Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Pabloper
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Bitllet d’anada i tornada
Ella
Inici:  Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Capítol 1 ELLA
“Ella”

 

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...
                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

                S: Sí.

                T: I?

                S: 39 quilos.

                T: Llavors, què trobes que he de fer?

                S: No vull ingressar, Robert. No m’agrada estar tancada.
                T: Marta, no estaràs tancada. El centre és el lloc perfecte per a la teua recuperació. Saps que, quan estigues curada, podràs tornar a casa. Però has de col·laborar.

                S: No. Si m’ingresses, em tornaré a escapar. Tu no ho entens, Robert, la meua família està en perill!

 

Marta sabia que Robert estava perplex. El seu cas li resultava molt curiós perquè no semblava la típica adolescent amb problemes alimentaris. Era més que evident la pèrdua de pes que havia sofert en els últims mesos. El fet de ser veïns i conèixer-la des que va nàixer li havia ofert informació molt valuosa que, evidentment, ella no anava a donar-li. Els seus pares van decidir parlar amb ell mesos després de l’arribada de la seua nova germana.

Sí, eixa nena, l’adoptada. Ella era la causant de la seua primesa. Des que va arribar a casa la seua vida va canviar radicalment, del dia a la nit, de la llum a la foscor. Però això, a Robert, no li ho podia dir. A ell també l’havia embruixat.

                                              ………………………..

 
La xiqueta surava amb els braços en creu i la cara girada cap al fons del llac. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. El seus cabells daurats semblaven més foscos a la llum de la lluna.

El que havia de passar, va passar. Així de simple. Marta sabia que ja no hi havia tornada enrere, això era més que evident veient el cos de la seua germana balancejant-se suaument en l'aigua. A penes havia tingut temps de veure en els seus ulls aquella expressió de sorpresa i fàstic alhora, però l'havia vist. I, en aquell moment, va saber que havia guanyat. La seua mort no era el premi de res, era la seua venjança.  Freda, calculada, planificada durant mesos, des del mateix moment en què va entrar per la porta de casa agafada a la mà de la seua mare.


Però al principi la va enganyar. El seu cabell ros i els seus grans ulls clars, sempre amb eixa expressió de sorpresa de qui sembla que descobreix el món cada dia i a cada moment, unit al color de la seua pell, tan blanca i translúcida, la convertien en la viva imatge de l'àngel vingut del cel per a salvar a una família tocada per la desgràcia. El seu somriure permanent en els llavis, els seus moviments tranquils, sense plors ni crits tan habituals en xiquetes de la seua edat, resultaven una mica estranys després d'haver viscut just el contrari amb Marc.

 

Marc… Tot va començar per Marc o, més aviat, per la seua absència. La seua mort, per inesperada, els havia sumit, a ella i als seus pares, en una existència absurda i monòtona. Els seus crits a tota hora i els sons del seu patinet en recórrer el corredor del primer pis, havien sigut substituïts per un silenci molest trencat per les converses dels seus pares darrere la porta de la cuina i pels plors de la seua mare en el bany, quan creia que no hi havia ningú a la casa. El seu negre cabell arrissat i les pigues de la cara, sempre somrient, només podien recordar-se en les fotografies que els seus pares havien penjat a la saleta. Però Marc ja no tornaria. Aquell maleït conductor els havia arrabassat el motor de les seues vides i, quan semblava que res pitjor podia passar, va arribar ella.


Després de dos anys de visites a centres socials, reunions amb psicòlegs i  valoracions, van rebre la trucada. La seua  mare va decidir “comprar-se” un nou fill, com qui es compra unes sabates noves perquè et pugen l'ànim, o cerca en la gossera municipal un gosset que substituira al que un imbècil et va atropellar. El seu pare poc va haver de dir. Ell volia que la seua dona fóra feliç, tots els dies i a tota hora. Només volia que es desprenguera d'aquella capa de tristesa que arrossegava durant anys i tornara a somriure. Quant a ella, semblava que ni existia. Ningú li va preguntar si volia tindre una nova germana o si li abellia compartir als seus pares amb una estranya que venia d'una llar difícil. Ningú podria substituir a Marc i, pretendre-ho, era viure en un món de superficialitat.


Les primeres setmanes amb ella a casa van transcórrer amb normalitat. El dormitori del seu germà es va convertir en un pastís de nata i maduixa, amb estrelles platejades en el sostre i princeses somrients que saludaven des de les prestatgeries. La seua mare ja no parlava de Marc, ara les seues converses giraven entorn de la roba que havia de comprar-li a la xiqueta o dels berenars amb una amiga o altra, que tenia una filla de la seua mateixa edat.


La veritat és que a Marta li donera tot igual. Sembla que, en complir catorze anys, la vida et regala un món únic i personal en el qual pots entrar, tancar la porta i oblidar que hi ha coses que passen fora. En el seu món ocorria el que ella volia i entrava qui ella volia. I, de moment, la nova no anava a entrar. No per gelosia, no es tractava d'això. És que hi havia alguna cosa en ella que posava els pèls de punta i no solament a ella. Fins i tot Bola, el seu gat siamés, fugia de la nena quan la veia aparéixer.


Però no van ser les males vibracions el que van iniciar les seues sospites que aquell angelet no era, per a res, el que volia aparentar. No era de les que viuen d'ensomnis i suposen o imaginen. “Veure per a creure”, eixe era el seu lema. I ja ho crec que va veure, i molt.


 
Capítol 2 ELLA 2
                                                       “Ella”
                                                            2

 
Tres setmanes després de la seua arribada a la casa, l'àvia Carme va vindre a visitar-los. Des que el seu marit va morir, havia adoptat el costum de convidar-se a si mateixa a menjar el primer diumenge de cada mes, i d'això feia ja deu anys. Era evident l'ànsia de la seua àvia per conéixer al nou membre de la família, encara que la manera d’actuar de la seua filla no li semblara massa adequada. Ella sabia, per pròpia experiència, que la pèrdua d'un ser estimat és un moment terrible que no s'oblida mai però sí que es supera amb el temps. El que la seua filla haguera adoptat a una xiqueta per a tapar el buit que va deixar en el seu cor la mort de Marc era una cosa que ella podia entendre però que no compartia en absolut. Però la seua filla sempre havia sigut així. Per a ella, no hi havia res al món que no poguera substituir-se. Això no significava que no haguera volgut al seu fill, de fet, l’estimava amb bogeria. Tots els matins, acaronava suaument amb el dit la seua fotografia. Però no parava de repetir que necessitava  algú a qui estimar i cuidar, com si Marta i el seu pare estigueren fartets d'amor! Carme no comprenia quin  podia ser el vertader motiu que va impulsar la seua filla a acollir a casa seua a una nena desconeguda que, segons havia pogut saber, havia sigut abandonada per la seua pròpia mare en un supermercat en un arravatament de bogeria, ja que res semblava indicar en aquella jove infermera que podia cometre eixa barbaritat.

 

Aquell dia va ser el principi de la fi. Una mirada, una sola mirada va ser suficient per a què Carme veiguera, a través dels ulls d'aquella xiqueta, una fosca ombra que li va gelar la sang i li va tallar la respiració. La pressió en el pit li resultava insuportable, una suor freda li va recórrer tot el cos i el seu últim record van ser uns ulls blaus com l’acer que, malgrat  l'angoixa que la família estava patint en aquells moments, van romandre impassibles i afilats com a ganivets. Aquell va ser el colp mortal que va acabar amb la vida de la benvolguda àvia.

Ningú podia explicar-se com havia pogut ocórrer. La salut de l’àvia era un motiu d'orgull per a ella, sempre presumint de no haver patit mai ni un refredat i que visitava  al metge una vegada a l'any perquè la seua filla l'obligava a fer-ho. El metge va certificar un infart com a causa de la mort i tots ho van atribuir a l'edat. Tots, menys Marta.


Els calorosos dies d'aquell estiu passaven sense pena ni glòria. La idea que tenia dos mesos de vacances per davant abans de tornar a l'institut la deixava esgotada. Les seues amigues, les dues que tenia, havien anat al poble a passar l'estiu, i no tindre res a fer en tot el dia li resultava tediós. Es va alçar del sofà i va eixir a la terrassa. Des de dins de la piscina, la seua mare intentava que la xiqueta es banyara amb ella i, com qui crida a un gosset amb un os, li ensenyava un flotador de colors brillants assegurant-li que no hi havia cap perill. En el mateix moment en què Marta es va acostar a la vora de la piscina, la menuda es va alçar del terra i, ràpidament, es va llançar als braços de la mare, agafant-la amb força com si fóra un trofeu que no anava a permetre que ningú li arrabassara. Encara que estiguera a alguns metres d’elles, el somriure de triomf que brollava en la boca de la xiqueta no li va passar desapercebut. Eixes mirades desafiants, els mitjos somriures i voler apartar-la de la seua mare sempre que s'acostava a ella era quelcom que Marta ja havia vist massa vegades des que eixa xiqueta va arribar. Per molt que els seus pares ho intentaren, no era capaç de relacionar-se amb ella, o potser era la xiqueta la que no volia estar al seu costat?

El curs no va començar amb bon peu. Per alguna alineació còsmica, o per obra i gràcia del director del centre, les seues amigues van acabar assegudes en una aula diferent a la seua. Segons la seua mare, no havia de preocupar-se perquè  “segur, segur que en la teua classe hi ha companyes simpatiquíssimes…”. Sí, és clar, però no eren les seues amigues de tota la vida, i com si fora tan fàcil que algú es relacionara amb una personeta tan estranya com ella.

Així que, com qui busca el consol en el seu peluix favorit, quan Marta arribava a casa xiulava suaument fins que Bola apareixia, fregant la seua llarga cua amb cada pota de cadira, pota de taula, paret o moble que trobara al seu pas, com si fora una ballarina interpretant una seductora dansa oriental. No obstant això, els últims dies no havia sigut així. Per molt que xiulara o el cridara pel seu nom, no aconseguia que acudira a la seua cridada. Sabia que el gat evitava trobar-se amb la menuda però la seua mare i ella no estaven a casa en aquell moment. En fi, va pensar que estaria dormint a l'ombra de la vella olivera del jardí. Des de la finestra de la cuina el va veure, tombat de costat. El que no va veure va ser el seu cos inert, els ulls sense vida, oberts de bat a bat, i la comissura de la seua boca per la que lliscava la mort, la que havia entrat en el seu cos en forma de dolça llepolia.

Capítol 3 ELLA 3
“Ella”

3

 
Les gotes de pluja esvaraven pel cristall de la finestreta del cotxe. Amb els ulls plens de llàgrimes, Marta va agafar la mà de la seua mare, asseguda al seu costat en el seient de darrere del vehicle, i la va estrényer amb força. Al seu altre costat, estava ella. Mirava al capdavant, la seua cara inexpressiva no reflectia cap sentiment, ni una sola llàgrima va brollar d'aquells ulls, ni hui en l'enterrament, ni el dia en què la policia va cridar a la porta per a dir-los que el seu pare se n'havia eixit de la carretera.

La ment de la jove bullia de pensaments molt dispars. Des que aquella menuda va arribar a les seues vides tot va anar a pitjor, a la sobtada mort de l'àvia Carme es va unir la de Bola que, segons la seua mare, “a saber què menjaria el pobret animal”, i ara…el seu pare. Marta no podia creure que fóra l'única que poguera vore que tot allò no era normal, que tanta casualitat i cúmul de desgràcies en la mateixa família era massa cridaner.

La seua mare semblava estar cega. La mort del seu marit la va tornar a sumir en la tristesa, però sempre estava ella allí per a consolar-la, amb els seus besos embafadors i les seues carícies infinites, murmurant-li a l'oïda i cuidant d'ella com  un amant pendent de la seua estimada, evitant a tota costa que la seua germana major poguera acostar-se a la mare i, si ho feia, apartant-la amb qualsevol motiu.

Marta no entenia eixa capacitat de suggestió que aquella mocosa podia exercir sobre la seua mare i va decidir que no anava a permetre que ningú més patira cap mal. Així que, si volia comprendre el present, havia de conéixer el passat i l'única forma de fer-ho era arribar a l'origen, a la mare biològica de la xiqueta.

No li va estranyar que l'assistent social es negara a donar-li qualsevol informació, ja ho esperava. Així que va recórrer a la tècnica que mai falla: ablanir-li el cor. Encara que no va aconseguir que li diguera qui era la mare de la criatura, tampoc ho va necessitar després que li comptara, amb pèls i senyals, el que havien donat de sí els seus escassos quatre anys de vida.

La xiqueta havia sobreviscut a un part de bessons en què l'altra criatura va morir. La mare, incapaç de superar la pèrdua de l'altre fill, es va abocar a ella, convertint-la en una dèspota malcriada. El pare va desaparéixer un matí i mai més es va saber d'ell. En el moment en què la xiqueta va començar a anar a la guarderia, van començar els problemes. Incapaç de relacionar-se amb els altres xiquets, passava els matins mirant per la finestra, acostant-se a ella amb interés en el moment en què els pares acudien a recollir als seus fills, tal vegada esperant veure a la seua mare.  Si algun xiquet major s'acostava, li colpejava en la cara fins que sagnava, amb una força anormal en una xiqueta de la seua edat. La mare, incapaç de controlar els seus atacs de fúria, va acabar per deixar-la en els banys d'un supermercat. Segons va contar la policia, no deixava de repetir que la nena tenia el dimoni dins del cos.

Sabia que era una bogeria i que la ment jugava males passades, però la possibilitat que eixa xiqueta fora el mateix dimoni era una cosa que no es podia descartar. L'ombra de la mort semblava acompanyar-la al llarg de la seua curta vida, tocant a tots aquells que pogueren suposar un obstacle per a aconseguir els seus desitjos o per a impedir que haguera de compartir el que ella considerava de la seua propietat.

Marta va començar a encaixar totes les peces. Des del moment del seu naixement, la xiqueta va decidir que no volia compartir  la seua mare amb el bessó i va acabar amb ell. El seu pare biològic va eixir per la porta i no va tornar, encara que, vist el vist, igual ja ni existia en aquest món. Abandonada per la seua mare biològica, va ser acollida per la seua família i la va anar desmembrant a poc a poc: l'àvia Carme, Bola, el seu pare… Només quedava ella perquè el cercle es completara i la seua pròpia mare estiguera sola entre les urpes d'aquella criatura monstruosa.

De cap de les maneres anava a permetre-ho. La seua mare era l’única cosa que li quedava en la vida, la que més volia i per la qual anava a lluitar, contra qui o contra el que fora. Trencaria l'encanteri al què estava sotmesa encara que haguera d'acabar amb la vida d’aquell dimoni.

 



Una freda nit d’hivern, una xiqueta surava  amb els braços en creu i la cara girada cap al fons del llac. Tenia el clatell cobert de sang coagulada. Els seus ulls, que canviaven de blau a verd, estaven oberts de bat a bat. A penes tenia quatre anys. En algun moment, segons abans de perdre l’ànima, mentre el seu cos es balancejava en les fredes aigües, la nena va pensar en ell, en Marc. En els seus cabells negres, tan arrissats, i en la seua cara pigosa plena de felicitat quan la seua mare perfecta el recollia de la guarderia i ell es penjava del seu coll mentre el cobria de besos i li esvalotava el cabell. Junts s’allunyaven pel carrer, somrients i agafats de la mà. Ella els mirava darrere del vidre de la finestra de l’aula, cada dia, fixament, fins que desapareixien de la seua vista. La seua pròpia mare l’havia abandonada i la mare de Marc li semblava perfecta per a ella. Però hi havia inconvenients, és clar. Sempre n’hi havia. Eixa era la seua especialitat, aconseguir fer desaparéixer tots els obstacles que s’interposaven entre ella i el seu objectiu. Marta pensava que havia acabat amb ella. Il·lusa!, en qui es pensava eixa mocosa que estava jugant?

Cadascun dels cossos que la seua ànima havia anat ocupant al llarg de la història no havia durat prou per a satisfer els seus instints més primaris. Només la mort semblava perseguir-la i això l’obligava a canviar de cos cada cert temps. I, de nou, havia ocorregut.

Però no importava, trobaria un cos nou que habitar. Sempre hi hauria un humà amb la quantitat d’odi necessària per a acollir-la.

 

………………………

 

Casset 6. Cara A. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Et veig molt canviada, Marta.

S: Sí, estic millor. Ja veus que he augmentat cinc quilos.

T: Ja veig. Això és fantàstic! I…com portes la mort de la teua germana?

S: Bé. Millor del que pensava. Pobra, quina mala sort va tindre! Qui havia de dir que una relliscada just al costat del llac li portaria la mort! Si el cop no haguera sigut al cap…

T: I la teua mare? Com està?

S: Una mica trista, és clar. Però li passarà. Jo la cuidaré. Ara només ens tenim una a l’altra, saps? Ja no hi ha res que ens puga separar, Robert. Ella i jo, juntes per sempre. A la fi!

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]