Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Docstark
IES CAYETANO SEMPERE. Elx
Inici: Canto jo i la muntanya balla
Codi Bravo
Inici:  Canto jo i la muntanya balla

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Capítol 1 Caiguda
Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

    L'ombra que abrigallava les criatures, va ser la mateixa que les va espantar. La llum que reflectien els seus ulls es va apagar quan van fugir. Ens temien. No sabien que els temíem més nosaltres a ells.

De sobte, el silenci, però un silenci real, sense la remor d'aqueixes bèsties que escoltàvem quan vam atracar, d'aqueixos silencis que sents pesats i densos; els quals t'emboliquen per complet.

L'únic so que escoltàrem va ser un grinyol agut i molest, breu. Algú havia desplegat una escala. Després d'això, el soroll de centenars de passos sobre fusta trencadissa, la gent del meu voltant es movia. No era l'únic desorientat, la resta també semblaven temorosos. Encara així, a alguns se'ls veia més disposats a explorar, quasi emocionats per fer-ho. Es van acostar a l'escala, formant una improvisada però estranyament ordenada fila d'un. Em vaig unir a ells, com una ovella al seu ramat. A poc a poc la resta es va anar unint també.

La fila avançava ràpidament, i la gent es perdia entre els arbres que envoltaven la platja. L'escala estava oxidada, es veia clarament que hi havia sigut usada per molta gent. Va arribar el meu torn, em tremolaven les cames, no entenia què estava fent ni cap a on em dirigia.

De sobte, l'arena humida sota els meus peus. No sabia que anava descalç. Vaig alçar la vista i vaig veure uns fills cecs que em miraven sense veure. Un pèl canut i un rostre atrotinat. Va estirar la mà. No comprenia què volia dir-me amb aqueix gest. Em va assenyalar la butxaca, vaig ficar-hi la mà i vaig traure dues monedes d'or. No sabia que les portava, vaig suposar que era el pagament pel viatge. Li les vaig entregar i va assentir. Encara que no podia veure'm, vaig saber que els seus ulls havien vist més del que els meus veurien mai.

Vaig començar a caminar sense rumb. Les persones que m'envoltaven, van prendre camins diferents. No es comunicaven entre si. Em vaig acostar a la persona més pròxima a mi, li vaig preguntar què havíem de fer en eixe moment. Els seus ulls, dos pous negres, buits. No em va respondre i va començar a caminar cap al bosc. Vaig prendre la seua mirada com una invitació a seguir-lo i em vaig endinsar darrere d'ell en la mala herba.

A la poca estona de seguir-lo, li vaig perdre la pista. La vegetació era molt densa. Vaig fer una volta completa i vaig mirar al meu voltant. No sabia per on continuar. Vaig sentir que m'observaven. A uns metres de mi, vaig escoltar un lament, el so d'un cos caient. Vaig pensar que tal vegada seria aquell xic al qual vaig perdre de vista, i vaig fugir com a ànima que porta el diable, amb la por fent-me un nus en la gola, i la consciència cridant-me que hauria d'haver-lo ajudat.

Vaig córrer i vaig córrer entre els arbres fins que les cames em van cremar i em vaig quedar sense alé. Sabia que no podia parar, però, extenuat, ho vaig fer. Vaig alçar la vista, i quan vaig intentar albirar el que m'envoltava, em vaig adonar que la mala herba era tan densa que no deixava passar la llum. Creia que només se sentia el soroll de la meua pròpia respiració, però vaig parar atenció i em vaig adonar de la resta de sons que tenien lloc al meu voltant. Quan em vaig acostumar a la foscor, vaig començar a veure xicotetes llums que sorgien a la meitat de siluetes sense forma. La por em va calar fins als ossos. Per un moment vaig voler plorar, em vaig quedar paralitzat, vaig sentir que cada vegada estaven més a prop. Mans i arpes que em subjectaven, em van ancorar al sòl i em van fer tremolar. Ja no podia veure res. Un aire gelat que m'arribava fins a l'ànima, i, de sobte, les bèsties em van soltar. Només ha sigut un moment de terror. Vaig córrer sense rumb, vagant entre els centenars que m'envoltaven. Avets, pins, roures… Tot al meu voltant semblava igual, el veia entre la boirina de la velocitat i el pànic. Havia recuperat part de la visió i de la meua pròpia consciència. Em van assaltar tots els dubtes de colp. Per què la gent s'endinsava en el bosc? Jo mateix no vaig saber per què ho feia fins que vaig decidir eixir-ne. Quasi no vaig ser conscient de l'existència d'aqueixes bèsties fins que vaig decidir fugir d'elles.

El nombre de persones que veia passar al meu voltant m'atemoria. Es movien per inèrcia, els uns després dels altres, endinsant-se en la foscor del bosc. Com jo ho havia fet abans. Vaig intentar advertir-los, tenia un mal pressentiment. Vaig intentar advertir-los, els vaig cridar que pararen, però no m'escoltaven, tal vegada ni tan sols jo mateix em vaig escoltar. En la meua pròpia ment ressonaven pensaments confusos. Alguna cosa em feia voler endinsar-me cap al bosc darrere d'ells, però sentia que seria un error, que no tindria una altra oportunitat de tornar enrere. No vaig poder evitar sentir que l'harmonia que em transmetia el bosc em calmara, era com aplicar un bàlsam sobre una ferida oberta. Abans d'anar al costat d'ells, vaig recordar el fred gelat de les arpes i la impotència de no controlar les meues pròpies decisions. I vaig triar la raó i la consciència de mi mateix sobre la falsa sensació de seguretat.

Estava tan perdut en els meus propis pensaments que no vaig advertir la sobtada proximitat d'aquelles bèsties. No vaig sentir el soroll de les seues trepitjades ni vaig veure les seues pupil·les seguir-me en la foscor, però les vaig sentir envoltant-me, expectants.

Se'm va ennuvolar la vista i l'aire va començar a faltar-me. Vaig parar de córrer i vaig mirar allò que m'envoltava. Res. Només arbres, troncs caiguts i caus d'animals. Tot semblava massa normal. Allà lluny, el so de passos es va anar fent cada vegada més tènue fins a desaparéixer. Vaig pestanyejar per a deslliurar-me de la sensació que m'adormia i, davant meu, va aparéixer una mà. O una arpa. Em sentia atordit, i a la meitat del silenci que m'ofegava, vaig sentir murmuris, veus suaus, altres llengües, la meua pròpia, bramits d'animals… Vaig sentir els crits del meu propi cap. No vaig escoltar res. Vaig mirar la mà estesa davant meu i el meu cos es va balancejar amb la brisa, acostant-me a ella. Tan dolent seria? Semblava tant, tan dolç… Al meu cap, els murmuris més forts, els crits més tènues. Em sentia a la vora d'un altíssim precipici. I vaig caure.
Capítol 2 Viatje
El vent, la presència de les bèsties al meu voltant. Ho vaig oblidar tot excepte la por… i la mà estesa davant meu. En les meues oïdes, la remor de les bèsties es va anar fent cada vegada més alt, com si tota la resta haguera desaparegut. Les bèsties m'envoltaven, les sentia cada vegada més i més prop de mi, fins a notar el seu gèlid alé en el clatell. Vaig acostar la meua mà a la seua. Li temia, però més temia fugir i que seguira després de mi. Què havia de fer? Com podia eixir del bosc?, sobretot, per què sentia que havia d'eixir d'allí com més prompte millor? 

La seua mà es trobava a escassos centímetres de la meua.  Faria el correcte? Tindria alguna possibilitat de sobreviure si ho feia? Què faria després de donar la mà? Trobaria llavors el  moment de fugir? Sentia la por com una cosa física, quasi com si correguera per les meues venes. Vaig fregar la seua mà. I, en aqueix moment, el cor se'm va accelerar; notava cada pulsació en la gola. Just quan pensava que anava a tirar-me arrere, el palmell de la meua mà va aconseguir la seua. No podia fer-me enrere.



El vaig mirar als ulls i em vaig veure a mi mateix reflectit en ells. De sobte, un dolor sord i agut a la mà, que a poc a poc  va anar pujant-me pel braç fins a estendre's per tot el meu cos. Després d'això, res. Només jo, el meu reflex en els seus ulls i el dolor. I la por, sempre una por intensa i persistent. Només jo en els seus ulls. Només jo.



En aqueix  moment, vaig intentar amb totes les meues forces deixar de mirar el meu reflex, però la seua arpa m'empresonava; era impossible enlairar-me d'ell. Així que em vaig resignar i vaig deixar de fugir, em vaig centrar en el meu reflex: era jo, una versió de mi, jove i atrevida. 

Es va fer present, de colp, un profund dolor pel perdut, un dolor que portava anys enterrat. Pel temps que vaig malgastar, la ingenuïtat i il·lusió que mai tornaran, l'audàcia típica de la joventut… no vaig poder evitar pensar que amb la joventut es perden les coses veritablement importants de la vida.     

A poc a poc i davant els meus ulls, vaig veure com aqueixa versió de mi mateix envellia fins a arribar a qui era en aquells dies. El meu jo actual. I em vaig veure. Em vaig veure realment. I vaig ser conscient, per primera vegada, de tot el que havia deixat passar. De les oportunitats que es van escapar entre les meues mans. Vaig desitjar plorar, però una cosa desconeguda m'impedia deixar de veure l'espill que eren els seus ulls.  

Quan vaig tornar a centrar-me en el que estava veient, vaig trobar un ancià de faccions caigudes. Tenia la mateixa forma de la mandíbula que jo, i uns ulls carregats d'angoixa. En mirar-lo fixament vaig comprendre que aquell home havia malgastat la seua vida. Aquell home era jo. Vaig compartir l'angoixa de l'ancià, però la por que abans em va accelerar el cor, ara havia desaparegut. No sentia res. 

Davant meu, les faccions d'aquell senyor es van anar fonent fins a convertir-se en el no-res mateix. Com més em fixava en ell, més angoixa i més fàstic em feia sentir aquella imatge. Però no por, mai més por. 

 Vaig contemplar detingudament el seu rostre. Era jo, o més aviat, el que quedava de mi: un rostre sense expressió i buit de tota emoció. Vaig sentir vertigen en veure en el que em convertiria, com seria la meua fi. Una vida perduda i un rostre atrotinat com a recordatori de totes les meues pèrdues. 

 Vaig poder contemplar la cruesa de la realitat:  no tenim una finalitat en aquest món, perdem el temps preocupant-nos per coses materials i per les opinions dels altres, no gaudim de la nostra efímera existència.



Aquell rostre continuava desintegrant-se, es convertia en pols. I a mi, com més desapareixia, menys m'importava tot l'assumpte. Vaig arribar a una conclusió: si continuava pensant en la meua existència perdria el meu temps, havia de deixar de témer-li a la realitat, perquè la mort és inevitable per a tots.



Quan  vaig deixar de centrar-me en el rostre d'aquella bèstia vaig notar una diferència; no era ella qui em retenia a mi, ara era jo qui estrenyia la seua arpa fortament. 

  Vaig decidir soltar-la, ara era ella qui em temia a mi. Em va mirar amb les seues conques buides però brillants, una mescla de simpatia i terror. Respecte. En veure's alliberada del meu agarre, va fugir cap a la part més fosca del bosc, esvaint-se segons s'acostava a la vegetació. 

Havia agarrat la mà de la bèstia que em terroritzava. Vaig intentar assimilar-ho, aprofitar la calma del clar del bosc i intentar entendre, almenys, una mica de tota aquella situació. Agarrar a aqueix ser m'havia espantat fins als ossos, sí. Però, potser, si no ho haguera fet, mai m'hauria deslliurat d'elles. Ja havia vist per mi mateix el que aqueixos éssers els feien als qui fugien. Vaig comprendre llavors que la solució mai seria fugir sense rumb, deixar-se guiar per la paüra. Que si pretenia eixir d'aqueixa illa -o el que fora aquell lloc-, havia de pensar i atrevir-me. Ser racional i valent. Abraçar les meues pors, comprendre'm a mi mateix i seguir avant. Jo era qui tenia el control sobre aqueixes  bèsties, perquè jo podia decidir si continuar atemorit o reconéixer-me com a covarda i fer-li front, d'una vegada per sempre, a les meues pors. 

I això vaig fer. Em vaig dirigir on abans s'havia amagat la bèstia. No vaig veure ja més que el reflex d'alguns d'aqueixos ulls que abans em perseguien. Els murmuris ja no em resultaven amenaçadors. Em seguien, sí, però anaven amb mi i no després de mi. Les branques cruixien sota els meus peus i sota les seues potes, arpes i cames, i això ja no em feia por. Ara les coneixia. I, precisament perquè les coneixia, no podia témer-los.



 Amb cada pas que donava, m'allunyava de la vegetació densa, de les pors, dels traumes, dels mals records, del dolor. Ara ja sabia que fugir significaria la meua pròpia mort a les mans d'aqueixes bèsties. Em respectaven, és cert; però també romanien a l'aguait, esperant qualsevol flaquesa per a atacar. No miraria arrere de nou, perquè mirar arrere, al passat, seria fugir. I no podia permetre'm sentir por. 

Vaig caminar confiat, amb el so dels seus murmuris de fons. Em vaig moure entre la mala herba amb calma. Jo controlava la situació. Jo dominava les bèsties. 

Perdut en els meus propis pensaments, no vaig escoltar com les veus van augmentar el volum, com els murmuris s'escoltaven més i més alts. El bosc em parlava i jo no vaig saber escoltar-lo, perdut com estava en el meu excés d'ego. Em vaig sentir invencible. Fins que les veus van callar. El bosc va deixar de parlar-me. La calma que precedeix a la tempesta. I l'il·lús que no es va adonar i continua caminant, ara confiat, sense por. Sense un sol polsim de por… 

Sense por fins que vaig caure i vaig caure i vaig caure. En algun moment, m'havia trobat amb un desnivell en el terreny, i vaig entropessar amb el meu propi ego. Quan parí de rodar entre les fulles caigudes, vaig notar que no sentia res. Literalment res. No sentia els braços, ni les cames. No em sentia a mi mateix. Però feia olor la sang i vaig veure com les meues mans es movien per a tocar el meu costat. Feia olor la sang i veia la sang però no la sentia. Tampoc sentia dolor. 

   

De nou, només vaig ser capaç de sentir por. 



I amb la por, les bèsties. Aqueixos éssers al meu voltant. Ara eren més i semblaven més forts, més fers, més rabiosos. Estaven al meu voltant i pertot arreu. M'envoltaven, m'asfixiaven, em tocaven. Fugir. Fugir. Fugir. Anava a morir i no podria fugir ni defensar-me. No tenia cos. Ho veia però no ho sentia. I aqueixes coses eren ací i em tocaven, i em danyaven i em terroritzaven. I com més m'espantava més n’hi havia, més forts eren. Fugir. Per favor, per favor, per favor… 



Negre. Tot negre. Només negre.



I els seus murmuris. 

I la por. 

Sempre la por. 



 
Capítol 3 Despertar
Un dolor esquinçador, que em naix des de dins. Em crema el pit, el sòl estava humit, va deixar d'importar-me tot, només veia el meu propi dolor.  Era el meu dolor, el que havia sentit tota la meua vida, només que ara era molt més gran, el sentia sobre mi, asfixiant-me. No em resultava estrany. Era el dolor del rebuig, del propi i de l'alè. El dolor de la soledat i del cansament.  Era el dolor de l'ànima, d'una vida fastiguejada, encara curta i sense destinació. Ho sentia tot molt fosc, difús. Sabia que les bèsties estaven sobre mi, però no les sentia. Era més agut el meu pesar que el dolor que em produïen les seues urpes. Tal vegada ni tan sols m'estigueren ferint realment, tal vegada fora jo. Tal vegada sempre he sigut jo mateix qui em provocava les ferides. 

Llavors, la causa per la qual estava en el sòl era jo? Era jo qui m'havia reduït a mi mateix  a això, poc més que un animal ferit? Si era jo el causant del meu propi dolor, havia de ser jo qui s'enfrontara a ell. Havia de mirar-lo de front, com abans havia mirat a les bèsties i aconseguir el control. Entendre el dolor com a meu i continuar avant. Però com podia enfrontar-me a això? Com pot un lluitar contra si mateix sense acabar ferit? Pot ser que siga impossible. Pot ser que per a eixir d'aquesta necessite aqueix dolor. Pot ser que només canviant un dolor per un altre aconseguisca continuar avant. I ara, sobre totes les coses, el que més necessite a seguir cap avant, deixar arrere el passat, la meua por al dolor.  Vaig decidir enfrontar-me a elles, eren moltes les bèsties que s'escoltaven, però era major la meua determinació. 

Vaig obrir els ulls, les bèsties ja no estaven, els sorolls van anar ensordint, ja no hi havia rastre d'elles, però sentia la seua presència sobre mi, com si els meus ulls ja no pogueren veure-les. Notava les seues urpes, però no sobre la pell. Estaven dins de mi, podia sentir-les furgant en el meu passat, en els meus records, en la meua vida… En la meua vida? Estava viu en aqueix precís instant? 

Vaig intentar alçar-me, vaig  ecolzar les palmes i genolls en el sòl, i vaig sentir, per primera vegada, l'herba fresca sota les meues mans. En posar-me dret, vaig notar que estava descalç, que les branques es clavaven als meus peus. Fins a aqueix precís instant no havia sigut conscient de quant trobava a faltar sentir el sòl que ara  m’acollia.

 De sobte, em vaig sentir més viu que mai. Vaig veure el meu objectiu clar, havia d'eixir d'allí, d'aquella illa que tant m'havia fet patir i alhora recapacitar. Havia de deixar el meu passat arrere. Vaig girar sobre mi mateix, entre la densa vegetació es podia entreveure una espècie de caminoi. Vaig comprendre, doncs, que només si mirava cap avant sense fanfarroneria, acceptant el dolor com a propi, podria trobar l'eixida. 

Em vaig dirigir cap a aqueix camí sense pensar-ho, no havia de quedar-me arrere com m'havia ocorregut abans. Supose que va ser en aqueix moment quan vaig deixar de veure el que m'envoltava com un paisatge amenaçador, i vaig poder contemplar la bellesa d'aquella inhòspita illa, la seua exuberant vegetació i la bellesa de l'alba. Tot això havia estat sempre davant dels meus ulls?

Vaig continuar caminant, mirant al meu voltant, buscant els ulls brillants que m'havien acompanyat en el meu pas per aquell lloc. No els vaig trobar. Com els anava a trobar, si aquelles bèsties estaven dins de mi? Ara mateix era igual, aqueix camí atreia  tota la meua atenció. Ho sentia un lloc tranquil, pacífic. Em calmava. Els sons d'aquell espai eren molt més tènues, més alegres; la llum queia suau, generant molt poques ombres. Què era aquell lloc?

Davant meu, encara en la distància, vaig vore una xicoteta costera, el camí semblava deixar de ser pla. Vaig suposar que no podria veure el final amb claredat per la distància que em separava d'aquell lloc, però ho vaig entendre com el final del meu recorregut. Cada pas d'aqueix camí m'havia aportat més tranquil·litat, més aprenentatge. De debò hauria acabat tot? Ara que em sentia segur, però no confiat en excés, ara que m'havia enfrontat a les bèsties, que les havia assumides com a part de mi, acabava tot llavors? 

Em vaig negar al fet que aqueix fora el final, i vaig continuar caminant, havia d'haver-hi alguna cosa més en tota aqueixa història, algun detall se m'escapava. Vaig continuar sentint l'herba sota els meus peus, la brisa en la cara, la calor del sol en la meua pell, tot era perfecte. Tan idíl·licament perfecte… 

No vaig ser conscient, entotsolat en els meus pensaments com estava, del canvi en el paisatge; l'agradable herba es va fer terra aspra, les flors i arbustos es van convertir en alts arbres, la malesa  a la meitat del camí, la brisa suau, en torbs violents i gelats i el silenci es va convertir en uns murmuris, no de bèsties sinó d’humans, no se'ls entenia bé , però em buscaven. Vaig sentir que em buscaven. Què volien de mi?  

Vaig mirar enrere i no vaig trobar ni rastre d'aquell paisatge que abans em bressolava. Què estava passant? Vaig intentar baixar aquella costa, ho vaig intentar amb totes les meues forces, però no era capaç de moure'm en aquella direcció. Vaig tindre por, molta por. Sense voler-ho, vaig caminar cap amunt, serpentejant entre roques i plantes, entropessant a cada pas. Jo no volia pujar, em negava a fer-ho… però una cosa més forta que jo m'obligava. Vaig entrar en pànic. Què era tot això? Era potser una mica de tot allò real? On estava? 

Vaig caminar cada vegada més ràpid, amb aquells murmuris convertits en gemecs i crits d'angoixa ressonant en les meues oïdes. Em demanaven auxili;  agonitzaven i volien que jo cessara el seu dolor, però jo no els veia, no podia ajudar-los. Em sentia pesat, adolorit, encara que el meu cos no em responia, continuava caminant, quasi corrent. Vaig entropessar i vaig caure sobre els meus genolls; recobrar l'alè m’havia de donar l'oportunitat de pensar, però no podia; el cap m'anava a mil per hora.  No podia recapacitar sobre res, tenia un pes en el meu interior que podia sobre qualsevol idea.  Aquelles veus, el mal lloc en el qual em trobava, la forma en què el meu cos es movia contra la meua voluntat…  

No era capaç de concentrar-me en res més que en l'angoixa. Vaig baixar el cap i el meu cos em va permetre un respir. En mirar-me, tot va tindre sentit: els crits, l'angoixa, la meua confusió. Aquell era el meu uniforme. El meu uniforme tacat de sang… i llàgrimes. I d'angoixa i dolor. El meu uniforme i la culpabilitat. El meu cos em va donar un respir, i vaig romandre de genolls, sobre la terra, intentant assimilar qui era, i què havia fet havia fet. Però no podia. Com s'accepta una cosa així? Encara immers en el meu propi dolor, el meu cos es va alçar i va continuar caminant. Cada pas suposava un gran pesar per a mi, amb cada camallada recordava més la veritat, qui havia sigut, a quantes persones havia fet mal,  quantes històries havia robat. 

Havia arribat al final del meu camí, al cim d'aquella muntanya d'emocions i sentiments. Estava sobre un penya-segat. No sé quan havia arribat al cim, però el meu camí allí havia acabat. Després de mi, aquella illa que mai podria oblidar. Davant, la mar. Només la mar, la profunditat dels oceans, la boira envoltant-me… i els records. 

A la llunyania, pràcticament submergit en les aigües, un avió.  Estava en flames, malgrat que l'aigua que ho envoltava estava en calma. Feia molt que havia caigut, però el dolor continua latent. Vaig sentir crits, veus que demanaven  auxili. 472 veus que em reclamaven, que em cridaven. Confiaven en mi. No sabien el que els havia fet. Em demanaven que els ajudara, que els traguera de l'aigua, que dirigir el rumb. Volien arribar a la seua destinació i era jo qui havia de retornar-nos sans i estalvis a terra. Però no ho vaig fer. No ho vaig fer conscientment. Perquè era un covard, perquè no em coneixia a mi mateix, perquè  m’aterria viure. Ho vaig fer i no em penedisc més que de les vides que em vaig emportar amb mi. En aquell moment, vaig prendre la determinació de remeiar el mal que vaig fer. No podia retornar les vides que vaig robar, però sí que podia ajudar a aquelles veus que cridaven pel meu auxili. 

Vaig mirar després de mi, a aquell bosc que m'havia fet retrobar-me amb mi mateix. A la vegetació que va donar recer a les bèsties que ara jauen en el meu interior, als camins sinuosos i també al lloc buit, il·luminat i tranquil que m'havia conduït fins a aquest penya-segat. Mire a la platja, ara deserta, al vaixell que ens va portar a tots fins ací  i a aquell que el va conduir fins a la riba. Vaig mirar tot el que deixava arrere i no dubte que la següent, seria la decisió correcta. Havia de continuar avant sense fugir. 

En aquells moments ja sabia que la por formava part de mi, que si ho negava la convertiria en una bèstia enorme i violenta que em turmentaria tota la vida. Tenia por, sí, i això estava bé. Tenía por però ara ja no era un covard. No era un covard perquè em vaig enfrontar a la vida, a la mort, al dolor, a la culpabilitat. No era un covard perquè vaig decidir tindre por i que la por em fera fort. No era un covard perquè llavors, ja sabia qui era. I no hi ha major covard que el que es tem a un mateix. 

Havia de caminar tranquil i amb seguretat. Era culpable, i ho esmenaria. Havia d'ajudar aquelles veus que em cridaven, que se submergien en les calmades però profundes aigües que envoltaven aquesta illa. Vaig escoltar un aleteig molt suau, com si algú observara les meues accions, com si m'acompanyara.

Vaig mirar aquell avió en flames, l'aigua tranquil·la i cristal·lina. L'aigua que purifica, que renova, que reviu. L'aigua que abraça. Vaig tancar els ulls i vaig saltar. 



L'aigua em va envoltar, em va abraçar, em va bressolar. Era una aigua càlida, va aconseguir inundar tot el meu ser fins a fusionar-se amb amb mi i ser part d'ella. L'aigua va sanar les meues ferides, em va llevar l'uniforme, em deixà nu en cos i ànima, es va colar per les meues entranyes i em va netejar. L'aigua em va retornar a la vida.  L'aigua em va permetre tornar a respirar. 

Inhale amb força, però hi ha alguna cosa en la meua gola, sent que m'ofegue Què és aquesta olor? Òbric els ulls i una llum clara i artificial em molesta. On estic? Moc la mà dreta, però alguna cosa m'ho impedeix. Què és això? Estic emmanillat al llit. Estic emmanillat al llit d'un hospital. Ja no sent crits agònics, només una infermera que em parla. Una infermera que em parla i que silencia les veus del meu cap. Parla fort i és ruda amb mi. 

Mai he sigut un heroi, però sí que vaig pensar que podria arribar a ser-ho. Que podria esmenar els meus errors, que algun dia, tornaria a viure en pau, que em deslliuraria de la meua condemna autoimposada.

Ara, la condemna seria una altra. I d'aqueixa, mai anava a poder deslliurar-me. 
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]