Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
David T.
IES Ribera del Sió. Agramunt
Inici: Pluja Negra
La convicció de la fe: La Rosa Blanca
Inici:  Pluja Negra
Feia fred a Nuraiò aquell matí, el cel gris i baix amollava una pluja pesant espessa, i vent glaçat del nord, vent d’hivern de debò com pràcticament mai en aquell poble de cremors estivals i sequera, l’aigua picava fort contra els vidres, rebotava a l’asfalt els clots les voreres, la terra al cap de poques hores ja era sadolla, n’hi començava a haver massa, de pluja gelada d’aquella.

Na Marta s’havia llevat d’hora, no havia anat a escola, no li tocava, dimarts dia lliure, dia lliure i dia de mercat, dia de firar-se per a les dones de Nuraiò no pas per a ella, que comprava als carrers amples de la ciutat.
Capítol 1 Problemes habituals... o no.
Per ella els dies lliures eren una gran oportunitat de divertir-se, però, ja feia uns mesos que havia començat a tenir problemes, sobretot amb els seus pares; i sentia que ningú la comprenia. Amb tot, ho havia oblidat una mica, ja que la seva millor amiga, Esther, estava molt contenta últimament. I es que, com que era jueva, estava celebrant el hanukkah. Ella i tots els jueus de la ciutat.

Aquell dimarts, com tots els altres va seguir la seva ruta habitual. Primer, va passar per el barri jueu a recollir-la, un barri molt bonic, quasi medieval. Li donava a prop de casa. Després baixaven les dos juntes, aquell dia amb el paraigües i passaven el que podien de mati a fora, divertint-se. Tant a la tenda de dolços com a la fleca del carrer de dalt, sota la mirada de l’important església gòtica, fosca i mullada. Na Marta no sabia com explicar-ho, però si per ella els dies de pluja eren foscos, aquell encara més. I els seus ànims no milloraven la situació, però ella feia una rialla, li explicava sempre a l’Esther històries esbojarrades, intentant-se consolar a ella mateixa. Per dins, per dins però, queia cada dia més. 

No feia cas del Nadal que s’apropava, més ben dit pensava en el hanukkah, ja que els pares de la seva amiga la feien estar a casa i Na Marta ho patia en secret. Molts cops li havien preguntat:

  • Estàs bé?

    Sí, -responia ella- és solament el temps.


Ja era el segon dia d’aquesta benaurada festa, i si els jueus ho celebren encenent un gran canelobre, ella ho celebrava esborrant els dies en la seva llibreteta de paper. Llibreta en la que cada tarda revisava els seus contactes; amb la majoria no s’hi parlava, i d’altres ni els coneixia.

Aquella tarda, però, va decidir anar a fer un passeig. L’aire fred del carrer li colpia la cara i se li posava als ossos, per be de que ja havia deixat de ploure. Es va dirigir al turonet mentre pensava a qui realment ella li importava; “A ningú”, aquesta era la seva auto resposta. A més, els seus pares, des de feia un temps enfadats, no tenien temps per ella.

Pensava tot això quant de repent a la vora del camí va veure un gos blanc. Primer es va allunyar a causa de la por, però al veure que era mansoi va anar a tocar-lo i llavors aquest marxà corrents. Ella el va seguir, talment com si el gos li volgués mostrar alguna cosa... o algun lloc.

S’hi va estar deu minuts. Les fulles de la tardor encara s’arremolinaven al seu voltant, mentre per sobre el terra hi havia estesa homogèniament una capa de gebre. Finalment va arribar a l’inici d’un petit bosquet, els arbres formaven com un cercle natural i al bell mig, una flor seca. Un paisatge que en primavera devia ser molt bonic, però ara no.

S’estava fent fosc ràpidament i va decidir tornar a casa seva, però curiosament, del gos no en va veure ni rastre. Va evitar passar per el barri jueu i, un cop a casa, les llàgrimes li van començar a caure dels ulls. “Perquè no puc ser feliç”? Es preguntava; “Perquè em passa tot això a mi”?

I el llit s’enfonsava i perdia el sentit del temps, amb un son inconstant i  una nit que passava massa lentament.

 

-Fi del segon dia de Hanukkah-

 

“Nou dia, nova oportunitat”, això és el que pensava Na Marta.

Necessitava consolar-se, perquè si el dia passat havia estat dolent, aquest també, i amb escola! Però, avui estava millor, desitjava.

Nuraió encara continuava igual, tot encara moll i deprimir, gèlid i mancat de vida. Ella va baixar les escales cargolades de fusta i va arribar al petit menjador. El foc de la llar calmava:

  • Bon dia -li brindà secament la seva mare-.

    Bon dia -contesta la filla-.


Dels trets basics de l’esmorzar en podríem destacar la doble ració de mirades gèlides amb l’al·licient d’unes paraules:


  • El teu pare i j tornarem tard, avui a l’oficina se’ns ha girat feina, vull que, quan tornem ja hagis sopat i estiguis al llit.

    D’acord mama -contestà-.


I aquesta paraula “mama” trencava totalment amb el context. Era impossible encendre una espurna d’afecte en aquell ambient.

Havent esmorzat va sortir de casa. En realitat ella no estava a gust ni amb la seva casa ni amb l’institut, ni res. Estava com suspesa entre tot i, a la vegada, entre res.

Va anar a buscar rutinàriament a l’Esther i es van encaminar cap a l’institut. Aquest tenia dos pisos, era decrèpit i amb un toc estrany que el feia desentonar molt. El fred, a més, havia fet que la capa de pintura exterior es ressentís i sortien en uns quants racons tires volants per les parets. Per dins, estava en més bon estat.

Abans de començar les classes tots estaven assentats sobre els radiadors i, un cop entrat el professor, tenien que tornar als seus seients posant sempre un semblant de condemnat. Per sort, l’Esther anava a la seva mateixa classe, així que no tenia que patir tant pels altres. A ella li semblaven tots com soldats, sempre preparats a fer mal, no amb armes sinó amb paraules. Res més fora de la veritat, si sentien alguna cosa era compassió per ella, era distant i no s’acostava a ningú. Després de tot es pot ajudar, però no forçar, i qui demanaria ajuda a uns adolescents?

Les classes transcorrien lentes i pesades, una després de l’altra, fent-los alegrar el pensament de que solament feien classes al matí. Na marta pensava en els seus pares i en la pròxima avorrida tarda. De fet, ells s’havien conegut en el treball, la seva historia d’amor no havia estat sempre ideal, però anaven fent. Els dos treballaven a una oficina del banc anglès Lewmir. Havien desatès a la seva filla, ho sabien, però no sabien com solucionar-ho. Però qui sap com i quan ajudar?

Aquests pensament ses van esvair de cop en sentir el timbre de l’última classe, va buscar a l’Esther amb la mirada i van anar les dos juntes al parc del costat:

  • Què vols fer aquesta tarda? – li etzibà Esther

    Com que vull fer?

    Sí, sí, els meus pares em deixen

    Sí?

    Avui i demà solament.

    Ja està bé, moltes gràcies – concloïa Na Marta.


Ara no es tenia que preocupar per que fer. Dos dies! Venint dels pares de l’Esther era tot un regal. Del seu ritual ja havia esborrat un altre dia, cada cop menys! Solament quedaven quatre dies i dos amb ella.

Després d’això va arribar a la seva casa solitària i es va fer el dinar sola, tot cantant i contenta perquè a la fi gaudiria d’una gran tarda. El temps passava lent enfront del seu ritme exaltat, va menjar, atipar-se i marxà corrents per arribar com més ràpid pogués.

La casa d’Esther era alta, per dir-ho així, com una espècie de dúplex, però de l’època en que aquest terme no era utilitzat. Allà hi havia viscut els pares de la mare, que actualment hi vivien. Ells tenien estància al primer pis; una curiosa paranoia familiar diu que aquella casa ha estat des de fa centenars d’anys a la seva família, sempre restaurant-se a través de la història. Paranoia factible, després de tot.

El seu pare no era jueu d’origen, s’hi va convertir quan va conèixer a Rebeca, és a dir, la mare d’Esther; ell era del nord de França, encara que com que no hi tenia ja família, no hi anaven mai. En la seva llar més que res es sentia l’hebreu parlat, o, depèn del dia, el francès. Una llar molt exòtica...

Na Marta va trucar al timbre d’aquesta casa i va sentir la veu de la seva amiga;

  • Puja – li digué.

    (Un cop a dalt) Hola!

    Anem a la meva habitació, els meus pares vindran de qui una mica, per cert, estan a la sinagoga.

    I tu, no hi has anat?

    No, ja hi he parlat, tranquil·la.


Van  passar per un passadís fosc fins a menar a la seva acollidora habitació. El sol semblava amagar-se i la llar de foc crepitava. L’Habitació era acollidora, una manta amb caràcters hebreu (pels entesos: àlef, he, bet, he) on hi deia, ahavá (amor). Al costat del llit hi havia un escriptori gran, i a les parets molts prestatges amb llibres. Mirant des de l’habitació es veia al final del passadís el canelobre cerimonial encès, allà al fons, en silenci.

Esther va tancar la porta i va posar música; ràpidament la veu cristal·lina de la cantant Ofra haza va començar a ressonar per l’habitació. Van passar les dos noies una tarda molt animada.

  • Jo ja he decidit que voldré ser de gran! – Digué Esther

    Doncs jo encara estic farta del Manel (era l’orientador de l’escola), digues, què?.

    Vull ser arqueòloga, i estudiar a la Universitat Hebrea de Jerusalem

    Estaria super bé, a més ja domines l’idioma – contesta Na Marta.

    Sí, a la meva mare també li agradaria visitar Jerusalem, que fa un temps que no hi va.

    Si hi aneu de viatge porteu-m’hi, ja sabeu!

    Si, com aquell com que volíem anar a França, llàstima que no hi vam anar, però hauries vingut, no en tinguis dubte.


Una estona després. L’Esther va decidir de dir-ho, una cosa que l’estava matant per dins, una cosa que no volia dir-li, una cosa que fa comprendre la mala sort del portador de males noticies. En aquells moments, a més, va començar a sonat la cançó “Latet” de la mateixa cantant.


  • Escolta, tinc que dir-te una co... – tria de dir l’Esther quan fou interrompuda pel timbre de la porta.


Hi va anar ràpid a obrir i eren els seus pares. Just en el moment Na marta s’adonà que ja era tard i que els seus pares l’hi havia dit que tornés d’hora.


  •  Tinc que marxar, molts gracies per tot...

    Tranquil·la, passa-t’ho bé – li va dir la mare de l’Esther.

    Fins demà!


L’Esther es va quedar callada:


  • No li has dit, oi? – li van preguntar el seu pare.

    No, encara no, demà sí, ho prometo.

    Saps que hem fet tot el possible, però no queden més opcions – li digué sa mare.

    Ho se mama, demà... – va concloure Esther.


I l’Esther va tancar la porta de la seva habitació, mentre una llàgrima li brotà de l’ull, just quan començava la cançó “Leorech Hayam”, dolça casualitat. Després va anar al menjador i van fer la tradicional encesa de l’espelma, una més. Aquella claror la va calmar, li va il·luminar el cor.

Demà, demà seria el dia.

  • Fi del Capítol 1 – Fi del tercer dia de Hanukkah.


Capítol 2 Separacions


     

Na Marta es va despertar molt alegre, amb la fragància lleu de l’hivern. Es sentia nova, es sentia revitalitzada, va baixar les escales de casa seva sense por, ni dificultat. Adornada amb un somriure que pocs cops lluïa.

A baix, però. Es va trobar a sa mare, amb cara de pomes agres:

  • -Què? Si que tardes. Vinga anem!

    -Com?

    -Sí, al dentista; no em diguis que no ho recordes!


 

Van anar al garatge i van pujar al seu Ford vermell. Na marta no ho recordava, però alhora estava contenta de saltar-se classe, amb sort només hi acudiria les dues últimes hores en les quals miraven pel·lícula.

Suposo que sobre la clínica dentista no fa falta entrar en detalls. En aquests regnes habita la blancor absoluta; taules, parets, màquines... hi triomfa una olor a desinfectant i s’avança escortat per pòsters de gent de dentadura perfecta. I als ordenadors hi ha la teva pròpia dentadura tridimensional mentre la camilla es comença a tombar i et posen una llum encegadora als ulls.

A na Marta no li disgustava allò, més ben dit li era igual. Sí, era una noia molt alterable, però més forta del que ella mateixa sabia o creia.

Va ser una revisió rutinària, sense més detalls: cap càries, bona oclusió, que mes podia desitjar?

I després a l’escola no van fer gaire més, mirar una pel·lícula que no era cap meravella ni prodigi.

Va sonar el timbre de final de classe, ja eren divendres, tarda lliure i dos dies encara per passar-s’ho bé, i aquella tarda amb la seva amiga. Una gran tarda seria la precedent.

Després de dinar a casa, Na Marta ja es disposava a sortir de casa, tranquil·la, contenta, però llavors sa mare li va dir:

  • -Marta, vine al menjador, tenim que parlar.


Els seus pares estaven tristos, amb una tristor que reflexa una forta decisió.


  • -Mira Marta, fa temps que hi hem estat pensant i..., bé, que creiem que seria millor per tu que; mira. No sé com dir-t’ho però creiem que lo més convenient serà que deixessis l’escola uns dies, fins l’nay que ve, anirem al centre de Nuraió al pis de la tieta i ens hi estirem fins que el psicòleg decideixi què fer.

    -Jo? Al psicòleg? – pregunta encara sense creure-s’ho na Marta.

    -El director ens ha parlat, no es res greu, però sempre es millor mirar, ja saps, és... rutinari.


A na Marta li van llagrimejar els ulls.


  • -No... No! –va cridar-.


Sa mare s’avança i l’agafà pel canell:


  • -Marta, ho fem per tu


Es va produir un silenci inquiet (per mi? Per mi? –pensava-). I va cridar:


  • -I quan us heu preocupat verdaderament per mi?


La llar de foc es va moure i va caure un tronquet encès al terra, ningú es va moure.


  • -Marta...

    -Sé que us faig fàstic, sé que hem mireu per obligació, que si no fos la vostra filla... ja m’hauríeu fet fora. No es veritat!


Na Marta havia alliberat tot el que la turmentava, estava encesa de la ràbia i de la culpa. Marxar: volia marxar.

Es va desfer del braç de la seva mare i va córrer. Els sues pares van córrer darrere d’ella però no la van aconseguir detenir; s’havia escapat. Els seus pares van cridar:

  • -Marta!!!


Una munió de gossos va cridar i les tórtores circumdants van emprendre el vol.

 

Va anar a casa de l’Esther, i hi va entrar. Es va trobar amb els pares de l’amiga i la van saludar cordialment:

  • -Bon dia, l’Esther ara ve.


L’Esther va baixar ràpidament i contenta, però qui hagués sabut mirar als seus ulls hauria vist una gran pena. Va fer un peto als pares i van marxar.


  • -On vols anar? –va preguntar l’Esther-.

    -No ho sé, lluny, que et sembla fins a l’ermita? –pensà na Marta.

    -Però si són 5 kilòmetres!

    -Va anem (va sentenciar amb un somriure) són solament les quatre.


Aquell hivern estava sent poc fred i el sol es ponia per allà les sis, però qualsevol hauria dit que aquell dia es va pondre més tard. Van anar a pas lleuger, Na Marta va intentar explicar-li el que li havia passat, però no s’atrevia, es volia divertir abans del que passes.

 

Els pares de na Marta, sabent on havia anat, van trucar als pares de l’Esther:

  • -Sí?

    -Que hi són l’Esther i la Marta?

    -Ah, hola, com esteu? No, han marxat fa poc. Perquè? Ha passat alguna cosa?

    -No, no, solament una petita discussió.

    -Bé, tots sabem com són aquestes edats, no cal que hi doneu importància.

    -Sí... Gracies, encantat de tornar a parlar.


Els pares de na Marta van continuar al saló:


  • -Com creus que estarà?

    -No ho sé, potser es veritat que...

    -Sempre l’hem cuidat, però, és que no ho entenc, com pot ser..


 

Elles ja havien arribat a l’ermita, situada dalt d’un  bon turó que dominava totes les terres del voltant. La ermita en qüestió estava deteriorada, li faltava el sostre però encara quedaven dues parets, rocs per terra i l’estructura dels absis. Es van assentar, Na marta volia trencar el silenci, ja començava sent hora de tornar, el cel es tornava cada minut més crepuscular. Lentament...

  • -Esther, no he sabut dir-t’ho, però, els meus pares em volen portar al psicòleg.

    -Per què? T’ha passat alguna cosa amb ells?

    -No, no es això, és que ben bé no ho sé. Estic sola...

    -(L’Esther es va dubtar per un moment): jo, jo... saps que... que sempre estaré amb tu.

    -Sí, (els seus ulls van brillar) però es que jo, perquè no puc ser jo mateixa, tots em miren com si tingues que canviar el que sóc o el que vull ser... Tots em miren com si sabessin millor que jo el que em passa. Jo ho sé! (Va començar a cridar i plorar).


L’Esther se li apropà i la començà a abraçar, també es posà a plorar:


  • -Marta, marta... vull estar sempre amb tu! Vull que siguis sempre la meva amiga. Però jo, però jo...

    -Que? –va pronunciar na Marta en un silenci-

    -Que jo, jo –va cridar- marxo, marxo per sempre i potser no et tornaré a veure, que marxo, que marxo –l’Esther va començar a plorar fortament i es va reclinar en una roca-.


Na Marta estava dreta i immòbil, estava en shock:


  • -Marta...


I la noia va caure al terra, es va fer mal al braç. L’Esther hi va anar i la va socórrer com va poder; la va mirar als ulls:


  • -Marta, t’ho volia dir ahir però no vaig ser capaç, no vaig poder, jo, jo... perdona’m.


Na Marta es va aixecar, patint una mica a causa del dolor, es va ficar a riure, histèrica:


  • -I ara que? I ara que? Què faré?

    -Marta, la distancia mai ens separarà, saps que sempre serem amigues

    -Sí, per això em deixes, no?

    -Marta no, no et vull deixar!


Na Marta es va ficar a caminar en direcció contraria a la ciutat, va anar caminant, davant seu s’estenien grans camps, nobles i al fons unes muntanyes, pures.


  • -Ara ja se on anar? No ho entens? Allà, en aquell lloc que solament puc trobar jo, estic cansada d’una vida imposada de tot això, vull ser jo, vull ser jo.


Va començar a córrer sense mirar enrere. L’Esther la va voler seguir, però tot es feia fosc, més fosc. Simplement tenia que tornar a casa.


  • -Marta... – la interpel·lada es va girar-, promet-me que facis el que facis no m’oblidaràs. Saps que sempre tindràs la meva amistat, torna siusplau...


Però va desaparèixer en la foscor i a l’Esther solament li va quedar l’opció de tornar a casa, hi va tornar plorant.

Al entrar a casa va veure els seus pares i els hi va explicar tot el que havia passar; van anar a parlar amb les pares de na Marta:

  • -Sí?

    -Som els pares de l’Esther, tenim que parlar!

    -Sí, sí, entreu


Al entrar els pares de la noia s’esperaven el pitjor:


  • -Que ha passat?

    -Ella, ella ha marxat i està sola i es de nit


La seva mare es va posar la mà a la boca:


  • -No pot ser...


Li van explicar tota la història i que es mudaven d’aquí a poc temps. Els pares de na Marta van dir:


  • -Potser si ho haguéssim sabut abans, li hauríem pogut dir nosaltres.

    -Sí –contestaren els pares de l’Esther- però volíem que ho parlessin elles.


 

Aquella mateixa nit van avisar la policia.

 

A casa de l’Esther van obrir la corresponent llum de hanukkah. Ella estava preocupada, no podia pensar en res més. A mitjanit, desperta, es posà a escoltar la cançó “Ode’eli”, va posar la mirada al cel i va dir: “Senyor, jo sé que tu sempre estàs amb mi, si us plau, saps que no la vull deixar, no deixis que se’n vagi, si us plau, sé que no soc digna, no la deixis Déu meu.

 

  • Fi del capítol dos – Fi del quart dia de hanukkah -


Capítol 3 Dolçes revelacions
Na Marta va mirar a l’horitzó i va veure com davant seu s’estenia la seva llibertat. Havien passat en essència unes hores, però per ella semblava un any. El sol començava a elevar-se i els refilons d’ocells podien ser sentits per tot el cel. Ella va mirar ben amunt, va mirar a l’estel i el va observar.

Aquella ultima nit l’havia passat entre preocupacions. Desprès d’abandonar a l’Esther, havia caminat, sense rumb fins arribar a una petita cova. Però en les estrelles no va trobar el consol que buscava, el consol que li digués que ho havia fet bé. Com si la llum la mirés i dubtés, sabent que resplendeix diferent pels altres però no per ella. Només trencar l’alba que ella ja s’havia llevat, en l’inici d’un nou dia veia la llum del sol que la confortava; i per que les estrelles, sols llunyans, no l’havien ajudat? L’univers pot ser molt gran, però tot l’amor està aquí a prop – pensava-.

Veia el “nou” món amb uns nous ulls, tot li semblava un somni i una il·lusió; el món de les idees era l’únic que restava intocable, així que va buscar en ell.

Era correcte el que havia fet? Quina era l’opció davant un món que la tancava? Què li tancava les fronteres, per què? Per què no podia viure com volia? I ser feliç i veure i viure i creure i mirar i estimar, humil, senzilla. Sense cap cosa que fer; llevar-se al matí, veure el sol, dormir, potser llegir i tranquil·lament. Per què entrar en un món d’obligacions? Quan l’home va deixar dominar-se tant la vida per arribar a no ser lliure? I no una llibertat de lleis, sinó de estar tranquil... I més encara: i si no hi ha treball, què? Es que una persona no pot viure i estimar i ja esta? Quin és el problema, el problema de una societat vomitadora de béns, arrogant, injusta i menyspreable? A partir de quin punt es va fer de les lleis el mal que volien destruir. La llei, en efecte es bona o dolenta, es neutra, es un camp fèrtil, que dona fruits segons qui hi sembra. I molts cops es sembrada per soberbia. Volia deslligar-se de tot allò! Va estar-hi tot el matí pensant i mirant al cel.

 

Mentrestant, a casa de l’Esther:

L’Esther pensava: no pot ser que s’acabi així. Desprès de tant, ho sento molt, però després de tot es el destí, a vegades els camins es separen però fins i tot així quan arriba el moment ningú n’està preparat. Després del Hanukkah marxarem, se que sempre serem amigues. La vull veure.

I l’Esther mirava la llum del canelobre, tan segur i fix com ho hauria estat en el temple de Salomó. Flama, diga’m que està bé, que la recuperaré, que la tornaré a veure...?!

 

Començava a lluir la tarda i tenia gana. Va mirar al camp i va veure flors i fruits silvestres i se’n va alimentar. Ben menjada va continuar més lluny, es preguntava on passaria la següent nit; no la volia tornar a passar sola, això ho sabia. Ella era una figura entre les ombres del bosc, curiosament les flors estaven en un estat de primavera molt precoç. Encara que aquell hivern havia i estava sent calorós, la seva trobada dels fruits va ser verdaderament admirable.

I ara pensava en què era la mort. El fi de qualsevol cosa? Però perquè llavors, la Bíblia que en una part diu: “no matis” a l’altra diu: “t’entrego aquest poble rebel, consagra’l a l’extermini. (Sabia tot això perquè no pocs cops havia sentit als avis de l’Esther estudiant el Talmud). El canvi però es necessari, el canvi seria considerat un tipus de mort? La mort del vell i l’adveniment del nou? O es referia a transformació? La transformació llavors, també era considerada una mort.

Però, de que serveix la mort? La part important no seria la vida, una viuda tal com voldria haver sigut viscuda? Ella, ella no volia tornar a estar trista. Buscava tranquil·litat, aquella tranquil·litat que havia trobat, però que sabia que no era correcta. Per aquell llavors ja s’havia decidit de tornar a casa, no sabia com ho faria. Sabia que no voldria tornar a caure; no permetria que la infelicitat es tornés a apoderar d’ella. Res la dominaria. La flama del seu cor s’havia encès, ara es sentia imparable, l’adrenalina del moment i el coneixement d’ahir estaven el ella. Es que els anys d’adolescent son tan pocs? No tenen potser més raons amagades?...

Per la ment de na Marta bullia tot un mon d’intencions i d’anhels. Li semblava que ara s’havia desfet de tot això, tota possibilitat és podia contemplar. No es sentia lligada a cap domini però sabia que la ment era com un cavall salvatge, és perillosa deixar-la sola, però per frenar-la es necessita molta força, tal era el seus estat.

La tarda va començar a estendre’s  i amb ella la incertesa de la nit. Sí, tornaria però no la lligarien, sabien del que era capaç, però no volia pas ser desobedient. No sabia on estava, però la ventura la va fer trobar un indicador que senyalava cap a Nuraió, sabia la direcció i sabia que estava a 15 kilòmetres.  S’hauria d’afanyar si volia arribar a l’hora.

Va començar a caminar, no es sentia cansada però anava veient com l’esforç que havia fet s’aplicava al seu cos, segon a segon, minut a minut, hora a hora. Des del matí la seva ment bullia i ja no s’atrevia a pensar. Va començar a bufar un vent gèlid i si el mati havia estat calorós aquella nit, vindria una tempestat. Qualsevol persona que hagués vist les noticies ho sabria, o la mateixa Marta hauria recordat que ja ho deien, però no tenia lloc en la ment per això. El vent va començar a estendre’s i la negra nit va arribar ràpida i seca. Sabia la direcció, les llums de la ciutat, encara com la presencia d’una espelma estava a l’horitzó, no es perdria. I a tot aquest cansament se li va sumar, el fred. No havia portat res més que una jaqueta de primavera i començava a no sentir-se les mans. Sabia que hi hauria una casa per ella que l’acolliria. Li tocava continuar i fer el cor fort. La seva determinació la va fer avançar. La llum de la ciutat es feia més present. Els fred la governava, cada com més... seguidament.... podria descansar, dormir.... moriria?,  no moriria!? No! Va deixar clars els seus pensaments i va continuar, va córrer per fer fora el fantasma de la incertesa . El seu viatge no acabaria pas per un hivern agressiu, no després de tot el que havia pensat. De que li serviria aquell canvi que havia fet si no fos justament això, per canviar i per veure. No! No! No! Continuaria.

Devien ser ja per els volts de les 10 de la nit, ella s’apropava a la ciutat. El bosc s’estenia com a últim obstacle, però ja no tenia forces. Quant de repent un floc blanc va començar a caure i va veure com sobre la seva pell sentia el tacte de la neu, sentia el seu cor bullir i la seva ment, com foc. Les seves mans ja no es sentien. La neu va créixer ràpid, sense pausa, fins que després d’una mitja hora li entorpia el pas i no li permetia veure les arrels que la feien caure. El fred començava a ser molt intents. No ho volia deixar allà tot, no, però desprès de tot; el que havia descobert li hauria servit per canviar la societat? Algú l’escoltaria? No tornarien a implantar sobre ella el jou de l’obediència.

Calia ser realistes i ella sabia que no ho aconseguiria, per tant, quin era el problema de morir allà. Solament li sabia greu per els seus pares i l’Esther, però sabia que això era culpa d’ells, ho era? Ja no va poder pensar, els seus peus no responien. Sentia com la neu li acariciava els braços i la cobria, lentament. Sentia que la seva ment ja no bullia, que a la fi trobaria descans. Però ella no volia acabar allà, va arrastrar-se una mica, no volia morir. Ho si? Tant dolenta era la mort? El son etern, ella volia somiar..... Va tancar els ulls, sentia com tot deixava de ser, com ja no notava fred, com ja podia descansar. En aquell moment va sentir una veu del seu cap: “Marta, Marta, segur que tot s’acaba aquí, on ha quedat tot? Ni tu mateixa no ets capaç de mantenir l’alegria, no deies que mai l’abandonaries? Llavors va notar un tacte aspre a la cara, que era? Va obrir els ulls que ara els tenia entelats i va veure, sí, durament a través de la llum de la lluna va veure un gos que la llepava. Exaltada per al situació i per el moment es va refer com va poder. Primer li va tindre por, però desprès va veure que era mansoi. Era el gos que aquell dia va veure, aquell matí, feia poc, sí, el recordava. El va beure al cercle de arbres, prop del turonet... per tant, estava tant a prop realment de casa seva?

I tot això que diré ara es difícil d’explicar: en aquell moment na Marta es va girar i va veure com aquella rosa que feia temps havia vist, aquella rosa seca, ara, semi enterrada de neu s’obria. S’obria i enviava llum en totes direccions, un cant lleu va omplir l’aire i na Marta no s’atrevia a moure’s. La flor s’obria lentament, tenia els pètals de color daurat, es va apropar, va sentir una calor que emanava d’ella en va agafar un pètal; li va cremar al tacte i al caure al terra va desfer la neu del seu voltant.

La rosa va brillar i els pètals es van fer més grans. Va fer una llumejada i es van tornar vermells. Senti una veu que li deia; .....M-a-r-t-a......, .....n-o e-t d-e-i-x........, .....e-t-s lliure......... Va sentir com un sant temor es va apoderar d’ella i emportada per una força estranya va sentir impulsos d’arrencar la rosa; ho va fer. Va notar un estrany sentiment, sabia on estava, sabia com tornar a casa.

 

Va trucar al timbre de casa; els seus pares la van obrir. Devien ser per els volts de la mainada. Al veure-la allí a la porta i en aquell estat la van fer entrar ràpidament, la van renyar, però abans de tot, li van demanar també perdó. Es van quedar mirant la rosa, els captivava.

 

A partir d’aquí ja no sé més, solament se que el dia que vaig anar a l’aeroport, passada la festa de Hanukkah, la vaig veure esperant per mi, aquell dia no vam parlar massa, i va ser l’últim cop que la vaig veure. “No et preocupis per mi”, em va dir. I sé en el meu cor que ella verdaderament està bé. Un temps després em va enviar tota això per escrit, el que ara t’he transmès i el que t’he ensenyat. Després, se que es va mudar al sud de França, a Calais i es va casar amb un bon noi. El destí m’ha evitat tornar-la a visitar, però se que la veure. Déu meu, se que no la deixaràs mai, que sempre has escoltat el meu clam, gracies. El teu sant nom em crema als llavis, però es lo més alt que puc pronunciar. Sé que no em deixaràs.

Jo també m’he casat, i tinc dos fills, en tota aquesta historia he pogut veure com realment l’amistat, la felicitat... simplement que viure es estimar. I ara se la resposta que ella buscava des de feia tan temps; morir es odiar. Sí, ho sé.

En moltes ocasions he anat a resar al Mur de les Lamentacions i sempre he notat en la meva ment unes paraules: “En el passat us vaig posar un senyal en el temple, ara he posat un senyal en el cor de la teva amiga”. Si la llum d’una espelma anima el cor de la nació, la llum d’una rosa anima el cor d’una jove.

Ara, jo ,Esther, deixo aquesta historia, confiant que tots en traurem lliçó. Se que aquest record mai hem deixarà. Sempre la porto en les meves oracions.

Per acabar volia dir-te que per Calais ha començat el rumor de que una dona té una rosa que no es marceix....!

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0123
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  7 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  15 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  20 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  27 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  3 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]