Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
.itescricunconte
Escola Sant Andreu - Manyanet (Col·legi Jesús, Mar. Barcelona
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Agatha
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Capítol 1 El Despertar
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.



I els matins, tan dolços...



Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...



El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.



Un regal.



I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.



Aquell silenci...



Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.



Aquell silenci...



El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.



Es girà i divisà la nena. Era menuda i pàl·lida. La seva pell semblava porcellana. Portava una mitja melena negra i llisa, amb un serrell ben recte, com si s’hagués mesurat amb un regle. Tenia un nas de botó i uns llavis ben fins pels quals no parava de gemegar. Els seus ulls, ben grans i brillants de color maragda feien lliscar llàgrimes al ritme dels gemecs. 



Gemecs, gemecs infernals que trencaven aquell silenci tan harmoniós. Un silenci creat entre el xiuxiueig del vent d’octubre i l'últim sospir de les fulles en caure.



Aquella nena tenia un nosequè que li resultava familiar, pensà Kafka. Inesperadament una ràfega de vent va fer giravoltar la nena de porcellana que es girà malagradosament. Aquest fet permeté al nostre protagonista observar un detall que li havia passat completament per alt i que cridà la seva atenció. 



Els raigs de sol il·luminaven el seu dors amb intensitat, que centellejava sense cessar. Kafka quedà totalment enlluernat. Intentà fixar la vista, descobrint que aquella lluentor en realitat era propagada gràcies a una fina cadeneta de plata que aquella nena petita tenia encaixada a l'esquena. Ràpidament comprengué que l'escandalosa nena, era en realitat una simple nina.



Observà amb més detall la cadeneta. Aquesta estava travada, cosa que provocava que el plor fos infinit. Tot d’una decidí que acabaria amb aquell maleït soroll. Fos com fos.



Kafka abandonà el racó en el qual havia estat amagat tota aquella estona i des d’on havia observat tot el panorama. Apropar-se va ser bufar i fer ampolles. Per fi seria capaç de posar fi a aquell suplici. 



Un cop al costat d’ella, Kafka, ja amb un dolor que se li escampava per les temples, va intentar destravar aquella cadena estirant amb totes les seves forces. Però era inútil i de tant estirar perdé l’equilibri i caigué impactant durament contra el sòl.



Paaaaam!



Franz Kafka obrí els ulls neguitós. Es trobava al seu despatx. Devia haver-se quedat adormit mentre buscava inspiració per la seva nova novel·la, suposà. Decidí preparar-se una gran tassa de cafè i a continuació analitzar el somni.



El cafè sempre l'havia ajudat a concentrar-se. Begué de la tassa i intentà reconstruir aquell somni tan estrany. En recordava pocs detalls, però tenia ben present la nina. Com era que se li havia aparegut en somnis? Feia anys que no l'havia vista. La seva germana havia estat la propietària. La seva germana. La trobava tant a faltar. Havia viscut molt bons moments amb ella. Un sentiment d'enyorança començà a obrir-se pas entre els seus records. Trobava molt a faltar l’Agatha. L'únic record que li quedava d'ella era la nina del seu somni, que havia tingut amagada en un armari acumulant pols per tal d'evitar el patiment provocat pels records.



Sobtadament, un impuls el va erigir per anar a buscar-la. Havia de reconèixer que era una mica tètrica, però al cap i a la fi era l’únic record que li quedava d’ella. Obrí les portes de l’armari trèmol. Allà estava, la famosa nina de porcellana.

Capítol 2 Un mar de records
No li agradava gens ni mica aquella nina. L’Agatha sempre l’havia preferida a ella abans que passar l’estona amb ell. Només volia jugar amb la seva germana. Tan difícil era de comprendre?

 

Recordà una dia remot de la seva infància. Ell devia tenir uns quatre anys i va suggerir a l’Agatha de jugar a fet i amagar, com sempre que podia. Aquesta s'hi negà i segui pentinant el finíssim cabell d’atzabeja de la seva preuada joguina. Franz marxà corrents als braços de la seva mare. Es passà tota la tarda plorant, sense entendre per què sempre la seva germana es passava hores i hores pentinant-la, fins que només quedava una pinzellada de sol invadint la seva estreta habitació. Només era una simple nina.



Ell era el petit de la família, es portava pocs anys amb l’Agatha, tot i que ella sempre havia sigut la més madura dels dos. Ell, en canvi, havia sigut un minyó que havia depès bastant de la mare, tot i que mai va ser el nen dels seus ulls. Els pares sempre deien que quan l'Agatha era petita no semblava pas seva. Blanca com un floc de neu i els cabells rossos com fils d’or blanc. Gairebé platejats. Era molt maca. A en Franz sempre li havia agradat la independència que mostrava; per aquesta raó l’admirava tant. El fascinava passar estones i compartir experiències amb ella. Eren els millors records que conservava de la infància, però alguns es quedaven estroncats per la presència d’aquella maleïda nina. 



Per més que passessin els anys, la seva germana era incapaç d’oblidar aquella joguina tan preuada. Sempre trobava algun moment per cuidar-la. Amb els anys, Franz comprengué d’on provenia aquell sentiment. Al cap i a la fi, aquella nina havia estat l’últim regal de la tia Angelina just abans de morir. 



Amb prou feines tenia algun record d’aquella senyora grassa que sempre els estava portant regals, però havia sentit a parlar als seus pares sobre la connexió especial que compartia amb l’Agatha i com li havia afectat la seva mort. Va ser una època difícil on només se la sentia plorar i sanglotar. A partir d’aquell moment la pell i la melena de l’Agatha s’anaren enfosquint. Un reflex del que devia estar passant amb la seva ànima. A ell, per contra, no el va afectar gaire. Realment no tenia cap vincle amb la tia Angelina. 



La seva relació amb l’Agatha es va tornar cada vegada més freda. Cert és el fet que l’entrada a l'adolescència de l’Agatha va trencar tot vincle existent entre germans. A més ella mai ho havia posat fàcil. Franz considerà que el millor que podia fer era buscar algú nou amb qui compartir les seves estones. Havia desistit amb l’Agatha. 



Convidà un dels seus companys de classe a casa. Llavors decidiren jugar a fet i amagar, per fi algú compartia els seus gustos. Franz s’amagà dins l’armari de l’habitació de la seva germana. Tenia aquell lloc localitzat com a amagatall des de feia anys. A més, algun cop s’havia amagat allà per fugir dels monstres, que segons ell, habitaven aquella casa.



Estava tot fosc i feia olor de fusta vella i humida, però ja era massa tard per canviar d’amagatall. Es passà allà una bona estona. De cop observà dos ombres que entraven. Una la identificà al segon, era la de la seva germana però l’altra no la va poder reconèixer. El petit Kafka s'aproximà més a l'escletxa de l'armari per poder parar atenció i arribar a veure la persona misteriosa. Era un jove d’una edat pròxima a la de l’Agatha, potser un pèl més gran. Aquest estava d'esquenes i tot i que el protagonista parava l'orella no va arribar a entendre res. És que l'Agatha havia preferit jugar amb aquest jove en comptes de amb ell? Els veia asseguts molt a prop, rient. No entenia què feia aquell noi allà.



Passada una estona els riures van cessar, el noi cada cop estava més a prop de l’Agatha però a ella se la notava incòmoda, fins i tot es va queixar alguna vegada. No entenia què estava passant però sabia que no podia sortir de l’armari en aquell moment. El seu instint li indicava que correria perill si ho feia. Intentà mantenir la calma. I així ho va fer, tancant els ulls amb molta pressió, fins que se sentí un cop de porta. 



Finalment, el noi marxà, però l’Agatha començà a plorar desconsoladament. Llavors Franz sortí de l’armari i l’abraçà amb totes les seves forces. Ella, sobtada per l’aparició del seu germà, l’apartà i li demanà que no digués res a ningú. Que seria el seu petit secret.



Anaven passant els dies i Franz havia tornat a veure en aquell jove de cabell obscur que havia fet plorar la seva estimada germana. No es fiava d’aquell individu. Sempre que entrava a casa l’Agatha acabava plorant quan marxava. Estava tan dolgut i confós amb la situació que decidí parlar amb ella una altra vegada.



Entrà a l’habitació, l’Agatha plorava, com sempre que apareixia aquell noi per casa. Mencionà el tema sense donar-hi voltes. Directe a l'assumpte. Ella seguia intentant protegir-lo de la veritat. Deia que tot estava bé i que li prometés una cosa. Que cuidés de la nina com si fos seva, que era el més preuat que tenia. A canvi ella deixaria de quedar amb aquell jove que tants mals li provocava. Ell acceptà a contracor, ja que aquella nina li produïa cert malestar, però si així evitava la presència d’aquell indesitjable, millor.



Al dia següent van trobar l’Agatha plena de sang a sobre el llit. Els llençols blancs com la neu i ella vestida de blanc com l’àngel que havia sigut. Tota aquesta imatge esgarrada per la piscina de sang que provenia dels talls autoinflingits del canell. Finalment, al terra, al costat del llit, la presència d’un ganivet dels que s’utilitzen per tallar carn, tot tacat d’aquell líquid vermellós i trist, ja espès. L’arma del crim. 



El cel s’havia convertit en l’infern.
Capítol 3 Fragments
Un calfred glaçat li va recórrer el pit. Una pressió l'aixafava, robant-li de mica en mica l’aire que respirava. Es dirigí cap a l’estudi i col·locà la nina sobre l’escriptori. La veritat era que a aquella nina els anys li havien passat factura. Igual que en ell. Al mirar-la es veia reflectit. Aquella nina havia presenciat totes les desgràcies de les dones d’aquella família, igual que ell. 



Els mals records inundaven l’habitació i els seus ulls humits rajaven amargues gotes salades plenes de ràbia, com si d'una tempesta es tractés. Encara que Franz amb totes les seves forces intentava desprendre's d'aquests, no n’era capaç. Feia anys que no podia dormir bé perquè cada nit sentia plors. Ell sempre havia pensat que eren de sa mare, però a l'anar passant el temps els seus pares moriren i aquests plors mai cessaren. Plors desconsolats, plors tristos, plors amargs, plors de l’Angelina, plors de l'Agatha. Tip, Kafka, estirà la cadeneta de plata, que tants anys havia estat trabada. Aquesta es trencà. Kafka, pres per la ràbia i la tristor del moment, llençà la nina de porcellana contra el fred terra de marbre. S’esmicolà tot d'una.



Just després d’aquest moment de tensió, decidí sortir al carrer a donar un tomb. Necessitava que li toqués l’aire, però també volia aclarir les seves idees. Es posà l’abric, una bufanda per protegir-se del fred que feia i unes sabates còmodes però ben elegants. Obrí la porta i una ràfega de vent l’inundà, tancant tot d’una aquesta de mala manera. Aquell dia era igual de trist i fosc que el seu estat d’ànim. Un dia digne d’hivern en ple estiu. Caminà i caminà sense rumb. Deixant la seva ment en blanc i veient com les fulles dels arbres caducs que havien caigut es movien al so de Lacrimosa, de Mozart. Passada una estona arribà al parc Steglitz, el lloc on va començar aquest malson, on totes les emocions acumulades any rere any van rebrotar. Aquella passejada ja no era balsàmica, tal i com ho havien estat les anteriors. Alguna part d’ell l’havia enviat fins allà, potser com a senyal. La història amb la nina no podia acabar encara, havia trencat la possessió més preuada de la seva difunta germana. 

Retornà a casa decidit, una vegada allà pujà a l’estudi, s’agenollà amb molta cura i recollí els trossets mica a mica. Entre els enderrocs trobà una nota, signada per l’Agatha. Era la seva nota de suïcidi, destinada a mostrar-la-hi anys després de la tragèdia.



Estima’t Franz,

Sé que mai hem tingut cap vincle especial, tot i els teus intents per formar-lo. Em sap greu, tant de bo ho hagués sabut fer millor. Vas intentar salvar-me, però jo ja n’era de morta. La meva essència s’havia dissipat feia temps. Només vaig perllongar l’inevitable. Vull que oblidis el fantasma en el que em vaig convertir aquells últims mesos. Recorda’m com la nena que gaudia jugant amb la seva preuada nina, aquella nena que encara coneixia la felicitat. Si us plau cuida-la, ella és l’únic que queda d’aquella criatura riallera.

La teva germana gran,

Agatha.



Els ulls rojos i les galtes salades de les llàgrimes d’enyor, enyor a un temps, enyor a un espai, enyor a ella. Llegir-la després de tant temps es feia dur, i més sabent que havia acabat amb la seva última voluntat. Tot d’una es decidí a reconstruir-la, seria una mena de teràpia per superar tots aquells traumes que el turmentaven. Els mateixos traumes que amb el temps l’havien conduït a tenir una vida solitària.



Agafà les peces que havia recollit amb anterioritat. Les col·locà sobre l’escriptori  i les intentà ordenar. Era inútil no sabia ni per on començar. Llavors recordà una foto antiga on sortia l’Agatha jugant amb la nina, potser li serviria per arreglar aquell desastre que havia provocat. 



Baixà a l’humit soterrani. La bombeta era fosa i aquell espai mai havia sigut gens agradable. Sempre feia fred, i en ell només hi habitaven unes quantes rates. Ell tota la vida havia pensat que aquella zona era digna d’una pel·lícula de John Carpenter. Kafka, a les palpentes, buscà ràpidament la caixa on havia guardat tot allò que li provocava records dolorosos. Estava plena de pols. Regirà una bona estona fins que trobà la fotografia. Pujà altra vegada a l’estudi i continuà amb la reconstrucció de la nina.



A mesura que enganxava les peces els records se li evocaven a la ment. La majoria de l’Agatha, tot i que també n’aparegué algun de la tia Angelina que havia oblidat completament. Mica en mica se li escaparen les llàgrimes. Era irònic que en aquells pocs dies hagués plorat més que en tota la seva llarga vida. Quan l’Agatha morí es tancà en banda i no deixà anar cap llàgrima. Sentia que si se li escapava alguna llàgrima després no seria capaç de parar. Precisament el que estava experimentant ara.



Finalment, col·locà l’última peça, la cadeneta de plata, tot i que ja no seria funcional mai més. El mecanisme estava completament trencat. La nina estava impoluta per fora, però havia quedat completament destrossada per dintre, igual que l’Agatha, igual que en Kafka. La nota de la seva germana l’havia afectat massa. Mai podria superar la seva pèrdua, estava condemnat a viure amb aquella angoixa provinent de la tragèdia familiar, el seu llegat. Hauria d’aprendre a viure amb aquell sentiment per sempre, fins la fi dels seus dies. 



Passats uns anys…



El parc Steglitz. 



Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...



El parc Steglitz no havia canviat pas amb el temps. Ell, pel contrari, ja no era el que havia estat temps abans. L’aventura viscuda amb la nina va deixar en Franz Kafka completament trastocat. Mai fou capaç de recuperar-se del seu llegat. I a l’igual que la nina mai va tornar a funcionar.


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]