Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
almamo
Betúlia Escola. Badalona
Inici: Catherine
Catherine
Inici:  Catherine
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.
Capítol 1 Somni o malson?
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.



Baixo la vista al nevat carrer i veig un home alt, amb un abric gruixut que camina amb pas ferm cap el meu estudi de dansa. Quan pica a la porta la Monique interromp la classe, puc veure com es disculpa i demana un minut als seus alumnes. Pocs segons més tard la porta de baix s’obre i fa passar el misteriós home. Calculo el temps que trigarà en sonar el telèfon consultant el meu rellotge; l’agulla dels segons dóna una volta i mitja i sento l’estrepitosa melodia del fix.



 



Després de contestar la trucada em dirigeixo a l’acadèmia on m’espera amb cara de suficiència l’home a qui endevino més o menys la meva edat, és a dir, uns 50 anys. De la seva boca l’únic que en surten són quatre paraules que em deixen tan glaçada com la neu que cau a l’exterior:



 



- Vinc de l’òpera Catherine – la seva expressió indesxifrable no canvia quan intento dissimular el meu nerviosisme, i, amb un moviment de mà, li indico que segueixi la explicació.



 



- Sóc aquí per oferir-li l’oportunitat de representar el ballet del Trencanous a la meva òpera, rebrà tota la informació per correu electrònic. Que tingui un bon vespre-. Abans que pugui obrir la boca per contestar ell ja és a la porta i veig com la tanca davant del meu nas sense deixar rastre, o si? A terra, enganxada a sota la porta, hi ha quedat una petita targeta, m’ajupo a agafar-la i la meva expressió no pot ser més sorpresa en veure el dibuix de l’anunci que sol·licita noies de ben veure per al prostíbul més famós del barri.



Estic desconcertada, acaba d’aparèixer el meu somni en forma de malson. Portar la meva acadèmia a actuar l’òpera Catherine va ser des del primer moment l’objectiu d’obrir l’escola de dansa i avui s’ha presentat l’oportunitat que espero des de fa tant acompanyada de la meva pitjor por.



Els forts compassos que marca la meva filla a l’aula principal de l’estudi em distreuen dels meus pensaments i pujo a la classe on m’assec a la dreta de la Monique observant com les meves talentoses alumnes ballen.



 



He preparat una amanida amb ous i, després de desar sobre el petit moble el gerro de flors que decora la taula quan no és parada, em disposo a muntar l’elemental per poder sopar tranquil·lament totes dues. Mentre l’espero deixo que el meu cap doni voltes a la estranya visita d’aquesta tarda.



Què hi havia sota l’aparença altiva i seriosa d’aquell home? Realment venia de l’òpera Catherine o només era un penós engany per a fer caure les meves sofisticades ballarines en el trist tràfic de blanques? Semblava prou convincent, potser aquell petit anunci comercial era només fruit d’un home amb necessitats sexuals, però, i si no era així? I si realment era una mentida? I si...?



No he pogut seguir pensant perquè dos sons familiars m’han retornat a la realitat; un provenia del timbre de la porta, l’altre era una notificació d’un nou correu electrònic. M’he vist obligada a ignorar el missatge que tanta ànsia em provocava i he obert la porta a la Monique.



Mentre sopàvem li he explicat el motiu de la visita sense esmentar el detall que m’horroritza i hem parlat de l’òpera i de què bo seria poder-hi actuar, quina gran experiència suposaria, a part de la gran publicitat que ens proporcionaria. Finalment, i després que acabés el serial que cada nit mirem la Monique i jo, m’he rendit a la son.



 



M’ha despertat el sol del fred hivern que entrava a través de les translúcides cortines de la meva habitació, fa un dia d’aquells que tan m’agraden, freds i càlids. Després de prendre’m el meu rutinari cafè amb llet acompanyat d’un croissant (vella costum dels meus anteriors dies a París) he respirat fons i he obert el meu ordinador portàtil. Allà he pogut llegir l’anel·lat missatge:



 



Benvolguda miss,



L’òpera Catherine consideraria un gran honor que la seva acadèmia de dansa i els seus ballarins, fossin qui donés vida a la famosa obra de Txaikovski “El Trencanous”, els pròxims 23, 25 i 27 de Febrer i  2, 8 i 12 de Març (2002).



El vestuari requerit per a les coreografies proposades el proporcionaria la pròpia òpera, així com els, ja contractats, músics i cantants, amb els quals es reunirien en els dies acordats per assajar conjuntament.



L’única condició que sol·licita l’òpera és que el ballarí solista sigui triat pel nostre personal i no formi part de l’acadèmia.



Esperem la seva resposta abans d’aquest divendres 14 de Desembre,



Atentament,



Òpera Catherine



 



L’adreça de correu electrònic, sembla real, però el missatge no m’ha tret cap dels dubtes que m’assetjaven el cap, de fet, me n’ha afegit més: qui és aquest solista? Ballarà bé? Tindrà experiència? Divendres és d’aquí tres dies, no sé com prendré una decisió en tant poc temps, això si les meves noies no hi tenen cap inconvenient.



Sóc una persona que no es deixa enganyar, així que no me n’adono i ja sóc amb l’anorac i les botes posades tancant darrere meu la porta d’entrada. Faig una ullada al carrer i enfilo amunt, he decidit anar a investigar, i la meva primera parada serà el prostíbul Red Heart.



Passejo per Nova York àgilment i amb pas ferm fins que arribo a un estret carreró on hi ha una petita, estreta, luxiorosa i fosca porta.



 



Prenc aire profundament i premo el timbre del local. M’obre una dona d’ulls foscos que em convida a passar al “bar”, un cop allà m’ofereix un tamboret a la barra mentre ella es col·loca a l’altre cantó, i em demana que vull mentre senyala un grup de noies que em miren atentament:



 



- Què és el que busca miss? - fa una ullada a la meva vestimenta i escruta cada marca de roba que porto posada fins que els seus ulls es detenen sobre la meva cara bossa de mà.



 



- De fet madame no he vingut a requerir els seus serveis, sinó a preguntar-li per l’anunci que m’ha arribat - mostro la petita targeta que va caure ahir al misteriós home-. El cas és, que va arribar per casualitat a les meves mans i volia preguntar-li si coneixia a la persona que me’l va proporcionar - La dona, després d’una llarga cara de decepció, em pren l’anunci de les mans i tot seguit somriu. Amb la mirada m’ofereix que prossegueixi a la descripció de l’individu.



 



- Era alt, d’uns cinquanta anys, de bon veure, sense ulleres, cabells castanys foscos, encara que amb petites entrades per l’edat i algun que altre pèl blanc, elegant i prim. Havia passat abans per aquí?



 



- Hi tant miss, aquest home va ser aquí fa uns tres dies, ens va prometre portar-nos un grup de bones ballarines, i espero que sigui cert, ja que li vam pagar per avançat una bona quantitat de dòlars. Va ser molt breu i correcte amb nosaltres, però se’n va anar sense demanar serveis de les meves noies. Però... vostè és diferent oi? No pot deixar escapar una experiència tan única com la que les meves noies li poden donar - Fa cara d’esperançada mentre mou la llengua davant meu de manera àgil i sensual, em ruboritzo per la mal interpretació i nego amb el cap:



 



- Em sap greu madame però no solc fer ús d’aquests serveis, i menys amb altres dones.



Entén la meva expressió i, de mala gana, després de preguntar-me si allò era tot m’acompanya altre cop fins al carrer. Allà és quan repasso mentalment la conversa que acabem de tenir i la por s’apodera de mi.



 



És veritat, és ell, ha estat allà i ha promès a aquella dona les meves ballarines! les meves noies! No es pot ser tan pocavergonya, haig de trobar-lo i deixar-li ben clares les coses, amb mi no s’hi juga i menys amb la meva acadèmia. Diré que no i li posaré una denuncia.... Però... no em puc precipitar, haig d’assegurar-me’n, pot haver més homes semblants a ell, de fet, no seria estrany, he d’acabar el que m’havia proposat, res de decisions a base d’un possible mal entès, he d’anar amb peus de plom, així que em poso dreta i torno a casa per agafar al cotxe i dirigir-me a la òpera.



 



Després de quaranta minuts d’una estressant conducció pels carrers de Nova York arribo al meu destí. És tot tal i com ho recordava, elegant, ample, vistós... Les parets daurades recobertes de quadres antics de la mateixa òpera remarquen l’antiguitat d’aquest bell edifici, la vida dels balls que s’hi havien fet en les seves sales, on hi havien assistit gran reis i nobles americans és present a cada racó d’aquest lloc. Ensumo i puc sentir l’olor de la inspiració com m’inunda dins un mar de records dels meus dies de gran resplendor... Haig de concentrar-me, no és el passat el que m’ha portat aquí, sinó el present. Em dirigeixo a la taquilla on venen les entrades i demano per l’encarregat de l’administració de les actuacions del Trencanous al febrer-març de l’any vinent; uns minuts més tard surt una dona vestida amb un vestit granat molt elegant que m’acompanya a seure sobre el còmode sofà d’una sala buida.



 



- El meu nom és Rachel Allamand de l’escola de dansa “La petite chauson”, vinc a... – m’interromp en mig de la frase i de sobte se li il·lumina la mirada-.



 



- Quin plaer! És totalment un orgull per nosaltres que hagi vingut! Espero que ja hagi pensat quina resposta ens donarà, seria tot un honor que fos vostè i la seva escola qui dirigissin aquest projecte que tenim entre mans, ens n’han ofert una molt bona critica i... – la meva ment es queda en blanc; l’home deia la veritat.
Capítol 2 Ulls Xocolata
Narradora Monique:

Creu-ho el carrer des d’ Isabella’s Coffe, amb la tassa de cafè amb llet per emportar, fumejant a la meva mà esquerra. Trec les claus de la meva bossa i obro la  porta de la petita escola de la mare. M’encanta ser jo la primera en entrar a l’acadèmia pels matins, puc encendre els llums i veure com a poc a poc l’estudi es desperta per mi, l’olor del cafè barrejat amb el perfum de la roba de dansa, acabada de netejar, fa que no pugui esperar més. Avui no tinc classes fins la tarda, així que prenc les puntes noves, encenc l’aparell reproductor de musica i escalfo abans de començar a practicar.

Ahir , durant el sopar, la mare  em va parlar sobre una oferta que li havien fet d’actuar a l’òpera Catherine, sé el que per ella això significa el somni d’una vida i no entenc els dubtes que semblava tenir-hi. Però no vull que res d’això em destorbi: fa tres setmanes que treballo en el projecte que portarà el meu nom als directors més selectes de dansa, els mateixos amb els que fa uns anys la meva mare treballava, aquells que la van portar a la fama i als moments més brillants de la seva carrera. Vull que això sigui una sorpresa per ella, vull comprar-li les entrades de la meva primera actuació en aquesta gira i que m’hi trobi, en mig de l’escenari, que se li omplin els ulls de llàgrimes, que es senti orgullosa del seu treball i el meu esforç, que vegi com li estic d’agraïda per tot el que ha fet per mi i com li vull recompensar.

La música comença a sonar, els primers compassos del meu solo fan transportar-me al meu món preferit: el del ball i l’alliberament dels pensaments, el que fa que em senti lliure, que no toqui al terra amb els peus i a la vegada tingui constància de cada àtom del meu cos. El primer developeé i ja no sóc dins l’aula. Llisco per tot l’espai, em deixo fluir, faig alguns errors i acabo en una improvisació de la qual decideixo apropiar-me’n uns quants passos per al desenllaç de la meva coreografia. Finalitzo el meu ball  en una quarta a terra amb el cap al peu de davant, la cinta del meu monyo em frega la galta i esbosso un somriure del plaer, esforç i orgull. Aixeco la mirada i aquesta s’entrebanca amb una altra, la d’uns ulls xocolata que em miren amb seguretat i aprovació. Quan veuen que sé que són allà l’esvelta, i desconeguda, figura a la que pertanyen camina cap a l’aparell de música i torna a posar la cançó.

Contemplo com el noi d’ulls xocolata es mou àgilment, s’atura en mig de la sala i em convida amb un gràcil moviment a acompanyar-lo. No sé perquè però em transmet confiança i seguint l’oferta em desplaço fins la seva mà per iniciar la dansa. M’ajuda al primer developée i, seguint l’esquema de la meva coreografia  transformem el solo en un màgic duo, ple d’espectaculars portées. Al acabar-se la peça sóc a terra amb la mateixa quarta i el cap al peu de davant, però aquest cop soc de perfil i ell m’agafa de la cintura, el seu cos es sobre el meu però no noto el seu pes, es recolza sobre el seu genoll dret mentre la seva cama esquerre és estirada a l’aire en un perfecte equilibri, no tremola ni un segon, és molt bo i fem una perfecta estàtua. Els seus llavis freguen la meva orella i uns breus segons més tard que acabi la música el seu cos es relaxa i suament m’estira pel tors ajudant-me a incorporar-me. S’asseu i deixa que la meva esquena reposi sobre el seu pit i el meu cap s’acomodi sobre la seva espatlla; un cop així, còmodes, sento dins meu alguna cosa nova, mentre les respiracions agitades es calmen noto per primera vegada com es poden complementar dos cossos, com poden formar-ne un d’únic. I això és totalment estrany per mi. Penso en les vegades que he ballat amb altres nois i recordo la total seguretat i confiança tenia en ells, però mai, mai, havia sentit res semblant. És possible que tots els altres ho fessin malament? És possible que un total desconegut em fagi sentir què és l’harmonia? Em convenço a mi mateixa que és el fet que sigui el millor ballarí amb qui he ballat mai el que fa que em senti així, que el recent gust de cafè junt amb l’aire del matí i el sol fresc influenciat pel meu endormiscat cap hagin provocat aquesta sensació.

Es presenta: el seu nom és Axel, és molt simpàtic i diu que vol inscriure’s a les meves classes. Els ulls li brillen quan parlem de dansa i el fan semblar un nen petit pensant en el dia de Nadal, m’agrada molt la suavitat amb que empra les paraules i, no s’està de fer-me compliments sobre els meus moviments durant el ball. Conversem molt a gust una estona així, asseguts al bell mig de l’aula, amb el sol com a font de llum i el mirall com a testimoni. M’explica que des dels 7 anys balla però  fa poc es va mudar, casualment des de París, com jo, a Nova York, i havia anat provant diferents escoles de dansa on continuar ballant. La dansa per ell era l’entreteniment, el hobby, la manera de desconnectar del món, oblidar-se d’ell mateix i  la resta. Però havia estudiat història, tenia la carrera acabada, cosa que el feia  4 anys més gran que jo, l’apassionava estudiar el passat i sempre li agradava trobar el motiu per el qual el que coneixem com a societat és així. Després de dues hores d’intercanviar opinions, riures i presentacions ha marxat. Abans de tancar la porta ha girat el cap i m’ha somrigut mentre s’acomiadava; quan ha sigut fora he trigat gairebé un minut en adonar-me de l’estúpid somriure que m’havia quedat als llavis. Ara ja no pensava en que aquella sensació l’hagués provocat el cafè i la continuïtat dels seus moviments. Podia el meu cos haver notat inconscientment que era ell? Potser sí, però tant bon punt m’he tret les puntes, el dolor que m’han propagat han matat qualsevol papallona que pogués haver nascut dins el meu estómac. No havia pensat en cap moment en els meus peus i ara els devia una disculpa.

A la tarda, abans que comenci la classe de ballet clàssic amb el grup gran de ballarins, la mare ens fa seure’ns tots a l’aula. La veu li tremola quan anuncia que la nostra escola ha estat elegida per a representar el Trencanous a l’òpera Catherine, ens informa que cap de nosaltres és obligat a sortir a l’espectacle però que seria un gran honor per ella que ho féssim, ens parla de superació, de valors i de compromís envers nosaltres i els nostres companys, ens fa entendre com d’importants són el respecte i l’esforç i ens motiva a tots a participar-hi.

Tècnicament ens explica que la setmana que ve es començaran els assajos i els muntatges però l’expressió de la cara li canvia en certa manera quan parla de la condició que la òpera ens demana: que el ballarí principal sigui elegit per ells, és a dir, d’un altre centre de dansa. Ens mostra la seva preocupació envers aquest i ens diu que ens  haurem d’adaptar a ell, també ens informa que ell no vindrà fins a la següent setmana d’haver iniciat els assajos i em sento impacient per conèixer-lo, sé com d’important és aquesta actuació  per la meva mare i no vull que cap cretí ho espatlli.

De totes maneres m’estranya que ella  no m’hagi informat de la seva decisió durant el dia, ha estat molt callada i seria tota l’estona.  Veig que hi ha alguna cosa no li quadra però no m’atreveixo a dir res.

1r dia d’assaig:

Ens han repartit els papers: l’Emily, una ballarina molt bonica d’ulls verds, farà el personatge de Clara, la protagonista, i, encara que m’hagués agradat que la mare m’elegís a mi, i em sento una mica decebuda perquè no ho hagi fet, sé que no podria compaginar les dues actuacions i me n’alegro per la meva companya. A mi em toca el paper de la Fada de Sucre i de seguida em familiaritzo amb la seva forma d’actuar, els seus delicats moviments i la gentilesa que desprèn.

·

Els següents tres dies passen molt de pressa i m’encanta veure com comença a muntar-se l’esquema del que serà el gran espectacle; els convidats ben elegants i servicials, juguen amb els nens al so de Txikovsky i al tocar les vuit l’extravagant figura de Drosselmeyer apareix per l’espai dret de l’escena. L’Stuart fa molt bé de padrí; en sí, tots els ballarins que hi participen són autèntics professionals i no hi ha res que m’agradi més que veure’ls treballar i l’entusiasme que hi posen. Som un grup molt unit i tinc la sensació que tots ens admirem uns als altres, és fantàstic poder ser aquí amb ells. Ho gaudeixo molt.

2a setmana d’assaig

Torno a ser jo qui obre l’escola aquest matí de dimarts, torna a fer sol i torno a portar fumejant el cafè a la mà. És el primer cop que puc tornar a practicar el meu solo des de la visita d’aquell noi el qual vaig perdre l’esperança de tornar a veure després d’uns quants dies somiant en la seva trucada a petició d’inscriure’s. Caic al developée que obre la coreografia i per un moment penso en que si ell hagués sigut allà hauríem transformat el meu error en un bonic cambrée de parella, m’aixeco i segueixo ballant, i, encara que m’encanta, trobo que hi ha alguna cosa que hi falta així que començo a fer salts i piruettes més exuberants que els d’abans, canviant per complet el sentit de la meva cançó, relaxada i tímida.

A les 19:15 comencen a arribar els ballarins més aplicats i prudents, es canvien i aprofiten per escalfar, la meva mare els mira amb posat sever mentre es recull el cabell en un graciós monyo. Dirigeixo la mirada al rellotge de paret impacient per a començar l’assaig, 19:19.

La porta s’obre i torno a topar-me amb la mirada xocolata que em saluda amb un moviment de celles i un tímid i dissimulat somriure. Quan la mare se n’adona de que ell és aquí, aquest ja està arribant on ella es troba i intercanvien unes paraules, després el noi entra al vestuari i es canvia la roba.

L’Àxel no parla amb ningú, sinó que es limita a observar i a ser observat pels altres components de l’acadèmia. Un cop hi som tots la mare ens presenta al nouvingut i ens explica que és ell l’elegit per l’òpera, és a dir el príncep-trencanous, el protagonista.
Capítol 3 Una
Narrador: Àxel

La cara que fa la Monique és tot un poema, puc llegir en els seus ulls gelosia per l’esmentada Emily, sorpresa per veure’m allà i a poc a poc com va encaixant la meva aparició de l’altre matí amb el Trencanous. Al acabar l’assaig és la primera en sortir i no tinc temps de dir-li res; se m’ha escapat.

24 de Desembre de 2001

És la tercera vegada que intentem fer el duet de la Fada de Sucre amb el Trencanous, però veig que la Monique no em mira, està impassible amb mi, tota la connexió  que hi havia hagut desapareix davant dels altres ballarins, la noia està rígida i pendent de la seva mare, ens caiem una vegada i una altra no ens surten els passos, intenta ballar però no amb mi, no amb el cor. La Rachel, la renya cada vegada i perd la paciència, l’amenaça en canviar-li el personatge i la seva filla no pot més però segueix; quan acaba la classe veig com es miren desafiants. La meva acompanyant es treu les puntes i se’n va de l’estudi, aquest cop no deixo que marxi com ha estat fent des del primer dia. Aquesta vegada abans que la porta es tanqui l’agafo pel braç amb força, ella intenta desempallegar-se de mi  però de seguida desisteix. Gira el cap energèticament i amb posat cansat diu:

Què passa?!

M’ho expliques tu? Has estat tota la setmana evitant-me, fins hi tot durant el nostre duet, em sembla que t’estàs passant no entenc què puc haver-te fet.

Et presentes aquí un matí, balles amb mi, promets apuntar-te a les meves classes, passen els dies i jo segueixo esperant la trucada impacient i de cop, qaun ja havia perdut l’esperança, apareixes altre vegada: l’estrella de l’obra, ja ho tens tot arreglat, ets el Trencanous i no has de preocupar-te per res més a part de ser tu, ni tan sols em saludes.

Però què estàs dient? No saps com he lluitat per arribar fins aquí; aquell matí, jo simplement vaig venir a avaluar l’escola, però quan vam ballar tot va canviar, erets de les millors parelles de ball que he tingut mai, i vam connectar d’una manera tan senzilla, simplement deixant-nos portar per la música... i després aquelles hores de conversa, no em va caler més per saber que si els amors a primera vista existien tu erets el meu. – Estic tremolant, i els seus ulls tenen una expressió diferent que mai li havia vist, obra la boca per parlar però no li permeto, vull prosseguir amb la meva història. El seu braç ja no fa pressió contra el meu – Després d’allò vaig insistir una vegada i una altra que fos jo qui fes el paper protagonista, perquè et toqués el paper que et toqués, per molt que el teu personatge no fos la Clara, en algun moment haguessis de ballar amb mi. Vaig barallar-me amb el meu pare i els coordinadors, vaig entrar d’amagat a l’estudi per veure’t més vegades i fins hi tot des d’aquell matí no he pogut somiar en altre cosa que en tu i jo. – Ella segueix immòbil, i el cor se’m desfà, sento que he dit les paraules més ximples i sinceres de la meva existència i intento arreglar-ho - : Monique, sento haver creat aquesta situació, entenc que no sentis el mateix que jo, no cal que em tornis a dirgir la paraula si no vols, però no podia aguantar més sense dir-t’ho i veure’t tant distant.Em giro, avergonyit i tinc la sensació que els meus ulls en breus s’ompliran de llàgrimes febles , però ella m’atura, m’agafa pel braç igual com l’he retinguda jo fa uns minuts, baixo la cara quan la tinc davant i sento els seus dits m’agafen la cara i me l’aixequen, es troben les nostres mirades i  veig com tanca els ulls a la vegada que s’apropa a mi, cada cop som més a prop i finalment els nostres llavis s’uneixen. Ens fonem en el petó més bell que mai havia experimentat i quan ens separem, sense dir res, se’n va ràpidament.

31 de desembre de 2001

Alguns dels ballarins del Trencanous hem quedat per anar a rebre el nou any que ens espera a Central Park; entre ells hi ha la Monique, l’Emily, la Yeraly (l’esposa del president a la funció), en Peter (el rei ratolí), l’Stuart i tres més. Són les 20:30 i he quedat amb ells d’aquí dos quarts d’hora pràcticament a l’altre punta del parc, així que apresso el pas i vaig evitant les milers de persones que han tingut la mateixa idea que nosaltres mentre maleeixo el meu abric que impedeix moure’m amb l’agilitat que voldria. Són les 21:03 quan arribo sense alè al lloc citat, de moment hi són la Yeraly amb una altre noia i l’Stuart amb dos dels nois, un d’ells la seva parella, els saludo i m’afegeixo a la seva conversa. De sobte noto uns guants davant els ulls, i algú que salta rere meu, “qui sóc?” diu una veu femenina, “Emily!”, la noia m’abraça i li dono dos petons, somrient, intentant amagar l’abatiment que he sentit al reconèixer la seva veu i no la de la Monique, quan ens separem descobreixo que la meva noia i en Peter han arribat amb ella. Els saludo molt afectuosament i beso, sense que ningú ho noti, a la Fada de Sucre molt a prop dels llavis, ens mirem, somriu i ens asseiem amb els altres sobre la manta que hem portat, també hi posem les nostres tapes casolanes (uns canapès de la Yeraly, una truita de patates de l’Stuart i el seu nòvio, les meves pizzes, les begudes de’n Peter, els postres d’una de les altres noies...) queda un bonic picnic i comencem a menjar mentre xerrem animadament. Però no puc parar de mirar a la Monique durant el sopar, està tan maca! S’ha pintat els ulls una mica més del de sempre i porta el cabell deixat anar sota una gorra d’hivern i el seu riure em deixa absolt de tot...

De sobte veig com tot el meu voltant comença a entrar en més moviment, tothom està nerviós i em reparteixen un got de plàstic amb 12 raïms, el prenc i al cap de dos minuts sona la primera campanada, i la tercera, i la quarta... el meu cervell entra com en una mena d’èxtasi i quan sona la última i tothom comença a disparar les serpentines i sento els espanta-sogres eixordadors a la meva orella, l’alegria que es contagia se m’enganxa i de sobte, sense pensar, beso a la Monique davant de tothom molt intensament, ens veuen tots i ella somriu, m’agafa pel coll i m’atrau cap a ella amb més força, la Yeraly fa un xiscle d’emoció i des d’aquell moment fem pública la nostra relació, ara ja, segellada amb aquest petó.

3 de Febrer

Sóc a la cuina del meu apartament quan sento que la porta d’aquest s’obre i es torna a tancar fugaçment, escolto els passos ràpids que fa la meva ballarina al entrar al menjador i , quedar-se quieta? No l’esperava, i menys m’esperava que entrés i no es mogués de l’habitació principal, m’asseco les mans, amb les que estava rentant els plats, i em dirigeixo on ella es troba. La veig i em quedo de pedra, està asseguda a una de les cadires de la taula, encara porta l’abric posat i el cabell recollit en un monyo mal fet del qual en surten alguns flocs, quan puc mirar-li la cara, oculta sota la seva mà, el món em cau als peus: Té els ulls plens de llàgrimes i la cara plena del rímel que portava uns moments abans, m’ajupo i li prenc les galtes entre les meves mans:

- Què ha passat? – ella només fa un petit gemec quan torna a brollar-li abundant aigua dels ulls, l’abraço suament  “Ja està, tot anirà bé” Dic, encara que no entenc què està passant. Ella es desfà a poc a poc de la meva braçada i pren aire, amb dificultat aconsegueix articular unes paraules:

- Te’n recordes del ball que estava fent aquell matí que vas entrar? – assenteixo amb el cap – doncs era un solo... el meu solo d’una actuació per la que m’havien escollit a mi... un projecte que es feia aquí a Nova York... – Fa una pausa – i a Chicago... i també a Washington... i a Texas... i... i a molts més llocs que ja no recordo, oh Àxel... he parlat amb la mare... m’ha dit en quines dates ballem Txaikovski – s’eixuga les llàgrimes – L’1 i el 2 de Març són les primeres passades aquí, el 3 marxo... i el Trencanous acaba el 12! – torna a plorar – oh Àxel... no em podrà venir a veure... no podré actuar durant Març amb “Le Petite Chauson”... com trobareu una nova ballarina? no puc dir que no Àxel... és la meva gran oportunitat... no puc... – La beso.

- Podrem Monique, no et preocupis, conec a moltes bones ballarines i la teva mare vindrà a veure’t el dia 1, i estarà orgullosa de tu quan marxis... – em mira poc convençuda – Vine aquí – l’abraço fort i li frego l’esquena amb les mans, sento la seva respiració agitada com a poc a poc es calma.

5 de Febrer

Després de inacabables trucades, ahir vaig trobar a la perfecta candidata per a substituir a la meva ballarina, i ara ella i jo ens dirigim a l’estudi, en aquests moments buit, on hem quedat amb la seva propietària. Un cop allà la Monique em treu un floc de neu dels cabells mentre somriu arrugant el nas, està vermella, com sempre que es posa nerviosa, aprofita el moviment que ha fet per enroscar-me els seus braços al voltant del meu coll i oferir-me un petó agraït i ple d’afecte. Després d’uns breus minuts es gira i obra la porta sigil·losament, deixem els abrics al penjarobes i pugem les escales fins al primer pis on escoltem unes veus familiars:

- Rachel escolta’m! En Damien es va posar malalt de sobte! Ningú ho esperava! – és el meu pare

- Jo sí! Jo vaig ser qui va dir-li que anés al metge! Era jo qui es preocupava per ell! Qui el veia malament! I ningú me’n va dir res, un dia va deixar de venir, així, sense deixar ni rastre i jo em vaig quedar allà fent la meva vida, cada dia més trencada per dins!

- I què volies que féssim Rachel? Ningú no sabia res de tu, només el teu nom. Ni tan sols ens va dir mai el cognom.

- I saps perquè oi?? Sí, oi tant que ho saps, ningú no volia que es sapigués on anava el vostre Damien quan no tenia res més a fer, ningú no podia saber que es passava hores entre dones i molt menys ningú volia acceptar que s’havia enamorat d’una puta! – La Monique ofega un crit al meu pit, noto com se li escapa tot l’aire que tenia dins els pulmons però segueix alerta .

- No Rachel, ell mai ens va donar cap dada de tu, t’equivoques. Dos dies abans de marxar em va dictar aquesta carta per a tu – Escoltem com la dona obre el sobre i en llegeix el contingut, hi està ben bé 10 minuts i quan acaba sentim com cau a terra i plora, el meu pare torna a parlar – Era el meu millor amic, i sé que t’estimava, des de llavors vaig estar buscant-te en tots els prostíbuls que veia... quina idea més estúpida, suposo que tot per la cara que em va quedar quan vaig entrar a aquell lloc on ell m’havia indicat i em van dir que  ja no hi eres, que te n’havies anat, vaig jurar trobar-te i, per casualitat, ho he  fet.

- Estava... – diu ella amb un fil de veu – embarassada... Vaig quedar-me tres mesos més allà i al veure que ja no tornaria vaig decidir marxar, ja tenia prous diners i al tenir al bebè vaig poder recuperar la meva vella passió, el ballet clàssic... – No me n’adono quan la Monique s’escapa dels meus braços i entra a la sala corrents.

Veig a través dels miralls com s’aferra a la seva mare que fa cara d’exasperació i el meu pare es dirigeix cap a mi. Les contemplem junts, sembla que la Rachel hagi passat el xoc inicial i ara ploren juntes.

L’abraçada més sincera i poderosa que els meus ulls han vist mai, les dos en són una.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]