Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
albert_cuadrado
Escolapies Figueres. Figueres
Inici: Canto jo i la muntanya balla
El Núvol
Inici:  Canto jo i la muntanya balla

El llamp

Vam arribar amb les panxes plenes. Doloreses. Els ventres negres, carregats d’aigua fosca i freda i de llamps i de trons. Veníem del mar i d’altres muntanyes, i ves a saber de quins llocs més, i ves a saber què havíem vist. Rascàvem la pedra dalt dels cims, com sal, perquè no hi brotessin ni les males herbes. Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l’olor de terra molla que s’apropava. Els vam tapar a tots com una manta. Als roures i als boixos i als bedolls i als avets. Xsssssst. I tot plegats van fer silenci, perquè érem un sostre sever que decidia sobre la tranquil·litat i la felicitat de tenir l’esperit sec.

Capítol 1 Els inicis

  • Ja està? Ho hem completat? - va cridar estrepitosament en Rai


De sobte, el Núvol va aparèixer, al principi tenia un color marró, però en pocs segons va anar canviant fins a un vermellós jaspiant. Un foc incandescent va aparèixer al centre del Núvol i es va esvair amb l’explosió d’un meteorit llançat veloçment. En Rai va començar a caminar en direcció on havia caigut aquella cosa tan estranya. L’Abril va cridar suaument preguntant-li a on anava però no va tenir resposta. Em va mirar als ulls, jo li vaig tornar la mirada i vam començar a córrer per atrapar en Rai. 

  • Tinc por. - vaig dir jo

    Jo també, però no ens anàvem a quedar allà parats perdent el temps.  - va dir en Rai amb un to molest.


Ja sabia que en Rai havia dit allò per encoratjar-nos però ell estava igual d’insegur que nosaltres, o més.

  • I ara què farem? Una altra vegada haurem de jugar-nos la vida completant unes proves sense saber què passarà? - va dir l’Abril una mica preocupada.


Fa unes hores… 

  • Hola, som uns amics d’en Vicenç Rocabertí, a quina habitació el podem trobar?

    Hola, d’acord mmm… Vicenç Rocabertí - deia la recepcionista de l’hospital mentre teclejava el nom del pacient. 

    - Habitació número 202, que vagi bé. - i va continuar fent la seva feina.


Abans d’entrar a l’habitació l’Abril i en Rai, van sentir uns crits i una discusió entre en Vicenç i una dona. A l’entrar en Vicenç els va saludar carinyosament i els va començar a explicar què li havia passat per estar a l’hospital. Havia tingut un accident de moto, un home anava despistat i no va posar els intermitents per girar i ell va xocar per darrere. S’havia trencat l’espatlla i portava enguixat tot el braç i l’esquena.

  • Però com vas poder tenir un accident amb aquella moto que portes, una Vespino que no passa de 50 quilòmetres per hora!- va dir en Rai rient

    Però Vicenç, has d’anar més amb compte i a sobre amb el teu trastorn… - va dir l’Abril

    Què? Estàs dient que per tenir Síndrome de Down haig d’anar amb més compte a la carretera que una persona sense el síndrome. Això és racisme! M’ha sentit senyora Eulàlia, els meus amics són sel·lectius! - va dir en Vicenç amb un to sarcàstic

    Vols callar, a mi no m’interessa la teva vida ni el que et passi. - va dir la senyora Eulàlia mentre continuava fent el seu crucigrama.


En Vicenç els va dir que aquella senyora estava boja i va recomanar d’anar a prendre la fresca a la terrassa situada a l’àtic de l’hospital. Un cop allà van seure en unes cadires i de repent, els núvols van començar a canviar de color aleatòriament. Sorpresos per aquest fenomen, van treure els mòbils de les butxaques i es van adonar que no tenien bateria, però sobtadament va aparèixer a les pantalles un missatge que deia:

“A la capella trobaràs la cova de Satanàs”

Els tres van pensar que seria un joc, on els hi anirien posant pistes per trobar un premi, així que es van mirar, i van començar a córrer fins arribar a la petita capella que hi havia a l’hospital. Un cop a dins van poder observar un vitrall gegant, allà estava dibuixada una multitud de gent picant amb bastons i eines a un dimoni. Sense pensar-ho, en Rai va agafar arrencada i va trencar el vitrall. A l’altra banda d’aquest hi havia una mena de portal que xuclava tot el que podia. Van veure un llamp i de cop, aquella cosa va començar a aspirar amb més força. Els tres amics es van intentar agafar però no van poder resistir i van ser abduïts per aquella entitat. Es van despertar en un lloc pantanós quan van sentir una veu: 

  • Sóc el Núvol. El que us ha portat fins aquí. Haureu de passar un seguit de proves, i amb cada prova que passeu us donaran una part d’un trencaclosques. Cadascun de vosaltres té unes habilitats ocultes que haureu d’anar descobrint al llarg del temps. Per últim, si no sobreviviu aquí, també morireu al vostre món. Ja us aniré informant.


Al principi estaven una mica neguitosos pel que acabava de passar, però no es podien quedar allà de braços creuats. Van veure passar per davant seu una lluerna amb una part del suposat trencaclosques, la van intentar caçar però de sobte la marea va començar a pujar fins que no es van poder veure els arbres més alts. Aquell insecte es va col·locar damunt el cim més alt d’una muntanya. Ells van començar a nedar però hi havia com una barrera protectora que no deixava que avancessin. Quan ja portaven unes hores, no tenien forces per aguantar allà, començaven a empassar-se aigua de tant en tant. En Vicens, es va submergir a l’aigua en direcció contrària, i els dos altres protagonistes van notar com l’aigua baixava de nivell, fins que en Vicenç va tornar a la superfície:

  • Si no podíem progressar, però sí recular, he pensat de posar-me donant l’espatlla a la barrera i he començat a nedar cap a darrera, i quan he sentit els vostres crits d’alegria he pujat.

    Molt bé! Però tu no tenies l’espatlla fisurada? - va dir en Rai sorprès

    És com si se t‘haguessin curat tots els mals! - va dir l’Abril


Els tres amics van riure, però sabien que encara quedava bastant camí. Aquella lluerna encara estava allà, en aquell bosc de forts roures, boixos, bedolls i imponents avets esperant a que algú l’atrapés. Així que van decidir anar a trobar-la però quan justament havien entrat al bosc, se’ls van aparèixer unes bèsties salvatges, amb unes dents afilades com espases, un pelatge brillant i suau com la seda i un instint assassí com el d’un tigre. Aquells estranys animals no feien cara de fer amics, així que es van quedar quiets i a poc a poc anaven retrocedint. Inesperadament, en Vicenç, amb un instint ferotge va començar a cridar i a moure els braços, espantant a les feres i fent-les girar cua. Un cop totes van tornar als seus caus, una cria, la més petita de totes els va començar a seguir mentre jugava i s’entretenia amb cada cosa que trobava. Un cop van ser al cim de la muntanya, la lluerna estava quieta allà, no s’havia mogut. Repentinament, aquella petita bèl·lua va arrencar a córrer i se la va empassar, ràpidament els tres amics li van obrir la boca, fins treure-li la peça d’entre les punxegudes dents. Acabaven de completar la primera missió, i en Vicenç, acabava de descobrir la seva habilitat, la lògica i la intel·ligència. Van començar a entendre aquella muntanya, però ja havien de marxar. Van contemplar les vistes i el paisatge que els envoltava, la posta de sol, els ocells cantant, i les salvatges bèsties udolant. Quan ja havien baixat d’aquell cim, va tornar a aparèixer el Núvol, però aquest cop no va parlar, del centre del Núvol va aparèixer una flama que va ser llançada a molta distància.
 

Capítol 2 Desconcert
Ningú va contestar a l'Abril. No sabíem què fer. Durant uns quants minuts, vam continuar caminant en direcció cap aquell meteorit sense dir res. Havien passat moltes coses en molt poc temps, des que els tres vam arribar a la terrassa de l'hospital.

Nois, tinc una pregunta. - vaig dir trencant el silenci.

Vicenç, jo tampoc sé si estem caminant en la direcció correcte però no ens podíem quedar allà amb els braços plegats. - es va pronunciar l'Abril amb un to de líder.

Que fort! M'heu llegit el pensament, estava pensant exactament el mateix. - es va manifestar en Rai alegrement

Doncs jo no estava pensant això precisament, jo us anava a preguntar si... grrr... teníeu menjar, que m'estic morint de gana. - vaig bramar mentre l'estómac em feia forts sorolls.

Ens vam posar a riure els tres, deixant de costat la tensió que es respirava. Però igualment no vaig poder menjar res. Vam seguir caminant, per aquell desert de sorra, el paisatge era sec i àrid, sense rastre de cap criatura ni vegetació. Era com si caminéssim sense avançar, ja que, només de tant en tant es podia observar alguna desgastada duna. Es començava a fer fosc, i sabíem que les nits al desert eren molt fredes. Després de caminar sense rumb durant una bona estona més, en Rai va començar a cridar:

Mireu allà, és un oasi, estem salvats! Per fi podrem beure aigua, i amb una mica de sort menjar alguna cosa.

Oh, sí, és veritat! Espero trobar alguns cocos per menjar, mmm quina gana! Potser podré silenciar els meus budells fins l'endemà. - vaig celebrar il·lusionat però a la vegada cansat.

No sé què dieu, però jo no veig cap oasi ni palmeres, ni cocos i tampoc veig aigua. No feu cap mena de gràcia, sembla que us hàgiu tornat bojos. - va dir l'Abril una mica preocupada

No el veus? Però si està aquí davant! Ho has sentit Rai? - va contar en Vicenç fent-se-li la boca aigua.

De sobte els dos nois vàrem començar a córrer per arribar fins aquell suposat paradís que satisfaria les nostres necessitats. Ella ens va seguir per no quedar-se enrere, encara que continués ferma amb la seva decisió. Quan vam arribar al suposat lloc, vam començar a beure aigua, vam trencar uns cocos i ens els vam menjar mentre l'Abril ens mirava amb una cara d'estranyada. Em vaig asseure al seu costat i li vaig preguntar perquè no menjava, ella em va respondre i em va dir que no estàvem menjant res, que estàvem jugant amb la sorra com nens petits, això sí, gaudint com si tinguessin cinc anys. Després de parlar una estona, algú em va donar un cop al cap i vaig quedar estabornit. Vaig despertar en un carro molt antic, com si fos de l'Edat Medieval, i al cap de poc temps, també ho va fer l'Abril però per molt que toqués a en Rai, continuava dormint. Quan vaig anar a prendre-li el pols, no vaig sentir res, però la meva mà estava coberta de sang. Vaig mirar-li el coll i vaig veure tot de cicatrius que l'envoltaven. Em vaig espantar molt, encara no m'ho creia, així que vaig tornar a mirar i vaig llegir en veu alta:

Ha caigut el primer, no tothom és tant fort com vosaltres dos. Continueu el camí, si no us passarà el mateix que al vostre amic. P.S. El Núvol.

No pot ser, han matat a en Rai, i aquí diu que ens passarà el mateix. - vaig murmurar mentre plorava abraçat a l'Abril.

Tranquil, això només és un joc, no passarà res. - em va explicar ella.

Es va aixecar ràpidament, va obrir la porta del carro i va pujar a la verda capota que recobria el vehicle i de sobte va frenar estrepitosament. L'Abril em va cridar, i em va dir que baixés del carruatge. Vaig sortir, i vaig la vaig veure sobre el cavall que feia funcionar aquella tartana. No sé com, però la vaig notar molt canviada. S'havia tallat les mànigues i s'havia recollit el cabell amb una cinta, semblava una altra persona.

Si no ens haguéssim despertat, o hauríem caigut per aquest precipici i segurament hauríem acabat com en Rai. - va dir mentre li queia alguna llàgrima.

Vaig mirar cap avall i potser hi havia més de dos-cents metres de caiguda. Una sensació de malestar va recórrer tot el meu cos de cap a peus, només de pensar en el mal que hauria pres.

Vinga Vicenç, puja. - va disparar l'Abril mentre m'ajudava a pujar sobre el cavall

Fins llavors, en Vicenç no s'havia fixat en la majestuositat d'aquell cavall blanc com la neu, una crinera llarga i ben pentinada i unes peülles perfectes. Al pujar, el cavall va arrencar a córrer per aquell desert, seguint la traçada que feia aquell abís. A mesura que avançaven, el paisatge anava canviant, ja no era desèrtic i àrid com abans, ara a terra hi creix una mica d'herba i en la llunyania es podien veure alguns arbres solitaris, semblava que el bioma havia canviat, estaven a la sabana.

Una cosa Abril, li pots dir al teu cavallet que deixi de moure la cua i de fer-me fuetades, que al final d'aquest trajecte tindré l'esquena vermella. - parlant amb un to irònic.

Vols portar-lo tu? - em va contestar mentre anava tranquil·litzant el cavall.

No, però em fa molt mal. - vaig dir.

D'acord, alentirem el pas. - va contar mentre intentava calmar el cavall.

Has observat que sembla que estem en una zona completament diferent, abans tot era sec i feia molta calor, ara en canvi la temperatura ha baixat i hi ha vegetació. - vaig explicar intentant semblar interessant.

Sí, ho havia pensat, crec que si seguim aquest cingle, finalment arribarem fins al meteorit que ha llançat el Núvol. - va dir ella

Així doncs, creus que aquest forat l'ha provocat el meteorit? - vaig preguntar

Sí, tens tota la raó. - em va respondre ella

De sobte, el terra va començar a vibrar fortament, pensàvem que seria un terratrèmol, però la intermitència de les ones ens va fer canviar d'opinió. Cap dels dos sabíem què estava passant. Era el nostre fi, el Núvol tornaria a aparèixer? Es va fer fosc, era com si alguna cosa molt gran s'hagués interposat entre la llum i nosaltres. L'Abril es va girar, i amb la boca oberta va senyalar cap a darrere. Hi havia un enorme gegant que caminava lentament. Vam començar a cridar, però no ens va sentir, així que continuava en la seva direcció. Per no morir esclafats per una trepitjada de gegant, l'Abril va començar a guiar el cavall per poder-lo esquivar, mentrestant, jo anava cridant fins que finalment ens va escoltar:

Escolti! Senyor Gegant! Vostè sap on és el meteorit?

Una veu angelical m'està nombrant, potser serà l'hora de convertir-me en sant. - manifestant-se en vers, el gegant va dir.

Aquí senyor, som nosaltres que estem cridant des de baix. - vaig cridar fortament

Sota els meus peus puc observar, uns nans saltant per la meva atenció cridar. - va contestar el gegant mentre s'ajupia per agafar-los amb la seva gran mà

Ens va explicar que es deia Bonifaci, i li vam preguntar si havia vist algun meteorit caure per aquella zona, ell va explicar que havia caigut sobre la seva gran casa i l'havia destrossat tota completament. L'havia obligat a marxar al poble més proper durant uns quants dies. El més curiós d'aquest, és que era escriptor i poeta. A més parlava en vers i escrivia poemes sobre el que veia. El gegant els va acostar fins allà i finalment van poder veure aquell meteorit de més a prop. Aquella pedra magmàtica desmesurada, havia anat perdent el color jaspiant, encara que es pogués observar lleugerament. El repte final, acabava de començar.
Capítol 3 Desengany
Un cop havíem arribat davant d'aquell enorme aeròlit, vam poder observar que algú ja havia estat allà. Un rastre de petjades d'una sola persona ens marcava el camí per arribar fins a un forat que des de la nostra posició no es podia veure completament. Seguint aquelles empremtes, vam arribar fins a la paret d'aquell meteor, i amb coratge i totes les nostres forces vam començar a escalar aquell mur accidentat amb tot de suports per poder aferrar-se millor, semblava fet a mida per grimpar. L'Abril va arribar fins al cingle molt abans que jo, ella tenia bastant pràctica, ja que durant el passat estiu, va conèixer uns amics que escalaven muntanyes i ella sovint els acompanyava. Un cop vaig ser a dalt l'Abril estava perplexa i amb la boca oberta, baixant el forat, es podien veure unes escales eternes, recobertes d'una pàtina negra mat. Sense pensar-s’ho ni tan sols un instant, van començar a baixar per aquelles escales veloçment. Mentre descendien aquelles escales pareixia que el temps s'hagués aturat: no pensàvem en la pèrdua del nostre amic, ni recordàvem res del que havia passat, ni el Núvol ni en Bonifaci... quan ja feia uns deu minuts que davallaven, no podíem apreciar cap diferència des del principi fins ara, semblava que no haguéssim avançat res, així que ens vam aturar i l'Abril em va dir:

  • Això no té cap ni peus, estem al mateix lloc on érem al principi. -va dir mentre continuava baixant els escalons a poc a poc.


Gairebé sense esperança, vaig mirar cap a davant, i a l'horitzó de l'escala vaig poder observar per fi, un bri de llum, que provenia de l'habitació. Sense dir res, vaig començar a córrer, i tot seguit, ella em va seguir. Anàvem al doble de velocitat que al començament, ara ja, segurs que aquelles escales tenien un final. Abans d'arribar a l'esperada cambra, descendíem aquelles escales amb tal rapidesa, que vaig entrebancar-me amb un esglaó, i vaig caure rodolant els últims metres fins arribar al compartiment. De sobte vaig sentir com un calfred que em va posar la pell de gallina i em va venir al cap la imatge d'un home calb, amb un vestit (mot genèric pel "traje" en castellà) de color violeta, una camisa de lli blanca sense cap arruga i una corbata verda travessada diagonalment per línies blaves.

  • Què t'ha passat? Que t'has fet mal? T'has entrebancat i has rebut un cop molt fort al cap. -va preguntar l'Abril mentre m'ajudava a aixecar-me.

    No, tranquil·la, he tingut com una visió, he vist un home molt sospitós. Tinc molt mal de cap. - vaig explicar un cop ja dempeus.

    A veure si no és res, perquè crec que ara ens tocarà trencar-nos la closca amb aquesta prova. -va comentar l'Abril senyalant una mena de tauleta.


Davant nostre, teníem una taula, amb una vitrina de vidre, i dins d'aquesta, es podia observar una caixa de fusta d'acàcia amb unes lletres gravades on deia: Ultimàtum. Finalment vam arribar a la conclusió que aquella era l'última prova d'aquell seguit de successos que acabaven de viure. L'Abril va obrir la vitrina estirant d'un dels dos petits poms amb forma de flor. Va treure aquella caixeta de dins i me la va donar. En tocar-la, vaig tornar a sentir la mateixa sensació que havia tingut feia uns deu minuts però aquest cop vaig veure el mateix home assegut en una cadira, i semblava que escrivia alguna cosa amb una ploma.

  • Hola? Vicenç? Vols tornar a la Terra, ja t'ho he dit, obre la caixa. - va repetir l'Abril mentre em tocava l'espatlla.

    Ai, sí, perdona, m'ha tornat a passar el mateix que quan hem entrat. - vaig dir una mica desconcertat encara.


Vaig procedir a obrir aquella preciosa caixa, vaig desbloquejar el pestell, vaig aixecar la tapa i dintre hi havia dos objectes molt estranys, semblaven un trencaclosques amb forma de cilindre. Constava de cinc parts, i en aquestes estaven escrites les vint-i-sis lletres de l'alfabet. Jo no en tenia ni idea de què era aquella cosa tan enigmàtica però l'Abril sí. Em va explicar que era com una cambra cuirassada en miniatura i funcionava com el candau d'una bici. També sabia que l'havia dissenyat Leonardo Da Vinci, i molts van ser els que van copiar aquesta brillant idea. Cadascun va agafar una d'aquelles magnífiques obres d'enginyeria i ens vàrem posar fil a l'agulla. Jo volia fer-li una broma a l'Abril, així que li vaig dir que acabava d'endevinar la clau, i en realitat només havia escrit la paraula "CERT", però quan em vaig disposar a mostrar-li el que havia escrit, aquell objecte em va relliscar de la mà i va caure a terra. Jo i l'Abril ens vam mirar als ulls, vaig ajupir-me mentre desitjava que no li hagués passat res i quan la vaig recollir, les lletres havien canviat de posició i ara deien la paraula "MORT". En pensar-ho em vaig espantar una mica, però després vaig intentar donar-li la volta a la truita i aprofitar la paraula que el destí havia escrit. Vaig intercanviar la lletra "M" per la "S", i així canviant completament el significat de la paraula codificant "SORT". Tot d'una milers de raigs de llum van començar a sortir d'entre les escletxes d'aquell aparell, fins ja no poder veure res més a part d'aquella llum. De sobte, vaig aparèixer en un lloc que em resultava familiar, semblava que havia tornat a la Terra.

  • Hola?! Que hi ha algú? - vaig cridar fortament

    Hola, que hi ha algú, hola, que hi ha algú... - va repetir l'eco disminuint el volum cada vegada.


El terra fet de ciment i el sostre ple de tubs d'alumini em van donar la sensació que estava en un polígon industrial. Encara no em feia a la idea el que acabava de passar, on era l'Abril?, tot havia estat molt rar. Vaig acostar-me a la taula, i vaig poder veure un paper amb alguna cosa escrita amb una ploma. En agafar-lo, vaig recordar aquell home, així doncs, aquell text l'havia escrit ell. Vaig procedir a llegir-lo en veu alta:

  • Enhorabona, vostè ha sigut el guanyador del concurs...


Em vaig aturar, ja que algú havia començat a aplaudir lentament. Vaig girar-me i davant meu tenia a aquell home que havia vist durant les visions. Sense dir ni una sola paraula, es va acostar a mi i va començar a fer voltes al meu voltant. Ara deia paraules sense cap ni peus i de cop em va felicitar per ser el guanyador, i sense aturar-se em va dir que no s'esperava que jo fos el campió del concurs. Jo no entenia res del que estava passant, tenia moltes preguntes, però seguia parlant. De sobte va pitjar un botó d'un comandament i les llums van encendre's. Tot estava ple de pantalles on es veien les diferents situacions que havien viscut, pissarres plenes d'idees i de papers apuntats. Li vaig preguntar a on succeïen aquells fets, i em va contestar que ningú de nosaltres havia viatjat més lluny de les plantes que tenia aquesta construcció. Em va contar que com que ja ho havia descobert tot i sabia el que havia planejat, m'hauria de matar. Vam començar a forcejar i a barallar-nos, va deixar anar un revés que em va fer caure a terra, es va treure un ganivet de la butxaca i va disposar a atacar, quan de sobte es va sentir un tret molt fort, i l'home va caure estabornit sobre meu. L'Abril m'acabava de salvar, ens vam abraçar durant molta estona mentre ens explicàvem coses xiuxiuejant, a cau d'orella.

  • M'acabes de salvar la vida, moltes gràcies, ets la millor persona que he conegut. - vaig explicar suaument.

    Això és el que es fa pels amics de veritat, des que vas desaparèixer he estat molt preocupada. He trobat una porta camuflada en una de les parets de la cambra anterior i he pogut arribar fins aquí, tot ha estat insòlit. - va reconèixer l'Abril.


Els dos van arribar a la conclusió Després d'uns minuts, ens van aixecar i vam decidir sortir d'aquell terrible edifici, un cop al carrer vam poder descobrir que ens situàvem en un edifici abandonat darrere l'hospital. Vam anar a buscar una cabina telefònica per trucar a la policia i denunciar el que acabava de passar. Ens vam esperar a fora, i quan vam escoltar la sirena dels cotxes, vam obrir les portes. Entre aquelles parets que havien succeït tantes coses no quedava res, ni el cos d'aquell home ni les pantalles... hi havia una cambra buida gegant. La policia va pensar que els havíem pres una broma, i no van creure res del que els vam explicar.

Per això he escrit aquest redactat, per demostrar que tot el que va passar és la crua realitat. Han passat set mesos des que vam sortir d'allà i no s'ha sabut res d'en Rai.

  • Què t'ha semblat Abril? - vaig dir després que l'Abril es llegís el meu text per fer una demanda contra aquell home

    Trobo que ho has explicat perfectament, encara que no sé si ens creuran. - va contar ella - Bé, hauríem de fer més sovint això d'anar a prendre un cafè, jo marxo, adéu Vicenç.


Un cop en Vicenç va arribar a casa seva, es va asseure al seu escriptori per acabar de retocar la denúncia, i dins el seu calaix va poder trobar la mateixa ploma que va utilitzar aquell home, va obrir el seu armari, i també va observar la vestimenta que portava. De sobte va sentir la seva veu dient:
Això no ha acabat.




 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]