Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Peto13
Col·legi Canigó. Barcelona
Inici: Un any i mig
Buida
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 Ella sense ell.
La relació amb el seu home s’havia anat evaporant a poc a poc, com l’aigua dins d’un got abandonat a la finestra, escalfat pels rajos del sol. S’havien oblidat de cuidar la seva relació. Al principi només passaven uns quants dies sense parlar-se per les fortes discussions que tenien per minúcies sense cap importància. Però sempre s’havien reconciliat. Fins que arribà el dia en que no es van molestar en arreglar els seus assumptes, el dia en que ja ni tan sols discutien, no per que tot fossi bé, sinó perquè ja els hi donava igual.

Poc a poc, començà a no sentir absolutament res cap el seu marit. Es tancà en si mateixa, per dins era morta, però per fora encara havia de conservar les aparences, i no entenia ben bé per què. Allò la molestava, li feia bullir de ràbia. Anava al mercat cada dia, i cada dia passava davant l’escola del barri. I es creuava amb la resta de mares, que portaven els seus petits de la mà, i ella somreia.

Hi havia dies en que es preguntava quan va començar a detestar l’home amb que compartia el llit, quin va ser l’últim cop que l’esperà a la porta, impacient per que arribés del treball. No sabia d’on venia aquell sentiment d’odi cap a l’home amb que havia decidit compartir la seva vida. Cada matí s’aixecava i anava al lavabo, es fregava els ulls cansats de no haver dormit, i es contemplava davant del mirall. Restava quieta com una estàtua, i passava així una bona estona. En aquells moments no pensava en absolutament res, només retornava la mirada a aquella dona estranya a l’altra banda del cristall. Després el seu marit entrava al lavabo, li feia un petó d’aquells desganats al cap i es ficava a la dutxa quan ella encara era allà dins. Intentava amb totes les seves forces no apartar-se del contacte del seu marit. Li feia fàstic. En comptades ocasions va provar de recuperar el sentiment d’amor cap a ell, però no ho aconseguia.

Pot ser era per lo del seu fill. Se l’estimava molt. En aquells moments era quan més el trobava a faltar. El Joan el va tenir als vint-i-sis anys. Al principi cap dels dos s’esperava el nen, però quan va néixer va ser tota una alegria. Quan el Joan era amb ells era quan el seu marit estava més pendent d’ella. L’embaràs l’havia deixat molt delicada, i li van haver d’augmentar la dosis de la pastilla que havia de tomar habitualment, pels seus forts “mals de cap”. Li tractava com a una princesa. En realitat encara ho feia, però ella o no sabia o no volia veure que el seu marit sí que l’estimava.

Un dia el Joan va desaparèixer, i el seu marit no va fer res per trobar-lo. El Joan només tindria uns cinc anys el dia que ja no era al seu llit. Va cridar moltíssim quan es trobà la cambra buida. El seu marit la va abraçar, però més que una abraçada a ella li semblà que l’agafava per que no s’escapés. Ni tan sols va voler trucar a la policia, només li donà una pastilla que li va dir que era pel “mal de cap”. Es quedà dormida en els seus braços, i quan despertà anà corrents a comprovar que el seu fill continués allà. Encara recordava el mal que li va fer el cor quan obrí la porta i es trobà amb l’habitació del seu Joanet completament buida. No hi era el llit, ni el mirallet de dinosaures, ni els cotxes tirats per terra, ni la petita cadira on havia de col·locar l’uniforme de l’escola, ni els dibuixos que havia fet de sa família penjats a la paret. El seu marit s’havia donat molta pressa en canviar el color de l’habitació. L’havia tornat a pintar de blanc, amb  lo maco que era el paper blau que havien utilitzat per l’habitació del Joan…

Quan es quedava sola a casa durant el dia, aprofitava per deixar anar l’angoixa que li consumia en forma de llagrimotes i sanglots fins que es quedava seca de tant plorar i tornava a sa cambra, es ficava un altre cop al lavabo i es contemplava de nou en el gran mirall. Quan plorava semblava molt lletja. No li agradava gens plorar, però què altra cosa podia fer sinó?

Ja pel vespre havia d’anar a la cuina i prendre la pastilleta aquella pel “mal de cap”. Un cop començava a fer efecte es calmava una mica més. Després es ficava al llit, el més allunyada possible de l’espai que ocuparia ell. I com que sabia que li quedaven unes hores per trobar-se acompanyada d’aquell a qui no suportava tan sols mirar als ulls, intentava dormir-se abans que arribés.
Capítol 2 Ell darrere d'ella.
Feia temps que la seva dona li evitava, que rebutjava la seva companyia i s’escapava de la seva mirada protectora. Ja no sabia què fer. Abans de l’embaràs la seva dona estava perfectament, només havia de tomar-se aquella pastilleta pel “mal de cap”, com ella li deia. Cinc anys va aguantar sa dona, fins que esclatà el dia que hauria estat l’aniversari del seu fill si l’haguessin tingut. Cinc anys va portar la pena per dins, sense comptar amb ell per ajudar-la a passar aquella mala jugada de la vida. Ja en feien uns quants mesos d’ençà que la seva dona li va llevar d’un ensurt pel crit que va fer.

Encara no s’explicava com era allò possible. Tot just la nit abans se’n van anar a dormir tan feliços, ella molt tranquil·la. Estava convençut que ja ho havia superat, però no era així. De tant que va plorar aquell matí, es va quedar dormida als seus braços. Se’n recordava de la seva figura tremolosa, que va haver de tornar a portar al seu llit, amb compte de no despertar-la. La cambra que havia obert la seva dona era completament buida. No sabia si trucar o no el psicòleg, i va optar per quedar-se aquell dia amb ella per veure què tal anava.

A partir d’aquell incident, el seu matrimoni entrà en crisi. Ella semblava cercar bronca per tot, i no trobava el coratge suficient per explicar-s’ho tot una altra vegada, per tal que recordés. Pot ser aquell va ser el seu error, perquè ben aviat ella va deixar de parlar-li, i ell agonitzava per dins, desitjant que la seva dona emetés un so cap a la seva direcció. Tan sols un petit esbufec el faria saber que encara hi havia una part d’ella que es preocupava per ell en lo més mínim, tant si fos per amor com si no. Aleshores va creure convenient deixar-li el seu espai, perquè pot ser el que en realitat necessitava era temps per assimilar tota aquella situació. Però el temps no ajudà gens ni mica.

Volia recuperar-la, que tot tornès a la normalitat, que tot fos com abans d’aquell maleït embaràs. Aquell embaràs els havia arruïnat la vida. Ara ella ja no treballava, i ell vivia cuidant d’ella, procurant que no li faltés res, i que sempre es prengués la pastilleta maleïda. No era això el que el molestava, sinó la traça de feblesa que l’embaràs havia deixat impresa a sa dona.

Havia anat a consultar a nombrosos metges i especialistes, i li havien dit cadascú una solució diferent. I ho va provar tot, però res no funcionava. En el que tots varen coincidir va ser en dir-li la veritat si res no servia, però ell no es veia amb forces. Sabia perfectament lo dolorós que va resultar per ella aquella experiència, i no volia tornar a obrir les ferides. Tenia por que tornés a caure, i que aquest cop no s’aixequés de cap de les maneres. Temia perdre-la per sempre, però no hi havia altra alternativa. Si de veritat se l’estimava ho hauria d’intentar. Va trucar al seu metge i agafà hora pel més aviat possible. Volia preparar les proves mèdiques que li van fer abans, durant i després de l’embaràs. D’aquesta manera ella no podria fer sinó creure el que li deia, i encara que li demanés el divorci -cosa que li trencaria el cor-, com a mínim ella sabria la veritat i podria viure en pau, o ben pensat, una mica més tranquil·la. A més a més sabia perfectament que s’odiaria a sí mateix si per qualsevol motiu ho redescobrís ella sola.

No hi havia cap altra sortida, s’ho tornaria a explicar l’endemà mateix. Ja tenia els resultats de les proves ficats al calaix de l’escriptori, i havia parlat amb el doctor sobre quina era la millor forma d’apropar aquell subjecte. Només tenia por de que fossi massa tard i ella no li volgués escoltar.

Va arribar tard a casa, i va entrar a la cambra sense fer soroll. Prengué el petit llum de lectura que reposava sobre la seva tauleta de nit per no despertar-la. Una de les mil miques que formaven el seu cor es clivellà una mica més en veure que la seva muller s’havia acostat una vegada més tan lluny com li havia sigut possible, afegint una altra peça a la trencada col·lecció que amagava el seu pit. Així, tan a prop i alhora tan allunyat del seu amor, se’n va anar a dormir, pregant perquè tot sortís bé el dia següent.
Capítol 3 Tots dos junts
Es van despertar tots dos alhora. Ell li va preparar l’esmorzar mentre ella s’estava al lavabo, contemplant-se davant del mirall. Deixà el cafè de la seva dona al costat de la pastilla que s’havia de prendre. Agafà el periòdic i esperà que ella es dignés a fer acte de presencia. Tenia preparats tots els documents a la cadira del costat. Tot i que s’esforçava per llegir el que tenia al davant, no veia ni tan sols la tinta de les paraules que ocupaven tota la seva visió. Estava massa ocupat donant-li voltes al cap a la manera en que hauria d’apropar el tema, com era la millor forma de començar i què faria davant d’una reacció o una altra que tingués la seva muller.

Ella es dirigí a la cuina pensant que ja s’hauria quedat sola a casa. Quina sorpresa s’emportà en veure que el seu marit encara era allà. I no només això, sinó que fins i tot li havia preparat un cafè i unes llesques de pa amb tomàquet. Se’l va quedar mirant, incrèdula. Ell havia apartat el periòdic amb que semblava tan concentrat. Li estava somrient. No era un somriure com els d’abans, com els que li dedicava quan se l’estimava, però tampoc no era fred. Era un somriure neguitós, d’aquells que fan els nens petits quan li regalen un dibuix a sa mare, i no estan segurs de que li hagi agradat. El somriure que probablement hauria heretat el Joan, amb aquells clotets, com el seu pare. El Joan... De cop i volta ja no li feia cap il·lusió el que havia preparat el seu marit, i va seure al seu costat, però de mala gana, fent cara d’enfadada.

Ell va notar el canvi en l’expressió del rostre de la seva dona, i de seguida va arrufar el nas i es va posar dret, erigit com un tronc. Tenia por que li tremolés la veu, i va preferir d’acabar-se el cafè abans de començar amb l’explicació.

Va demanar-li que li prestés atenció, que havia de dir-li una cosa molt important. De seguida ella s’inquietà, pensava que probablement el seu marit li demanaria el divorci, els papers que amagava a l’altra cadira no li havien passat desapercebuts. Va voler aixecar-se i cridar-li tot el que li havia volgut cridar des de feia setmanes. Com era capaç de rebutjar-la a ella? Ella, que sempre ho havia aguantat tot en silenci? Però no ho va fer perquè el seu marit la va sorprendre.

-És sobre el Joan.

Ella aixecà el cap i el mirà directament als ulls. Va escrutar la mirada del seu marit, i no trobà cap rastre de burla.

Ell començà dient-li que si no estava farta ja d’evitar el seu contacte, que des que va succeir lo del fill, ja no era la mateixa, i que no li importava sempre i quan comptés amb ell pel que necessités, i no fes la seva vida per altra banda, que havien d’anar tots dos alhora perquè el seu matrimoni funcionés... En definitiva, volia salvar el seu matrimoni, i com semblava que ella no se’n recordava del que havia passat, s’ho hauria d’explicar un altre cop, però que s’havia d’estar tranquil·la i esperar a que acabés l’explicació. Va passar-li la pastilleta perquè se la prengués abans de tot, i un cop la va empassar, ell tragué els documents mèdics.

Feia uns cinc anys, ella es va quedar embarassada. Va ser una sorpresa per tothom. Els metges sempre havien dit que no podria tenir fills pel seu estat. Ella va patir un accident quan era petita, i arran de l’accident va desenvolupar una estranya malaltia neuronal. Ningú no sabia què tenia, perquè el cervell és un misteri, i no podien confirmar fins a quin punt li havia afectat el fort traumatisme que va patir. Però havien trobat una forma de pal·liar els efectes neurològics que tenia la seva malaltia. De vegades li venien forts mals de cap, que la feien desorientar-se i fins i tot imaginar coses, per això s’havia de prendre sempre la seva pastilleta. Tot havia anat sempre bé, i ell sabia perfectament lo de l’accident, no l’importava que sa dona hagués de prendre aquella pastilleta, se l’estimava més que a res del món. Però amb l’embaràs va empitjorar la seva condició, i ell no va adonar-se que no era suficient amb fer-li prendre la pastilleta. Que el dia en que ella es va aixecar i va anar a l’habitació que hauria sigut del Joan, li havia d’haver contat tot des del principi. Perquè Joan mai no va néixer. Ella va patir un avortament natural quan portaven tres mesos d’embaràs. Allò la va deixar destrossada, però van tirar endavant. Quan ja feien cinc anys de l’incident, ella entrà a la cambra del Joan, que havia estat buidada per fer una biblioteca. No se sap que va passar exactament, pot ser la nit abans es va prendre la pastilleta massa d’hora i ja no feia efecte al matí següent. O pot ser va ser la buidor que sentia la que va desencadenar-ho tot. Buida per dins, perquè li faltava alguna cosa. Buidor de mare que ha perdut el seu fill.

Ella plorava com una magdalena, ell la sostenia entre els seus braços, acariciant-li els cabells i dient-li cosetes maques a l’orella. Van estar-se així una bona estona quan ella ja només sanglotava. En silenci la va agafar entre els seus braços i la va portar cap a la seva cambra. La deixà al llit, i li arropà amb les sabanes. A cau d’orella li xiuxiuejà un remei, podrien adoptar si ella volia. Va fer que sí amb el cap, i li demanà mil disculpes per haver-la tingut d’aguantar tot aquell temps. Ell també es disculpà per no haver-li-ho explicat abans. La va abraçar, i aquest cop ella no va fugir la seva abraçada. Va fer-li espai perquè es quedés amb ella. Ja parlarien millor lo de la adopció en un altre moment... Aquell dia ell no va anar a treballar, es va quedar a casa cuidant-la.

Ella per dins ja pensava en la nena que adoptessin, perquè havia de ser una nena. Li diria Paula, perquè li agradava molt el nom. La Paula li ajudaria a no sentir-se mai més com es sentí en perdre el Joan. Mai més se sentiria buida

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]