Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
gemmiti
IES CAYETANO SEMPERE. Elx
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
UN VIATGE SENSE FINAL
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Capítol 1 UN DIA ESPECIAL
Va començar a mirar al seu voltant però no veia res, només arbres, gent passejant a les seus mascotes, llegint llibres, grups d´amics i sobretot moltíssims xiquets de totes les edats jugant. Pensava que habia sigut cosa de la seua imaginació així que va tornar al seu món, ningú sabia mai en què estaba pensant, en els seus plans de futur, algun problema personal… qui sap. Era un home molt solitari, alt, moreno, ulls verds, físic tonificat, molt guapo la veritat, però mai parlava amb ningú, o almenys quan anava al parc. Però de sobte, va tornar a escoltar el plor una altra vegada, es va alçar ràpidament del banc en el que estaba assegut i va buscar de nou, el plor no cessava, cada vegada anava a més i més. La seua mirada es va fixar en una gran palmera que hi havia a uns metres, semblava que el soroll procedia d´allí, es va acostar i va veure a una xicoteta nena d´uns cinc anys. La pobre estava plorant desconsoladament, no hi havia qui la parara, portava una nina que pareixia bastant vella, no s´apreciava de quin color era, estaba negra com si estiguera cremada.

-Per què plores xicoteta? T´has perdut? – Va preguntar-li Franz.

La nena no contestava, va continuar plorant, Franz es va posar nerviós, no sabia com actuar amb xiquets a pesar que desitjava formar una familia en un futur no molt llunyà. Així que va decidir anar al quiosc a per llepolies a veure si així conseguia animar-la un poquet. Quan va arribar seguía en el mateix lloc, no s´havia mogut.

-Agafa´l, és per a tu.

La xiqueta es va quedar sorpresa, amb certa cara de dubte, va agafar la bossa i pareixia que no savia el que era, com si no haguera vist res paregut mai. Es va portar un trosset a la boca i la seua expressió va canviar en segons, ara pareixia més contenta.

-Com t´anomenes?

No entenia l´idioma. Franz li va intentar preguntar en anglés però es va quedar igual que al principi, així que va decidir comunicar-se per mitjà de gestos. Va començar a fer senyals bastant rares i de prompte…la nena va començar  a riure! Es va quedar sorprés, era un home tímid pero pareixia que amb la xiqueta no ho era tant, havien conectat molt bé. No es van aconseguir entendre, així que va cridar al 112 i van arribar de seguida.

-S´anomena Delu, és un nom africà molt comú -va dir el policia.

-I on viu? – va preguntar preocupat Franz.

-Pel que em comenten viu al centre d´acollida que hi ha a uns cinc carrers, han eixit tots els xiquets d´excursió i a l´hora de la volta pareix que s´ha despistat, estarà de volta de seguida.

-Puc acompanyar-vos?

-Com vulgues.

Als cinc minuts ja estaven en la porta del centre y de seguida van eixir dues monitores. Es notava que estaven preocupades per Delu. Va arribar l´hora de la despedida i la nena li va donar una abraçada a Franz. Tots es van quedar impactats ja que, segons les monitores només portava una setmana a Espanya i no havien aconseguit traure-li un somriure.

-T´agradaria fer-li una visita de tant en tant a Delu i jugar amb ella? Crec que pot ser bo per a ella – va dir una de les monitores.

-Clar que si! Ací estaré! – va contestar Franz emocionat.

Franz se´n va anar a casa a descansar després d´aquell llarg dia i quan va arriba li va comptar a la seua dona, Clara, tot el que havia passat en molt poc de temps.

-Ai! Segur que es una nena fantástica, jo també vull conéixer-la! – va dir Clara.

Clara y Franz eren una joven parella que estaven desitjant tindre fills, els adoraven, però per desgracia els estaba costant moltíssim, ho havien intentant moltes vegades i no hi havia manera.
Capítol 2 UNA HISTÒRIA INESPERADA.
Una setmana més tard, Clara i Franz van decidir anar a visitar a Delu. Era la nit de Nadal, un dia  on les famílies estan reunides, sopant, cantant nadales, obrint regals… Però no tots tenen eixe privilegi, com Delu i tots els seus companys del centre d´acollida, que havien deixat a la seua família i ciutat per sempre.

-Franz, i si busquem alguns joguets per als xiquets? Estic segura de què es posaran molt contents. -va preguntar Clara.

-Em pareix una idea fantàstica.

Quan van arribar van veure a molts xiquets de totes les edats i nacionalitats. Bebés, xiquets entre uns cinc i deus anys i fins a adolescents. L´única cosa que tenien en comú és que tots mostraven la mateixa expressió en les seues cares. Estaven com tristos, desganats.

Es van quedar sorpresos al veure a Franz i Clara entrar per la porta, era com si no hagueren tingut  visites des de feia temps. De sobte, va aparéixer Delu corrent cap a ells i li va donar una abraçada al seu benvolgut amic Franz. Pareixia molt emocionada. Darrere d´ella corria un xiquet un poc més major amb pareguts raonables, pareixien germans.

-Tenim unes cosetes per a tots vosaltres…  - va dir Franz alçant una gran bossa.

Al veure-ho, tots van anar corrent cap a ells, i ell i Clara van començar a repartit joguets. Tots van canviar les seues cares en pràcticament cinc minuts. Ara estaven feliços, jugant tots junts.

-Moltes gràcies per tot el que esteu fent per ells. La majoria estan separats dels seus pares des de fa quatre anys. Els van portar a Espanya per totes les guerres que hi havien en el lloc on vivien. Des d´eixe moment no han tornat a saber res més de la seua família, ni ells ni nosaltres.  Es mereixen el millor que els puga passar -va dir Pau, un dels monitors.

-No cal que ens dónes les gràcies, només hem posat el nostre xicotet gra d´arena -va contestar Clara.

-I que ha sigut de Delu i aquell xiquet? -va preguntar Franz, assenyalant a un noi.

-Aquell xiquet és el seu germà, s´anomena Abu. Porten en aquest centre d´acollida molt poc de temps, fa pràcticament dos mesos que van arribar. Les seues històries són unes de les més commovedores. Ells són d´Àfrica, d´una ciutat anomenada Brazzaville. Van nàixer amb guerres i han viscut tota la seua vida amb elles, per això tot açò és nou per a ells.

Pel que ens han comptat, sa mare, es va casar amb el pare dels xiquets per obligació. Va ser segestrada i obligada a casar-se amb ell, la violava i pegava quan volia. Quan ja havien nascut Delu i Abu, es va plantejar diverses vegades fugir però sabia que era impossible ja que també havien guerres i havia de tindre molta cura. Passaven els mesos i tot seguia igual amb el seu marit. Seguia colpejant-la però ara no sols era a ella, sinó també als seus fills. Rebien tots els dies palisses del seu pare i cada vegada escoltaven bombes i tirs que s´acostaven més i més a on ells estaven. Cada setmana intentaven eixir cap a Espanya centenars de persones en barques unflables, tan xicotetes i fràgils que pareixien de joguet. A pesar d´això, van decidir intentar-ho, si es quedaven, son pare acabaria matant-los i si eixien els podia caure una bomba o aconseguir eixir d´aquella ciutat, així que van decidir arriscar-se. Estaven pujant a la barca quan de sobte van aparéixer uns hòmens desconeguts que van agafar a sa mare i se la van portar, no se sap a on, probablement eren companys del pare. Per sort, Delu i Abu ja estaven pujats a la barca. Van arribar a Espanya morts de fred, quasi els dóna una hipotèrmia per haver passat tota la nit navegant pel mar sense portar a penes roba d´abric. Quan ens van dir que havien arribat uns xiquets sense família, no dubtem a acollir-los. Ningú es mereix el que els ha passat.

-És terrible… -van dir Clara i Franz en shock.

-L´important és que des que t´ha conegut Delu, està més feliç i eixa il-lusió se la transmet a tots els altres. -va contestar Pau.

Franz i Clara van tornar a casa emocionats després d´haver escoltat aquelles paraules, tenien la intenció de tornar sempre que pogueren al centre d´acollida, i així ho van fer.
Capítol 3 Tan prop i alhora tan lluny
Dos mesos després, com van prometre Clara i Franz , van tornar al centre d'acollida per veure a Delu i Abu. Però, quan van arribar, es van portar una gran sorpresa. Els dos germans ja no hi estaven. Van  buscar desesperadament a Pau per preguntar-li si sabia alguna cosa sobre els xiquets, quan de sobte va aparèixer amb molts documents a les mans.

-Ei Pau! Saps on estan Delu i Abu? -va preguntar-li Franz.

-Bona vesprada! -va contestar feliç- Si mira, justament ara anava per ells. Estan vestint-se i fent les maletes que de seguida es van, els estan esperant els seus pares adoptius.

En aquell moment van aparèixer els dos germans pel fons. Clara i Franz s’en van quedar muts i no van poder dir res.

-Hola Abu! Com estàs Delu? -va dir Clara.

-Molt bé, bastant nerviosos. -van contestar els dos, encara que ella semblava un poquet més trist.

-Escolteu-me els dos, segur que la nova família és espectacular. Viureu a casa amb ells, anireu al col·legi i fareu amics nous. No vull que us preocupeu per res. Us promet que us farem alguna visita de tant en tant i tornarem a anar al parc junts.

Els dos germans els van fer una gran abraçada i se’n van anar amb Pau al despatx on estava una pareja jove desitjant firmar els documents necessaris. Conforme Clara i Franz van eixir per la porta del centre d'acollida, se n’adonaren que no tornarien a veure´ls ni a saber res més d´ells mai.

Van tornar a casa i van continuar fent vida normal, del  treball a casa i de casa al treball. Però ja no era el mateix. No hi havia dia que no pensaren en ells. Franz va continuar sent el solitari del parc, baixant tots els dies per llegir com si no hi haguera un demà.

Fins que arribà un dia que no ho va suportar més i va decidir cridar al centre per que li donaren algun tipus d'informació sobre la família adoptiva dels nens perquè necessitava, al menys, saber alguna cosa d’ells. Va parlar amb una senyora major, que encara que sabia qui era per tots els favors que li havia fet a la casa d´acollida, no li era permés donar informació sobre Delu i Abu ni de cap xiquet perquè era privat. Franz no esperava aquella resposta, pensava que li dirien alguna cosa. Un simple nom de col·legi, barri, o almenys el dels seus pares, però al final va entendre la resposta de la dona, a ell tampoc li agradaria que li revelaren informació dels seus fills a un desconegut.

Per sort, aquella mateixa nit Clara tenia una sorpresa per a ell, estava embarassada! Després de tants intents, avortaments i dies dolents per fi ho havia aconseguit, anaven a ser pares. Amb tan sols una frase va poder canviar-li l´ànim a Franz, ell sempre havia desitjat formar una família i per una vegada ho podia aconseguir. Passaven els mesos i cada dia s´acostava més i més el naixement del xiquet. A pesar que des del primer dia que ho van saber van començar a comprar-li tot tipus de coses, des d'una samarreta fins a un propi escriptori per a quan fora major, encara seguien, era el primer fill i tot havia d´eixir bé, no li podia faltar absolutament res. Fins que per fi, una preciosa xiqueta va arribar al món. No van haver de pensar molt en un nom especial, ho van tindre clar des del primer dia, anava a dir-se Delu. Delu era una xiqueta molt dolça, tant que es va convertir en la gran alegria de la casa.

Passaven els anys i encara continuaven acordant-se dels dos germans, Delu i Abu, es preguntaven cada dia què hauria sigut d´ells, com els aniria, si s´haurien quedat a Espanya o els seus pares adoptius eren d'un altre país, però continuaven sense cap resposta. Moltes vegades, la seua filla Delu, els preguntava el per què del seu nom, s´anava fent major i s´adonava de que no era un nom comú. No coneixia a ningú més que es diguera així, i a més, en el col·legi escoltava que era d'origen africà. No obstant això, els seus pares mai li contaven la famosa història dels dos germans, sempre que els treia el tema del nom, preferien ignorar-la i fer-se els bojos.

Fins que va arribar l'any que tot el món estava esperant, l'any on el poble anava a organitzar unes festes magnífiques. Unes festes on s'anava a reunir gent d'altres ciutats i sobretot d'altres països, on cada persona presentaria els seus costums, gastronomia i balls típics del seu lloc de procedència. A més a més, Clara i Franz havien organitzat una fira plena de llocs replets d´objectes característics de la gent del poble, objectes vells que havien sigut restaurats per la gent més major.

-Delu, recorda que aquesta vesprada comença la fira, per favor quan acabes amb els deures t'acostes i així ens ajudes a organitzar els últims preparatius, et deixaré unes bosses a la porta per què et baixes -va dir Clara.

-Siii mamà, no estigues nerviosa per favor que saps que tot va a anar bé, tal com heu preparat. -va contestar Delu.

Va començar i Delu tenia raó, tot anava com el previst. Els concursos de gastronomia estaven sent un èxit mentre que els objectes restaurats també estaven triomfant, tant que a les poques hores es van vendre la majoria. I ara, només faltava el concurs de balls típics, el que Delu estava ansiosa per què arribara.

-Senyores i senyors! Ha arribat el moment que tothom esperava... el gran concurs de ball de la història! A la meua dreta teniu a aquests cinc grups de joves, ells són els que ens presentaran els balls típics dels seus països. Podrem contemplar el tipus de ball més famós de Cuba , la salsa; de Brasil, la samba; de la Xina, la dansa del lleó; del nostre país, Espanya, les sevillanes i finalment però no menys important de Sud-àfrica, el gumboot. Tots ells ens faran una xicoteta coreografia, la qual tots els que som ací podrem votar com a guanyadora.

El guanyador tindrà el privilegi de poder quedar-se en el nostre xicotet però adorable poble durant una setmana sencera, una setmana que estarà plena de festes, actuacions i moltes excursions per a poder gaudir de la naturalesa que presenta aquest xicotet racó d'Espanya. -va anunciar un jove que havia sigut triat feia uns dies per a fer de presentador.

Durant les actuacions Delu es va quedar impressionada amb el gumboot, era l'únic tipus de ball que no coneixia i per a la seua sorpresa, el que més li havia agradat. Va pensar en tots els assajos que haurien fet els ballarins abans del gran dia. Per descomptat, no hauria sigut res fàcil aconseguir que cadascun dels ballarins feren cada pas al mateix temps, cada palmada i cada esclafit amb els dits. I semblava que no era l'única que pensava això, perquè Sud-àfrica va aconseguir guanyar el concurs, podríem dir que ho va arrasar perquè el 70% dels vots van ser per a ella.

-A veure… vegem què tenim per ací… I el guanyador… del gran concurso de ball és… Sudàfrica! -va anunciar Joan, el presentador.

En escoltar aquestes paraules, tot el públic va començar a aplaudir, tant que fins retrunyia l'escenari. Damunt d'ell estaven els guanyadors, que saltaven d´emoció, estava clar que no li ho esperaven.

 

-Per favor, podríeu explicar-nos com sent tan joves teniu tant de talent? Quants anys porteu ballant? -els va preguntar Joan.

De sobte va agafar el micròfon una de les ballarines de uns divuit anys va dir:

-Bona vesprada a tots, el meu nom és Delu. Primer volia donar-li les gràcies a cadascun dels meus companys de ball, que han vingut des de molt lluny per a poder fer realitat el meu somni. Amb somni em referisc a poder ballar davant de tanta gent, però també a poder tornar ací després de tant de temps. I amb això la majoria es preguntarà: tornar ací? Per a què? Si, tornar al poble que em va canviar la vida. Una vida plena de continues guerres i catàstrofes  va ser substituïda per una vida en un centre d'acollida, on vaig aconseguir ajuda de moltíssima gent, i sobretot d'una parella que vivia fa uns anys ací, fins que em vaig anar a Londres amb la meua nova família. Sense l'ajuda d'aquest poble sé que ara mateix no podria estar ací ballant ni dient-vos tot això, per això done les gràcies públicament perquè s'assabente tothom de les grans persones que viuen ací.

Quan Clara ho va escoltar es va quedar impressionada, era la primera vegada després de dotze anys que coneixia a algú que es deia igual que ella. Ara ja sabia amb certesa que el seu nom era d'origen africà, però... com se'ls va ocórrer als seus pares? La ballarina havia estat vivint ací durant un temps? Hi havia alguna cosa que no li quadrava, així que va decidir anar a explicar-li als seus pares el que acabava de passar.

-Pare! Mare! Ha guanyat Àfrica! De debò que han fet un ball impressionant, hauríeu d'haver-ho vist, us hauria encantat. I sabeu que? Una de les ballarines es diu igual que jo i ha contat que va estar vivint en el centre d´acollida del poble durant un temps, supose que serà el que hi ha prop de casa perquè no hi ha un altre, quina casualitat tot.

Clara i Franz es van quedar per un moment en shock i en tan sols tres minuts ja estaven al costat de l'escenari. No podien creure el que els seus ulls estaven veient, era la xicoteta Delu, encara que de xicoteta ja no tenia res, s'havia convertit en una dona. No tenien proves però tampoc dubtes, la mirada continuava sent pràcticament la mateixa. Es van acostar un poc més a l'escenari i en qüestió de segons Delu els va reconèixer, entre llàgrimes i emoció es van abraçar durant uns llargs minuts, ambdós pensaven que no es tornarien a veure mai.

La xicoteta Delu els va mirar pensativa, què estava passant? Llavors va ser en aquell moment quan Franz i Clara van decidir contar-li la història que havien estat guardant tant de temps.

I per això el dit de: “la distància separa cossos però no cors.”


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]