Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Aleix_Dabau
Escolapies Figueres. Figueres
Inici: El Navegant
.
Inici:  El Navegant

Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

Capítol 1 Un camperol perdut pel món
Nuvolet, m’anomenaran un dia, més de vint anys després que hagi començat aquesta història. Serà lluny d’allà on comença, serà entre gent ferrenya, potser bàrbara, gent fosca i primmirada. Més tard, quan hauré deixat aquesta gent, ningú, mai més, no em dirà així, però sovint pensaré que Nuvolet representa allò que sóc molt més que el meu nom legal. Per això aquest sobrenom m’acompanyarà al llarg d’aquest relat, que comença en una vila plantada prop de la Mediterrània i dels Pirineus, una vila ataronjada i blanca; ataronjada per les muralles que l’estrenyen, blanca per l’aire esqueixat que tot sovint hi deixa caure la tramuntana. Li diuen Perpinyà. Només, però, hi passaré els meus primers anys, la deixaré poc després d’haver perdut, per fi, la meva virginitat, i per això tan sols apareixerà en el primer dels tres quaderns que intentaré emplenar amb les meves penoses aventures.

 

Em dic Artur, i la meva història va començar el 30 d’octubre de l’any 1382, vaig néixer en un poblet anomenat Peralada, dins del comtat d’Empúries, governat per un famós noble anomenat Joan I d’Empúries “el vell”. Els meus pares es deien Ermilda i Alfons i eren uns pagesos no molt ben pagats, bàsicament, no tenien gaire diners i havien de treballar de sol a sol. Per aquest motiu, jo vaig néixer en un fosc i fred estable. Al sortir del ventre de la meva mare estava envoltat d’animals; vaques, porcs i gallines i en molt males condicions per un recent nascut. La meva infància va ser un complet desastre, els meus pares m’explicaven com als tres anys vaig emmalaltir molt greument, i a més, era tan sols una pobre criatura de tres anys enmig del camp, què podia fer?

 

Però en contra de tot pronòstic vaig tenir un cop de sort, una oportunitat donada per Déu, i em vaig curar. Pels meus pares va ser un complet miracle, i després durant la meva infància no va ocórrer  res més d’important; vaig aprendre a parlar, treballava en el camp amb el meu pare i ajudava a la meva mare a fer les feines de casa. No va ser fins als dotze anys que vaig tenir una revelació de Déu que m’havia de posar en marxa en un llarg camí per conquerir els cels a mans d’una bèstia alada de les llegendes. Clar, jo en aquell moment vaig quedar ben esbojarrat, se m’havia plantat un àngel davant del meu nas dient-me que havia d’anar-me’n de casa per emprendre un gran viatge per conquerir el cel, a més, amb una criatura que ni tan sols era segur que existia, ja que era una llegenda, ni tan sols se’n sabia el nom.

 

 

 

 

Al dir això als meus pares, em van prendre per boig! I és d’esperar quan et ve un nen de dotze anys a explicar-te que ha vist a un àngel que li ha dit que emprengui aquell viatge. La veritat és que em van ignorar fins que vaig complir els quinze anys, ja deixaven que me n’anés. La preparació em va portar bastant de temps. Vaig haver d’entrenar-me per recórrer grans distàncies, per aprendre a subsistir caçant i pescant, tots els coneixements del bosc... Vaig exprimir  els pocs coneixements que tenien els meus pares sobre el món.

 

Després d’això, vaig rebre la pitjor notícia que podien haver-me dit, que li havia de qüestionar al noble la marxa de les terres del senyor, no s’ha d’oblidar que tot el que feien els camperols estava revisat pel noble de la zona. Una vegada allà, el noble Joan I em va ordenar que si volia marxar de les seves terres havia de pagar-li cinquanta monedes d’or, i això era una burrada. Per aconseguir-les em va dir que podia treballar per un amic seu que es deia Lope i era llenyataire però també tenia un taller de processament, la qüestió era que havia de treballar durant dos anys amb el que em digués el senyor Lope i em serien entregades les cinquanta monedes d’or i el permís per sortir del comtat.

 

El dia a dia d’allà va ser molt dur, la rutina diària era de del matí, quan sortia el sol, al migdia, quan menjàvem talant arbres al bosc del senyor, posteriorment transportàvem els troncs d’un en un entre deu homes per apilar-los en una molt gran muntanya de troncs, dins el castell. Tot això per a final de setmana processar-los pe construir cases, ponts i mobles per tot arreu del comtat. Això ho vam fer durant dies, setmanes, mesos i després d’un llarg temps d’espera va arribar el primer hivern, que va portar les glaçades i la fred a la regió i va fer que les condicions de treball empitjoressin fins a nivells descabellats. Em sembla que durant el primer hivern van morir una tercera part dels homes treballant allà, i entre ells hi havia amics que jo havia anat fent.

 

Va ser més o menys pel maig del segon any que van arribar nous treballadors que vaig conèixer la persona que em canviaria la vida, amb la que compartiria aventures al llarg de la meva joventut i aquest noi es deia Ramon, no sé exactament el perquè però des que va arribar al lloc ja em va caure sorprenentment bé i em va semblar molt bona persona, a més, compartia les meves idees d’explorar el món. Amb ell va ser amb qui vaig compartir la resta del període de treballs que em quedava, certament aquell últim any va passar sorprenentment ràpid i quasi no vaig notar el cansament, gràcies a les nostres llargues xerrades del que faríem quan sortíssim d’allà. Després del temps i temps que vam passar allà, el vaig convidar a formar part de la meva aventura i li vaig explicar l’origen de tot i em va impactar que no es va sorprendre a l’explicar-li el que em va passar als dotze anys, i sense pensar-s’ho massa va accedir.

 

 

Però primer ell va voler explicar-me millor els seus orígens, resulta que m’ho havia estat amagant però ell era el fill d’un important llinatge de nobles del comtat del costat, i venia a viure el que mai no havia pogut darrera de les portes del castell, la vida dura i difícil dels camperols, però resulta que ell de petit també havia tingut una visió que li indicava que m’anava a conèixer i m’anava a acompanyar en un gran viatge, clar, allà em vaig quedar bocabadat, allò havia sigut obra del destí. Allà vam acabar de passar el temps que em quedava per acabar de treballar, i quan va arribar el dia d’anar-me’n, va acompanyar-me al noble a anunciar-li. Aquell març del 1399 vam embarcar-nos en el nostre viatge arreu del món.
Capítol 2 El gran viatge
Poc vam tardar a donar-nos compte que no sabíem on anar i de que estàvem perduts al no res sense ni menjar ni beure. Però gràcies a déu no érem tan estúpids i vam saber veure a la distància un petit bosc en el qual amagar-nos. Però semblava més a prop del que realment era i devia estar a unes dues llengües o a un matí d’arribar-hi. Era ja migdia quan per fi vam arribar-hi i el primer que vam fer va ser construir una petita caseta per passar-hi la nit, al construir- la se’ns va passar tan ràpid que ja era de nit i no havíem menjat res encara des que vam marxar, però ja era fosc i hi havia moltes bèsties nocturnes allà fora esperant per menjar-nos. Vam intentar dormir fins a l’alba i en el moment que vam veure els primers rajos de sol sortint per l’horitzó ja vam sortir a buscar menjar i aigua.

 

Al matí vam anar a localitzar alguna font d’aigua o algun riu per beure una miqueta i a caçar uns conills per menjar, s’ha de dir que li vaig haver d’ensenyar a caçar a en Ramon, ja que venia del castell i ja es trobava el menjar cuinat, capturat anteriorment pels camperols. Després de passar uns dies allà, vam veure passar  un monjo que anava a fer peregrinatge pel camí de Santiago, el qual passava per allà, el vam acollir al nostre petit campament durant una nit i ens va explicar el motiu pel que feia aquella travessia. Finalment, abans de que marxés, vam demanar-li  que ens ensenyés el mapa que portava a la motxilla perquè així ens podríem orientar i decidir cap on anar.

 

A prop nostre hi havia dues ciutats: Empúries i Besalú; vam decidir a anar a Besalú perquè el nostre objectiu era d’anar cap al centre de la Península Ibèrica, concretament a Toledo, que era una de les ciutats més grans i desenvolupades de la zona. Ens va costar despedir-nos de la caseta en la que feia dies que vivíem, però al final ens vam decidir i vam marxar fins a Besalú. Era de matí, ens havíem preparat amb un gran nombre de provisions i força aigua i ens havíem fet uns jerseis de pell per no passar fred. Amb poquíssim temps vam sortir del bosc en el que ens trobàvem i vam caminar hores i hores per unes esplanades interminables fins que vam quedar del tot sorpresos al trobar-nos amb un camí de cavalls, en aquell moment vam decidir de seguir-lo durant un temps, per després desviar-nos cap a Besalú.

 

 

 

 

Aquell camí no era gaire transitat i llavors en un punt del camí ens vam trobar  un grup de saquejadors que ens van atacar, però, gràcies a Déu, va passar en aquell precís moment un grup de carros de mercaderies valuoses escoltats per la guàrdia imperial i es van parar a ajudar-nos amb aquells bàrbars i ens van oferir deixar-nos a Besalú, perquè ells passaven per allà per anar a entregar les mercaderies. Pel camí els vam explicar el nostre objectiu i a on anàvem i ens van recomanar que paguéssim a un carro de la ciutat perquè ens portés molt més ràpid cap a Toledo, més ràpidament que si anéssim caminant.

 

A l’arribar a Besalú aquell bon cavaller ens va indicar cap a on estava  l’emplaçament per llogar carros de cavalls que anessin a Toledo i en vam trobar un sorprenentment barat, només costava 100 monedes de coure però tots els preus rebaixats han de tenir uns desavantatges, que en aquest cas eren: tardaríem el doble de temps i no estava garantit que no ens atraquessin, robessin o matessin. Per tant, era molt perillós i vés a saber quines desventures ens succeirien de camí a Toledo. El senyor que portava el carro ens va explicar el recorregut que duríem a terme i per les ciutats que passaríem, el recorregut seria el següent: de Besalú a Lleida, de Lleida a Caspe, de Caspe a Daorca, de Daorca a Molina, de Molina a Guadalajara, de Guadalajara a Alcalá de Henares i finalment d’Alcalá de Henares a Toledo.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]