Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3%
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Bitllet d’anada i tornada
MARTA
Inici:  Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Capítol 1 MARTA
Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P. Mare: Júlia M. Pare: Pere P.

Companya d’habitació : Cristina

               

 T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

               

 ...

               

 T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

              

M: Sí.

               

T: Me’l vols repetir, per favor?

              

M: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

               

           T: I saps quant peses aquesta setmana?

           

M: No, aquesta setmana no he pogut pesar-me, ja que he estat molt ocupada.

 

T: D'acord. Llavors hauràs de pujar-te a la bàscula.





Marta va muntar a la bàscula i quan Robert i ella van veure el resultat,36, Robert va dir:





T: No pots ser Marta, has baixat 5 quilos en una setmana. Ho sent molt, però t'haurem d'ingressar com ja et vaig advertir.





M: Noooo!!! Per favor donem una altra oportunitat, et promet que em pesaré i dintre de dues setmanes hauré recuperat pes.





T: Marta t’he donat moltes oportunitats i tu has fet el que t'ha vingut en gana. No et mereixes l'oportunitat que em demanes.





M: Per favor Robert, aquesta vega és de veres que ho faré, és l'última vegada que et demane una oportunitat.





T: D'acord Marta, però que sàpigues que si no compleixes amb el que m'has promés t'haurem d'ingressar immediatament.





M: Moltes gràcies Robert, no et fallaré.





Es van acomiadar i Marta va anar cap a casa, ja que ja era l'hora de sopar. Els seus pares estaven impacients de què arribés Marta, per poder preguntar-li que tal li havia anat la cita amb el seu terapeuta. I així va ser, tant sols sentir com Marta introduïa les claus al pany, els seus pares es van alçar d'un bot del sofà per rebre a la seua filla.





M: Hola pares, ja estic ací.





J: Com t’ha anat la cita amb el terapeuta?





M: Bé...





P: Per què ho dius d'eixa manera?





M: Perquè ha anat malament, com sempre, he baixat 5 quilos no sé què fer. Jo de veres que ho intente, però sempre caic en la temptació de ficar-me els dits després de menjar qualsevol cosa.





J: I que t'ha dit Robert? Està clar que cal ficar fi a aquesta situació abans que no tinga remei.





P: Quan t'ingressen?





M: Per favor podeu no angoixar-me. Doncs Robert m'ha donat una última oportunitat. Si dintre de dues setmanes recupere pes, no seré ingressada, però sinó puge de pes m'ingressaran immediatament.





P: Però que se li ha pogut passar pel cap a aquest home, t'han d'ingressar immediatament.





M: Però pare, de veres que ho vaig a fer.





J: la de vegades que ens has dit el mateix al teu pare i a mi.....





P: Demà anirem a parlar amb el terapeuta perquè demà mateixa t'ingressen.





M: Vaja merda de pares que tinc. Anem a sopar que estic esgotada i vull gitar-me al llit com més aviat millor.





Van acabar de sopar i efectivament Marta va anar directa cap a la seua habitació. Els seus pares quasi que no van poder dormir, estaven molt preocupats per la seua filla i no sabien com fer-li entendre que ingressar-la era la millor solució.





L'endemà, es van despertar els tres i van desdejunar tots junts. Sobre les deu i mitja van eixir de casa cap a la consulta del terapeuta de Marta. Una vegada allí van entrar dintre de la consulta i van arribar a un acord els quatre. Marta anava a ser ingressada eixe mateix dia, anava a estar entre setmana a l'hospital mentre que els caps de setmana podia eixir a les vesprades i podria rebre visites dels amics 2 vegades la setmana.





Una vegada, tot parlat, Marta va ser ingressada a l'habitació 308. Quan va entrar va veure una xiqueta aproximadament de la mateixa edat que ella, pel castany i tenia els ulls de color verd.





M: Hola.





C: Hola, eres nova ací? Com et dius? Jo hem dic Cristina.





M: Em dic Marta. Sí, acabe de ser ingressada ara mateixa. Fa molt de temps que ets ací?





C: Per desgràcia si, és un martiri estar ací. I pensar que podria estar amb els meus amics per ahí prenent alguna cosa...... Fa molt de temps que no estic amb ells.





M: Si no et sap greu, et puc preguntar per què estàs ingressada?





C: I tant, tranquil·la. Em van detectar càncer de renyó. Però pareix que estic reaccionant bé al tractament, alguna vegada he tingut alguna recaiguda però res greu.





M: Ho sent. Abans m'has dit que fa molt de temps que no veus als teus amics, a tu no et van donar el dret a tindre dos dies de vistes perquè puguen vindre a veure’t els teus amics?





C: A tu també? Això ens ho diuen a tots, com per exemple que ens deixaran les vesprades dels caps de setmana per a sortir o que els dimecres ens portaran al cine.... No saps com són ací dintre, durant el temps que he estat jo ací ha passat de tot. Xiquets que de sobte ja no saps res més d'ells, mentides.....





Tal com Cristina li estava contant les coses que havien estat ocorrent a l'hospital, van entrar dos metges i es van emportar a Cristina sense dir res. Marta es va quedar pàl·lida, no sabia el que estava passant i tal com Cristina sortia per la porta li va dir 368. Marta no va poder parar de pensar amb aquest nombre.



 
Capítol 2 L'hospital
Subjecte: Marta P. Mare: Júlia M. Pare: Pere P.  Doctor: Antoni.  Infermera: Carla.

I així va ser, durant tota la nit Marta no va poder de pensar en el numero que lo va dir Cristina.

Al matí següent Marta va rebre la visita del doctor.

 

Doctor: Bon dia Marta, em dic Antoni i serè el metge que et controlarà.

Marta: Bon dia.

Doctor: Com ja saps el teu pes actual no es el convenient per a la teua edat, i com ens han comentat els teus pares, quasi sempre que menges alguna cosa, ja siga al dinar o sopar et fiques els dits per a vomitar-lo. Em pots explicar perquè fas això?

Marta: En veritat no se per què ho faig però es com si el meu estómac no accepte lo que  menjo i fa que estigui repugnant el que menjo, però no es sempre ja que hi ha algunes coses que si puc menjar-les i no vomitar-les.

Doctor: Perfecte, gracies, es lo que me havien comentat. Doncs aquesta tarda et farem una ressonància per a poder veure si trobem algo o alguna incidència. I Ara en un moment vindrà una infermera per a traure’t  sang i a més també te ficarà una via amb sèrum per a veure com reacciona el teu cos.

Marta: Vale...

Pere : Moltes gracies doctor.

Júlia: Si sí, moltes gracies doctor.

Doctor: Adéu.

 

Júlia i Pere se li queden mirant a Marta en una cara molt enfadada.

 

Júlia: Perquè no li has dit al doctor tota la veritat?

Pere: Marta tindries que haver-li dit al doctor tot i explica-li-ho en detalls.

Marta: Ai, deixeu-me. No li he donat importància.

Pere: Home, jo crec que dir-li que el teu cos actua per si soles quan menges això i et fiques els dits es prou important. No creu?

Marta: No se pare, dona igual.

Júlia: No dona igual Marta es molt important i ens preocupem per tu. Ara a la tarda li ho comentes, d`acord?

Marta: Si mare lo que tu digues.

Marta no li donava molta importància ja que encara tenia al pensament el numero que li va dir Cristina, 368.

Pere: Marta jo me ne de anar  que he de treballar. Durant el matí ta mare es quedarà amb tu fins l´hora de dinar que vindre jo, d’acord?

Marta: Si pare.

Pere: Bé me'n vaig.

Júlia: Adéu Pere.

Va passar un quart d´hora fins que va vindre la infermera.

Infermera: Bon dia, puc passar?

Júlia: Si endavant.

Marta: Hola.

Infermera: Hola, em dic Carla i soc la infermera, vinc a traure’t sang i ficar-te el sèrum.

Júlia: Mol bé.

Infermera: Tens por a les agulles Marta ?

Marta: No mai he tingut sempre me ha sigut indiferent.

Infermera: Doncs perfecte, llavors donam el braç i relaxat.

La infermera trau la agulla i li la clava a Marta, però de repent aquesta reacciona ràpidament.

Marta: Au!!!

Infermera: Ai, perdona que te fet mal?

Júlia: Estàs be filla?

Marta: No, no mas fet mal estic be l’únic que he notat com entrava la agulla i traïa sang, es una sensació rara.

Infermera: Però estàs be no?

Marta: Si.

Infermera: Doncs ara donam el altre braç que te ficaré el sèrum i tindràs que portar-lo enganxat en aquest aparat durant tots els dies. Llavors allà on vagis el portaràs al teu costat. A més amb aquest sèrum no farà falta que menges res, ja que te aportarà els nutrients necessaris, però com be ha dit el doctor hem de veure com reacciona el teu cos. Bé, jo marxo si necessites alguna cosa o hi ha algun problema apreneu el boto que hi ha al costat de la porta  i arribaré lo més ràpid que pugi.

Marta : D’acord gràcies.

Júlia: Adéu moltes gràcies.

Infermera: Adéu ja sabeu, això si Marta procura no menejar-te molt.   

 

Una vegada la infermera va marxar Júlia va mirar amb pena a sa filla.

 

Júlia: Marta jo  vaig un moment baix a buscar algo de menjar. Torno en cinc minuts, per favor no faigues ninguna tonteria i si te passa algo ja saps lo que has de fer.

Marta: Tranquil·la mama.

Llavors una vegada sa mare va marxar Marta estava decidida a buscar aquell numero,368.

 
Capítol 3 El 368
Subjecte: Marta P. Mare: Júlia M. Pare: Pere P. Doctor: Antoni. Infermera: Carla. Companya d’habitació: Cristina

Marta va començar a buscar per l’hospital on podia estar el 368. Va preguntar a moltes infermeres però cap d’elles sabia res d’aquest nombre. La mare de Marta va tornar a l’habitació i al veure que no estava va polsar ràpidament al botó del costat de la porta. Menys d’un minut després va aparèixer Carla.

Carla: Què passa? No està assimilant bé el sèrum??

Júlia: No, no. La meua filla que ha abandonat l’habitació i no sé on està.

Carla: Tranquil·la, no pot estar molt lluny i no pot eixir cap pacient de l’hospital sense la nostra aprovació. Vaig a veure si la trobo i informaré a la resta d’infermeres a veure si l’han vista.

Carla va abandonar l’habitació, va informar a la resta d’infermeres i es va posar a buscar-la. Algunes infermeres li va dir que l’havien vist, estava buscant alguna cosa sobre un número que cap d’elles va aconseguir recordar. Carla va trobar Marta en la quarta planta i la va acompanyar a la seua habitació.

Júlia: On havies anat? No t’havia dit que t’esperares aquí un moment que anava a comprar-me alguna cosa per a dinar.

Marta: Estar aquí es molt avorrit, no es pot fer res.

Júlia: Marta paciència, no portes ni tres dies que estàs aquí i ja te estàs queixant? Ara trucaré al teu pare i li diré que et compri algun passatemps al sortir del treball.

Marta: Gracies mare.

Marta es va tranquil·litzar i poc temps després va passar el doctor a veure com estava.

Antoni: Bon dia. Com estàs Marta? Ja t’has acabat la primera bossa de sèrum? Molt bé, t’has pres un poc menys de la mitat, no és molt però si més del que jo m’esperava.

Mentre estava parlant el doctor va arribar Pere.

Pere: Bona … Perdó doctor no l’havia vist, perdó per interrompre’l, continuï, com si jo no estiguera.

Antoni: No, no tranquil, ja havia acabat de parlar amb ella. A la nit tornaré a passar i espero que ja te l’hagen tingut que canviar.

El doctor va abandonar l’habitació.

Pere: Que us ha dit?

Marta: Que tot està perfecte i que prompte abandonaren l’hospital.

Júlia: No enganyes al teu pare. Que està content que el sèrum no li sente malament. També ha dit que no esta prenent suficient per al que necessitaria el seu cos però més de el que s’esperava. I no ha dit res d’abandonar l’hospital.

Pere: Això ja em pareix més normal. No em m’enganyes més Marta.

Júlia: Jo me’n vaig que he de passar per casa a canviar-me i sinó no arribaré a hora al treball.

Pere: Vale, tranquil·la ja em quedo jo amb Marta.

Marta: Adeu mare.

Júlia abandona l’habitació i l’hospital.

Marta: Pare m’has portat els passatemps?

Pere: Si, però primer no vols descansar un poc? Jo estic rebentat del treball, deixa`m descansar un poc i després els fem junts.

Marta: Descansar? Porto tot el dia descansant aquí al llit.

Pere: Has estat tot el matí al llit? La teua mare no m’ha dit això.

Marta: Vale, he anat a vore com era l’hospital perquè m’avorria molt?

Pere: A vore l’hospital? Però si són tots iguals. No buscaves res, la teua mare també m’ha dit que has preguntat a les infermeres sobre un número. Què és aquest número?

Marta: No res pare. Coses meues.

Pere: Però, per què no m’ho vols contar?

Marta: No és res important.

Pere: I si no és important, per què no m’ho vols contar?

Marta: Perquè jo tampoc sé la resposta. Quan buscava per l’hospital estava buscant la resposta.

Pere: Quin enigma.

Pere va descansar fins les sis de la vesprada i després es van posar a fer els passatemps. Van estar amb els passatemps fins que va arribar la mare.

Júlia: Hola Marta, hola Pere.

Marta i Pere: Hola.

Júlia: Vols que anem a sopar al bar de davant de l’hospital i així et desenvoires un poc.

Marta: I jo que?

Júlia: Tu et quedes aquí que no pots sortir.

Pere: Jo crec que es millor que si vols anem a buscar alguna cosa per a sopar al bar però que sopem amb ella. Ha de venir el doctor i vull escoltar el que ens voldrà dir.

Marta: Disculpeu els dos, però podeu cridar a la infermera, no em queda sèrum.

Júlia: Clar que sí.

Júlia es va alçar i va polsar el botó del costat de la porta. Carla va tardar un poc més de l’habitual però es va excusant amb el treball de repartir els sopars.

Carla: Què passa? Heu tornat a perdre a la filla?

Marta: Estic aquí, us estic escoltant.

Carla: Perdó, no t’havia vist i com al migdia…

Júlia: pots portar una altra bossa de sèrum que aquesta ja està buida.

Carla: Per suposat.

Carla surt de l’habitació i abans de que torne entra Antoni.

Antoni: Bona vesprada.

Marta, Pere, Júlia: Bona vesprada.

Antoni: On està la bossa del sèrum no l’està assimilant bé? Era tingut que ser informat d’això. Aquestes infermeres em porten boig.

Júlia: Tranquil doctor, no passa res. S’ha acabat la bossa de sèrum i la infermera ha anat a buscar una altra.

Entra Carla amb la bossa de sèrum.

Carla: Perdó per l’espera però a aquestes hores puntuals les infermeres anem botges per l’hospital. Doctor, està ací.

Antoni: Carla quantes vegades he de dir-te que fins que no tingues la nova bossa de sèrum no lleves l’altra. Poden entrar tots els microbis i les malalties. Aquests pacients amb tantes poques defenses això pot ser fatal.

Carla: Perdó doctor.

Carla fica la nova bossa del sèrum i surt de l’habitació per a continuar amb les seues tasques.

Marta: Tant perillós és quedar-me amb la via oberta?

Antoni: No es tant perillós però si no els ho dic així no aprenen mai. Perdó per aquestes males paraules però em fico nerviós i ha faig sense pensar.

Marta: Has vist doctor, m’he acabat la bossa del sèrum com t’havia promès.

Antoni: Jo només ha faig pel teu bé, en un hospital hi ha molts bacteris i microorganismes i no es pot anar per ací sense defenses.

Marta: Ja estic prenent suficients nutrients?

Antoni: Estàs augmentant la ingesta però el teu cos en necessita encara més. D’ací una setmana et pesarem a veure com evoluciones. Fins demà.

Marta li costava dormir perquè sempre s’havia mogut molt mentre dormia i ara amb la via no podia.

Va passar una setmana i va arribar l’hora de pesar-se.

Antoni: Bon dia Marta, hora de pesar-se.

Marta: Quins nervis, espero haver augmentat de pes perquè això és una tortura.

Antoni: Para de queixar-te i puja a la bàscula.

Marta: Quant pese? Me’n puc anar a casa?

Antoni: Has augmentat tres quilos, encara no has augmentat suficient. Et quedes una altra setmana.

Marta: No.

Va passar una altra setmana i una altra vegada a pesar-se.

Antoni: Bon dia Marta, aquesta setmana has menjat menys que la setmana passada. No anem per el bon camí.

Marta: Això no es veritat.

Antoni: Ara ho voràs, la bàscula t’ho demostrarà.

Marta: Avui sento que me’n vaig casa.

Antoni: De cap manera has perdut un quilo. No sortiràs d’aquí fins que jo veja que el teu cos té els nutrients necessaris per a viure sense cap problema

Va passar un mes i no hi havia canvis. Augmentava un quilo i a la setmana el perdia.

Una vesprada quan Marta estava sola van portar una nova companya d’habitació a Marta després de la comiat sobtat de Cristina. Al principi no la va conèixer però després va vore que era Cristina.

Marta: Hola Cristina, què fas una altra vegada aquí?

Cristina: Hola Marta, encara estàs aquí? He tornat a recaure i m’han ingressat immediatament. Encara no has augmentat els cinc quilos.

Marta: No, estic estancada. No hi manera ni de pujar mig quilo.

Cristina: Per sort tu no tens dolor i tens companyia per a superar-ho.

Marta: No tens a ningú que vinga a visitar-te i a fer-te companyia.

Cristina: No.

Marta: Una pregunta, que era el 368 que em vas dir?

Cristina: Eren els dies que feia que no veia a alguna persona que no foren els doctors i les infermeres que m’atenen.

Marta: No pot ser. No m’ho crec.

Cristina: Sóc la tercera filla d’una família adinerada que després d’estar molt de temps aquí amb mi van decidir pagar tot el que fora necessari per a curar-me però no volien saber res més de mi. Era major d’edat i no tenien cap obligació de cuidar-me, ja era suficientment gran per a cuidant-me jo sola.

Van estar continuat parlant i en mig de la conversació Marta va interrompir a Cristina.

Marta: Una pegunta, açò que m’ha explicat li ho puc dir als meus pares?

Cristina: Per suposat. Si vols els ho explico jo mateixa.

Van arribar els pares de Marta i Cristina els ho va explicar tot. Després les dos van seguir els seus protocols mèdics al peu de la lletra i les dos van aconseguir superar les seues malalties.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]