Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
albert_cuadrado
Escolapies Figueres. Figueres
Inici: Canto jo i la muntanya balla
El Núvol
Inici:  Canto jo i la muntanya balla

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Capítol 1 Els inicis

  • Ja està? Ho hem completat? - va cridar estrepitosament en Rai




De sobte, el Núvol va aparèixer, al principi tenia un color marró, però en pocs segons va anar canviant fins a un vermellós jaspiant. Un foc incandescent va aparèixer al centre del Núvol i es va esvair amb l’explosió d’un meteorit llançat veloçment. En Rai va començar a caminar en direcció on havia caigut aquella cosa tan estranya. L’Abril va cridar suaument preguntant-li a on anava però no va tenir resposta. Em va mirar als ulls, jo li vaig tornar la mirada i vam començar a córrer per atrapar en Rai. 

  • Tinc por. - vaig dir jo

    Jo també, però no ens anàvem a quedar allà parats perdent el temps.  - va dir en Rai amb un to molest.




Ja sabia que en Rai havia dit allò per encoratjar-nos però ell estava igual d’insegur que nosaltres, o més.

  • I ara què farem? Una altra vegada haurem de jugar-nos la vida completant unes proves sense saber què passarà? - va dir l’Abril una mica preocupada.




Fa unes hores… 

  • Hola, som uns amics d’en Vicenç Rocabertí, a quina habitació el podem trobar?

    Hola, d’acord mmm… Vicenç Rocabertí - deia la recepcionista de l’hospital mentre teclejava el nom del pacient. 

    - Habitació número 202, que vagi bé. - i va continuar fent la seva feina.




Abans d’entrar a l’habitació l’Abril i en Rai, van sentir uns crits i una discusió entre en Vicenç i una dona. A l’entrar en Vicenç els va saludar carinyosament i els va començar a explicar què li havia passat per estar a l’hospital. Havia tingut un accident de moto, un home anava despistat i no va posar els intermitents per girar i ell va xocar per darrere. S’havia trencat l’espatlla i portava enguixat tot el braç i l’esquena.

  • Però com vas poder tenir un accident amb aquella moto que portes, una Vespino que no passa de 50 quilòmetres per hora!- va dir en Rai rient

    Però Vicenç, has d’anar més amb compte i a sobre amb el teu trastorn… - va dir l’Abril

    Què? Estàs dient que per tenir Síndrome de Down haig d’anar amb més compte a la carretera que una persona sense el síndrome. Això és racisme! M’ha sentit senyora Eulàlia, els meus amics són sel·lectius! - va dir en Vicenç amb un to sarcàstic

    Vols callar, a mi no m’interessa la teva vida ni el que et passi. - va dir la senyora Eulàlia mentre continuava fent el seu crucigrama.




En Vicenç els va dir que aquella senyora estava boja i va recomanar d’anar a prendre la fresca a la terrassa situada a l’àtic de l’hospital. Un cop allà van seure en unes cadires i de repent, els núvols van començar a canviar de color aleatòriament. Sorpresos per aquest fenomen, van treure els mòbils de les butxaques i es van adonar que no tenien bateria, però sobtadament va aparèixer a les pantalles un missatge que deia:

“A la capella trobaràs la cova de Satanàs”

Els tres van pensar que seria un joc, on els hi anirien posant pistes per trobar un premi, així que es van mirar, i van començar a córrer fins arribar a la petita capella que hi havia a l’hospital. Un cop a dins van poder observar un vitrall gegant, allà estava dibuixada una multitud de gent picant amb bastons i eines a un dimoni. Sense pensar-ho, en Rai va agafar arrencada i va trencar el vitrall. A l’altra banda d’aquest hi havia una mena de portal que xuclava tot el que podia. Van veure un llamp i de cop, aquella cosa va començar a aspirar amb més força. Els tres amics es van intentar agafar però no van poder resistir i van ser abduïts per aquella entitat. Es van despertar en un lloc pantanós quan van sentir una veu: 

  • Sóc el Núvol. El que us ha portat fins aquí. Haureu de passar un seguit de proves, i amb cada prova que passeu us donaran una part d’un trencaclosques. Cadascun de vosaltres té unes habilitats ocultes que haureu d’anar descobrint al llarg del temps. Per últim, si no sobreviviu aquí, també morireu al vostre món. Ja us aniré informant.




Al principi estaven una mica neguitosos pel que acabava de passar, però no es podien quedar allà de braços creuats. Van veure passar per davant seu una lluerna amb una part del suposat trencaclosques, la van intentar caçar però de sobte la marea va començar a pujar fins que no es van poder veure els arbres més alts. Aquell insecte es va col·locar damunt el cim més alt d’una muntanya. Ells van començar a nedar però hi havia com una barrera protectora que no deixava que avancessin. Quan ja portaven unes hores, no tenien forces per aguantar allà, començaven a empassar-se aigua de tant en tant. En Vicens, es va submergir a l’aigua en direcció contrària, i els dos altres protagonistes van notar com l’aigua baixava de nivell, fins que en Vicenç va tornar a la superfície:

  • Si no podíem progressar, però sí recular, he pensat de posar-me donant l’espatlla a la barrera i he començat a nedar cap a darrera, i quan he sentit els vostres crits d’alegria he pujat.



    Molt bé! Però tu no tenies l’espatlla fisurada? - va dir en Rai sorprès

    És com si se t‘haguessin curat tots els mals! - va dir l’Abril




Els tres amics van riure, però sabien que encara quedava bastant camí. Aquella lluerna encara estava allà, en aquell bosc de forts roures, boixos, bedolls i imponents avets esperant a que algú l’atrapés. Així que van decidir anar a trobar-la però quan justament havien entrat al bosc, se’ls van aparèixer unes bèsties salvatges, amb unes dents afilades com espases, un pelatge brillant i suau com la seda i un instint assassí com el d’un tigre. Aquells estranys animals no feien cara de fer amics, així que es van quedar quiets i a poc a poc anaven retrocedint. Inesperadament, en Vicenç, amb un instint ferotge va començar a cridar i a moure els braços, espantant a les feres i fent-les girar cua. Un cop totes van tornar als seus caus, una cria, la més petita de totes els va començar a seguir mentre jugava i s’entretenia amb cada cosa que trobava. Un cop van ser al cim de la muntanya, la lluerna estava quieta allà, no s’havia mogut. Repentinament, aquella petita bèl·lua va arrencar a córrer i se la va empassar, ràpidament els tres amics li van obrir la boca, fins treure-li la peça d’entre les punxegudes dents. Acabaven de completar la primera missió, i en Vicenç, acabava de descobrir la seva habilitat, la lògica i la intel·ligència. Van començar a entendre aquella muntanya, però ja havien de marxar. Van contemplar les vistes i el paisatge que els envoltava, la posta de sol, els ocells cantant, i les salvatges bèsties udolant. Quan ja havien baixat d’aquell cim, va tornar a aparèixer el Núvol, però aquest cop no va parlar, del centre del Núvol va aparèixer una flama que va ser llançada a molta distància. <div style="\&quot;text-align:" justify;\"=""> 
Capítol 1 Els inicis

  • Ja està? Ho hem completat? - va cridar estrepitosament en Rai




De sobte, el Núvol va aparèixer, al principi tenia un color marró, però en pocs segons va anar canviant fins a un vermellós jaspiant. Un foc incandescent va aparèixer al centre del Núvol i es va esvair amb l’explosió d’un meteorit llançat veloçment. En Rai va començar a caminar en direcció on havia caigut aquella cosa tan estranya. L’Abril va cridar suaument preguntant-li a on anava però no va tenir resposta. Em va mirar als ulls, jo li vaig tornar la mirada i vam començar a córrer per atrapar en Rai. 

  • Tinc por. - vaig dir jo

    Jo també, però no ens anàvem a quedar allà parats perdent el temps.  - va dir en Rai amb un to molest.




Ja sabia que en Rai havia dit allò per encoratjar-nos però ell estava igual d’insegur que nosaltres, o més.

  • I ara què farem? Una altra vegada haurem de jugar-nos la vida completant unes proves sense saber què passarà? - va dir l’Abril una mica preocupada.




Fa unes hores… 

  • Hola, som uns amics d’en Vicenç Rocabertí, a quina habitació el podem trobar?

    Hola, d’acord mmm… Vicenç Rocabertí - deia la recepcionista de l’hospital mentre teclejava el nom del pacient. 

    - Habitació número 202, que vagi bé. - i va continuar fent la seva feina.




Abans d’entrar a l’habitació l’Abril i en Rai, van sentir uns crits i una discusió entre en Vicenç i una dona. A l’entrar en Vicenç els va saludar carinyosament i els va començar a explicar què li havia passat per estar a l’hospital. Havia tingut un accident de moto, un home anava despistat i no va posar els intermitents per girar i ell va xocar per darrere. S’havia trencat l’espatlla i portava enguixat tot el braç i l’esquena.

  • Però com vas poder tenir un accident amb aquella moto que portes, una Vespino que no passa de 50 quilòmetres per hora!- va dir en Rai rient

    Però Vicenç, has d’anar més amb compte i a sobre amb el teu trastorn… - va dir l’Abril

    Què? Estàs dient que per tenir Síndrome de Down haig d’anar amb més compte a la carretera que una persona sense el síndrome. Això és racisme! M’ha sentit senyora Eulàlia, els meus amics són sel·lectius! - va dir en Vicenç amb un to sarcàstic

    Vols callar, a mi no m’interessa la teva vida ni el que et passi. - va dir la senyora Eulàlia mentre continuava fent el seu crucigrama.




En Vicenç els va dir que aquella senyora estava boja i va recomanar d’anar a prendre la fresca a la terrassa situada a l’àtic de l’hospital. Un cop allà van seure en unes cadires i de repent, els núvols van començar a canviar de color aleatòriament. Sorpresos per aquest fenomen, van treure els mòbils de les butxaques i es van adonar que no tenien bateria, però sobtadament va aparèixer a les pantalles un missatge que deia:

“A la capella trobaràs la cova de Satanàs”

Els tres van pensar que seria un joc, on els hi anirien posant pistes per trobar un premi, així que es van mirar, i van començar a córrer fins arribar a la petita capella que hi havia a l’hospital. Un cop a dins van poder observar un vitrall gegant, allà estava dibuixada una multitud de gent picant amb bastons i eines a un dimoni. Sense pensar-ho, en Rai va agafar arrencada i va trencar el vitrall. A l’altra banda d’aquest hi havia una mena de portal que xuclava tot el que podia. Van veure un llamp i de cop, aquella cosa va començar a aspirar amb més força. Els tres amics es van intentar agafar però no van poder resistir i van ser abduïts per aquella entitat. Es van despertar en un lloc pantanós quan van sentir una veu: 

  • Sóc el Núvol. El que us ha portat fins aquí. Haureu de passar un seguit de proves, i amb cada prova que passeu us donaran una part d’un trencaclosques. Cadascun de vosaltres té unes habilitats ocultes que haureu d’anar descobrint al llarg del temps. Per últim, si no sobreviviu aquí, també morireu al vostre món. Ja us aniré informant.




Al principi estaven una mica neguitosos pel que acabava de passar, però no es podien quedar allà de braços creuats. Van veure passar per davant seu una lluerna amb una part del suposat trencaclosques, la van intentar caçar però de sobte la marea va començar a pujar fins que no es van poder veure els arbres més alts. Aquell insecte es va col·locar damunt el cim més alt d’una muntanya. Ells van començar a nedar però hi havia com una barrera protectora que no deixava que avancessin. Quan ja portaven unes hores, no tenien forces per aguantar allà, començaven a empassar-se aigua de tant en tant. En Vicens, es va submergir a l’aigua en direcció contrària, i els dos altres protagonistes van notar com l’aigua baixava de nivell, fins que en Vicenç va tornar a la superfície:

  • Si no podíem progressar, però sí recular, he pensat de posar-me donant l’espatlla a la barrera i he començat a nedar cap a darrera, i quan he sentit els vostres crits d’alegria he pujat.

    Molt bé! Però tu no tenies l’espatlla fisurada? - va dir en Rai sorprès

    És com si se t‘haguessin curat tots els mals! - va dir l’Abril




Els tres amics van riure, però sabien que encara quedava bastant camí. Aquella lluerna encara estava allà, en aquell bosc de forts roures, boixos, bedolls i imponents avets esperant a que algú l’atrapés. Així que van decidir anar a trobar-la però quan justament havien entrat al bosc, se’ls van aparèixer unes bèsties salvatges, amb unes dents afilades com espases, un pelatge brillant i suau com la seda i un instint assassí com el d’un tigre. Aquells estranys animals no feien cara de fer amics, així que es van quedar quiets i a poc a poc anaven retrocedint. Inesperadament, en Vicenç, amb un instint ferotge va començar a cridar i a moure els braços, espantant a les feres i fent-les girar cua. Un cop totes van tornar als seus caus, una cria, la més petita de totes els va començar a seguir mentre jugava i s’entretenia amb cada cosa que trobava. Un cop van ser al cim de la muntanya, la lluerna estava quieta allà, no s’havia mogut. Repentinament, aquella petita bèl·lua va arrencar a córrer i se la va empassar, ràpidament els tres amics li van obrir la boca, fins treure-li la peça d’entre les punxegudes dents. Acabaven de completar la primera missió, i en Vicenç, acabava de descobrir la seva habilitat, la lògica i la intel·ligència. Van començar a entendre aquella muntanya, però ja havien de marxar. Van contemplar les vistes i el paisatge que els envoltava, la posta de sol, els ocells cantant, i les salvatges bèsties udolant. Quan ja havien baixat d’aquell cim, va tornar a aparèixer el Núvol, però aquest cop no va parlar, del centre del Núvol va aparèixer una flama que va ser llançada a molta distància.
 

Capítol 1 Els inicis

  • Ja està? Ho hem completat? - va cridar estrepitosament en Rai




De sobte, el Núvol va aparèixer, al principi tenia un color marró, però en pocs segons va anar canviant fins a un vermellós jaspiant. Un foc incandescent va aparèixer al centre del Núvol i es va esvair amb l’explosió d’un meteorit llançat veloçment. En Rai va començar a caminar en direcció on havia caigut aquella cosa tan estranya. L’Abril va cridar suaument preguntant-li a on anava però no va tenir resposta. Em va mirar als ulls, jo li vaig tornar la mirada i vam començar a córrer per atrapar en Rai. 

  • Tinc por. - vaig dir jo

    Jo també, però no ens anàvem a quedar allà parats perdent el temps.  - va dir en Rai amb un to molest.




Ja sabia que en Rai havia dit allò per encoratjar-nos però ell estava igual d’insegur que nosaltres, o més.

  • I ara què farem? Una altra vegada haurem de jugar-nos la vida completant unes proves sense saber què passarà? - va dir l’Abril una mica preocupada.




Fa unes hores… 

  • Hola, som uns amics d’en Vicenç Rocabertí, a quina habitació el podem trobar?

    Hola, d’acord mmm… Vicenç Rocabertí - deia la recepcionista de l’hospital mentre teclejava el nom del pacient. 

    - Habitació número 202, que vagi bé. - i va continuar fent la seva feina.




Abans d’entrar a l’habitació l’Abril i en Rai, van sentir uns crits i una discusió entre en Vicenç i una dona. A l’entrar en Vicenç els va saludar carinyosament i els va començar a explicar què li havia passat per estar a l’hospital. Havia tingut un accident de moto, un home anava despistat i no va posar els intermitents per girar i ell va xocar per darrere. S’havia trencat l’espatlla i portava enguixat tot el braç i l’esquena.

  • Però com vas poder tenir un accident amb aquella moto que portes, una Vespino que no passa de 50 quilòmetres per hora!- va dir en Rai rient

    Però Vicenç, has d’anar més amb compte i a sobre amb el teu trastorn… - va dir l’Abril

    Què? Estàs dient que per tenir Síndrome de Down haig d’anar amb més compte a la carretera que una persona sense el síndrome. Això és racisme! M’ha sentit senyora Eulàlia, els meus amics són sel·lectius! - va dir en Vicenç amb un to sarcàstic

    Vols callar, a mi no m’interessa la teva vida ni el que et passi. - va dir la senyora Eulàlia mentre continuava fent el seu crucigrama.




En Vicenç els va dir que aquella senyora estava boja i va recomanar d’anar a prendre la fresca a la terrassa situada a l’àtic de l’hospital. Un cop allà van seure en unes cadires i de repent, els núvols van començar a canviar de color aleatòriament. Sorpresos per aquest fenomen, van treure els mòbils de les butxaques i es van adonar que no tenien bateria, però sobtadament va aparèixer a les pantalles un missatge que deia:

“A la capella trobaràs la cova de Satanàs”

Els tres van pensar que seria un joc, on els hi anirien posant pistes per trobar un premi, així que es van mirar, i van començar a córrer fins arribar a la petita capella que hi havia a l’hospital. Un cop a dins van poder observar un vitrall gegant, allà estava dibuixada una multitud de gent picant amb bastons i eines a un dimoni. Sense pensar-ho, en Rai va agafar arrencada i va trencar el vitrall. A l’altra banda d’aquest hi havia una mena de portal que xuclava tot el que podia. Van veure un llamp i de cop, aquella cosa va començar a aspirar amb més força. Els tres amics es van intentar agafar però no van poder resistir i van ser abduïts per aquella entitat. Es van despertar en un lloc pantanós quan van sentir una veu: 

  • Sóc el Núvol. El que us ha portat fins aquí. Haureu de passar un seguit de proves, i amb cada prova que passeu us donaran una part d’un trencaclosques. Cadascun de vosaltres té unes habilitats ocultes que haureu d’anar descobrint al llarg del temps. Per últim, si no sobreviviu aquí, també morireu al vostre món. Ja us aniré informant.




Al principi estaven una mica neguitosos pel que acabava de passar, però no es podien quedar allà de braços creuats. Van veure passar per davant seu una lluerna amb una part del suposat trencaclosques, la van intentar caçar però de sobte la marea va començar a pujar fins que no es van poder veure els arbres més alts. Aquell insecte es va col·locar damunt el cim més alt d’una muntanya. Ells van començar a nedar però hi havia com una barrera protectora que no deixava que avancessin. Quan ja portaven unes hores, no tenien forces per aguantar allà, començaven a empassar-se aigua de tant en tant. En Vicens, es va submergir a l’aigua en direcció contrària, i els dos altres protagonistes van notar com l’aigua baixava de nivell, fins que en Vicenç va tornar a la superfície:

  • Si no podíem progressar, però sí recular, he pensat de posar-me donant l’espatlla a la barrera i he començat a nedar cap a darrera, i quan he sentit els vostres crits d’alegria he pujat.

    Molt bé! Però tu no tenies l’espatlla fisurada? - va dir en Rai sorprès

    És com si se t‘haguessin curat tots els mals! - va dir l’Abril




Els tres amics van riure, però sabien que encara quedava bastant camí. Aquella lluerna encara estava allà, en aquell bosc de forts roures, boixos, bedolls i imponents avets esperant a que algú l’atrapés. Així que van decidir anar a trobar-la però quan justament havien entrat al bosc, se’ls van aparèixer unes bèsties salvatges, amb unes dents afilades com espases, un pelatge brillant i suau com la seda i un instint assassí com el d’un tigre. Aquells estranys animals no feien cara de fer amics, així que es van quedar quiets i a poc a poc anaven retrocedint. Inesperadament, en Vicenç, amb un instint ferotge va començar a cridar i a moure els braços, espantant a les feres i fent-les girar cua. Un cop totes van tornar als seus caus, una cria, la més petita de totes els va començar a seguir mentre jugava i s’entretenia amb cada cosa que trobava. Un cop van ser al cim de la muntanya, la lluerna estava quieta allà, no s’havia mogut. Repentinament, aquella petita bèl·lua va arrencar a córrer i se la va empassar, ràpidament els tres amics li van obrir la boca, fins treure-li la peça d’entre les punxegudes dents. Acabaven de completar la primera missió, i en Vicenç, acabava de descobrir la seva habilitat, la lògica i la intel·ligència. Van començar a entendre aquella muntanya, però ja havien de marxar. Van contemplar les vistes i el paisatge que els envoltava, la posta de sol, els ocells cantant, i les salvatges bèsties udolant. Quan ja havien baixat d’aquell cim, va tornar a aparèixer el Núvol, però aquest cop no va parlar, del centre del Núvol va aparèixer una flama que va ser llançada a molta distància.
 

Capítol 1 Els inicis

  • Ja està? Ho hem completat? - va cridar estrepitosament en Rai




De sobte, el Núvol va aparèixer, al principi tenia un color marró, però en pocs segons va anar canviant fins a un vermellós jaspiant. Un foc incandescent va aparèixer al centre del Núvol i es va esvair amb l’explosió d’un meteorit llançat veloçment. En Rai va començar a caminar en direcció on havia caigut aquella cosa tan estranya. L’Abril va cridar suaument preguntant-li a on anava però no va tenir resposta. Em va mirar als ulls, jo li vaig tornar la mirada i vam començar a córrer per atrapar en Rai. 

  • Tinc por. - vaig dir jo

    Jo també, però no ens anàvem a quedar allà parats perdent el temps.  - va dir en Rai amb un to molest.




Ja sabia que en Rai havia dit allò per encoratjar-nos però ell estava igual d’insegur que nosaltres, o més.

  • I ara què farem? Una altra vegada haurem de jugar-nos la vida completant unes proves sense saber què passarà? - va dir l’Abril una mica preocupada.




Fa unes hores… 

  • Hola, som uns amics d’en Vicenç Rocabertí, a quina habitació el podem trobar?

    Hola, d’acord mmm… Vicenç Rocabertí - deia la recepcionista de l’hospital mentre teclejava el nom del pacient. 

    - Habitació número 202, que vagi bé. - i va continuar fent la seva feina.




Abans d’entrar a l’habitació l’Abril i en Rai, van sentir uns crits i una discusió entre en Vicenç i una dona. A l’entrar en Vicenç els va saludar carinyosament i els va començar a explicar què li havia passat per estar a l’hospital. Havia tingut un accident de moto, un home anava despistat i no va posar els intermitents per girar i ell va xocar per darrere. S’havia trencat l’espatlla i portava enguixat tot el braç i l’esquena.

  • Però com vas poder tenir un accident amb aquella moto que portes, una Vespino que no passa de 50 quilòmetres per hora!- va dir en Rai rient

    Però Vicenç, has d’anar més amb compte i a sobre amb el teu trastorn… - va dir l’Abril

    Què? Estàs dient que per tenir Síndrome de Down haig d’anar amb més compte a la carretera que una persona sense el síndrome. Això és racisme! M’ha sentit senyora Eulàlia, els meus amics són sel·lectius! - va dir en Vicenç amb un to sarcàstic

    Vols callar, a mi no m’interessa la teva vida ni el que et passi. - va dir la senyora Eulàlia mentre continuava fent el seu crucigrama.




En Vicenç els va dir que aquella senyora estava boja i va recomanar d’anar a prendre la fresca a la terrassa situada a l’àtic de l’hospital. Un cop allà van seure en unes cadires i de repent, els núvols van començar a canviar de color aleatòriament. Sorpresos per aquest fenomen, van treure els mòbils de les butxaques i es van adonar que no tenien bateria, però sobtadament va aparèixer a les pantalles un missatge que deia:

“A la capella trobaràs la cova de Satanàs”

Els tres van pensar que seria un joc, on els hi anirien posant pistes per trobar un premi, així que es van mirar, i van començar a córrer fins arribar a la petita capella que hi havia a l’hospital. Un cop a dins van poder observar un vitrall gegant, allà estava dibuixada una multitud de gent picant amb bastons i eines a un dimoni. Sense pensar-ho, en Rai va agafar arrencada i va trencar el vitrall. A l’altra banda d’aquest hi havia una mena de portal que xuclava tot el que podia. Van veure un llamp i de cop, aquella cosa va començar a aspirar amb més força. Els tres amics es van intentar agafar però no van poder resistir i van ser abduïts per aquella entitat. Es van despertar en un lloc pantanós quan van sentir una veu: 

  • Sóc el Núvol. El que us ha portat fins aquí. Haureu de passar un seguit de proves, i amb cada prova que passeu us donaran una part d’un trencaclosques. Cadascun de vosaltres té unes habilitats ocultes que haureu d’anar descobrint al llarg del temps. Per últim, si no sobreviviu aquí, també morireu al vostre món. Ja us aniré informant.




Al principi estaven una mica neguitosos pel que acabava de passar, però no es podien quedar allà de braços creuats. Van veure passar per davant seu una lluerna amb una part del suposat trencaclosques, la van intentar caçar però de sobte la marea va començar a pujar fins que no es van poder veure els arbres més alts. Aquell insecte es va col·locar damunt el cim més alt d’una muntanya. Ells van començar a nedar però hi havia com una barrera protectora que no deixava que avancessin. Quan ja portaven unes hores, no tenien forces per aguantar allà, començaven a empassar-se aigua de tant en tant. En Vicens, es va submergir a l’aigua en direcció contrària, i els dos altres protagonistes van notar com l’aigua baixava de nivell, fins que en Vicenç va tornar a la superfície:

  • Si no podíem progressar, però sí recular, he pensat de posar-me donant l’espatlla a la barrera i he començat a nedar cap a darrera, i quan he sentit els vostres crits d’alegria he pujat.

    Molt bé! Però tu no tenies l’espatlla fisurada? - va dir en Rai sorprès

    És com si se t‘haguessin curat tots els mals! - va dir l’Abril




Els tres amics van riure, però sabien que encara quedava bastant camí. Aquella lluerna encara estava allà, en aquell bosc de forts roures, boixos, bedolls i imponents avets esperant a que algú l’atrapés. Així que van decidir anar a trobar-la però quan justament havien entrat al bosc, se’ls van aparèixer unes bèsties salvatges, amb unes dents afilades com espases, un pelatge brillant i suau com la seda i un instint assassí com el d’un tigre. Aquells estranys animals no feien cara de fer amics, així que es van quedar quiets i a poc a poc anaven retrocedint. Inesperadament, en Vicenç, amb un instint ferotge va començar a cridar i a moure els braços, espantant a les feres i fent-les girar cua. Un cop totes van tornar als seus caus, una cria, la més petita de totes els va començar a seguir mentre jugava i s’entretenia amb cada cosa que trobava. Un cop van ser al cim de la muntanya, la lluerna estava quieta allà, no s’havia mogut. Repentinament, aquella petita bèl·lua va arrencar a córrer i se la va empassar, ràpidament els tres amics li van obrir la boca, fins treure-li la peça d’entre les punxegudes dents. Acabaven de completar la primera missió, i en Vicenç, acabava de descobrir la seva habilitat, la lògica i la intel·ligència. Van començar a entendre aquella muntanya, però ja havien de marxar. Van contemplar les vistes i el paisatge que els envoltava, la posta de sol, els ocells cantant, i les salvatges bèsties udolant. Quan ja havien baixat d’aquell cim, va tornar a aparèixer el Núvol, però aquest cop no va parlar, del centre del Núvol va aparèixer una flama que va ser llançada a molta distància.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3041
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  931 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  244 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  117 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  214 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  267 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]