|
|
| La nina de terracota. |
| Inici: La Bruixa |
| Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap. |
|
| Capítol 1: El vol de la lluerna. |
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s'hauria convertit. A què s'hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s'hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s'entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l'aiguamoll. Tenia el clatell cobert d'una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s'endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
A poc a poc, la nena, inerta, es deixava endur per l'aigua d'aquella bassa fins arribar a una zona amb menys profunditat. Allà, els seus cabells i el seu vestit plens de brutícia i fang van enganxar-se als joncs, creant una mena de llit vegetal per a cos pàl·lid de la xiqueta. Semblava que encara no volgueren que la nena anara més lluny, quasi com si sentiren la necessitat de plorar per la jove vida que havien arrancat sense consideració, amb crueltat, sense deixar-la arribar fins a la maduresa, sense deixar que obrira les seues ales. Va semblar que el cel s'enfosquia momentàniament. Els núvols van cobrir el sol, com si realment tots aquells que l'havien vista sentiren profundament aquella mort prematura, causada per un ésser sense cor, cruel i despietat ja que ningú no seria capaç d'apropiar-se del dret de viure. Ningú no hauria gosat de fer d'un deu que poguera elegir qui vivia i quant de temps s'allargaria l'existència d'una manera tan arbitrària, tan capriciosa.
L'ànima de la xiqueta va elevar-se cap al cel negre, cobert per núvols, com si la mirada vidriosa del món l'observara una última vegada. Semblava una llum pura i innocent ascendint com un àngel pur fins al descans etern. No obstant això, va haver-hi una mà que va detenir el seu camí cap al cel. Aquella mà, plena d'arrugues, de vellesa i saviesa, va subjectar-la amb suavitat i tendresa mentre mirava el cos sense vida. Va seure lentament, el seu propi cos era feixuc i més per la càrrega que portava. Va deixar caure la llenya que carregava per canviar aquelles branques seques per la nena. No volia abandonar-la en aquell paratge pantanós i solitari, sentia la necessitat imperiosa de no deixar que la seua història es tallara d'una manera tan precipitada. Quan va guardar l'ànima a la butxaca del seu vestit, va carregar amb cura la nena i, amb passes curtes, va dirigir-se cap a la seua cabana del bosc mentre les branques dels arbres semblaven acaronar els seus cabells.
L'edificació estava feta de fusta i pedra, petita i rudimentària. Els murs eren amples i tenien poques finestres. La teulada, feta de canyes, la cobria precàriament deixant un espai per a una xemeneia per calfar l'única estança a l'hivern. Al voltant, un petit mur de roca delimitava una part de la parcel·la on l'anciana cultivava el seu propi aliment. A més a més, aquest estava cobert per elements grotescs, com la molsa verdosa que apareix cada vegada que plou i que es calcava a les parets de la construcció. La dona va obrir la porta empenyent-la amb dificultat per poder entrar-hi. Un petit foc il·luminava l'habitació creant llargues ombres que es projectaven a la paret mentre deixava la xiqueta al seu llit. L'esperit que guardava empenyia suaument la tela del vestit buscant una manera d'alliberar-se d'aquella presó de llana. Per tal que no fugira, va buscar un flascó de vidre i va tancar-lo allà mentre treballava. Es va apropar al catre per col·locar-li els cabells humits correctament i observar-la mentre assentia en silenci.
Va eixir novament corrent i subjectant el seu vestit per tal de no caure. Aleshores, va agenollar-se per agafar fang del terra preguntant-se si funcionaria. Feia molt de temps que no ho intentava i, encara que abans realment aconseguia resultats notables, la pràctica l'havia perduda temps enrere. Com que portava un davantal, el va aprofitar per a carregar el material fins a l'interior de la casa subjectant els extrems d'aquest amb una mà per poder llevar de la taula tots els flascons i pots del damunt a excepció del que contenia la llum que ballava dins com una lluerna. Seguidament, va deixar el drap, abans blanc, amb la terra humida per començar a crear una figura humanoide. L'anciana va iniciar curosament aquell procés tan estricte que era el que pretenia encetar. Va mirar la nena nombroses vegades i va apropar-se per tal de modelar el fang amb les mesures correctes. A poc a poc, va donar forma a un petit cap amb els cabells llargs com els de la noia. Després, va unir-lo amb un coll fi al qual es van unir uns muscles ferms i uns braços prims i delicats. A continuació, un tronc poc desenvolupat i prim i unes cames esveltes i curtes acabades amb uns peus petits. Finalment, va començar a detallar-lo amb les faccions del seu rostre, línies als seus cabells i la forma dels seus dits i articulacions.
En acabar aquesta tasca, va col·locar unes barres de metall que emprava per cuinar els conills, que alguna vegada aconseguia als mercats itinerants mitjançant intercanvis, sobre les flames. Així podria coure fàcilment la peça de fang per a continuar amb el seu projecte. Mentre aquesta anava endurint-se, ella buscava al bagul que guardava davall el llit ràpidament. Després de traure tot el que hi havia dins, va trobar allò que buscava, un llibre gruixut i polsós que va deixar a la taula per poder donar-li la volta a la peça de terra cuita. Quan ja s'havia solidificat va apartar-la del foc, no volia que explotara el treball d'aquelles últimes hores. Va deixar la nina de terracota a terra i va vestir-la curosament. Com a última etapa, va obrir el llibre i el pot per deixar l'esperit eixir mentre llegia un paràgraf en una llengua perduda a les albors del temps. Aquella anciana qui vivia ara lluny de la civilització havia estat una coneguda bruixa exiliada anys enrere i que pretenia amagar-se al bosc. Immediatament, una força va absorbir la llum fins que aquesta va entrar dins de la nina.
Com que era conscient de la possibilitat que tardara un temps a funcionar, va decidir que era el moment de soterrar el cos que havia trobat surant a l'aiguamoll d'una manera digna, com mereixia. Va netejar la sang i va preparar-li una tomba que va cobrir amb roques per tal de protegir-la de les bestioles salvatges que buscaven carronya, la va decorar, a més a més, amb flors silvestres. Quan el llit ja estava buit, va col·locar la nineta entre els llençols. Cansada per l'esforç, encara va tenir forces per anar novament al llac per recollir el feix de llenya que havia abandonat. Va carregar-lo lentament sense caure per les arrels dels arbres fins arribar a la seua llar. Va decidir que era hora de sopar, encara que fos un rosegó. Sobtadament, va notar un lleuger moviment al llit. Per aquesta raó, va apropar-se veient com la nina perdia el color terrós i mutava lentament en un color rosenc. Els seus cabells marrons van tornar-se clars amb un toc rogenc i, en obrir els seus ulls lentament, aquests van acolorir-se d'un to blau verdós. D'aquesta manera, semblava una còpia perfecta de la xiqueta morta. Eres com bessones, una de carn morta i l'altra de terracota viva.
|
|
| Capítol 2: Les ales de la papallona. |
Des del moment que els seus ulls van obrir-se novament, la jove nina va començar a ser conscient que alguna cosa no era com hauria de ser. No recordava com havia arribat a aquella cabana fosca i humida. Va mirar el seu voltant sense dir res, no podia, no sabia. Va incorporar-se amb dificultat, amb moviments toscos. El seu cos no responia com acostumava a fer-ho. La seua mirada va passar pels murs quasi nus, decorats per uns pocs prestatges plens de pots de vidre i ceràmica i per petits buits que feien la funció de finestra. D'alguns d'aquests prestatges penjaven llargues cadenes d'alls o saquets de plantes aromàtiques com llorer o romer separats curosament. A continuació, va mirar el foc de la xemeneia que il·luminava l'estança amb una tènue llum. Aleshores, va veure una figura obscura que la mirava. Era una persona petita i encorbada asseguda entre la taula i el llit. En un primer moment, va esglaiar-se però alguna cosa als seus ulls la va tranquil·litzar al moment.
La nena va fixar-se en el rostre de l'encantadora que la mirava amb un tendre somriure. El seu rostre i les seues mans estaven cobertes per arrugues profundes però la seua aura reflectia una bondat infinita i la saviesa de cent savis. La nena va intentar moure el seu petit cos, maldestra. Semblava que les seues articulacions responien tan malament com la seua veu. La dona va alçar-se, va ajudar-la agafant-li les mans amb suavitat. Va girar-se lentament quedant cara a cara totes dues. Després, van fer un esforç per quedar dretes, la nena gronxant-se cap endavant i la bruixa estirant. La nena va somriure acaronant les seues mans amb els polzes. A poc a poc, van avançar fins a seure totes dues juntes a taula . La més jove va començar a palpar el pa, famolenca, mentre buscava l'aprovació de la seua amfitriona. Amb un somriure, va assentir mentre la veia menjar el rosegó de pa ràpidament.
La memòria de la bruixa va començar a passar les pàgines de records. Feia molt que no veia alguna persona menjar d'aquella manera. Feia anys que vivia allunyada de la ciutat sense companyia, ningú no la visitava. Tots els que la coneixien l'havien abandonat o havien acabat cremats o exiliats per fer coses que tothom podia fer però que ningú no s'atrevia a intentar. La màgia estava en tots, però la seua utilització s'havia monopolitzat o convertit en una heretgia que costava la mort i l'oblit. Malgrat tot, no podria oblidar mai una nena que va cuidar quan sols tenia uns vint anys. Era un bebé però va notar l'energia córrer pel seu petit cos. Creixia i era impossible no recordar les ànsies per menjar que tenia en acabar de jugar a la plaça de la xicoteta ciutat. Però va créixer i va conéixer un noi. Ella va deixar-se endur per ell, un caçador de bruixes, que, en descobrir el seu poder, no va dubtar ni un minut a entregar-la. Pocs dies després, els habitants de la ciutat envoltaven una plataforma de fusta a la plaça que a poc a poc es cremava. La jove cridava demanant ajuda, demanant clemència. Buscava la mirada del seu enamorat que no gosava mirar-la als ulls. Va buscar la dona que l'havia cuidat. La va trobar coberta per una capa, intentant apagar el foc des d'un racó amagat, però no va poder. Van ser esforços vans i els crits de dolor de la seua deixebla i filla adoptada van repetir-se als seus somnis com un continu malson. D'alguna manera, va sentir que tenia l'oportunitat de reconciliar-se amb el passat.
La nena poc recordava. Sols sabia que, fins a uns moments abans de despertar allà, estava a casa, jugant amb una nina de drap mentre mirava les papallones. Després, tot estava obscur. Era un buit molt gran per a tan pocs minuts. Ara es mantenia mirant l'anciana, la qual tenia una mirada plena de melancolia. A poc a poc, va estirar suaument de la màniga del vestit i va somriure intentant parlar. Sols podia emetre un suau balbuceig, cosa que va aconseguir que la dona mostrara un somriure mentre acaronava els seus cabells. S'assemblava tant a la seua nena... Va preparar un bon dinar i van menjar calmadament.
El temps va avançar a gran velocitat. Els mesos van permetre que la nina de terracota començara a parlar amb normalitat. No callava mai. Va aprendre a moure les articulacions, a caminar, escriure i córrer. A poc a poc, va començar a ajudar la bruixa, a carregar els fleixos de llenya i a collir fruits i l'acompanyava a comprar pa i conills al mercat. Era com qualsevol altra nena de la seua edat o això semblava. L'anciana va començar a parlar-li de màgia, d'encanteris i la nena no va pensar-s'ho dues vegades quan li preguntà si en volia aprendre. Va començar a ensenyar-li a fer curacions i filtres amb plantes. Després, a moure algunes pedres o a preveure el que passaria, a buscar solucions a les plantes i a la natura. Va comprendre el llenguatge del llibre que tenia obert davant dels ulls, escrit amb ones d'energia comprensibles per als qui deixaven que els parlaren. A continuació, va començar a mostrar-li els elements naturals, a crear-los i emprar-los com si foren titelles al seu abast.
El foc no va ser un gran repte. La petita nina de terracota semblava tindre una gran afinitat amb les flames. Semblava que aquestes foren part del seu cos, part de la seua anima. Es deixaven dirigir mandroses per les seues joves mans, formant llengües de foc que s'enredraven als seus dits, acaronant-los amb suavitat. Per aquest motiu, l'anciana bruixa va decidir endur-se-la a un rierol que baixava com una serp blava entre les roques engalanades amb maragdes de molsa. Mentre l'anciana seia, la nena va col·locar-se la falda sense sabates a mesura que els seus peus s'enfonsaven a l'escàs cabdal. L'aigua freda va fer que no poguera resistir-se i començara a jugar com la nena que era al cap i a la fi. Les perles d'aigua volaven mentre la bruixa la mirava. Una papallona va volar amb elegància al seu voltant i, per un moment, va semblar que la nena i l'insecte d'ales blanques eren un sol ésser.
En aquell moment, va sentir-se un udol entre els arbres. Algú havia estat mirant-les entre la floresta, amagat entre les branques i les fulles tendres. La noia va sortir de l'aigua i va apropar-se a la seua mestra, la qual es mantenia serena observant com uns ulls groguencs s'apropaven lentament. Semblaven ferotges però no perillosos, eren segurs però pacífics. Pocs segons després, van sorgir dues figures. El llop no estava sol. Venia amb un noi que devia tindre un parell d'anys menys que la nineta. No semblava una amenaça, si més no un jove sincer en aquell moment. La maga va oferir-li seure amb elles, semblava perdut i famolenc. I, encara que la deixebla es mantenia dubtosa, va compartir el seu esmorzar. L'estança al rierol va allargar-se un parell d'hores. El noi estava caçant amb el seu llop però no havien tingut sort i, malgrat el mal moment que havien passat tots dos, trobar-les havia estat una sort. El llop semblava tranquil quan la jove acaronava les seues orelles mentre el mirava de reüll i la bruixa els va assegurar que ara tindrien més sort. Quan van haver d'anar-se'n, tots s'alçaren dels seus seients i s'allunyaren per camins diferents amb un acomiadament senzill.
L'anciana i la nina van tornar a casa per preparar el sopar aquella nit i el noi amb el llop van limitar-se a tornar a casa. Pel camí, aquests dos van trobar que les paraules d'aquella misteriosa dama eren certes. Van trobar-se un cérvol i dos conills els quals van abatre sense problemes. En tornar, van trobar-se amb el seu amo, amb l'arc i les sagetes intactes i, en veure les preses del seu subordinat, va alçar-se instantàniament. Va preguntar-li com els havia trobat, ell no havia aconseguit res en les hores que estaven allà. El jove va contar-li el que hi havia succeït al rierol. La cara del seu amo va canviar, va empal·lidir. Va demanar més detalls sobre aquelles persones i, en confirmar les seues sospites, va ordenar que tornara tots els dies i les buscara. Havia de trobar-les.
|
|
| Capítol 3: El fibló de la vespa. |
La jove nina seguia amb les seues pràctiques de màgia. La vida es mantenia tan monòtona com sempre. S'alçava quan el sol començava a acaronar els seus cabells en entrar per la finestra com travessant triomfant un arc de la victòria. Els seus flocs de llum van acaronar les seues parpelles com les mans d'una dolça mare. Ella obria els ulls lentament i passava les seues petites i delicades mans per allunyar la son dels mars en calma de la seua mirada. L'anciana bruixa deixava de mirar la taula plena de rosegons de pa i la mirava amb un somriure ple d'una tendresa indescriptible, infinita i inamovible. La nena s'alçava amb la velocitat d'un cérvol i l'envoltava amb l'amor d'una filla cap a sa mare. Després, menjava un poc de pa malgrat saber que rebria un petit colp de la granera que ballava per la cabana netejant amb cura cada racó. Totes dues reien i es miraven una vegada més mentre començaven a treballar novament com un equip perfecte. Una eixia a collir alguns vegetals de les rebels plantes del jardí mentre l'altra organitzava la casa per una nova lliçó. L'anciana seia al graó de la porta o a una cadira mentre repassaven les lliçons anteriors i, com a un joc d'encadenar termes, n'afegien una nova baula abans d'agafar una gran peça de tosca tela per guardar uns escassos aliments per tornar al rierol.
El camí es feia de pressa, cada dia semblava més curt. La nineta ballava i botava mirant les papallones amb innocència, com si mai no hagués vist cap d'aquelles bestioles alades. L'encantadora sols reia passant les mans pels arbres tan rugosos que podrien ser una prolongació dels seus dits plens d'arrugues. No eren elles part de la mateixa natura al cap i a la fi? En arribar a aquell rierol mig perdut repetien el seu ritu quotidià. Ambdues seien a les roques i miraven al cel mentre deixaven la seua càrrega prop. A continuació, la deixebla entrava a l'aigua i jugava una estona subjectant el seu vestit per acostumar-se a la fredor i el corrent. Al començament, sols practicaven un parell d'hores, ja que el jove que van trobar allà temps enrere apareixia cap al migdia. Al final, ja no els importava que ell les mirara mentre feien aquelles pràctiques. El xic pensava que eren obres del diable des del primer dia però, com que al cap del temps fins i tot ell va trobar-ho com una cosa normal, va deixar de preocupar-se massa per l'assumpte i va intentar fer-ho també un parell de vegades sense sort. Es va frustrar però la bruixa li assegurava mentre acaronava la pell del llop que sols necessitava més pràctica, que anava pel bon camí i allò el calmava un poc.
Les hores se succeïen i el sol començava a baixar tornat el color del cel rogenc, com de foc. La nina sols aconseguia fer petites ones amb les mans però a poc a poc va aconseguir fer levitar petites masses d'aigua transparent. Ella somreia a cada passa que donava i s'asseia cansada a les pedres tot col·locant el cap a la falda de l'anciana. El xic la felicitava i ella li somreia dient-li que la bruixa podria ensenyar-li si volia, que era una bona mestra. Ell negava i es disculpava dient que havia de tornar a casa, que es preocuparien si no arribava a hora. Ella sols feia carasses per tal de fer que es decidira a quedar-se una mica més però ell se n'anava de totes maneres però sempre assegurava que tornaria l'endemà. Quan s'allunyava amb el seu llop, totes dues tornaven a casa i el jove explicava mentides al seu amo. No diria res d'aquella capacitat especial que tenien sols afirmava que havia d'haver sigut sols sort. Ell no el creia.
La nina va alçar-se aquell matí com sempre, quan un floc de llum il·luminava els seus ulls peresosos entre els núvols que cobrien el cel com si la mirada del món es tornara vidriosa com havia estat abans quan la seua bessona de carn morta surava inerta per aquell aiguamoll pantanós i desolat. L'anciana ho havia notat i no continuava amb el ritu matinal de cuinar. Es mirava el cel, tensa i preocupada. Va mirar la jove i va començar a guardar tot el que podria necessitar. L'escàs menjar que tenien, els saquets plens de plantes i el llibre de màgia van acabar dins d'un gruixut llençol. Els moviments de la bruixa semblaven erràtics, la nina de terracota la mirava dubtosa, maldestra a l'hora de decidir. No sabia que succeïa, sols la deixava fer el que estava fent sense qüestionar res, la seua confiança era completa. Quan va veure l'anciana carregar el pes, va apropar-se per llevar-li'l i carregar-lo ella mateixa disposada a seguir-la allà on anara. Sense aclarir res, van començar a caminar cap al rierol novament. El camí va fer-se més feixuc, més complex. Els arbres eren ombres obscures que semblaven estrangular-les, apropant-se com una gàbia vegetal. Les papallones havien estat substituïdes per vespes que semblaven voler picar la seua pell i les flors s'havien transmutat en hedra verda que ascendia pels troncs rugosos. Finalment, van arribar al rierol que semblava una font d'aigua encabritada i perillosa. Van seure a les pedres negres novament i la bruixa va demanar-li que intentara seguir la pràctica amb l'aigua que era urgent, havia de saber controlar-la també.
Va començar a intentar complir les demandes de la seua mestra fent elevar-se una petita bola d'aigua. Va mirar-la i, aquesta vegada, la seua mirada era greu, severa, preocupada. Van escoltar un udol i va aparéixer allà el llop del jove com cada migdia però el noi no va sortir d'aquella muralla d'arbres. L'anciana va acaronar el pelatge mentre el mirava als ulls amb preocupació. Alçà la vista i va veure una sagita volar cap a la nena. Els ulls de totes dues es van obrir i la més anciana va fer que un mur d'aigua s'alçara davant de la jove per tal de protegir-la. Una figura obscura com la mort mateixa va eixir de la mateixa obscuritat, perfilant-se per la poca llum. Duia el jove desmaiat ben prop, subjectant-lo amb feresa pel braç com una bèstia a una presa. El va llançar als peus del llop i la vella victoriós. Les havia trobades. Havia seguit el jove aquell dia i l'havia capturat emprant el llop, que sols pretenia protegir les dues innocents, com a guia mentre el nen sols es removia en un intent d'alliberar-se.
L'amo i la bruixa van mirar-se als ulls i, amb un moviment subtil, la muralla d'aigua va esvair-se format una llança d'aigua que va colpejar aquell home amb la virulència d'una tempesta. L'anciana mirà el llop i, aprofitant aquella distracció, van fugir tan ràpidament com podien. El llop carregava el jove i la nena corria l'última mirant l'anciana caminar amb dificultat. No podien quedar-se allà, això estava ben clar i la distracció no duraria per sempre. Va girar-se i va veure els arbres tancar el camí com si intentaren garantir la seua seguretat. Aleshores, va mirar l'anciana, estava movent les mans suaument i cada moviment semblava coordinar-se amb la defensa vegetal. Quan va voler adonar-se'n, estaven a un pont perdut i ruïnós. Un parell de fletxes poc encertades xiulaven prop d'ella fent-la cridar el seu cor de por. Van arribar al final del pont, l'anciana i el llop estaven cansats, el jove començava a despertar i la figura de l'amo s'apropava com una pròxima sentència de mort.
Ella era conscient del que havia de passar a continuació. Estava menys cansada que la resta, no podia deixar l'encantadora detenir-lo tal com estava. Amb passos curts, intranquils i sense experiència, va entrar novament al pont tancant els ulls sentint les seues mans vibrant sense saber ben bé per què. Va obrir-los novament en sentir una sensació càlida a la seua pell. Flocs brillants de foc ballaven entre els seus dits, va sentir la seguretat de poder realment aconseguir-ho i, amb un parell de moviments, una xarxa de flames va cobrir-la tornant cendra unes sagites més certeres. Va somriure i les flames van formar un genet igni que va córrer cap a aquell ésser malintencionat que va actuar com a déu jutge per a ella. Mentre ell intentava protegir-se d'aquell guerrer, la nina va apropar-se sense preocupar-se per la tremolosa pedra davall dels seus peus. Les flames van esvair-se i van quedar cara a cara, tots dos en un silenci que ensordia les seues ànimes. Es reconegueren, pare i filla en aquella vida. Els dits de la negra figura van acaronar i enredrar-se en els cabells de la figura de llum que tenia al davant. Aquells ulls, iguals es van fondre per un moment abans que un crit els fera sortir d'aquell estat de trànsit de perdó. La mirada de la nina va trobar-se un moment amb la del xic.
Aquell crit esfereïdor del jove en veure el pont trencar-se i engolir-se totes dues figures. El company de tardes de màgia va córrer cap a l'escletxa per veure un cos penjant i un altre precipitant-se a l'abisme. Va intentar subjectar momentàniament la mà de la seua amiga però ella va negar sentint com a poc a poc tornava a la seua rigidesa original. Tornava a ser pols, terra. La seua pell perdia el color blanc i els seus cabells tornaven a ser una massa compacta. Ell sols la mirava acaronant la pell cada vegada més terrosa, una pell de terracota, mentre ells sols mostrava un somriure abans de caure inerta a l'aigua acompanyant el seu progenitor. El llop udolava acompanyant el plany dolorós i silenciós dels humans.
A poc a poc, les peces de la nina, inertes, es deixaven endur per l'aigua d'aquella bassa fins a arribar a una zona amb menys profunditat. Allà, els fragments, sense vida, plens de brutícia i fang van enganxar-se als joncs, creant una mena de llit vegetal per a les deixalles d'aquell cos artificial. Semblava que encara no volgueren que anaren més lluny, quasi com si sentiren la necessitat de plorar per la jove vida que havien arrancat sense consideració, amb crueltat, sense deixar-la arribar fins a la maduresa, sense deixar que obrira les seues ales novament. Va semblar que el cel s'il·luminava momentàniament. Els núvols van deixar cobrir el sol, com si realment tots aquells que l'havien vista i sentiren profundament aquella mort prematura saberen que tindria un final feliç. L'ànima de la xiqueta va elevar-se cap al cel blau com si la mirada del món l'observara una última vegada per esperar-la després molts anys més. Semblava una llum pura i innocent ascendint com un àngel pur fins al descans etern. No obstant això, va haver-hi una mà que va detenir el seu camí cap al cel.
Aquella mà, plena d'arrugues, de vellesa i saviesa, va subjectar-la novament amb suavitat i tendresa mentre mirava el cos que ella mateixa havia fabricat una vegada. Va guardar-la a la butxaca i va tornar a casa per repetir el procés que ja recordava a la perfecció ajudada per un altre parell de mans. Van sentir hores després un lleuger moviment i van apropar-se veient com la nina perdia el color terrós i mutava lentament en un color rosenc novament. Els seus cabells marrons van tornar-se clars amb un toc rogenc i, en obrir els seus ulls lentament, aquests van acolorir-se d'un to blau verdós. D'aquesta manera, semblava una còpia perfecta de la xiqueta morta i de les peces destrossades damunt la taula. Eres com tres bessones, una de carn morta, l'altra de fragments inerts i la tercera de terracota viva.
Maldestra, va incorporar-se per mirar-los. No podia parlar bé, no li responia la veu però uns braços van envoltar-la i va sentir les llàgrimes del jove al seu muscle. Va mirar l'anciana que somreia amb tendresa i va imitar-la mentre acaronava els cabells del jove. Per fi, havia tornat i no se'n tornaria a anar. |
|
|
|
|
|
