Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
abelolivares
Betúlia Escola. Badalona
Inici: Catherine
11-S: La catàstrofe
Inici:  Catherine
Avui neva a Nova York i, per la finestra del meu pis del carrer 59, observo l’edifici del davant, on hi ha l’acadèmia de ballet que dirigeixo. Darrere del finestral, les alumnes en mallot han acabat de fer puntes i entrechats. La meva filla, que em fa d’ajudant, els ensenya un pas amb música de jazz per fer la relaxació.
Capítol 1 La sorpresa
7 de setembre del 2001, Barcelona, 22:00 p.m.

Així és com començava la primera carta que m’enviava la tieta des que va marxar a Nova York. L’esperava amb ganes, ja feia dos mesos que va vendre el pis on vivia. Estava situat al centre de Barcelona, concretament a dos carrers de Plaça Catalunya. Era un pis bastant maco. Un quart primera si no recordo malament. La veritat és que aquell piset guarda molt records de la meva infància. Sempre celebràvem els Nadals, els carnestoltes i els aniversaris allà. La meva tieta sempre s’hi deixava la pell per la felicitat dels altres, però fins fa un mes i mig, va abandonar Barcelona per establir-se a Nova York i portar endavant el projecte que tenia en ment des de petita: Crear una escola de dansa.



Aquella acadèmia, havia estat un somni per part de la Clara (la meva tieta). Ja m’ho deia ma mare, que ho tenia clar des dels cinc anys. Estava enamorada de l’art anomenat ballet. El cas es que aquell vint-i-dos d’abril la primera carta va arribar. Jo la llegia des del sofà blanc del menjador, amb una felicitat tan brillant com la llum que desprenia. La Clara m’explicava com veia ballar les seves alumnes des de la finestra de la seva residència. M’hi va escriure tots els punts i detalls amb els que efectuaven els “releves”, “frappés” i “pliés”. Segons les seves descripcions eren professionals del ballet.



Hi havia un fotografia adjunta amb un clip. Vaig treure el clip i vaig deixar anar la fotografia. Va caure a terra. La vaig agafar i vaig veure la classe on practicaven els balls. Era una classe bastant gran i bonica, amb les típiques barres on les noies practiquen. Després d’acabar tot el text escrit a mà, vaig deixar la carta a la taula i em vaig aixecar. Vaig mirar pel finestral situat al fons del menjador i ja era fosc. El sol havia caigut i ja no es distingia cap forma, a part de les llums del edificis barcelonins.







Vaig obrir el mòbil i marcava les dotze de la nit. El meu cos va decidir que era hora de dormir, després d’un dia a l’oficina treballant amb tot l’esforç del món. La veritat, es que necessitava dormir, així ho vaig fer. Vaig recollir la taula, i vaig deixar preparat l’uniforme per demà. El següent dia m’esperava molta feina i treball, de manera que em vaig estirar i tapar amb el llençols al llit.





8 de setembre de 2001, Barcelona, 05:10 a.m.



-Ring, ring, ring...-.



Dimecres, vuit de setembre de 2001. Algú trucava pel telèfon. Jo seguia dormida, no havia sortit el sol i deurien de ser les cinc del matí. A la setè avís, vaig desfer-me dels llençols i vaig posar-me les ulleres. Traient-me els cabells de la cara, vaig aixecar-me i em vaig dirigir al menjador, on es situava el telèfon. El sol ja començava a matinar i les estrelles s’adormien.



-Si, digui’m? –vaig dir.



-Júlia? Sóc la tieta, truco des de Nova York, t’he de dir una cosa...-es disposava a parlar-me quan de sobte jo la vaig interrompre.



-Tieta! Com estàs?, ja he rebut la teva carta, però..., què fas trucant des de Nova York? Et costarà un ull dret!



-Júlia, escolta’m. Com ja sabràs vaig obrir una acadèmia de ballet quan vaig arribar aquí, però el que vull dir-te, és que s’ha anat la comptable anterior, degut a problemes familiar. A veure, de part de la directora (que sóc jo), vols venir a treballar aquí?-em va dir.



-Ostres! En serio?, és una bona oferta, però no sé on m’allotjaré ni quines seran les despeses. Bé, se anglès gràcies a la mama, però no ho tinc clar. -vaig respondre.



-Tranquil·la, ja  t’he pagat un apartament a un barri conegut i el bitllet d’avió.

L’únic problema és que has de marxar demà. Acceptes o no?- va dir seriosament.



-Bé, últimament les coses no van molt bé. Ho trobo molt precipitat, però és una oportunitat única. Accepto. – vaig aclarir-li.



-Així m’agrada, decidida. Petons i ens veiem demà – va finalitzar la conversa i va penjar el telèfon-.



Al moment en l’aparell fixe va encaixar i va penjar, em va agafar un atac d’ansietat. Tenia que preparar-me la maleta, recollir la casa, avisar a l’oficina que deixava la feina,...etc. Tenia tantes coses que fer que no sabia ni per on començar. Estàvem a dimecres, de totes maneres havia d’assistir a la feina, així que vaig decidir començar per aquí. Vaig tornar a l’habitació i vaig fer el llit. No sé què feia per la nits però estava completament desfet. Una manta per aquí, un llençol per allà i el llit estava fet. Després d’això, vaig tornar a despenjar el telèfon al mateix temps que em rentava les dents i vaig marcar el nom de l’oficina. El típic soroll que sona quan truques algú va durar bastant estona, però al final va apareix algú a l’altra costat de la línia.



-Sí?



-Hola, sóc la Júlia Sabater. La comptable de l’empresa. Trucava per deixar la feina –vaig dir.



-Júlia? Perquè? Se’t veia bona cara treballant aquí, que ha passat? – devia ser la Marta qui va contestar.



-La meva tieta ha trucat de Nova York, feia temps que no la veia només és això –vaig respondre.



-D’acord, no et preocupis. Esperem veure’t aviat.



Tot i ser Nova York, em va saber greu haver de deixar l’empresa. Era una empresa feliç, o almenys o semblava. L’amo era en Joan, un home molt ben plantat d’uns trena anys, molt agradable i amable. Llàstima que per ser aquesta bona persona no hagués tingut una infància merescuda. Aquell matí tenia moltes coses per fer i no em sobrava el temps.





9 de setembre de 2001, BCN-NYC, 3:30 a.m.

Dijous, un dia molt maco. Sempre m’ha agradat. Al mig de la setmana, ni tu ni jo. Em disposava facturar la maleta a l’Aeroport de Barcelona. Aquell matí i/o nit, no hi havia gairebé ningú. Només la gent que m’acompanyava a l’avió. Feia bastanta calor per ser setembre, però més aviat el que jo vaig agafar per Nova York, va ser roba d’hivern. Li vaig dir a ma mare que s’encarregués de la casa i ella va ser l’encarregada de triar-me la roba.  Bé, al facturar em van fer passar al detector de metalls. Després d’això només em calia esperar.



9 de setembre de 2001, BCN-NYC, 4:15 a.m.

Després d’una bona estona esperant a que obrissin la porta d’embarcament, vaig aconseguir entrar a l’avió que se suposava que tenia televisió i de tot. Vaja, per no passar-te vuit hores de viatjar sense fer res. Vaig tenir molt sort, em va tocar la finestra, així podria contemplar les vistes. Al costat tenia una parell d’estudiants, que deurien tenir vint-i-un anys. Vaig mirar la finestra i vaig decidir dormir-me. Vuit hores donen per molt.







 







 







 







 







 







 







 







 







 







 







 







 







 







 







 
Capítol 2 Avingudes, taxis i monuments
Vuit hores més tard...



9 de setembre de 2001, Nova York, 9:15 a.m

Després de vuit hores ben dures en aquell avió, arribava sana i salva a la ciutat nord-americana anomenada Nova York. Tot i que el meu cos notava una sensació, bastant estranya. Era el conegut “jet lag”. No estava acostumada, era com si haguéssim tornat enrere, encara que no hi hagués tanta diferencia. El  personal de l’avió ens va demanar que ens quedéssim on érem, ja que havien d’acabar de parlar amb el personal de l’aeroport. Jo, seguda en el meu seient (ja feia dos minuts que m’havia despertat) vaig esperar a que tot l’avió es buidés per poder sortir. Només sortir del gran tità alat, vaig notar el vent fred que venia d’aquells núvols foscos i grisos. Em vaig posar la bufanda i em vaig dirigir cap a la sortida de l’aeroport. Aquell aeroport conegut per JFK aeroport era extremadament gran. Podien caber-hi milers i milers d’avions, semblava que les pistes nos s’acabessin mai. El cas és que vaig travessar tots els passadissos i habitacions possibles per a poder sortir.Hi havia tanta gent que semblava que aquell mateix dia hi hagués una concentració de tota la població mundial. El més difícil va ser poder sortir, però quan hi ha era fora em vaig quedar perplexa. Només des del aeroport es podia contemplar perfectament la silueta darrere el sol de tots i cada un dels gratacels d’aquella ciutat. Però, com vaig suposar allà no hi era ningú per recollir-me així que vaig demanar un taxi.Tot i que em va costar bastant aconseguir-lo (tot s’ha de dir), vaig aconseguir abandonar l’aeroport cap a la direcció que em va donar la Tieta abans d’embarcar. A partir d’aquell moment, vaig contemplar el pas dels edificis i les persones .





9 de Setembre de 2001, Nova York, 10:30 a.m

La meva experiència en els taxis mai avui sigut bona, però aquell viatge en taxi va ser el pitjor de tots. Hi havia tan de trànsit que vam trigar més d’una hora en arribar a casa de la meva tieta. Era horrible esperar a cada semàfor i cada pas de zebra. Només recordo la vegada que pitjor ho vaig passar després d’aquesta. Era un any que anàvem tota la família de viatge a París, ja que som una família que va en massa. Per anar de la torre Eiffel fins a l’hotel on dormíem trigàvem quasi sempre una hora en arribar així que al final vam decidir deixar-ho i anar en metro.Finalment, el taxista se’n va anar i em va deixar al portal amb dificultats. Vaig sortir del taxi, vaig pagar i vaig picar al segona primera. Va trigar una estona adonar-se’n que algú picava. Just al moment que la porta es va obrir amb un fort so d’aquells que només sonen quan s’obre una porta. No tenia molt d’encant el rebedor, però jo tenia esperances que la tieta tingués un d’aquells pisos que tothom tenia en el país nord-americà. Al no haver-hi ningú i ser tan espaiós la sola de les meves sabates sonaven fortament al picar contra les escales que vaig haver de pujar. I efectivament, la única pega d’aquell edifici era que no hi havia ascensor. Sort que la tieta no vivia en el més d’un gratacel. La zona de les escales era el que possiblement estava més decent. Unes escales blanques de cargol pujaven cap amunt sense veure el final. El passadís era estret i costava de pujar. Pràcticament van ser dos minuts pujant escales. I després de dos minuts, segur que havia fet cames, però vaig arribar.Vaig picar el timbre i em va sobtar la porta. Era de color marró fosc amb un pany daurat, el qual destacava molt i bastant. No vaig haver d’esperar molt. Segons la mare, la tieta era ràpida en tot. Jo no li vaig donar la raó fins que la vaig veure pujar les escales. Va obrir la porta i em va donar un abraçada.







-Tieta! –vaig cridar.







-Júlia, quant de temps! Com ha anat el viatge? Què gran estàs!-va cridar ella també







-He arribat i no t’imagines el que he flipat, només al arribar. El taxi ha arribat tarda i vaja, rotllo –vaig dir- però estic sana i salva i amb tu.







-Tindràs gana, anem a dinar per els voltants i t’ensenyo la meva acadèmia de ball?-.







-D’acord, m’has d’explicar moltes coses-.







 

9 de setembre de 2001, Nova York, 12:30 p.m

Així que després d’haver donat una volta per tot el que era el centre de Nova York, la meva tieta va portar-me al seu restaurant preferit. Es veu que hi anava des del primer dia que el va conèixer i els treballadors eren quasi com si fossin família seva. Havíem anat caminant, i, tot i que ens vam cansar va valer la pena. Ens va donar temps a visitar l’Empire State Building i alguna que altra botiga de “souvenirs”. La ciutat era maquíssima. Però després de tot això tocava dinar i encara que semblés que era molt d’hora la meva tieta sabia que jo no estava acostumada a aquella regió horària i ens vam tenir que adaptar les dues.El restaurant era una espècia de bar típic amb les seves rajoles i decoració americana. Al mateix temps que dinàvem,. Vam estar parlant de tot el que ens havíem perdut. Feia molts anys que no la veia i veure-la en una ciutat com aquella, sobtava.

Quan el sol estava en el seu punt més alt, vam acabar de dinar. Va ser el moment d’anar a l’acadèmia de ballet. Al moment que vam sortir, em va portar un altre vegada al carrer on es situava el seu pis, ja que com es deia a la carta, ella podia veure des de la finestra com assajaven i ballaven les seves alumnes. Després de fer-nos fotos i parlar sobre la mare, vam arribar. Al veure la façana, em vaig quedar atònita. Sabia que en aquella ciutat tenia nivell en referència als negocis, però no tant. Un cartell enorme escrit en anglès, el qual deia “Benvinguts a Dancewood” ocupava quasi 4 metres de paret. Era espectacular. Em va agafar de la mà i m’hi va portar a dins. Vaig tenir la sort de poder contemplar la perfecció i la manera com ballaven aquelles noies, que segurament pertanyien a la franja d’edat de quinze a vint-i-cinc anys. El seu ball era impecable, però el que més em va agradar no tenia res a veure amb l’acadèmia. Des del gran finestral per de la primera planta on es situava la sala de ball, es podia veure perfectament les dues torres bessones. Però, alguna cosa estranya em va recórrer el cos al veure-les. Era com un mal pressentiment. Finalment ho vaig deixar córrer i vaig tornar amb la tieta.



9 de setembre de 2001, Nova York, 20:00 p.m.

Un dia de visita per la terra americana acabava aquell mateix dia quan vam arribar a casa a les vuit de la nit. La tieta va preparar un típic sopar americà composat per una hamburguesa ecològica que ella mateixa feia i unes patates les quals no tenia excés de greixos. Estava tot boníssim però, per mi el primer dia acabava aquella hora, ja que no estava del tot acostumada a la franja horària i em vaig posar a llegir. Tot i que finalment aquell sessió de llibres en anglès va acabar amb un petó de la tieta. El pròxim dia seria millor.

 



 







 







 







 







 







 
Capítol 3 UN SEGON
10 de setembre de 2001, Nova York, 10:00 a.m.

Bon dia, Nova York! Aquell matí d’un deu de setembre de l’any 2001 era esplèndid. Als deus segons d’haver obert els ulls, un raig de sol entrava pel finestral de la meva habitació temporal. Des d’aquella finestra que recorria tota la casa fins el menjador s’hi veia una panoràmica completa de la ciutat americana. I, com no l’acadèmia de la tieta. Els ocells cantaven i tota la ciutat estava coberta per una capa de fulles taronges, especialment el quadrant al centre de la ciutat. Més conegut com a Central Parc. Em vaig aixecar del llit i vaig anar cap a la cuina.La tieta devia d’estar desperta de feia una estona perquè al passar per la seva habitació em vaig fixar en el llit, i estava completament fet i ben plegat. Les llums de la cuina estaven obertes i venia una bona olor a torrades. I vaig tenir raó, la tieta es trobava a la cuina preparant torrades amb un pot a la mà que no sabia que contenia. No recordava haver vist el pot en la meva vida.

 

-Bon dia! – vaig dir amb lleganyes als ulls.

-Hola, Júlia. Com ha anat la nit? Bé, suposo. Et deuràs estar preguntant que es aquest pot. Doncs mira, aquest pot conté mantega de cacauet i per això et deu semblar estrany. Aquest matí pensant que fer-te per esmorzar he preparat torrades per a que provis la mantega. Què et sembla? –digué ella.

-Apa, en serio? Havia sentit a parlar però mai l’he provat. A Barcelona no és un ingredient bastant comú. Va anem a provar-ho. –vaig respondre amb ganes.

 

Dit i fet, vaig anar primer al lavabo a rentar-me les mans i la cara. Aquell dia estava especialment  guapa. No sé si era l’emoció de viure en un país a l’altre punta del món o de saber que aquell dia visitaria més profundament els carrers i avingudes de la ciutat. El cas és que acabat això vaig tornar a la cuina i la tieta m’havia servit dues torrades amb mantega de cacauet. Vaig esperar a que s’assegués i va esperar la meva reacció. Al notar per primera vegada aquell sabor estrany però a la vegada deliciós vaig fer una cara de benestar i gana.

 

-Vaja, tieta! Està deliciós. Com és que no em vas enviar un pot? Ha, ha, ha.

-Dona, tot no es pot demanar. Me’n alegro que t’agradi, aquí te’n hauràs d’acostumar. És un producte bastant tradicional i molt utilitzat.

 

Vam estar una estona parlant del que visitaríem i, entre torrada i torrada em vaig anar apuntat en ordre tot el que deia la meva tieta. No coneixia gaire cosa del que deia però tenia molt bona pinta. I més aquell dia amb el bon temps que feia. Vaig contar tot el que va dir i entre Empire Sate Building, Estàtua de la Llibertat, barri comercial i altres la llista arribava a quaranta cinc coses. Jo des de petita que era una fan dels viatges i la cultura. Lloc on anava, lloc on preguntava per la història, per fotos, per monuments. Els meus pares s’espantaven i tot de la meva obsessió en la història d’un país. Finalment ens vam vestir les dues i al sortir de l’apartament vam demanar un taxi per a que ens portes al primer destí. El barri comercial: SOHO.

 

10 de Setembre de 2001, Nova York, 11:45 a.m.

I després de vint minuts, estàvem a SOHO. La quantitat de botigues que hi havia en aquells carrers tan ben decorats i construïts et convidaven a passar. Estaven des de les marques més conegudes com Chanel, Louis Vuitton, Prada fins a les low-cost autòctones del país. Els meus ulls brillaven davant de tant esplendor i glamur. Només passejant per aquells racons semblava estar en una pel·lícula dels anys seixanta. Dins meu hi havia una petita Marilyn Monroe.

Després de SOHO ens vam dirigir als següents destins. Vam gaudir de l’estàtua de la Llibertat, l’Empire State Building i vam visitar el típics llocs de Nova York.

 

10 de Setembre de 2001, Nova York, 23:58 p.m.

El dia ja havia acabat tot i que no ho semblava, ja que la ciutat quedava il·luminada per les milers llums que provenien de cases, edificis, parcs...etc. La tieta ja dormia i el dia havia anat genial. M’ho havia pesat tan bé que no m’havia a donat que de tant caminar s’havien format feridetes al turmell i no notava ni el més mínim dolor. Vaig decidir anar a dormir.

 

11 de Setembre de 2001, Nova York, 6:30 a.m.

Llums, cotxes, homes, dones...etc. Mitja ciutat encara dormia i l’altra ja s’estava despertant. Aquell onze de setembre era el meu primer dia com a treballadora, després de que la tieta s’hagués passat tota la nit omplint la paperassa que, implicava omplir al entrar en un ofici americà. La tieta feia vint minuts que havia marxat i em va dir que a les set en punt devia estar present a la porta d’entrada de l’acadèmia. El matí s’entreveia a l’horitzó visible per la finestra del menjador. Jo m’havia pres el meu típic cafè amb llet i una torrada amb melmelada de cacauet. Vaig recollir el petit desordre que vaig provocar al preparar l’esmorzar i vaig marxar de casa.

 

11 de Setembre de 2001, Nova York, 6:45 a.m.

L’acadèmia se situava a prop  de l’apartament i només es trigaven quinze minuts en cotxe. Jo, en canvi vaig decidir anar en metro. La boca de metro estava a deu metres d’on em trobava. Era una petita avinguda on el tràfic era fluid i quasi mai descansava. Jo anava amb pas accelerat ja que, segurament, en metro eren uns vint-i-cinc minuts. Em disposava a entrar a la boca de metro quan em va sonar el mòbil sobtadament.  

-¿Sí?- vaig dir.

- Júlia! Encara no  vinguis. Ahir em van dir que havies d’anar tu expressament a la oficina d’estrangers. Està a les torres bessones, la direcció és la següent. Apunta.

-Un moment, tieta! Estic al carrer!

-D’acord, doncs recorda-ho. Entra a la boca de metro i la primera línia que vegis serà la que et portarà cap allà. Un agent internacional t’estarà esperant a la sortida del metro amb un cartell on hi veuràs el teu nom.

-Ho faré, però això s’avisa abans.

Dit i fet, vaig penjar i vaig entrar directament a la boca de metro on cinquanta persones més esperaven el metro cap a les torres bessones. Estava completament ple i em feia por quedar-me sense lloc. Per sort, l’estació era gran i quan va arriba el metro va sortir moltíssima gent i de poc que es queda completament buit. Les persones que hi érem allà el vam tornar omplir. Quan tothom hi era dins es van tancar les portes i vaig visualitzar en la taula de parades: “Torres Bessones”.

 

11 de setembre de 2001, Nova York, 8:30 a.m.

Just a dos quarts de nou, havia arribat a la sortida. Efectivament, com m’havia dit la tieta allà m’esperava un agent internacional. El vaig saludar i va resultar que es deia Tom. Com em va explicar de camí a l’entrada de les torres, seria el meu ajudant per solucionar tot el tema de papers i permisos. Es veu que abans vivia a Canadà, però van haver-hi molt moment difícils en la seva infància i va decidir venir a Nova York a ajudar a la gent nova que venia a la ciutat. Em va explicar que hauria de fer un seguit de test i respondre algunes preguntes. Després em rebrien a una sala on em farien un nou passaport i el DNI. I, fins i tot, si voli m’empadronarien a la ciutat.

A la sala dels tests en Tom em va acompanyar però li van dir que havia d’anar jo sola a la sala del DNI i el passaport. Es veu que eren normes del govern.

 

11 de Setembre de 2001, Nova York, 8:43 a.m.

Em van prendre les empremtes i vaig demanar permís per prendre l’aire. M’estava marejant amb la calor que feia en aquella sala. Me’l van concedir i vaig obrir la finestra. De sobte, un soroll molt fort i proper va sonar i em vaig girar cap a la seva direcció.

La meva sorpresa va ser increïblement terrible al veure que dos avions es dirigien cap a les torres. Em vaig quedar atònita i en qüestió de segons tot l’edifici sencer va ressonar i va semblar un gran terratrèmol. L’avió havia impactat en deu plantes inferiors a la meva. El terra es va inclinar i la gent va començar a cridar. Per si semblava poc, un flamarada i petites explosions van fer que el pis caigués lentament cap avall. La meva cara de sorpresa i horror era extremadament visible i no podia passar més por en aquell moment. Les cadires i les taules van anés cap al costat on s’havia inclinat el pis. La gent que hi era en aquell moment començava a morir-se, altres tenien ferides greus i corríem el risc de que trenta pisos ens aixafessin. Fins i tot, hi havia persones tan desesperades que es llençaven lliurement per les finestres. Estàvem en una situació molt i molt greu.

Ràpidament vaig intentar buscar una sortida, tenia esperança de que en Tom seguis viu. Però, per primera vegada els meus reflexos em van trair i unes de les finestres es van trencar, ja que l’expansió de l’explosió de l’altre avió ho havia provocat. Em va tallar gran part de la cama dreta i vaig haver de treure’m la samarreta i lligar-me-la a la cama.

Encara que, quan tot semblava perdut vaig veure la solució. Només a dos metres una de les taules s’havia trencat i no tenia potes i les escales, només a dos metres d’un era jo i era una possible sortida. I, finalment em vaig decidir.

11 de Setembre de 2001, Hospital Central de Nova York, 21:00 p.m.

-Júlia? Gràcies a déu, Júlia.

-Tieta? Què ha passat?

La tieta dreta davant meu em va començar a abraçar. Quan em va deixar anar em vaig adonar que estava en un hospital. Segons ella i el metge, havia aconseguit baixar totes i cada una de les escales d’una de les torres bessones (incloent-hi la del xoc de l’avió), només amb una part superior d’una taula, lliscant per tots i cada un dels esglaons. També deien que quan vaig arribar allà va venir un bomber i em vaig desmaiar.

Vaig tornar a abraçar a la tieta i vaig arrencar a plorar. La meva sort en sobreviure en un atac d’aquelles dimensions era infinita, però  d’altres no la van tenir. Aquell 11 de setembre més de tres mil persones van morir i jo vaig jurar que venjaria a totes i cada una d’elles.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]