|
PenTruCat |
INS Dertosa. Tortosa |
Inici: Estudi en lila |
|
Efecte Papallona |
Inici: Estudi en lila |
Dilluns, matí
- Tenia cap amic a Barcelona?
La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.
El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva fia, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.
- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.
Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.
|
|
Capítol 1: En busca de la Cecília |
Dilluns, matí
- Tenia cap amic a Barcelona?
La dona, plorosa, em va allargar un paper mastegat. Era una lletra decidida però no gaire culta. Que no patissin, deia. Que no passessin pena per ella. I que no la cercassin.
El sobre duia mata-segells de Barcelona i per això la mare havia agafat el vaixell, és sa primera vegada que ha sortit de Mallorca i haver-ho de fer per això, mirau, Déu meu! No, que ella sabés, no tenia cap amic a Barcelona, però qui sap, Purissimeta, ara veia que ignorava tantes coses de sa seva filla, perquè mai de mai no hauria dit que fugiria de ca seva d’aquella manera, i si l’han agafada aquesta gent que després les fan fer de..., i els sanglots li sacsejaven tot el cos.
- No patigueu, dona, que no crec que sigui aquest el cas –va dir na Jerònia amb una expressió que era d’assegurança per a la mare i de pregunta per a mi.
Jo em vaig encongir d’espatlles, malapler: no m’agradaven aquests compromisos ineludibles; ni aquestes clientes histèriques que arriben convençudes que la gent com jo som jaietes bones amb un carregament d’avellanetes per solucionar tots els problemes.
- Com vols que no pateixi, Jerònia?! -va dir Josefina posant-se vermella com un tomàquet- La meva filla està desapareguda i possiblement violada, maltractada o fins i tot morta!!
- Per favor Josefina, no pensis aquestes coses!
- Es pot assossegar, senyora Cardona?! Una mica més i explota! Ja trobaré a la seva filla, tranquil·la.
El rostre de Josefina s'havia tornat vermell, més encara, sabia que ja havia dit alguna de les meves. Sempre em passa, dic el que al meu cap sona bé i resulta que el subjecte en qüestió s'empipa.
- Com pots parlar-me d’aquesta manera- va començar- quan la meva Cecília està perduda, desprotegida i sense ningú que la pugui controlar… Porto sense dormir des que va fugir. Pateixo per ella cada segon que passa. Jo no sé qué faria sense la meva Cecília, no m'ho puc imaginar. Escòria és la persona que pensa que una mare pot dormir tranquil·la sabent que la seva criatura pot estar patint...-i continuació la “tomateta” va plorar desfogadament.
- Bé, crec que serem capaces de buscar a la noia amb un altre detectiu… Vinga, anem Josefi -i d’aquesta manera, na Jerònia, bastant ofesa, va aixecar a la tomata del seu seient. Tot pareixia bastant fotut per a mi.
- I per casualitat aquest altre detectiu sap que sa filla va agafar un taxi des de Montjuïc, concretament des del port, per anar a Horta de Sant Joan? –vaig deixar caure com una bomba.
Resulta que sempre me’n surto del meu propi embolic.
Dilluns, tarda
El rumor de la cafetera anava creixent mentre repassava tota la informació sobre el cas de la Cecília. De moment, m’havia salvat de la meva impulsiva falta de respecte amb una dada bastant fàcil d’aconseguir: la noia havia agafat la targeta de crèdit de sa mare, a partir d’ara la “tomata”, sense donar-se compte que qualsevol despesa és registrada pel banc.
Els casos amb mares histèriques per darrere son típics (a més de bastant fàcils, tant de resoldre com de cobrar): des de les baralles per les notes fins a la parella “mala-influència”. No obstant, aquesta vegada no era així: una noia deu tant en notes com en relació amb sa mare; a vegades passa una mica d’ella, però tot és perfectament comprensible, té setze anys. L’únic fet que m’havia sobtat és que el seu pare les va abandonar quan Cecília era molt petita, però no ho vaig trobar rellevant.
Goliath, el meu acompanyant predilecte, va vindre miolant cap als meus peus quan vaig recordar que el dimecres el lampista vindria a arreglar l’aixeta. Tenia el menjador fet un fàstic i massa coses a fer, així que seria millor que ho organitzés tot.
Dimecres, mati
Va venir el lampista, un home alt, pell morena i uns ulls negres penetrants. Bastant atractiu. El vaig fer entrar i en el moment que em girava per seguir-lo li vaig veure un tatuatge a la nuca d’un símbol que m'era conegut. Era com una mena de cercle amb una espiral al centre, l'espiral portava a una papallona.
– On està l'aixeta?- va dir ell.
El vaig portar a la cuina i li vaig oferir un cafè.
M'intrigava massa aquell tatuatge, però, faria una de les meves si li preguntés? I si s'ofèn? En realitat, que perdo per provar?
– Escolta, que significa el teu tatuatge?- vaig insinuar.
Els seus ulls captivants van deixar de mirar l'aixeta i es van dirigir cap a mi.
– No tots els tatuatges han de voler dir alguna cosa, no? -va replicar- És un tatuatge del qual me'n penedeixo, no preguntis.
– Ho sento -i vaig anar a fer el cafè.- En llet o sense?
– Fes-me un cigaló.
Tota la tarde vaig pensar per què el lampista se'n penedia del tatuatge. Aquell maleït tatuatge. Si jo hagués sabut que saber massa coses no és tan bo com jo pensava. Sóc així, vull saber-ho tot. Vaig rumiar i rumiar fins que em vaig aixecar de la butaca a preparar-me una til·la, després vaig pensar que potser seria més bona una copa de vi. El dilema, Priorat o Terra Alta? Terra Alta. Amb la copa de vi a la mà em vaig tornar a seure a la meva butaca. Com una iaia, sí, però m’encanta. D'acord?
Dijous, matí
M’explotarà el cap, com a la ‘tomata’, pensava. Ja deia jo que això d’ ‘aquesta copa i prou’ a mi no em funciona. La barreja de vi i enigma a resoldre no és una molt bona combinació per a mi.
Em vaig prendre una aspirina i vaig sortir de casa pensant: Que sigui el que Déu vulgui.
Anava a trobar-me amb Josefina. Aquest cas no l’hagués agafat si no fos per què em sembla interessant. No suporto a la gent com la Josefina. Però la curiositat per saber què és el que havia passat em va mantenir.
‘Continua les investigacions, no puc trobar-me amb tu avui. Fes tot el que està al teu abast i qualsevol cosa, per petita que sigui, avisa'm. Recorda que és de la desaparició de la meva filla del que estem parlant.’ Això em vaig trobar al mòbil, un missatge de Josefina. Que estrany, vaig pensar, jo que creia que la mare mouria mar i muntanya per la seva filla.
Després d’un quart d’hora envoltada de milers de borinots a motor i molt de fred, per fi vaig arribar a la meva oficina. Vaig asseure'm còmoda a la meva butaca i vaig col·locar la bossa damunt la taula. Dins hi havia el portàtil de la Cecília, ofert per la seva mare i ple d’adhesius quasi putrefactes amb purpurina de gom a gom, que esperava que m’ajudés a saber en quin punt d'Horta havia de començar a buscar.
El primer lloc on vaig buscar va ser el correu, però no vaig trobar res important: una activació d’un compte de qualsevol ximpleria, diverses promocions… Llavors, vaig decidir investigar en les xarxes socials i entre bastants ensucrats xats de Facebook, un d’ells destacava. En parèixer, la nostra Ceci havia trobat un petit amor.
L’amant en qüestió, una altra noia, l’havia convençut per veure’s per primera vegada a… Horta de Sant Joan, eureka! A continuació, i després d’un munt de frases recargolades plenes de ‘molt d’amor’, la noia li va dir que li enviaria un correu amb un codi per accedir a una pàgina amb vaixells cap a Barcelona a bon preu. Llavors, se’m va encendre la bombeta: aquell correu amb l’activació d’un compte era aquell que li havia enviat Lesly046 (l’amant)! Vaig entrar en aquest per assegurar-me que no em perdia res i vaig observar que hi havia un enllaç a part. En entrar, una petita endevinalla se’m va presentar:
“La nostra esperada trobada serà al forat d’una muntanya. Aquella on cert hom amb mà d’artista i amb tocs escarlata, va buscar la cura amb un toc de pintura”
Total, després de pensar una bona estona que podia ser, vaig decidir anar cap a Horta i pensar-ho més tard. Abans de partir, vaig enviar-li un missatge a la “tomateta” per informar-la de la situació. No vos hi podeu imaginar la Bíblia que em va soltar al llegir-me: que si com podia ser que no sapigués això, que ja la podia buscar i ferla volta al món si feia falta i mil parides més, tot un drama. Ara ja estava preparada per anar al següent punt i acabar d’una vegada amb aquell cas, si és que la xiqueta no havia marxat més lluny.
Una vegada passat un altre assalt de conductors cafres, vaig ser lliure per l’asfalt i després d’un llarg viatge de dues hores vaig arribar al meu destí. Per fi podia anar a l’acció.
El sol ja començava a caure quan estava ben còmoda a l’hotel Miralles, el més important del poble. Tenia un petit escriptori on vaig poder ficar el meu portàtil i enllestir altres documents. Després vaig pensar en la fotuda endevinalla i se’m va ocórrer que havia d’estar relacionat amb la història del poble i que, òbviament, era una cova. Tot i això estava tan cansada, que vaig decidir anar a buscar un guia l’endemà.
Divendres, matí
Després d’un esmorzar a base d’oli d’oliva i pa en vi , vaig anar a la plaça de Catalunya a buscar ajuda turística. Un guia bastant amable, en Manel, d’ulls verds, pèl-roig i amb moltes pigues (qui diria que fos d’aquell poblet!) em va atendre:
- Bon dia, em podria ajudar a buscar un lloc de la zona? Busco una cova que estigui relacionada amb un artista.
- Podria ser més concreta? – va dir amb un to divertit i amb un somriure de pam a pam.
- Bé, no tinc més informació. No és capaç de saber-ho més o menys? Total, no hi deu haver massa cosa en aquest poblet...
- Per descomptat que podré trobar aquesta cova, és més, li estava prenent el pèl. El lloc que busca és la Cova dels Ullals de Morago o com la coneixem tots aquí, la Cova Picasso.
- Picasso va estar en aquest poble? Interessant... I em podria portar a aquest lloc, senyor... emm...
- Manel – va contestar a temps.- És clar que la puc portar allà, vol que marxem ara?
- Si pot ser, millor. –i així vam pujar a la furgoneta d’en Manel i ens vam dirigir cap a la cova.
Si alguna vegada torno a aquell poblet de la Terra Alta, recordeu-me que mai torni a muntar a una furgoneta per recórrer qualsevol de les seves carreteretes. Així doncs, després d’un trajecte marejant, vam arribar a una zona on hi havia un camí per accedir a la cova. Els pocs minuts del nostre passeig, en Manel em va parlar i mostrar un petit mos de l’espectacular natura dels Ports, de la qual jo vaig quedar impressionada.
Estàvem a pocs metres de la cova; els recordo com quan a una pel·lícula passa alguna cosa sobtant, a càmera lenta. Tota l’alegria va fugir del meu cos en un instant quan, just dins la cova, el meu guia, un conductor amb poca delicadesa, i jo, una detectiva privada com tantes que hi ha al món, vam veure el cos pàl·lid i exànime d’una noia, una que vaig reconèixer al moment després de veure-la en centenars de fotos que la seva histèrica mare em va portar. Era la Cecília. |
|
Capítol 2: L'escapada a Itàlia |
Un mes més tard, Suïssa
Un mar de neu queia sobre nosaltres quan estàvem a punt d’arribar a la mansió on se situava en aquell moment el cap. Havíem complert la nostra missió amb èxit: el carregament havia passat tots els controls sense ser detectat i les armes es trobaven en perfecte estat. La veritat és que em mereixia una bona recompensa.
A la vora del foc, el superior reposava plàcidament en la seva butaca, amb un llibre a les mans, quan li vaig comentar la bona notícia:
- Bona nit patró, l’operació a la frontera alemanya ha resultat perfecta.
- Bona nit Hans –la seva veu profunda i ronca va ressonar per tota la cambra.- Ja he sigut avisat del vostre èxit. Vols alguna cosa?
-Bé, com dir-ho... He estat molt de temps al vostre costat i he arriscat molt la meva vida per la prosperitat de l’organització, sap?
-Per descomptat, on vols arribar Hans?
-Si no és molta molèstia, i aprofitant que estem en plena fase de reclutament, m’agradaria poder descansar unes quantes setmanes. Tinc un fill que ha caigut molt malalt i desitjaria poder estar amb ell... A més, els diners no serien un prob...
- Suficient – va interrompre’m el cap tot seguit- Pots anar-te’n a casa. Ara vés-te’n i quan vulguis tornar, fes-m’ho saber.
Molt agraït, vaig sortir entusiasmat amb una petita llagrimeta als ulls. Sembla que els rumors eren certs: des de feia uns mesos el cap estava més sensible i amable de l’habitual.
4 mesos després, un divendres al matí, Barcelona
Quina mandra aixecar-me a les 6 del matí un divendres! El sol encara estava traient el cap per l’horitzó quan esperava a un taxi per poder anar a l’aeroport. Mai m'hauria imaginat que anava a viatjar fins a la mateixa Itàlia per resoldre un cas!
La lluna es veia esplèndida des dels vidres del cotxe i la carretera era pràcticament conduïble, cosa que em va sorprendre. Al cap d’uns pocs minuts, el Prat va imposar-se davant meu, just quan els primers avions del dia començaven a enlairar-se.
Ja eren les vuit i mitja quan per fi estava asseguda al meu seient després de passar els tediosos i horribles controls previs. Vaig rebuscar dins la meva bossa la meva llibreta d’apunts, on relatava l’evolució dels meus treballs. La gran majoria de les pàgines les ocupava el cas de la Cecília, que des que la vaig trobar morta va ser el meu principal objectiu en la vida. Déu meu, aquest cas m’acabaria deixant el cap fet puré!
En el moment que la investigació va passar a mans de la policia, em va ser impossible treure conclusions sòlides a causa de la manca d’informació. L'autòpsia? Una sobredosi d’alguna substància amb moltes lletres i poc sentit. La noia que la va incitar a venir a Horta? El món d’internet, segons ells, és massa gran i és molt fàcil crear-se un compte fals, per tant els ha estat impossible saber qui és. Testimonis? En un poblet perdut de la Terra Alta on hi ha més olives que persones, qui pot haver identificat a una mallorquina “mig drogada”? Total, al final el cas va ser arxivat per falta de proves i van arribar a la vana conclusió que “era jove, volia viure experiències i es va drogar”, i ja està.
Mentre sobrevolava el mar Mediterrani i Mallorca (on la pobra Josefina plorava la tomba de la seva filla), jo seguia intrigada sobre el cas i estava ben segura que alguna cosa estava passant. Però ara havia de concentrar-me en el cas que em portava a Itàlia: un home de 43 anys, mort d’un tret a l'estómac i trobat al pàrquing d’un pis d’un barri del sud de Nàpols. La seva família coneixien alguns dels meus casos i van decidir trucar-me. No van voler explicar-me res per telèfon però la quantitat de diners que m’oferien demostrava els desesperats que estaven.
Em van dir que trobaria un xofer a l’aeroport i així va ser, un home vell i prim sostenia un cartell que posava: “LILY”. El trajecte va ser silenciós i engoixant, aquell senyor no va dir ni mu.
-Parleu català?- Em vaig atrevir a començar.
-Un mica.
-Coneixeu a la família?
-No, jo no conec.
Aquí es va acabar la nostra gran conversa, vaig limitar-me a mirar per la finestra i admirar el paisatge.
Em va deixar davant d’una casa modesta però bonica, vaig trucar a l’únic timbre que hi havia i em va obrir una dona amb cara d’haver fet el d’“aquesta copa i prou” la nit abans.
-Sóc la Lily, la detectiva privada…- I amb mímica vaig fer el gest de mirar per una lupa.
-Parlo català Lily, vaig créixer a Lleida.
-Disculpi’m.
En 15 min, Patrícia, la dona de Lleida, em va explicar tot el que havia passat amb Hans. Es veu que aquest senyor treballava en un negoci qüestionable que traficava amb armes. Dit malament i prompte, el que va ocórrer va ser que Hans va anar a visitar un company seu de treball, va sortir de casa seva i el van matar. El problema, i la raó perquè m’havia contractat, era que a l’estar involucrat en una veritable màfia ella no podia avisar a la policia, ja que la matarien juntament amb el seu fill.
Patrícia sospitava que el seu company li havia estès una trampa, juntament amb algú altre de la banda. Per tant vaig marcar-me el meu primer objectiu, descobrir tot sobre aquesta entremada il·legal. Vaig decidir començar la recerca l’endemà, ja que necessitava reposar; eren les 4 de la tarda però estava esgotada.
Dissabte a la matinada
Eren les 3.49 de la matinada del dissabte, ja no tenia gens de son així que vaig començar amb la recopilació d’informació sobre la màfia. Com havia suposat, no vaig trobar res, així vaig apuntar i organitzar tot el que em va dir Patrícia.
Hans anava a treballar a Suïssa durant períodes llargs de temps. Aquesta màfia reclutava gent cada 15 anys per evitar que molta gent sabés res sobre ells; Hans portava 14 anys i mig. Aquesta podria ser una de les raons per les quals la banda volia a Hans mort, per evitar que digués res. Però això volia dir que una vegada complerts els 15 anys, et mataven? Podria ser, és una màfia.
Vaig parlar-ho amb Patrícia al matí. Aquella dona estava boja, volia viatjar fins a Suïssa i presentar-se com a recluta de la màfia! Al principi em va semblar una idea esbojarrada però, que podíem fer des d’Itàlia?
Després de reflexionar-ho amb una mica de té vam arribar a diverses conclusions: primer, que no teníem ni la més mínima idea d’on es trobava la base d’operacions de la banda i segon, que era probable que reconeguessin la Patrícia, per tant no hi podia anar. De sobte vaig assabentar-me del garbull en el qual m’havia ficat. En poc menys de 24 hores estava dins d’un cas relacionat amb una màfia i per poder arribar a la conclusió d’aquest, era necessari infiltrar-me en ella!
Diumenge, al matí
Després d’un bon esmorzar italià (òbviament havia d’aprofitar el viatge), vaig decidir donar una volta per Nàpols. Com Patrícia no em va deixar accedir al despatx d’en Hans perquè era “sagrat”, l’única opció que em quedava per obtenir informació era buscar pels llocs on, segons Patrícia, el seu marit solia trobar-se últimament amb els seus “companys de treball”. Va anomenar un pub, “Mosto”.
Diumenge, nit
Allí era jo, al Mosto aquest, ple de gent que semblaven contables però que si no tenies cura, ja et faltaven fins les carteres que no tenies. Dirigint-me a la barra vaig observar les cares de la gent. Tots nerviosos, el 95% eren homes i les dones les trobaves darrere de la barra. En aquell moment em vaig sentir més neguitosa, i si per ser dona no m'acceptaven els suïssos? I si m'utilitzaven com objecte sexual?
-Em pots servir una birra?- Era un home gros, amb tot el pèl que hauria de tenir al cap a les celles. Allò no eren celles, semblaven dos hàmsters descansant al seu front.
-No treballo aquí mànguil.
-A no? Doncs que fas aquí sola?
-No sabia que m'havien d'acompanyar el papa i la mama… Sóc aquí per presentar-me a la màfia, saps de què parlo oi?
-Fes-te un bé I torna a casa, això et conduirà directa a la mort. No t'hi barreges.
-Gràcies pel teu consell però crec que me'n sortiré.
-Estàs boja…
L'home es va girar, negant amb el seu gran i gros cap. Era alt però vaig arribar a veure la seva nuca, havia vist aquell mateix tatuatge, ho sabia. Però de què el conec jo? Se'm van il·luminar els ulls. El lampista!
Em va arribar un SMS, (qui envia encara SMS?) vaig alçar la vista un moment i em vaig adonar que no era a l’única que li havia arribat el missatge.
“Reclusos, dirigiu-vos a...” i després indicava una direcció que, ara mateix, no recordo.
Dimarts a la tarda, Suïssa
Tot era negre. L’única cosa que recordava va ser anar al petit carreró que em van indicar i després un fort cop a la nuca. Quan vaig obrir els ulls, al mateix temps les meves orelles van apreciar el fort soroll de les turbines girant: érem a un avió. Sí, “érem”, ja que dins ens trobàvem al voltant d’una quarantena de persones. No podíem parlar amb ningú, ja que a la mínima que ens sentien parlar, uns homes ben forts i armats ens feien callar. Després d’una estona reflexionant el que estava fent, l'avió va començar a descendre tot va tornar a ser negre.
Flocs de neu queien quan em vaig adonar que em trobava a l'edifici de la màfia, no m'ho creia. Era l'única dona i això m'incomodava moltíssim. Estàvem tots en fila horitzontal i vam estar així uns 30 minuts. Vaig ensumar una olor molt forta, a colònia d'home, però de la forta. La porta es va obrir de bat a bat i el que vaig suposar que era el cap d'aquest “negoci” es va deixar veure. Anava acompanyat de dos homes molt formats amb armes que pesaven el doble que jo. Ell es va passejar molt lentament davant nostre, i es va parar davant del primer de la fila.
-Aquest no -i se'l van emportar.
Tenia una veu greu que ressonava per tota la sala.
Va continuar fent selecció fins que es van sentir dos cops molt forts a la porta. Els dos homes que vigilaven la porta intentaven parar una adolescent agitada que al final va poder passar a la sala.
-Papa! Para! No ho facis!
Em vaig quedar congelada totalment, vaig sentir una tremolor exagerada per tot el cos. No podia ser, era pràcticament impossible. El seu pèl castany brillava entre tota aquella grisor de la sala, igualeta a les fotos que vaig veure. La Cecília era morta, jo la vaig veure...
|
|
Capítol 3: En busca de respostes a la Base Reibrev |
Dimarts a la tarda, Base Reibrev, Suïssa
- Que fa aquesta gamarussa aquí fora? Emporteu-vos-la! -va dir el cap sorprès i, fins i tot, atemorit.
Dos homes ben fornits van agafar pels braços a Cecília, que no parava de cridar i de moure's, i se la van emportar dins de l'edifici. Cada vegada feia més fred, el sol començava a caure, i la fatiga que portava no em deixava estar més estona dreta; volia entrar d'una punyetera vegada.
Entre el cansament, el shock per Cecília i els nervis per entrar, poc recordo del que va passar el que va quedar de dia. Al cap de deu minuts, tothom menys dues persones (una massa flaca i l'altra massa alta) ens assèiem a un menjador on vam anar a sopar i, seguidament, vam anar a les habitacions. Em van destinar a la cambra que es deia "XX", on només hi havia unes 12 dones. Tenia tantes coses a fer, però tanta son...
Dimecres, matí
Quan em vaig despertar, els primers raigs del sol pintaven de color groc la neu i es començaven a veure amb claredat els Alps suïssos entre els vidres ronyosos de la meva habitació. Durant el sopar de la nit anterior, un home que pareixia antipàtic i amb un excés de grassa bastant important va dir-nos que fins a la tarda tindríem tot el dia per visitar les instal·lacions i descansar del "viatge", per tant vaig aprofitar per investigar tot el possible.
Primerament, vaig dutxar-me. Cada vegada que engegava l'aixeta de l'aigua un monstre de sorolls pareixia sortir de les canonades i, quan parava de grinyolar, un líquid gelat mig marronós sortia a gran pressió. Amb el cos més gelat que un iceberg, vaig dirigir-me fins al menjador. Vaig agafar cafè, quatre torrades i un plàtan i em vaig asseure a una taula buida per poder reflexionar sobre quin havia de ser el següent pas mentre omplia la panxa.
El primer que necessitava era una mica d'informació: sospitosos i un motiu. El problema venia a ser que no podia preguntar deliberadament sobre Hans, podien sospitar i la reacció més previsible seria el meu assassinat. Però per sort, just quan acabava d'esmorzar, vaig observar el musculós braç d'una dona que passava: una papallona sobre una espiral dins d'un cercle destacava per sobre de tots els hipertrofiats músculs d'aquella curta extremitat. Això em va fer vindre al cap el difús record d'aquell lampista, potser m'ajudaria?
Dimecres, tarda
Ho havia intentat de moltíssimes formes, però crec que aquella era la definitiva. En un dels passadissos, mig amagat, hi havia un telèfon que pareixia funcionar. No em van prendre el meu mòbil, però no tenia cobertura, per tant l'única solució era utilitzar aquella llauna de color blau. Eren les 18 hores de la tarda aproximadament quan per fi no hi havia ningú caminant per la zona; preferia fer la trucada sola, no sabia si ni estava permès fer-ho.
Tot i que hi havia càmeres per tot arreu, en la part del telèfon la que hi havia estava trencada, per tant vaig quedar-me més tranquil·la. Estava molt fred i brut, semblava que feia temps que ningú l'utilitzava. Amb la velocitat de les cames d'un atleta, vaig teclejar el número del lampista i, gràcies a tot, l'aparell va reaccionar. Al cap d'uns segons una veu va sonar:
- Sí? Qui truca?
- Ets en Carles, oi?
- Correcte, soc Carles, el lampista. Vol alguna cosa?
- Carles, soc la Lily, em recordes? - vaig mirar al meu voltant per si de cas, no hi havia ningú.
- Lily... La de l'aixeta no? Se t'ha tornat a espatllar? - la seva veu no parava de tallar-se.
- No és per això. Escolta'm bé, és molt important. Sé que formaves part d'una màfia i ara necessito la teva ajuda, tinc poc temps. Sas algú que es digui Hans?
- Seria millor que no et fiquessis en aquests entremaliats, deixa estar al cap i la seva organització.- va dir amb una veu molt més fosca comparant-la amb la d'abans.
- Massa tard, estic infiltrada en la seva base a Suïssa. Hans ha mort i tinc la sospita que l'ha matat algú d'aquí. Ets l'únic contacte que tinc.
- Bé, veig que no hi ha marxa enrere... Sí, coneixia a Hans. El vaig veure entrar quan em quedava poc temps per marxar. - per fi va respondre després d'estar en silenci durant un minut.
- D'acord, vaig a fer-te unes quantes preguntes. És cert que cada 15 anys es canvia la gent de l'organització? És també cert que la gent que surt és assassinada? Sas si Hans tenia algun enemic? Sas en quines persones es relacionava més?
- Quantes preguntes... Aniré per passos. Sí, és veritat que cada 15 anys la plantilla es renova, però hi ha excepcions. Els alts càrrecs o la gent de confiança del cap poden durar més temps dins la màfia, fins sempre si així ho volen. Jo vaig ser la mà dreta del Sr. Pallona, però em vaig cansar d'aquella vida i vaig decidir començar de nou. Tinc vells contactes que m'han anat informant del que ha passat aquests anys i vaig sentir dir que aquest noi, Hans, havia agafat confiança amb el cap. Això sumat al fet que només maten aquells que són molt sospitosos de trair a l'organització quan passen els 15 anys, fa que sigui quasi impossible que l'hagin aniquilat per ordre del cap, t'ho dic jo.
- Interessant... Per tant tens informació molt comprometedora de la banda no?
- Sí. -va interrompre'm de cop.- Però no penso dir-te més del necessari, vaig fer una promesa de no dir res sobre el meu antic treball i ja m'estic arriscant. Bé, sobre els seus voltants, hi ha una persona que potser és sospitosa. Uns dies abans d'anar-me'n, va haver-hi una baralla entre un tal Himmer i Hans. M'han dit que s'han barallat més d'una vegada i que no es poden ni veure. També recordo que anava molt amb un grupet de tres: un tal Lupin, un jove que es deia Lustig i un home més gran que tenia com a cognom Biggs, si no recordo mal.
- Perfecte! -vaig apuntar tota la informació al meu quadern.- Moltes gràcies per la teva ajuda, Carles.
- Un moment, Lily. Saps què faràs una vegada hagis descobert qui és l'assassí?
- La veritat és que no però... - el lampista em va tornar a tallar.
- Em caus bé, i vull ajudar-te. He de fer un viatge a Alemanya i aquest divendres per la matinada passaré per Suïssa. Et vindré a buscar, sense rèpliques ni queixes, no pots estar molt de temps allí. Tinc un contacte que et dirà tot el necessari en el seu moment. Tens temps per poder descobrir-ho, estic segur, però has de ser molt prudent. Ens veurem prompte.
I així va ser com la meva conversa amb Carles es va acabar. No vaig entendre el perquè de la seva oferta, però per una vegada vaig fer cas a una ordre i no vaig queixar-me. Gràcies a la seva informació podria començar a investigar, però tenia poc temps. Vaig sentir uns passos i vaig allunyar-me el més possible d'aquell passadís. Va sonar un timbre, era l'hora de l'entrenament.
Estàvem les dones i els homes separats. La sala era grisa i amb uns fluorescents més vells que l'anar de peu. Jo no tenia ni idea sobre armes ni sobre combat de cap forma.
- Xica i a tu que et passa? No són tan durs com semblen...- Em va intentar calmar la noia de la vora.
- A no? Et penses que tu pots vèncer a algú de nosaltres?- Va contestar un home que ens havia sentit.
- A uns quants...
- Lustig! Vine aquí.
L'home segur tenia un càrrec important, trobo que era l'entrenador. Va fer combatre a Lustig i a la noia. Els dos eren molt bons. Durant aquella lluita em vaig quedar parada amb el cor a mil, ja que si em feien sortir, em mataven. Lustig va fer un moviment estrany i la noia va caure plegada en aquell terra fred. Se la van emportar i no la vaig tornar a veure.
No em van fer sortir aquell dia, però si continuava allí tenia els dies comptats. A l'hora de sopar no m'entrava res, el meu cos seguia tremolant, m'estava repetint tota l'estona el perquè estava jo allí. M'havia de donar pressa, ho sabia. Havia d'anar a la infermeria o on portessin als malalts o ferits, tenia la sensació que aquella noia m'havia parlat per una raó. Allí la gent no era agradable. Em vaig tallar amb el ganivet.
-Ahhhhh! -vaig cridar i van acudir els dos homes que vigilaven la porta.
Em van portar a la infermeria. La dona que em va curar em va dir que no era per a tant i em vaig inventar una excusa: li vaig dir que fa temps vaig tenir un pneumotòrax i que en qualsevol moment em podria tornar a passar i que respirava mal.
- Et tindrem unes hores a la sala de dalt per fer-te proves però si vols seguir aquí hauràs d'acceptar que en qualsevol moment et pot tornar a passar.
A la sala de dalt hi havia poca gent: dos homes recollint les seves pertinences i la persona que volia trobar, el contacte del lampista.
- Carles tenia raó. -va dir xiuxiuejant, i va esperar fins que els dos homes van sortir- Ets llesta, però has de tenir cura amb aquesta gent, porto aquí molt temps i tots els anys em fan servir per atemorir a les noves. Escolta'm bé, divendres sobre la una de la nit hauràs d’estar fora de l’edifici, ja veuràs tu com surts, i veuràs una furgoneta blanca, és en Carles. Tot el que vols saber està a la cambra dels arxius, està molt ben vigilada. Hauràs de fer-te amiga d'algú amb accés, com per exemple Lupin o Lustig, no sé per quin motiu aquests dos i el cap es porten molt bé, però ells tenen accés.
- I com em faig jo amiga d'aquests dos?
Es van sentir les portes i va entrar la mateixa dona que m'havia atès a baix.
- Ja estic millor, ho sento, ja respiro millor...
- Ves a dormir i no ens tornis a fer perdre el temps.
Dijous, matí
Estava al menjador esmorzant i vaig decidir acabar abans i pujar al pis de dalt per ubicar la sala dels arxius.
- Has acabat?
- No tinc més gana.
- Tu mateixa...
Els passadissos eren la cosa més tenebrosa que havia vist mai. Totes les habitacions s'obrien amb clau, menys una, que s'obria amb targeta. Vaig pensar que aquella devia ser important així que vaig arriscar-me a concretar aquella com a la cambra dels arxius.
A l'hora de dinar vaig veure a Lupin i vaig fixar-me en la targeta de la cintura, segurament era la que obria la cambra, però no ho sabia segur. Vaig decidir acostar-me cap a l'amiguet del cap i intentar agafar-li la targeta.
- Ui, perdó, ho sento - vaig fer veure que m'havia entrebancat amb el seu peu i vaig estirar la targeta.
Si surto d'aquesta vaig al cardiòleg, em vaig dir a mi mateixa. El cor em tornava a anar a mil, trobo que no es va adonar que li faltava la targeta. Tenia com a molt uns quants minuts per anar a dalt i obrir la cambra, i això vaig fer.
Estava al pis de dalt davant la porta i vaig introduir la targeta, el petit led de la porta es va posar verd i vaig entrar.
Aquella cambra estava plena de prestatges amb piles de fulls, sense classificar. Qui guarda d'aquesta forma els documents? Em vaig començar a aclaparar, em costava respirar, i vaig començar a apartar piles de fulls fins que vaig arribar fins a uns arxivadors. Ara ja ho tenia més fàcil: vaig buscar la H de Hans i per fi se'm va presentar la seva calaixera. En el primer document hi havia tots els càrrecs de Hans a la màfia, i després un munt de papers escrits a mà. Els vaig guardar entre l'elàstic del pantaló i el meu maluc. No podia estar molta estona allí així que vaig sortir. Al passadís vaig sentir unes veus enfadades que venien de la direcció d'on havia de dirigir-me, així que vaig córrer passadís endins. Davant meu, estava una gran porta de fusta, al contrari que totes les altres que eren metàl·liques; pesava molt però vaig aconseguir obrir-la. Vaig percebre que havien fet sonar l'alarma i vaig atabalar-me a sortir. Suposo que Lupin va notar que li faltava la targeta. La porta donava a un bosc, vaig arrencar a córrer sense saber on anava, però havia de sortir d'allí i no podia tornar.
Dijous, nit
Arribava al costat d'un riu quan començava a caure la nit i no sabia cap a on em dirigia. Una vegada seguda damunt d'una pedra més serena, vaig sentir el soroll d'uns motors. Dirigint-me cap al so dels cotxes vaig arribar a una carretera, on vaig intentar de forma desesperada i sense resultats fer autostop. Mentre esperava que algú parés, vaig llegir fil per randa els papers que havia agafat de la cambra:
Resulta que Hans, Lupin, Lustig i Briggs tenien un pla magistral: robar armes i diners durant els 15 anys i després gaudir de la vida. En parèixer tot anava molt bé, però Hans no li convencia l'idea de compartir el botí. Es va aprofitar de la seva confiança amb el cap per poder anar-se'n abans de temps amb tot el robat. Els seus companys es van sentir traïts i li van comentar al seu senyor. Aquest els hi va ordenar que el matessin, i així ho van fer. Cas resolt.
Després d'una estona, al mig de la nit, una mà freda em va tapar la boca i em va girar per veure qui era. Era Carles! Estava alleujada però el cos ja no podia aguantar-se més i vaig caure plegada.
Divendres, matinada
Vaig despertar dins del cotxe de Carles. Tenia moltíssimes preguntes i el cap m'estava pesant molt.
- Que ha passat?
- Acabes de fugir d'una màfia que probablement et buscarà fins que et trobi i et mati.
- Sí, d'això ja me'n recordo, em refereixo a com és que estic aquí en tu.
- Resulta que he sortit una mica abans i m'he trobat a la vora de la carretera a qui menys m'esperava. Que feies allí?
- M'havien enxampat i vaig fugir.
- D'acord, ara el que has de fer és marxar de tot el que tingui a veure amb aquesta màfia. No pots tornar a casa teva i hauràs de buscar-te una nova vida, fes-me cas. Tot el que ha passat ho has de saber tu i prou.
- I Cecília? Està viva, jo l'he vist, i cridava al cap ''papa''. És el seu pare?
- El cap té gent infiltrada a tot arreu. Segurament la gent de l'autòpsia i els policies eren part de la màfia. La mort de Cecília se la va creure tothom, com ell havia planejat. Al final, nomès volia tornar amb la seva filla per qualsevol preu.
- La seva mare està destrossada...
- La màfia no té cap mena de pietat i molt menys si està controlada pel seu ex-marit.
- Que faré jo ara? Sé massa coses, la dona de Hans no sabrà mai qui va assassinar el seu home?
- Per desgràcia, tu ara ja no et pots posar. Saps massa i et poden identificar sense molta dificultat. T’has dedicat massa a la teva professió. Ara passaràs uns mesos amb mi a Alemanya.
- I Goliath?!
- Està dormint als seients de darrere, no podia deixar-lo al teu pis, que jo sí que tinc cor.
I així va ser com dos dels casos més estranys de la meva vida van finalitzar, tal qual. A vegades les coses no acaben com es volen, hi ha massa buits per emplenar, però almenys queda l’experiència, el viatge, que com sempre diuen és molt millor que el final en si.
Fi.
|
|
|
|
|