Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Julia Antich Climent
Escola Sant Andreu - Manyanet (Col·legi Jesús, Mar. Barcelona
Inici: El Navegant
Silenci Cridaner
Inici:  El Navegant

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Capítol 1 Part 1: El Crit
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que soc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Demano disculpes, per anticipat, no fos cas que tornés a atorgar-me el privilegi de presentar-me com a protagonista d’aquesta història. Per sort o per desgràcia, no soc Luc Fantin en la seva totalitat, només en conformo una petita part. Desconec allò que un sent quan perd la virginitat, tot i ser un etern esclau del desig de perdre-la. Si algú em parla d’un petó, potser no arribo a comprendre el missatge, però podria, en canvi, fer un discurs, de tot menys breu, sobre l’instant previ. A l’esclavitud mencionada, cal afegir-hi la dependència. Per molt que a vegades jugui amb l’ús de la primera persona, no soc res més que una mena d’ombra que depèn de la llum. Al llarg del dia sento com aquesta m’estira i m’arronsa i el meu joc no és cap altre que perseguir en Luc.

En Luc no ha sigut mai una persona de tocar de peus a terra. Pocs cops m’ha deixat dormir i descansar tranquil; sempre ha tingut somnis molt descabellats. Durant algunes nits d’estiu estrellades, a la vora de la mar, ell i jo havíem arribat a voler ser astronautes. Entre somnis i desitjos ens vam anar coneixent, a poc a poc. La nostra estreta relació no va començar a consolidar-se, però, fins la tardor de 1966. Aquell cop no estàvem lluny de casa; en una petita habitació dos carrers més amunt de  Le Castillet, un disc va arribar per accident a les nostres mans i la veu de Frank Sinatra va ser  l’única responsable de tot el que va arribar després. 

“Artista és una paraula que demana silenci i crida a la vegada. Ara ja és tard i si torno a posar l’agulla damunt del disc, la dona que viu al pis de baix potser tornarà a pujar a recordar-nos a mi i als pares quin és el material que compon cadascuna de les parets d’aquest edifici rònec i em dirà que no li fa falta apropar l’orella a la paret per saber que estic despert, que treballa tot el dia en un bar i que, quan arriba a casa, vol descansar. Crec que el seu nom és Mia i és, últimament, la font de totes les disputes amb la mare. Disputes que, avui, no m’enfaden massa; les últimes paraules de l’Adélaïde ronden pel meu cap i seguiran fent-ho si la mare puja a escridassar-me.

Strangers In The Night. Tinc la necessitat de tornar a repassar la cançó pensant en mi i en l’Adélaïde però són les onze i la Mia segur que té son. Podria fer les multiplicacions que el Professor Garson ens ha manat fer a casa però, podria passar, també, que el Professor Garson es posés malalt demà. El meu subconscient sempre s’aferra a aquest tipus de suposicions per tal de poder dur a terme tot allò que no hauria de dur a terme sense sentir cap tipus de remordiment. Vaig a posar el disc. Ho sento, Mia.

Com m’agradaria saber de música i cantar una cançó només per a ella i explicar-li que sé que soc petit, però que em vull casar. M’alço damunt el llit i imagino que soc Frank Sinatra i tot i que l’únic públic que tinc són els indis i  cowboys  de Fuerte Comansi que encara no he recollit, alguna cosa aquí dins em diu que hauria de cantar allò que escric. I no només per l’Adélaïde. Mentre ho penso, sembla que els indis es moguin al ritme de les últimes notes de la cançó, interrompuda per un brusc toc-toc a la porta de casa. És la Mia i l’habitació no està recollida. Que no entri la mare! 

Ai, Adélaïde...”

Aquell dia va marcar un abans i un després per a en Luc i per a mi. Hi ha moltes persones que caminen sense saber on van però, amb tan sols vuit anys, ell ja tenia clar que havia de viure envoltat de la música i dels seus quaderns. En els seus somnis apareixia una noieta i vaig arribar estimar-la, sense haver-la tocat ni escoltat mai. Però ni el Professor Garson es va posar malalt aquell dia, ni ells dos es van casar. Ella va marxar molt abans que en Luc pogués ensenyar-li alguna de les seves cançons. Tot i això, va ser l’època més bonica que recordo. En Luc i jo anàvem, encara, de la mà. 

El desig i la persona viuen més connectats del que sembla. Veureu que ell s’oblidarà de mi molt sovint, però a diferència de l’Adélaïde, jo no marxaré mai. No puc fer-ho, desitjo en silenci.

“Si la Mia no s’endarrereix amb el pagament d’aquest mes i aconsegueixo servir totes les copes sense trencar-ne cap, dijous podré comprar la guitarra. Em fa gràcia pensar que va ser ella qui, fa uns anys, odiava els meus discs, però que serà ella qui em donarà els diners per comprar, per fi, una guitarra elèctrica. Tinc moltes ganes de no haver de dependre mai més de l’Aaron i crec que dijous ell estarà més content que un gínjol ja que el seu amic tocapilotes deixarà d’apoderar-se de la seva apreciada guitarra. 

Està sonant  Bohemian Rhapsody, és una cançó nova que té una lletra tan abstracta que si em poso a pensar podria arribar a demostrar que una de les seves possibles interpretacions és que parla d’en Mateu i de la seva curiosa manera d’encendre els fogons. Recordo que el primer dia aquí, em va dir que a la cuina res de música i mira’l tu com balla ara... L’altre dia em va confessar que li va bé tenir algun acompanyant a la barra, sobretot durant aquests dies d’hivern, que bufa vent fort i ningú no surt de casa. 

El bar ara és buit. Suposo que la Mia ens dirà de plegar aviat.”

Hi ha coses que en Luc ha fet que no arribaré a entendre mai. Se m’escapa la part racional. No l’entenc. El punt de la qüestió és que jo anava a mort i ni tenia ni volia pla B. Però la seva part terrenal i objectiva va haver de buscar-ne algun i ni un any després d’haver format una banda, va decidir començar estudiar comptabilitat. Comptabilitat.

Crec que soc un consentit i malcriat; en Luc m’ha donat massa dosis d’esperança, massa hores aprenent a estimar el silenci i el crit com per acabar sent comptable. Em vaig sentir ignorat i tenia la sensació que en Luc s’estava fent gran i, tot i que tenia cada cop la Lluna a una alçada més propera, ja no tenia temps per mirar-la. I tampoc em parlava d’ella i per consegüent, no sabia on era, però jo seguia demanant-li no desaparèixer, que no em fes ombra encara, que necessitava acompanyar en Luc, encara que fos a la penombra.

Almenys, ell mai no va deixar d’escoltar música.  Space Odditty. L’entrada progressiva d’aquella guitarra el va fer recordar i el desig de ser música el va apoderar per un moment. Quan algú m’enfada puc arribar a ser molt esquerp, però en aquell instant tornava a tenir en Luc al meu costat, i no podia deixar escapar l’oportunitat, no fos cas que sigués l’última vegada que ens trobéssim. 

Bowie tenia la capacitat d’explicar què era la solitud sense necessitat d’esmentar-la. Jo m’havia sentit molt sol; durant deu anys en Luc s’havia dedicat a plantejar-me els millors dels escenaris, havia somiat amb ninos de Fuerte Comansi que cobraven vida i ballaven al ritme de les nostres cançons. Un exèrcit de persones que feien tangibles les històries dels seus quaderns. M’havia fet sentir el desig de ser comprès. La humanitat té la necessitat de ser escoltada, no som egoistes, però ens aterra pensar que algú altre viurà per nosaltres allò que deixem passar. 

Quan el sol cau, comença a aparèixer la delicada complexitat del pensament, la nit ens fa endinsar-nos en la nostra pròpia foscor. Allà va ser on em vaig retrobar amb en Luc i puc garantir que veure’m aïllat, amb més d’una il·lusió morta i moltes d’altres en perill d’extinció, el va trastocar. Ens ensenyen a creure allò de “Qui vol, pot” però, en realitat tots acabem caient en el parany de créixer. Antoine de Saint-Exupéry creia que la gent gran no tenia núvol. Jo discrepo. Ni tots els nens són nens ni tots els grans són grans. Els no-nens amaguen el núvol, però aquest sempre hi és. I en ocasions, se’ns creuen els cables i provoquem petites descàrregues elèctriques que originen llamps i és llavors quan, a dins, plou fort. 

-L’objectiu que us vull fer entendre és clar i concís. – El senyor Sardà explicava de la manera més avorrida que us podeu imaginar – Necessiteu la informació necessària per efectuar una correcta decisió. Estan d’acord amb mi si els dic que els nombres són els protagonistes de les bones decisions? Fantin?

En aquell moment em vaig sentir malament. Era culpa meva que tingués el cap a un altra banda. La nit anterior el vaig entretenir amb preguntes massa dures, que no tenien res a veure amb la classe de Dret Mercantil.

-Perdona, podria repetir la pregunta?

La Jane va riure. Segurament devia suposar que en Luc estava pensant en ella i en el que va passar dues nits abans. Que ingènua. Mai em va agradar la Jane, sempre creia que tota la vida d’en Luc girava envers d’ella. A més, mai no vam escriure-li cap cançó. El que ella no sabia és que en Luc marxaria a Anglaterra en breu per treballar de cambrer en una empresa de restaurants i que al ritme de la cançó del moment,  Don’t Go Breaking My Heart, li esmicolaria tot el món que ella havia imaginat al costat del nostre protagonista.

-Però, on ets Luc?

Senyor Sardà,  mea culpa, en Luc està amb mi, als núvols.

Em pot anomenar Nuvolet, la meva especialitat és fer volar el seu alumne a un lloc molt millor que les seves classe de Dret de no sé què. Bé, a hores d’ara crec que només soc els seus somnis frustrats, però un dia vaig ser el seu núvol i la seva esperança. M’agrada pensar que encara ho soc. Espero que algun dia en Luc i jo tornem a agafar-nos de la mà, abans però, ens haurem de tornar a trobar.
Capítol 2 Part 7: El bigoti d'Edgar Allan Poe i la pluja a Anglaterra
En Luc apropa la seva mà a la manilla de la porta per comprovar si el cotxe ha quedat ben tancat i s’adona que la Keira s’ha deixat la finestra lateral sense pujar. Sempre que la porta a dormir a casa de sa mare treu el cap per la finestreta i els cabells li volen. Pel retrovisor, en Luc, veu la seva mirada perduda, però mai veu allò que ella observa. Jo, en canvi, des de aquí a dalt, ho tinc més fàcil i, tot i que no puc afirmar amb seguretat que plora, els llums davanters dels cotxes que circulen pel carril contrari donen un color peculiar a les seves pupil·les, un to blanquinós una mica sospitós; semblen humides. No porta gaire bé la separació dels seus pares i en Luc encara no n’és del tot conscient.



Dona voltes a la manovella i mentre els engranatges, que necessiten una passada d’oli urgent, fan sorolls un xic estridents, la finestreta comença a pujar i la llum dels fanals el fa veure’s reflectit al vidre. Acte seguit, una veueta dins seu diu “Afaita’t, Luc”. Els seus cabells negres deixen de ser bonics quan no se’ls pentina i els ulls blaus no es veuen blaus a aquestes hores de la nit.  Fa molt de temps que no es para a mirar-se. Em sorprèn que ho estigui fent ara, de fet. Em recorda a quan érem presumits i ens pintàvem els ulls per impressionar als quatre gats que venien a veure’ns tocar.

Dispenseu-me, he estat massa optimista. Té la cara amorrada al vidre però tan sols està buscant les claus de casa; se les ha deixat dins. La Keira és un àngel i si no hagués estat pel seu descuit, en Luc hagués hagut de pujar tot el turó per arribar al portal i adonar-se, allà, que no portava claus. De ben segur que li haurien entrat ganes d’escridassar als veïns de dalt simplement per fastiguejar-los i alliberar tensions. La cosa és que en Luc adoptava, de tant en tant, el paper de la Mia, amb la diferència que les primes parets ja no eren el problema, sinó la potència dels altaveus dels adolescents del segon pis i el seu pèssim gust per la música.

La casa ara és buida. Quan la Keira dorm fora aprofita per ser arrogant amb els de dalt, segueix aquest horari per no amoïnar la Keira, que ho passa malament quan el seu pare es posa irritant. No és un amargat, ho fa simplement per diversió. A part, és plenament conscient del seu aspecte i sap que pot arribar a semblar un vagabund un pèl boig i això li encanta. Gaudeix amb les cares d’acollonits dels universitaris i és l’única cosa que l’entreté des que la Charlotte va marxar. Ella va decidir, ja fa dos anys, agafar maletes i marxar lluny; va fer-nos massa mal tot plegat i a en Luc no li va quedar cap altre remei que capficar-se en la seva feina, números i més números. Però quan aquests li generaven mal de caps, pujava al pis de dalt per desfogar-se.

En Luc va prometre a les seves dues donetes que mai ompliria els seus moments de soledat al bar, però mentre recollia les claus del seient davanter esquerra va sentir el so d’una guitarra provinent del local. Vaig aprofitar l’aire bohemi de la situació i vaig deixar anar unes quantes gotetes. No he tingut mai interès en perjudicar a en Luc, però el trobo massa a faltar i només quan és al bar em recorda. Vaig deixar anar més aigua i ell va buscar refugi.

Un noi, baixet, amb una cinta vermella al cap, apunyalava la guitarra de mala manera intentant imitar un tema de The Offspring. En Luc va estar a punt d’esverar-se però quan un altre xicot va aparèixer de darrere la barra demanant la guitarra i exigint que era el seu torn, va pensar en l’Aaron. Sabia molt bé el que passava quan en el seu cap predominava la nostàlgia; era quan ell i jo ens retrobàvem i, per desfer-se de mi, demanava sempre la mateixa copa diverses vegades. No em vol pas; no dec caure bé als comptables.

Ho havia promès. Va agafar l’abric i es va allunyar del local i del pàrquing. Va pujar el turó i en arribar a casa va seguir la seva veueta. Va entrar al lavabo i al mirar-se al mirall va decidir-se en desfer-se de la barba. No volia fer por a la seva filla. Va retallar-se-la i abans de prosseguir amb el bigoti, va fer gestos estranys amb la boca, ximpleries. 

Potser van ser els seus cabells despentinats, potser va ser el seu bigoti, o la llum de nostàlgia que omplia els seus ulls aquella nit, però la imatge d’Edgar Allan Poe no s’allunyava gaire de l’home reflectit en el mirall. Aprofitant la seva solitud, va decidir buscar per casa un llibre del poeta; recordava tenir-ne algun. 

Va dirigir-se cap a la biblioteca de la sala d’estar. La prestatgeria grossa tenia massa llibres. A dalt de tot, li va semblar veure aquell que buscava i mentre feia pinces amb les puntetes dels dits de la mà dreta, un quadern va caure a terra, i ell i uns llibres més, darrere.

Panxa enlaire, mirant el sostre de la sala, amb el quadern damunt la panxa i uns quants llibres més a terra, va observar que hi havia degotalls. Vaig aprofitar per llançar unes quantes gotetes d’aigua, que van acariciar les seves galtes suaument. Es va incorporar i va optar per obrir el quadern d’un noi que, sense bigoti, era més proper a Allan Poe que ell mateix, un noi perdut entre tants escrits i números. Es va quedar a Perpinyà, potser. Un noi que, com jo, necessitava ser escoltat.

Capítol 3 PART FINAL: El silenci final i maniobres per fer-lo cridar
De tant en tant, se sentia abatut i la tristesa, sempre de la mà, el treia a passejar una estona pels indrets on encara hi quedava una mica de seny. En algun racó inhòspit, potser entre les arrugues de l’entrecella, descansava jo. Un somni frustrat, rebregat i amagat a la força entre els solcs d’una muntanya que mai ningú no va voler pujar, una muntanya que albergava dins seu una gama de diferents tonalitats d’un color magma. Un foc molest que transformava la meva blancor en un color cendra immund i em cremava a mi, i el cremava a ell, que era del tot conscient de què no haver-me escoltat el convertia en el principal culpable de tal desastre natural.

Era llavors, quan el silenci inundava aquella estranya habitació, tan diferent i tan lluny de Perpinyà, que agafava l’aparell que els seus nets li havien regalat i, amb una mica de mala gana i punteria, aconseguia col·locar la punta dels auriculars a un forat massa petit pels seus tremolors de mà. Va posar la nostra cançó i abans d’apropar-se l’aparell a la orella, jo ja notava com l’espai entre cadascuna de les marques del seu front es feia menys autoritari i tornava a ser núvol. Els auriculars encara estaven estirats damunt el llit i la música ressonava fluixet, com un xiuxiueig, com jo. Soroll de fons.

Soroll de fons i vull cridar. Tio, tens noranta-dos anys i caduqueges. I no has fet res. Res. Tenies tota una vida per omplir i ens la vam imaginar magnífica, però vas decidir escoltar aquelles històries com si fossin soroll de fons, un soroll que ara no ens deixa ni dormir. No sé si ets conscient, que algun dia dormiràs profundament i ara no podem fer res. Hem arribat tard. La nostra vida ha sigut com anar a un concert on U2 toca de teloner. El principi prometia, i ara...ara és ara. 

Em sap greu no deixar-te dormir. La vida que et mereixies no l’has viscuda. Jo sé qui ets, Luc. Per sort o per desgràcia, sempre presencio el que passa entre les teves dues celles canoses. Són brutalitats. Però no les escrius i jo no hi puc fer res, imbècil. 

Escolta’m. Però una cosa. Què fas? T’estàs dormint, xaval? Però si se’t cau la bava. Tens pèls llargs al nas com el teu pare. No puc, no et suporto. Sí, vinga va, arrossega el cap pel coixí i mira cap a l’altra paret. Escolta’m, t’estava parlant. A sobre, estàs sord. I atrofiat. A més, per completar la penosa escena, has deixat els auriculars engegats, per fer-me enveja i saps que no puc fer res més que acoblar-me a la música. Detestable esclavitud la meva.

Dancing in the Dark.   A vegades sense moure’m de la cadira de l’oficina, acabo arribant a la merda. Hi ha com una mena de porta màgica o camí alternatiu i cada matí em juro a mi mateix no agafar-lo, però quan el Sr. Director arriba a la feina, una hora més tard que tothom, la meva cara és un poema que expressa molt més qualsevol de les cançons de Joaquín Sabina. I aquí estic, omplint hores extra que no seran pagades pel Sr. Director, que ha baixat al pis de sota a prendre un cafè. Un cafè una mica llarg, pel meu gust.

Aprofito per posar Bruce Springsteen a tota pastilla. I aquí estic, castigat per un director poca-vergonya. I actuant com un nen poca-vergonya. D’aquí a no res pujarà a fer-me aturar la música, com feia ella.”

La cançó s’ha acabat. O has sigut tu, que has tossit fort. Beu aigua, Luc, no sigui cas que marxis i tu i jo estiguéssim encara enfadats, em va dir, cridant i callant a la vegada, aquella nit, el Nuvolet. Sempre ha escrit ell.

Llavors, mentre el suau xiuxiueig de les cançons provinents de l’auricular em marcaven el ritme de la història a escriure, agafat de la mà del meu protagonista, vaig obrir el meu quadern. 

Necessito sentir-me protagonista de la teva vida. M’ho deus. Jo t’acompanyo, em va dir.

"Tots tenim núvol. Tots som núvol, crec. Sé que pocs capítols han tingut música. Però em queda poc temps i si no us importa vull cantar. A la sala principal de Vall d’Hebron han col·locat un piano. Avui he cantat i us puc assegurar que, aquí, tots som soldats Fuerte Comansi, amb unes quantes històries inacabades. I és que a la vida, tant si vius tres dies com si vius 92 anys, és poc temps... massa coses a fer, i massa temps a perdre. 

Nuvolet, gràcies per empipar-me  i no marxar mai. Me’n vaig a un cel més alt, o això diuen les infermeres en aquesta planta plena de iaios. Sento no haver-te donat l’exèrcit que esperaves, però tinc un exèrcit de cançons i una història que tu narres.

Nuvolet, m’anomenaran un dia...”.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]