", encara romanien sepultats els estralls de la guerra: milers i milers de milions de cadàvers i de vides perdudes... I per això Marc sempre veia la neu bruta; perquè als seus ulls eixes taques negres i roges que tant havien omplit les seues mans durant i després de la guerra, encara seguien ahí... Negres, de la metralla que tant es va disparar i, roges, de la mort que tant es va declarar.
I, mentres eixes reflexions s'estenien pel seu cervell i embargaven fins a l'últim apartat del seu pensament, va arribar al seu primer destí...
Es va plantar davant de la bretxa del ruïnós xalet tal com havia fet Li Huan tot just arribar al barracó; aleshores, començà a contemplar el que li succeïa a tan sols uns passos.
Foscor, fred i negre... Però no el negre que escopia la ximeneia d'en Li Huan, sinó el negre del cel; s'acostava una tempestat, i la seua arribada era imminent, a penes disposava d'unes 4 hores per a assegurar la seua supervivència. I es que no sols necessitava trobar un refugi sòlid i estable (ja que el color, el soroll i les llums del cel li havien deixat clar que la tempestat no seria de núvols lleugers); sinó que, a més de tot açò, necessitava trobar una gran quantitat de llenya i de carn prou bones com per a atendre les seues necessitats calorífiques i calòriques. Era de vital importància que fera tot allò, perquè sinó, no arribaria ni a l'ocàs.
Així doncs, es va posar en marxa i va començar a avançar cap a l'oest, guiat per un instint que ell mateix havia anat forjant des del final de la guerra.
Ja havien passat 12 anys des d'allò, però a ell se li antullaven com tot un mil·lenni. És a dir, el fred... La mort... La soledad... Al seu cap, havien alterat la seua línea del temps, que ara anava des del final de la guerra fins a tota una eternitat.
I tant és així, que ja ni tan sols recordava com era la vida de veritat... Potser fora la tristesa, que havia apagat en ell les ganes de sentir; o potser les armes amb què va disparar i va ser disparat; o tal vegada fora el mateix fred, que havia endormiscat els seus receptors sensorials fins al punt de ja no sentir res...
Amb aquestes idees en ment, ell continuava avançant sobre la neu, capficat i pensatiu, com sempre.
Va continuar avançant d’aquesta manera per 2 hores, 2 hores en què l'única sort que li va succeir van ser dos llebres de cabell camuflat en la neu; un altre bon grapat d’agulles de pi (per a preparar-se infusions); i uns quants tèrmits que li havien proporcionat les calories suficients com per a prosseguir amb la recerca.
Però això no li servia pràcticament per a res. En tan sols uns instants, la foscor de la nit, unida a la tempestat, ho engoliria com el tauró engoleix la seua presa. Ja podia veure com el cel, apinyat pels seus foscos núvols, es dessagnava en un toll de colors apassionats, rosats i ataronjats, dignes del més bell ocàs; potser un crit d'auxili que s'ofegava en el precipici del seu horitzó...
Així doncs, necessitava alguna cosa més que tèrmits, llebres i infusions; necessitava quelcom molt més gran i més calòric, perquè per molt calòrics que foren els tèrmits, no hi havia ni temps ni recursos per a trobar-los, i molt menys podia mantindre-los en el seu sarró com a aliment d'uns quants dies.
Ara bé, per sort per a ell, dins d'eixa nova i maleïda terra hi havia quelcom molt més maleït i temible que ella mateixa... L'ós.
Dies enrrere, en la vessant de la muntanya, als peus de la seua blanca falda, ell havia vist com una família d'óssos es cernia i perdia entre els seus plecs i paratges. I allí res hi havia excepte això mateix, neu, i ell no era l'únic que necessitava menjar... Així doncs, per pura raó i lògica, entre els humits i resinosos arbres, havia d'haver-hi una d'aquestes criatures, a l'espera del mateix que esperava ell: una presa.
Almenys, el refugi ja ho tenia assegurat; les coves d'aquella muntanya, que cada vegada se li antullava més prop, eren una bona opció (sempre que no coincidira amb l'habitacle dels dits óssos); de totes maneres, ell s'aferrava més a la idea de trobar el fort del càmping, marcat en el vell mapa a uns metres de la seua posició.
Encara que prompte no veuria res d'això, i potser mai tornaria a veure-ho; no si deixava que la tempestat, la nit o la fam acabaren per derrocar el seu esgotat cos. I és curiós que l'única cosa que tenia clara en aquell moment era que no pensava rendir-se... No anava a fer-ho. Potser ningú li haguera ensenyat a sentir i guardar esperança (a excepció del seu difunt pare), però en quant a lluitar i no rendir-se... D'això li havien ensenyat un muntó; de fet, la seua vida havia estat plena d'hòmens d'honor, les paraules dels quals no eren menys honorables que ells mateixos... Hi havia tantes frases alliberades per la boca d'aquells hòmens i que ara formaven part d'ell... “No et rendisques davant la vida, feix que ella es rendisca davant teua; lluita”, li van dir a la guerra… “Si vols quelcom, no basta de somiar-ho. Per a aconseguir el que vols has de lluitar, lluitar fins a guanyar-t’ho”, li animà el seu iaio...
I mentre ell es submergia en eixe profund pou de pensaments, llavors ho va veure. Va veure com es cernia la seua ombra darrere dels foscos arbres, tan fugaç com la seua ferocitat... Llavors, Marc va tendir el seu rifle a l'aire i va analitzar la situació; va esperar a l'únic perfecte moment de què disposaria i, llavors...
Bang!
Va disparar. |
|
Capítol 2: Algun llòc entre les estrelles |
No tornaria, exia és l'única cosa que van saber dir-li quan son pare va morir. A penes havia complit els 8 anys quan la desgràcia va aparèixer a la seua porta, la primera d'entre moltes.
En una ocasió, quan son pare es trobava ja en la fase terminal de la seua malaltia, el jove Marc, embolicat en la seua dolça innocència, li va preguntar que per què les estreles brillaven tant i per què hi havia tantes en el cel. Son pare, que era molt savi, li va explicar que les estreles eren foc, i que les seues flames palpitaven fins en els confins més recòndits de la galàxia. Allò no va ser prou per a satisfer el seu set de curiositat; el xicotet Marc volia més, no era com els xiquets que es sacien amb tan sols un gotet d'aigua; ell anava de glop en glop, i a cada glop, incrementava el seu set; a cada resposta, un altre got; a cada got, una nova pregunta. I això va fer, formular una nova pregunta..
"¿Y per què brillen les estrellas?"
Son pare va romandre pensatiu i en silenci durant uns pesats instants. A cas no entenia que el foc emet llum i és per això que brilla? No. No era eixa la seua pregunta. Algú havia hagut d'encendre eixe foc, i ell volia saber el motiu d'allò, per què. Així doncs, son pare, que mai s'havia fet pregunta semblant, va raonar pensatiu en el fons del seu cor, fins que per fi va saber què dir.
"Las estreles són el record de les persones que han mort al llarg de la història, Marc; tot el que van ser, i tot el que podrien haver sigut; allò pel que van lluitar i les batalles que van alliberar... Està ací. Algunes van ser tan importants, que inclús havent-se extingit el seu foc, encara continuen brillant per moltíssim temps, perquè així puguen continuar il·luminant el cel de la mateixa manera en què que van il·luminar la Terra. Les seues idees mai seran oblidades, perquè estan aquí"- va pronunciar assenyalant el cor del xicotet- "i allí"- va concloure assenyalant el cel.
"¿Y per què algunes s'apaguen?"
"Perquè algú ha decidit olblidar-les"
"Doncs jo no pense oblidar-te mai papá".
El pobre home va riure amb les poques forces que li quedaven.
"Sé que no ho faràs. I per això vull que faces quelcom quan jo siga mort."
L'impacient i jove Marc va tensar el coll i va obrir bé els ulls, impacient per saber què era allò que, amb tanta elegància i afecte li demandava son pare.
"En la nit, quan més fosc es veja el món i la por i la soledat criden a la teua porta, vull que mires el cel i busques una estrella".
"¿Una? Però si hi ha centenars de mils papà!"
Va exclamar sorprés el xiquet, rendit davant d'eixa pintoresca dramatització per part dels xiquets en totes i cada una de les seues històries."
Novament, son pare va riure, fins al punt en què la tos va haver de frenar els seus dèbils i terribles carcallades, perquè si no és així res ni ningú més ho hauria fet mai.
"Sí, només una, Marc. Vull que busques l'estrela més brillant d'entre totes les que veges. I així, quan aconseguisques donar amb ella, llavors hauràs donat amb mi, i jo estaré ací, Marc; mai estaràs sol".
I amb eixes últimes paraules, un eco es va fer en la nit, escampant-se des de la ment del viatger fins al final del frondós bosc. El viatger va dirigir la seua emotiva mirada al cel, amb les pupil·les sobreïxents de nostàlgia i glòria, i una brillantor quasi tan fulgurant com aquell que reflectien les estreles que adornaven la cúpula anomenada "cel" com a esguitades de la pintura platejada que prové del pinzell del firmament.
Si les estreles, segons el seu estimat i difunt pare, s'apagaven perquè algú havia decidit oblidar-les, llavors no deuria de quedar cap més en el cel, perquè ningú quedava en la Terra per a recordar-les, excepte una, la més brillant de totes: les seues pare. En canvi ara hi havia més que mai. Òbviament ell coneixia la realitat científica i indiscutible de les estreles, però pensar en l'existència d'eixa possibilitat, inventada però tendra, era una de les úniques raons per les quals ell seguia en peu. I així és com, enmig del bosc, detingut en mitat de parador desconegut, el nostre volgut viatger tornava a buscar, amb major deteniment, el seu anhelat lloc entre les estreles.
I, commogut per aquella resplendor, li agradava pensar que potser no hi havia més estreles que mai perquè la contaminació lumínica s'havia convertit en un altre dels molts ecos del planeta; sinó perquè, potser, ell no havia decidit oblidar als milers de milions de persones que la guerra s'havia portat per davant, per molts que ell no coneguera. Llavors, després de molt buscar amb merescuda parsimonia, la va trobar, l'estrela més brillant de totes... "Papà".
"Jo sempre he volgut saber què eren, però la meua família mai m'ho ha sabut explicar" es va escoltar una dolça veu a uns metres del viatger.
0
|
|
Capítol 3: Les paraules ferides |
A punt va estar d'estrényer aquell gallet, però no ho va fer, per sort no.
Feia tan sols uns pocs dies que no escoltava una veu que no fóra la d'ell. Però aquella veu... Feia mesos que no escoltava una veu com aquella...
Una xica, que no hauria de tindre més de 10 anys, de cabell roig maragda i ulls verds maragda (tota una joia)...
El viatger va baixar l'arma i va sospirar amb gran impaciència.
-Àster.- Va pronunciar ella després de diversos instants de por i desconcert- Em cride Àster.
Llavors, un so va estremir els arbustos a la seua esquerra. La llebre, única autora del so, va caure en sec sobre la neu i va lliscar diversos centímetres a la dreta, impel·lida per la seua pròpia velocitat de correguda segons abans de ser acomiadada del món.
Marc va agafar la seua víctima pel coll i, gratament indiferent, va donar mitja volta i es va disposar a prosseguir el seu camí.
-Espera, què fas?
-Tornar als meus assumptes, tu hauries de fer el mateix.
-No puc...
-Has arribat fins ací. Sabràs tornar.
-¿A on? No vinc de cap lloc.
Marc va plantar els seus peus en la neu, alliberant un sospir de desesperació. Si abandonava aquella xiqueta a la seua sort, seria una mort més que afegir a la seua pesada consciència, perquè seria el mateix que matar-la ell en eixe mateix instant.
-Fa poc, la meua família i jo ens vam trobar amb una altra família que deia que darrere d'unes muntanyes hi havia com... Un lloc militar on estaven fent un gran campament, molt gran i segur, i que estava obert per a totes les persones. Així que la meua mamà i el meu papà van decidir anar-hi, però al mig de camí va haver-hi una tempestat horrible, i vaig acabar perdent-los de vista.
Marc va romandre callat i pensatiu, centrant-se en el punt clau de tota la informació que acabava de rebre. Quina era la base militar més pròxima?
-Potser... Potser tu sàpies on está.- Va suplicar la pobra xiqueta impacientada.
-La base militar de Dénia... - Va murmurar ell, més per a si mateix que per a la xiqueta.
-¡Sí, eixe és el lloc! - Va exclamar la xiqueta emocionada i esperançada.
-Això està a uns quants dies de camí... - Va tornar a murmurar Marc, més per a si mateix que per a qualsevol.
-Mon pare sempre ens deia que si ens perdíem fórem tots al lloc a què estiguérem anant. Segur que ja estan apunte d'arribar fins allí! - Va tornar a exclamar emocionada, ignorant l'últim que acabava de dir Marc.
-Aleshores... M'ajudaràs? - Va suplicar la jove maragda.
Ara sí, Marc la va mirar als ulls, i maleint-se a si mateix en el seu interior, va pronunciar un resinós "si" amb el lleu moviment del seu cap. Aleshores la xiqueta va començar a córrer i riure d'alegria.
Aixína va começar el seu viatge.
Els esperava un viatge llarg, amb sort potser no tan llarg, però sí quelcom mogudet. Quan per fi va sortir el sol, van fer un bon descans i es van disposar a menjar-se la llebre que Marc havia caçat, junt amb altres pardalets que havia anat caçant pel camí i una bona infusió d'agulles de pi. El cel ja no estava enreixat per estreles, sinó que ara eren els núvols blancs, mesclades amb els atrevits tons de la fervent alba, les que capturaven el blau del cel.
-¿Qué és això? - Va inquirir la jove, curiosa, a l'apreciar el torrat paper que ahorasostenía el viatger en la seua mà.
“La neu era blanca.
Semblava el més normal.
Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?…
Ja havia llegit centenars de vegades l'insignificant tros de paper, i encara així no es cansava de fer-ho. Imaginava centenars de desenllaços per a aquella xicoteta història, i entre una de les seues moltes imaginacions, estava ell.
-Un fragment que vaig trobar d'un llibre.
-¿I què li va passar al llibre? Per què està a soles?
-Es va cremar. Només va quedar açò.
-A ma mare també li agradava molt leer... Jo encara no he pogut aprendre, encara que m'agrada molt quan ella em llig abans de dormir. La seua veu és molt bonica, i a més és molt llesta, sempre llig de memòria. Encara que bo, jo crec que a vegades se l'inventa un poquet. El viatger va encendre un xicotet somriure. La veritat és que aquella xiqueta li recordava a la seua infància. La seua curiositat per les estreles, el seu gran set pel saber, la seua manera desperta i natural de dir les cosas...
Son pare també acostumava a comptar-li històries, sempre abans de dormir, mentres analitzaven les estreles. Unes vegades llegia, altres narrava des del fons del seu mente... Però mai faltava la seua xicoteta història, i la de les estreles era una d'elles
Arran d'això, el rellotge va tornar a transcriure's en hores i més hores. Hores en què molt van caminar i poc van descansar, hores plenes de preguntes incertes, hores eternes i duradores i hores efímeres i perecederas... Fins que per fi va caure la nit i, amb ella, també l'energia i la vitalitat dels 2 viatgers.
La nit era menys freda que al que acostumava, i el cel més estrelat al que també acostumava. Les purnes del foc de la foguera ascendien i es perdien en l'eco d'algun sospir de l'aire, i la xiqueta, tombada amb ulls quasi tan resplendents com les estreles a què admirava i contemplava, va preguntar:
-¿Qué són les estreles?
El viatger va dirigir la vista al cel i va somriure efímerament, quasi tan efímer com les estreles fugaces que de tant en tant s'aventuraven.
-Les estreles són foc. Les seues flames palpiten fins en els confins més recòndits de la galàxia. - Els seus ulls també es van il·luminar, mentres la veu de son pare retrunyia en el seu cap. - I saps per què brillen tant, i encara que estiguen tan lluny? Perquè no són un foc qualsevol, Àster. Totes eixes estreles són el record de les persones que han mort al llarg de la història. Tot el que van ser, i tot el que podrien haver sigut; allò pel que van lluitar i les batalles que libraron... Està ací. Algunes van ser tan importants, que inclús havent-se extingit el seu foc, encara continuen brillant per moltíssim temps, perquè així puguen continuar il·luminant el cel de la mateixa manera en què van il·luminar la Terra. Les seues idees mai seran oblidades, perquè estan ací- i mentres el seu dit buscava el seu cor, les seues pupil·les buscaven l'estrela més brillant de totes, i quan l'hicieron... - i allí- llavors va somriure com feia molt de temps que no ho feia, mentres el seu dit s'unia a les seues pupil·les per a assenyalar a la dita estrela.
-Jo no t'oblidaré nunca.- Va murmurar ella amb to dolç i cansat. El viatger va riure.
-jo tampoc, xicoteta.
Després d'un parell minuts en què va regnar el silenci, el viatger, meravellat, va pronunciar:
- Ens sentim infinits quan no som més que sers efímers en un món caòtic. Sers efímers que llauren un pensament infinit en les estreles.
Però la xiqueta no ho va escoltar, perquè havia caigut totalment rendida sobre els braços de Morfeu.
Els següents 3 dies es van repetir de la mateixa manera que els anteriors. La xiqueta preguntava i més preguntava, molt caminaven i poc descansaven, s'omplien els estómacs amb xicotets pardals i amb més te d'agulles de pi, i amb cap sort que una altra llebre o marmota.
Fins que va arribar la nit tercera... Aquella nit el cel era totalment distint, i no ho era perquè haguera més estreles, perquè de fet no les había... Aquella nit, el cel era totalment distint perquè per fi havia adquirit un significat
-¿Què et passa?- Va inquirir la jove maragda davant de la tensa expressió del seu company.
-ja falta poc, Àster.
-Sí, però pareixes trist.
-No, és què que estic cansat.
Un fil de tensió es va teixir entre ambdós, i conforme més avançaven, més s'enredava en la gola del viatger.
-Creus que els meus pares hauran arribat?
-Sí, pero... És millor que no ens fem il·lusions de moment, d'acord?
-Em llegiràs alguna vegada el que posa en eixe paper? - Va inquirir assenyalant la seua butxaca, després d'uns silenciosos instants.
-De fet, confie en que ho podràs llegir tu.
La xica va somriure, convençuda de que ell l'ensenyaria a ell.
El silenci va tornar a apoderar-se del trajecte, fins que per fi van divisar el campament. Un tossal més i estarien a les seues portes. La xica no podia més que córrer i cridar de l'emoció.
-Anem Marc! Ja quasi estem! Corre!
La xiqueta va córrer i va córrer, i riu i més va riure, fins que es va donar compte que no hi havia ningú corrent ni a la seua dreta, ni a la seua esquerra...
Ni tan sols a les seues esquenes.
Les seues cames van frenar gradualment, i la seua rialla es va apagar gradualment. Fins que els seus peus van frenar en sec.
-¿Marc?
La xiqueta es va girar. Marc no s'havia mogut del lloc.
-Marc, anem, ja quasi estem.- Va murmurar ella tancada en la seua perfecta il·lusió, una vegada va haver tornat amb el viatger.
El viatger no va respondre, simplement va acatxar el cap, i llavors ella va començar a entendre la situació.
-Marc, anem. Per què no et moues?- Va tirar ella de la mànega del seu abric, amb ulls resplendents.
El viatger es va posar de gatzoneta, fins a arribar a la seua altura.
-quan mires al cel, vull que busques l'estrela més brillant de totes. - Va murmurar ara ell amb els ulls resplendents.
-No. Per què dius això? La buscarem junts. - Va replicar començant a xanglotar.
-quan la trobes, llavors m'hauràs trobat a mi.
-No, ja estàs ací.
-mai estaràs sola.
-No pots deixar-me aixína. No puc deixar-te a soles.
Els ulls de la jove teixien llàgrimes a gran velocitat, llàgrimes que quedaven brodades en les seues rosades galtes com ho fa el riu que naix des de l'alt de la muntanya i tatua les seues faldes.
-estaràs bé, Àster. Eres una xiqueta molt però que molt intel·ligent. Et menjaràs el món, sé que ho faràs.
-Per què no véns?
-No puc.
- I per què?
-eixe lloc no està fet per a mi, Àster. Jo - va recalcar amb ulls aigualits - no estic fet per a eixe lloc.
-No digues favades. Estaràs bé. Estarem bé.
El viatger va sospirar.
-vull que et quedes açò.
-No. - Va rebutjar ella el socarrat tros de paper.
-Àster...
-¡No!
-fes-lo per mi. Vull que t'ho quedes, que aprengues a llegir i a escriure, i quan ho faces, promet-me que seguiràs la història. Li Huan ha de tindre una història, sé que la història que tu li poses serà mil vegades millor que la seua verdadera història. D'acord?
Ella el va abraçar, entre forts xanglots i dèbils sospirs.
-Busca l'estrela més brillant i escriu la teua història.
Ella va assentir i va agafar el tros de paper amb els seus dèbils i tremoloses manetes.
-I ara, véste'n.
Després d'una prolongada pausa, la xiqueta va obeir, i va anar.
Abans de que obriren les portes, ella es va tornar a girar. Ell encara seguia allí, lluny, expectant. Però per a quan ella va entrar i les portes van començar a cerndre's a la seua esquena, va tornar a mirar i ell ja no estava.
I mai més ho estaria. |
|
|
|
|