Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
_annatrsidavidpm
IES Sant Agustí. Sant Agustí Des Vedrà
Inici: Li deien Lola
Una sabata de punta fina
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 El principi de tot
El principi de tot

Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència:

-El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Abril del 1930

Declaració de Maria Ruiz, mare de la desapareguda Alèxia Martí:

-Allà estava la seva sabata, -començava a dir amb la mà a la boca, amb les llàgrimes demanant-li per sortir- prop del lloc on solia passejar el seu gos el seu germanastre, ens va estranyar, perquè ella mai no passejava el gos, jugava amb ell, li donava de menjar, recollia el que deixava per casa... Però mai en la vida havia tret el seu gos a passejar, no sabem per què, mai ho feia, o el treia el seu germanastre o pagava a una persona, però mai ella.

-Respirava l’aire humit d’una Barcelona que encara no dormia a les tres del matí, les meves passes costaven cada vegada més, cada pas que feia, sentia el sol fred baix els meus pues descalços en aquell parador desconegut, era un ganivet punxant-me la sola dels peus.

No sabia on era, no sabia qui era, no sabia quan era, no sabia res; i això em preocupava. Estava cansada, morta de fred i de fam, quan de lluny vaig veure una silueta sinistra. Estava a cinquanta metres de mi, cada vegada m’apropava més, jo no volia fer-ho però era com si els meus peus no volguessin altra cosa. M’hi vaig posar al davant i vaig notar un aire fred al clatell...

Abril del 1930

Declaració de Marc Tarifa, germanastre de la desapareguda Alèxia Martí:

-Sí, jo sempre vaig a passejar el gos, l’onze. No sé per què, però ella mai no ho feia. Aquell dia en arribar a casa em va dir que el passejava ella, va agafar el gos sense esperar la meva resposta i va marxar; pareixia diferent a com era de costum, no reia, no feia comentaris, pareixia un robot. Era... -se li va tallar la veu mentre parlava i va intentar corregir-ho- Esper que és... És una noia encantadora.

Sí, bé, fa tres anys la meva mare es va separar del meu pare, i llavors el pare i la Maria es van conèixer a un cafè, el Cafè Reus. La nostra relació? És més bé com a amics, no ens veiem com a germans, tenim molta confiança entre nosaltres, però no ens hem acostumat a dir-nos ‘’germà’’ o ‘’germana’’.

-Era imaginació meva, però la sinistra silueta seguia a pocs metres de mi. m’anava apropant i a poc a poc m’anava adonant que no era una persona, era una altra cosa, pareixia que tenia més de dos braços, i es movien constant-ment cap al mateix costat. Aquella cosa baix la llum de la lluna plena em posava els pèls de punta. De sobte va caure la lluna; van caure els estels, i la silueta sinistra ja no hi era quan finalment vaig tancar els ulls i vaig caure al terra amb la lluna i els estels.

Abril de 1930

Declaració d’Àngel Tarifa, padrastre de la desapareguda Alèxia Martí:

-Jo soc metge, vaig estar uns anys de soldat i ara estic a l’Hospital de Gertrudis. Treball de matí i a la tarda em dedico a jugar al golf, és un esport tranquil i divertit, al meu estil. Hi vaig tots el dies de sis a set i mitja de la tarda, amb uns col·legues de l’hospital: el Jaume, el Manel i el Joaquim.

-Tenc la vista borrosa, la lluna i els estels per sort encara són al cel, he aconseguit aixecar-me, però la silueta ja no hi és, ha desaparegut tot d’una. Vaig notar com alguna cosa estava al meu darrere. Després d’un moment incòmode amb por, vaig girar-me per descobrir què era aquella cosa. Quan em vaig girar del tot, vaig obrir els ulls tement el pitjor, era una cosa, no sabia el que, però o m’estava esperant o m’estava seguint a les tres de la matinada per Barcelona. Pensant en allò em vaig posar encara més nerviosa del que estava, la suor em baixava tan lent pel front com el temps. Vaig fer un somriure curt, aquella cosa que m’estava seguint era un arbre. No m’estava seguint ni es movia, tenia tants de braços per aquella raó, eren rames d’un arbre. No sé que em passa, em trobo malament. L’aire fred al clatell... no hi havia ningú, la lluna i els estels no queien era jo la que va caure i la silueta sinistra que em seguia era un arbre. Vaig veure de sobte dues llunes i vaig tornar a caure.

Abril de 1930

Declaració de Marta Reus, considerada com la millor amiga de la desapareguda Alèxia Martí:

-Sí, conec l’Alèxia des de fa tres anys, quan el seu padrastre i la seva mare es van conèixer al bar que és de la meva família. Degut a la gran depressió només sortíem de vegades per la zona. Sí, aquell dia, el 13 d’abril vam sortir a les 19h de ca seva amb el seu gos, vam anar cap a la discoteca i... Sí vam passar pel costat del descampat, me’n recordo que hi havia un grup d’homes fumant, ens van mirar, però no vaig fer cas.

Estic farta d’al·lucinar i caure constantment, no sé el que em passa. Estic marejada, i quasi no sé caminar. De sobte, al posar les mans dins la meva butxaca he trobat la corretja de l’Onze, el meu gos. Se m’havia oblidat del tot. En aquell moment vaig recordar que em deia Alèxia i em vaig veure a mi passejant-lo pel carrer, però jo mai el passejo, no puc suportar l’olor dels excrements. Llavors vaig veure la Marta que m’acompanyava, però després que entréssim en aquella discoteca no vaig recordar res més.

Abril de 1930

Declaració de Santiago Romero, porter de la discoteca Macarena:

-Sí, vaig veure dues noies amb un ca. Van entrar a les... -mira a una llibreta- 20:00 hores i van sortir a les 2:00. A les discoteques ens fixem molt en les persones que entren per si passa qualsevol cosa: una portava un vestit vermell amb sabates blanques i l’altra, la que portava el gos, duia una camisa verda i una falda negra. Sí, duia unes sabates molt estranyes, amb una sivella daurada, pareixien cares. No, no vaig notar res estrany ni diferent.

Com he pogut oblidar-me de l’Onze, que haurà passat? Vaig arribar a un poble que pareixia estar habitat per fantasmes, no hi havia cap casa decent on algú podria viure. Vaig trobar una cabina telefònica i amb unes monedes que duia a la butxaca vaig trucar a la Marta. Marcava i marcava fins que de sobte va contestar la tímida i espantada veu de la Marta:

-Sí?

-Marta!

-Ostres, Alèxia!! On ets?

-No ho sé, estic super marejada i ja m’he desmaiat dues vegades. On ets tu?

Vaig notar la Marta molt nerviosa com si tingués pressa o alguna cosa que dir-me.

-Tampoc ho sé, no sé que va passar aquella nit Alèxia... Des de llavors res és igual, no soc a casa, això segur.

-Estic en un poble molt estrany. Espera, vaig a veure si trobo algun nom... -vaig mirar al meu voltant i vaig trobar el nom del carrer- Estic al Carrer Urgell...

-No! -va cridar i va penjar.

Declaració de Maria Ruiz, mare de la desapareguda Alèxia Martí:

-El nostre gos, l’havíem trobat al bosc quan era petit, estava abandonat en una caixa. L’Alèxia el va mirar fixament i es va enamorar, va voler portar-se’l a casa i cuidar-lo. És ver que no ens falten sous, però tampoc ens agrada fardar del que hem heretat de la família.

Sí, el pare de l’Alèxia va morir en un accident de cotxe... I la mare del Marc va fugir a Amèrica del Sud, ja no volia saber res d’ella.

Crec que ja eren les cinc de la matinada quan vaig arribar a un lloc on hi havia una casa molt vella amb una porta que donava calfreds. Vaig observar-la durant un moment, vaig passar pel costat i vaig contemplar unes finestres molt estranyes, estaven obertes i s’escoltaven sorolls d’animals. No sabia si era real o si era un altre producte de la meva imaginació. Darrere hi havia un jardí, en el qual vaig veure una cosa que brillava. M’hi vaig apropar i hi vaig entrar. De seguida vaig reconèixer la cosa que brillava: era el collar de plata que duia a totes hores la Marta.

Anna Torres Costa

David Pérez Meyerhoff
Capítol 2 CAPÍTOL 2: L’intermig
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència:

-El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Declaració de Maria Ferrer, mare de la desapareguda Alèxia Martí:

-Les sabates? Les hi vam regalar pel seu aniversari, vam pensar que li agradarien. Són unes sabates molt bones, de marca, amb una sivella daurada personalitzada al seu gust.

Declaració de Marta Reus, considerada com a millor amiga de la desapareguda Alèxia Martí:

-Vam beure unes begudes molt estranyes que ens van recomanar uns paios de la barra, el cambrer ens va dir que era una beguda típica del Brasil, una mescla de fruites tropicals amb alcohol. Va ser molt estrany, vam ballar una mica a la pista, i vaig sentir que la música anava molt lent, quan era una cançó mogudeta…

Com ha acabat el collar de la Marta a aquella casa que no coneixia? Això no m’està agradant, m’està fent por, imagino centes d'hipòtesis de per què podria estar el collar tirat al jardí d’una casa abandonada.

Declaració de Ramon Fabra, DJ de la discoteca Macarena:

-Aquella nit no hi havia massa gent a la sala, no era com un divendres a la nit, però tampoc em vaig poder fixar massa en la gent.

Sí, vaig posar temes moguts que estan de moda. Que si em vaig fixar en algú de la sala? No, la veritat és que no em ve massa gent a la ment. Només una dona que observava la pista des de la porta del bany, uns homes de la barra que miraven a tothom malament i dues noies que no pareixia que estiguessin massa bé.

Que si recordo com anaven vestides? Doncs no massa, només recordo que una d’elles portava unes sabates elegants, i em va estranyar, no recordo res més…

En ser allà dins he notat el fred que hi feia, és un ambient humit i fantasmagòric. Se sent de fons el soroll de gossos gemegant; prové d’una sala amb la porta entreoberta. La he obert i observ com al terra enfangat estaven fermats desenes de gossos que gemegen encara més quan em veuen. S’escolta el fort soroll de les cadenes cada vegada que intentaven escapar d’aquell lloc. On m’he ficat? Què faig jo aquí?

Declaració de Carles Prats, cap del cas ‘’Martí’’:

-Estem estancats en el cas, no sabem com prosseguir en la investigació, no trobam proves, no trobam sospitosos, no trobam res relacionat amb el cas, cap persona implicada, cap indici del culpable… Res!

Declaració de Maria Ruiz, mare de la desapareguda Alèxia Martí:

-Estic desesperada, no puc aguantar la constant depressió. No saber res de la meva filla m’està matant, no saber on està, no saber si està viva o morta, no saber com es troba, és horrible. No puc més...

Hi ha una cosa estranya al final de la sala on estan els gossos, és com si tingués línies rectes. M’aprop per contemplar-les millor, de sobte sense adonar-me’n  espitj la paret sense voler i s’enfonsa com si es tractés d’una entrada, és una porta! La intento obrir i entro, tot està a les fosques menys un petit racó al fons; hi ha un llum il·luminant alguna cosa, vaig apropant-me per veure que hi ha i tot d’una es mou, és una cadira, amb una persona asseguda, més bé fermada; immobilitzada. Quan  nota que estic al darrere s’espanta i intenta llevar-se les cordes que li impedeixen la llibertat, forceja una estona mentre gemega amb una veu inexacta, el mocador de la boca no deixa que parli amb claretat.

Tenia por del que pogués estar passant, i encara no havia vist el rostre de la persona que clarament en aquell moment necessitava ajuda. Em qued immòbil durant uns instants fins que compren el que havia estat intentant dir-me aquella persona tota aquesta estona.

-Alèxia treu-me d’aquí, Alèxia, soc jo!

És la Marta, té blaus al coll, a la cara, als braços… Els ulls vermells, i els dits plens de sang; pràcticament no pot parlar i no se la enté gens quan parla. M’acost a ella a poc a poc i li mir als ulls intentant fingir que estava tranquil·la.

-Sortirem d’aquí Marta, ara mateix…

-M’ho promets?
Capítol 3 ''Els Panchitos''


Era fosc, i la Marta tremolava, no reaccionava a la meva veu, estava en trànsit.

Intentava llevar les cordes que tenia al voltant dels canells, estava fermada amb un nus fort, no aconseguia desfer-lo. Estava d’esquenes a la porta quan desobte es va escoltar un fort soroll. Era un soroll metàl·lic que provenia del pis d’adalt. Llavors vaig començar a sentir unes passes fortes, lentes; era com si pesassin.

Vaig intentar cobrir-me amb el cos inconscient de la Marta per a que no em veiés. Després d’esperar uns segons, vaig escoltar com una veu greu i trencada mantenia una conversa amb algú a l’altra banda de la línea telefònica.

-Llavors ja no els vols, els gossos? Doncs jo no en vull saber res dels diners a Rumania! És clar! Sí! Encara segueixen els altres trenta-dos a Mèxic, i no sé si te’n recordes de que fa sis dies que tenim a un home retingut. Si, potser ja és mort…

En sentir això vaig caure a terra. Vaig veure uns peus que s’acostaven a mí, vaig notar una mà freda al clatell que em va apretar amb força, i això em va deixar totalment inconscient.

16:56 café reus, declaració de Joaquim Fabra, propietari de la floristeria Fabrells:

Vaig sentir la notícia l’altre dia pel barri, no sé massa sobre el cas la veritat…

Que si m’ha passat res estrany les últimes dos setmanes? Doncs… fa més o menys quatre dies, una dona va venir a la floristeria, va entrar i em va demanar que li posés un ram de roses blanques molt amablement, mentre tallava el tany d’aquestes, ella va mirar enrere unes quantes vegades, després d’uns minuts, va passar un home per davant l’escaparat, i la dona, ràpidament i sense pensar’s-ho dues vegades es va ficar la corretja que portava a la mà a dins de la bossa i em va demanar si podia anar al bany.

Quan la dona va sortir del local, va deixar les roses a terra i va girar cantonada com si res hagués passat.

Vaig despertar a terra, tenia una ma a sobre. Me la vaig apartar, i en girar-me vaig descobrir uns ulls oberts fixes en mi d’un cos sense vida que jeia al meu costat.

Vaig aguantar-me l’esglai per por a acabar com aquell home.

Em vaig girar de nou, gaig engolir dues o tres vegades el vòmit que em venia a la boca en recordar aquell pàl·lid rostre…

Em vaig aixecar lentament i vaig pensar en les possibilitats que tenia de sortir vivia d’allà dins, i llavors vaig pensar en la Marta, on era la Marta? Tenia que trobar-la o tota sola no sortiria viva de les mans d’aquell malalt.

Vaig recórrer amb la mirada tota l’estància, hi havia una taula amb eines rovellades, i al costat un armari de metall abollat per tots els costats. Vaig acostar’m-hi lentament i el vaig obrir a poc a poc, el primer que vaig veure va ser un poc de sang al fons, i en aixecar la vista vaig trobar davant els meus ulls a l’Onze, penjada del coll, sagnant per totes bandes…

Vaig caure de genolls a terra i vaig començar a plorar, desesperada, no sabia que fer, estava perduda; com sortiria viva d’allà? On estava? Qui era aquell home? I perquè li havien fet allò a l’Onze?

-No, no he matat a la noia, no, sí, n’ha aparegut una altra, a aquesta l’he dicat al garatge, sí, bé ara estic a cinc minuts del punt.

Vaig escoltar la conversa recolzada a la paret, i sense adonar-me’n, ja havia sortit el sol, entrava un poc de llum per una minúscula finestra a dalt de tot de la paret; des d’allà em vaig fixar que es veien dos torres, estava a l’est de els edificis més alts de Barcelona!

Vaig agafar una de les eines i vaig pintar un mapa general dels carrers principals, i per damunt, hi vaig dibuixar una creu, ja sabia on era! Era a els magatzems abandonats del turó!

Ara només tenia que pensar en com sortir d’allà…

-L’altra noia està bé, però encara no la amollarem, no, la Maria, o la Marta, no ho sé… demoment no tenc intenció de matar-ne a ninguna, potser puc fer alguna cosa amb alguna d’elles abans.

Eren les 18:35 i ja s’estava fent de nit, quan vaig sentir el que havia dit vaig saber que tenia que escapar el més ràpid possible. Vaig moure la taula d’eines a baix de la minúscula finestra, i encara que no hi anés a caber, almenys ho intentaria.

Després de provar-ho i insistir-hi una estona, vaig poder comprovar que no podria sortir d’allà, així que vaig seure contra la pared, desesperada, sense força, tenia son, fam, i fred, tremolava tant de por com per culpa del gèlid aire que es respirava en aquell garatge; i l’olor a podridumbre que hi havia a l’ambient no era massa agradable.

Cap de l’investigació, segona reunió general sobre el cas “Martí”:

El cas no avança, seguim estancats… Demà a les sis del matí començarem una recerca, cercarem per totes les afores de Barcelona, per tots els carrerons, i si fa falta, demà no descansarem, l’Alèxia segueix viva en algún lloc, i la pensem trobar amb vida abans que es torni a fer fosc, entesos?

Ja no sabia que fer, ja eren les 3:56; i pareixia que el temps no passava, i en qualsevol moment podia entrar aquell home i fer-me qualsevol cosa…

Tenia que pensar una forma intel·ligent per a que sapiguessin que soc aquí; no podia sortir, i no tenia res mes que eines velles, barniç, i una tela mig cremada.

Vaig donar-li voltes, ja no sabia que més provar, i ja no em quedaven llàgrimes al cos… cada vegada feia més fred. Vaig anar a agafar la tela per abrigar-me quan desobte se’m va ocórrer, ja ho tenia…

Vaig agafar la tela i amb el mànec d’un destornillador i el barniç caducat que hi havia baix la taula vaig pintar a la tela:

SÓC AQUÍ, ALÈXIA. sos.

Vaig treure la tela per la finestra i vaig esperar asseguda contra la pared a que sortís el sol, somiant desperta, imaginant que perfí algú vendria a per mí.

Cap de l’investigació, 5:47, recerca del cas “Martí”; oficina pis 60, les Rambles de Barcelona:

-Nois, avui trobarem a l’Alexia, viva, si pot ser… cercarem primer als carrers i carrerons del centre, per tot; quan acabem si encara no l’hem trobar començarem per…

-Cap!

-Martínez estic parlant!

-No cap! Miri per la finestra! Cap al turó!

-No és possible, és ella… la tenim nois, la tenim…

Llavors vaig escoltar un fort so metal·lic, una porta oberta de cop, es van sentir crits, pareixíen ordres. Llavors es va obrir la porta del garatge de cop eren quatre mossos armats, van registrar la sala apuntant, un d’ells es va apropar a mi, es va llevar el casc i em va dir:

-Ja et tenim, tranquila…

Em vaig recolzar en les seves espatlles i em va cobrir amb una manta tèrmica, mentre em treien d’allà, una llàgrima va caure pels meus pòmuls avall, era l’última que em quedava.

Tornava a casa, estava bé.

Cinc dies després van trobar el cos de la Marta a un descampat a les afores, em van estar interrogant uns dies per veur si recordava la cara d’aquell home, però en ningún moment la vaig veure; però si que recordava el seu nom, el nom de la banda que ens havia fet això, el nom dels malalts que em van tenir una setmana tancada a un garatge fosc, els malalts que van matar a l’Onze, els que van matar a la Marta, eren aquell tipus de malalts que causen 44 morts a l’any… recordava el seu nom, eren “Els Panchitos”

Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència:

-El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

-Havia estat tot una tapadera, tu vas encobrir “els Panchitos” des del primer moment, i vas ser tú el que després de que tot sortís malament va decidir ocultar proves i retenir a les dos noies amb l’esperança de que no les trobessin mai, oi? T’hem agafat Josep, o tendria que dir, Juan-José, cap d’aquesta operació de tràfic de gossos. Vas amenaçar a una veïna per comprés les roses blanques per desviar l’atenció, aquelles roses van ser les que vau emprar per complementar els al·lucinògens que vau col·locar a la beguda de les noies la nit de la seva desaparició, oi? Ja no hi ha altre opció, declara.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS1381
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  83 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  131 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  194 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  305 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  67 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]