Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Alba_Farres
Escolapies Figueres. Figueres
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Incondicional
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Capítol 1 L’abans i el després d’ella
 


Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés. Era una nena preciosa, amb uns llargs rinxols daurats i uns ulls blaus com l’oceà. La seva mare l’estirava del braç amb força, ella volia seguir jugant, el desig de qualsevol infant, jugar i jugar com si no existís el temps. Els adults en canvi, ja no tenen aquesta passió per viure, per gaudir, es conformen amb el que hi ha, sense esperar res de ningú.

Kafka observava la nena, el seu plor, que semblava haver-se aïllat de tot l'enrenou del parc, el mantenia hipnotitzat. Hi havia alguna cosa especial en aquella nena, que havia despertat gran interés en Kafka. La mare va aconseguir que la nena marxés cap a casa amb ella, i ell, admirant-la, va veure com desapareixia entre la multitud.

En Franz estava distret en els següents dies, cada soroll, cada moment, cada veu, li recordava a la nena del parc. Feia un dia assoleiat, on els fins núvols i el sol es feien una càlida abraçada al centre del cel, Kafka sortia de l’oficina. Els carrers rebossaven alegria, les parelles es besaven sota la pluja de fulles de tardor, els nens i nenes jugaven al ritme del vent, i els músics de carrer sincronitzaven la seva melodía per formar una màgica composició que desprenia felicitat. Però a Kafka no l’animava res d’això, ell no podia fer res més que pensar en la dolçor d’aquella nena, i en com l’amargada de la seva mare l’havia fet esclatar en un mar de llàgrimes. No tenia ganes de res, així que va provar sort anant al parc, per si el poder de la casualitat actuava, i li permetia tornar a veure a la nena.

Dues hores després, Kafka tornava a casa, dessolat perquè no havia vist a la nena.

Al dia següent, Kafka sortia de l’oficina, i en direcció cap al parc, va trobar una paradeta on hi venien gelats. En va comprar dos, un per ell i l’altre per la nena… Ella no va aparèixer.

Al dia següent, Kafka sortia de l’oficina, i mentre es dirigia cap al parc, va rebre una trucada important, però no va contestar, ja que no volia arribar tard i que ja no hi fós la nena… Ella ja havia marxat.

Al dia següent, Kafka sortia de l’oficina, i dirigint-se cap al parc, va comprar uns guants i una bufanda, perquè aquell dia feia fred, i no volia que la seva nena es refredés… Ella tampoc hi era.

I així durant dies, setmanes i mesos, Kafka va anar perdent tota la seva vida, per acabar tinguent tan sols, el record d’una bella nena que plorava, i l'esperança de trobar-la en alguna altra ocasió. Va acabar perdent la feina, els amics, i en un obrir i tancar d’ulls, es va adonar que ja no tenia res a perdre. 

Un any després, Kafka va decidir reemprendre la seva vida i tornar a trobar feina. Va anar deixant curriculums a per tot Berlín, i quan va decidir entregar l’últim, el van contractar al moment, ja que tenien una baixa recent i necessitaven omplir el lloc d'immediat. Era una feina de secretari a la Caixa, que no aparentava estar gens malament. Van passar uns mesos tranquils, i Kafka es sentia bé per primer cop després de molt de temps. Però, de sobte va arribar la tempesta, en un dia d’hivern, fred i auster com qualsevol altre, Kafka havia d’assistir a una reunió amb la directora del banc. I només de veure-la, escoltar aquella veu, aquells gestos, aquelles expressions, no va poder passar per alt que aquella dona, era la mare de la nena del parc. I sense preàmbuls, tots els seus malsons van tornar a tormentar-lo…

Aquell dia, en Franz va marxar cap a casa, i va passar la nit despert, pensant com podia tornar a veure a la seva nena, i sobtadament, va rebre la trucada del seu superior, on l’informava d’un nou projecte, on participaria amb la directora. Kafka s’ho va prendre com una senyal pròpia del destí, i va decidir aprofitar-la. 

Era dilluns, les colorides bufandes i els barrets amb borla donaven a la ciutat un esperit nadalenc, que t’omplia a l’instant, el cor de màgia. I Kafka es sentia ple, sentia que aquell seria un gran dia, i per primer cop en molt de temps, va sortir al carrer amb un ample somriure, que es contagiava amb una sola mirada.

 Va arribar a l’oficina, amb un cafè a cada mà, i va endinsar-se en el seu meticulós i perfecte pla. Ell sabia que no seria feina fàcil, però viatgaria a la Lluna per tal de veure a la seva nena.


 Dia a dia, progressivament, va acabar sent un amic de confiança de la família Regins. Va descobrir que la nena es deia Laia, i tenia vuit anys. I per fi va arribar l’esperat moment, en Franz va anar a casa dels Regins per respassar uns arxius després de la jornada, i a l’entrar a casa, una nineta rossa i innocent es va acostar a la porta i va obrir. L’emoció de Kafka era indescriptible, i aquell instant no va fer res més que alimentar encara més les ganes que tenia de tenir a la Laia única i exclusivament per ell. Allà començava tot, i Kafka, perseverant com cap altre, tenia clar que no pararia fins aconseguir-la.

Capítol 2 El que ningú s’esperava
 

No era cap secret que Kafka era un home especial, diferent. No havia gaudit mai d’una veritable amistat, ni tampoc de l’amor d’una família. Per això, estar amb els Regins li era completament nou, veure tant de prop la lleialtat i estima que es tenien els uns als altres, era estrany. Però Kafka ho entenia, sabia que existia un amor incondicional, tan enorme que t’anava consumint cada cèl·lula de l’organisme, i que si marxava, acabaves reduït a la més petita volva de pols.

Dia sí i dia també, en Franz anava a casa dels Regins a fer petits encàrrecs, a repassar unes quantes factures, a portar-li a la directora uns informes, entre moltes d’altres excuses. La senyora Regins el considerava un amic, de confiança, així que deixava que la relació entre ell i la Laia fos freqüent, i no li eren estranys els regals habituals que Kafka li feia, o l’entusiasme amb el qual ell jugava amb la seva filla. I si la senyora Regins ja tenia a Kafka com a un amic, la Laia l’adorava. Tenien una relació peculiar a la vista de qualsevol, no és gaire comuna una amistat sincera entre una persona adulta i una nena petita, però ells dos eren un. Kafka la cuidava com si fos una joguina de vidre, que amb un moviment, un crit, un cop… s’anés a trencar. Quan la Laia era a casa seva, només desitjava que arribés l’hora de veure a en Franz, i quan ell era a la llar, no existia ningú més, inclús hi havia petites discussions, entre ella i la seva, mare quan la Laia no deixava treballar a en Kafka.

Franz no sabia com suportaria aquestes pròximes festes, perquè en els dies de Nadal no tindria cap excusa per anar a veure a la Laia, però un cop més, la casualitat, o més aviat el destí, va actuar, i la mare de la Laia va convidar a en Franz al seu sopar de Nadal. Kafka va veure en aquell moment l’oportunitat de la seva vida, va accedir amb un gran somriure, el qual va estranyar una mica a la senyora Regins, però tampoc li va donar massa importància. Si ella hagués sabut el que passaria, segur que no s’hauria quedat tan indiferent... Tot seguit, el senyor Regins va anunciar que no podria anar a recollir a la Laia al seu recital de ballet el cap de setmana següent, i la senyora Regins va afegir que ella tampoc podria, perquè estaria en una reunió important. El matrimoni li va demanar a Kafka, si els faria el gran favor d'anar a recollir a la nena, i quedar-se amb ella la resta de la tarda. Franz, altre cop meravellat, va accedir sense problemes, ells van insistir a pagar-li alguns diners, i Kafka, realment ofès, s’hi va negar. No podia entendre com se’ls hi havia acudit pensar que algú demanaria diners per passar, tan sols un segon, amb la preciosa Laia.



Aquell cap de setmana, Kafka va anar al teatre a veure a la Laia ballar. Com, una cosa tan petita, podia ser el centre de tot un món? Vuit hores de son, deu hores de treball, i quatre de descans, i tan sols dos on realment veia a la Laia, però això no importava, perquè ella era present en cada acció, en cada moment, en cada paraula, en cada inhalació d’aire fresc, ella era la raó per la qual Kafka se sentia viu, se sentia ple.

Després de l’actuació, la Laia va sortir dels vestidors plorant a llàgrima viva, perquè la seva professora li havia dit que s’havia d’esforçar més. El primer impuls de Kafka va ser buscar a la professora i matar-la amb les seves pròpies mans, però va ensopegar-se amb la carona de la Laia, vermella i inflada de tant de plorar. Així que es va ajupir i els dos es van fondre en una càlida abraçada. Franz, no podia descriure aquella sensació, era tan dolça, tan gratificant i tan fràgil a la vegada. Va sentir com era seva per un instant, i el pensament fugaç de perdre-la, el va frustrar.

Dia 25 de desembre, una data que no deixa indiferent a ningú. Kafka, obre amb un somriure la porta de casa seva, i una ràfega de fredor nadalenca, li provoca un calfred, però no un d’aquells sinistres, sinó un calfred agradable. Franz, va utilitzar tot el matí per anar a comprar regals. Es va acabar decidint per un rellotge per la senyora Regins, una corbata pel senyor Regins, i a la Laia, li va comprar un regal d’allò més especial, i no podia para de pensar en com saltaria d’emoció en veure’l.

Eren les quatre de la tarda, i Kafka tocava el timbre de la casa Regins. Rebent-lo amb una forta abraçada, va aparèixer la Laia. Primer van entregar-se els regals, d’on Franz va adquirir uns mitjons i una colònia. Era el torn de la Laia, i a Kafka li va venir un altre calfred. Quan la Laia va obrir la caixeta, va començar a cridar i saltar d’emoció, pel que semblava, Kafka havia encertat. El regal era un simple penjoll, amb un gravat on s’hi llegia “mai oblidis el teu somriure, val més que la Lluna”. A la Laia li va encantar, i durant tota la tarda no va parar de repetir-ho.

Eren les onze de la nit, i ja era hora de marxar. Feia una estona que Kafka estaba distant, havia anat un parell d’ocasions a buscar coses al cotxe, i els senyors Regins tenien un estrany pressentiment, que no va aixecar tampoc masses sospites. Va ser hora de marxar, i els senyors Regins es van acomiadar a cau d’orella de Kafka, perquè la Laia feia estona que dormia al pis de dalt, o això suposava tothom fins al moment.

Kafka va entrar al cotxe, va dir adéu amb la mà, i va seguir el seu camí. Un parell de carrers amunt, va dir:

  • D’acord petita, ja ets lliure!

    Uf! Quina calor tenia sota aquesta manta! - Va exclamar una veueta al seient de darrere. - Tinc moltes ganes de viure amb tu, Kaf.




Kafka en sentir aquelles paraules, va ser l’home més feliç de tota la Terra. I es va proposar que la Laia tindria la vida que qualsevol nena de deu anys hauria somiat.
Capítol 3 Impossible
Dia 5 de gener. Totes les famílies sortien al carrer a gaudir del màgic espectacle que oferia la cavalgata reial. Els nens anaven amb fanalets enlluernats i creatius que havien construït a casa seva amb la família, i sobretot, acompanyats dels seus pares, bocabadats en veure la felicitat i il·lusió que desprenien els seus fills en aquestes dates. I tot això, no feia res més que trepitjar l’ànima dels senyors Regins, una i altra vegada, cada nen amb un somriure era com una punyalada al pit. Els pares de la Laia estaven passant un autèntic calvari, i els mitjans que escampaven la noticia, semblaven haver-se cansat d’aquest cas sense sortida. Havien passat més de deu dies des que la Laia havia desaparegut, i òbviament totes les sospites anaven cap a Kafka, que havia desaparegut juntament amb la Laia.

I mentre tot això passava, a l’altra banda d’Alemanya, en Franz i la Laia gaudien d’una vida sense preocupacions. Ella, molt tranquil·la i alegra, adorava viure amb Kafka i no haver ni d’anar a l’escola ni de preocupar-se pels malentesos amb els seus pares. I si la Laia era feliç, Kafka vivia en un somni sense fi. Cada dia, la Laia anava a treballar amb el Franz, al supermercat del barri, i quan aquest acabava la jornada, anaven a passejar tota la tarda. Els del seu entorn trobaven la relació un tant estranya, però per ells era el més normal del món. Ells s’estimaven incondicionalment, però no era un amor qualsevol, era singular, no d’aquell que busca plaer o afecte corporal, sinó un que tan sols buscava la felicitat mútua, un amor que tan sols ells dos entenien. I no pensaven deixar que això s’acabés per culpa de tercers que no comprenien el seu amor, com els seus pares. En Kafka i la Laia evitaven veure les notícies, ja que sabien que el que hi havia no els aportaria més que mal de caps, però no comptaven amb que algú d’allà els pogués reconèixer …

La Gemma, una jove de vint anys, era al bar amb la seva parella, la Júlia, quan de sobte, van comunicar una notícia referent al cas de la Laia. Per alguna raó, els hi va interessar, i van estar atentes. Una mica tocades pel que van escoltar, van seguir la seva conversa amb normalitat, i després de deu minuts, van decidir marxar cap a casa. Kafka i la Laia, entraven en aquella bar just quan  la Gemma i la Júlia sortien per la porta. Elles, estupefactes, no van saber com reaccionar, i sense dir res van seguir el camí cap a casa. Un cop a casa, van comentar el que havia passat, i van arribar a la conclusió de que havien d’avisar a la policia, i així ho van fer.

Era un dia assoleiat i tranquil, i no aparentava tenir res d’especial. Era dissabte, així que en Kafka i la Laia van decidir anar a pescar al llac. Durant el llarg trajecte en cotxe, escoltaven la cançó de It’s You, Alie Gate, i la cantaven amb passió, inclús feien algun que altre pas de ball. Entre moltes rialles, el viatge es va passar en un obrir i tancar d’ulls, i ja eren a la vora del llac. Era un paisatge acollidor, amb canyes de bambú que s’alçaven sobre el cap de Kafka, i molts ocells i ànecs que sobrevolaven l’aigua planejant amb les ales esteses. En Franz va anar traient els estris de pescar, mentre la Laia contemplava la bellesa de l’indret. Kafka, sense adonar-se’n, va quedar bocabadat mirant a la Laia, era tan perfecta i preciosa, tan interiorment com per fora, amb els seus rínxols rossos que suposaven un laberint per qualsevol i aquells ulls d’un blau cristal·lí com l’aigua més pura. Simplement meravellat, es passaria hores mirant-la, però ella el desperta dels seus pensaments, exigint-li divertida, que espavilés.

Van passar un dia fantàstic, i el sol començava a pondre’s, així que es van estirar l’un al costat de l’altre, i en silenci contemplaven la posta de sol, agafats de la mà creant un moment simplement únic. Quan de sobte, un fort soroll va interrompre l’escena. Una gran quantitat d’homes emmascarats i protegits amb armes de foc, van envestir a Kafka, i la Laia plorava desconsoladament entre els braços d’un altre agent de policia. No hi havia res clar, tot va passar tan ràpid … 

Kafka va acabar empresonat, sense entendre el perquè d’aquella situació, i recordant cada dia el moment en que la mà de la Laia es va separar de la seva, el moment on ella es va emportar una part de la seva ànima, que mai tornaria a ser la mateixa. I la Laia, va tornar a casa de la seva família, que més que mai, la sobreprotegien i vigilaven dia i nit. I durant anys i anys, en Franz i la Laia van seguir les seves vides per separat, creixent i coneixent gent nova, però sempre amb el record d’un amor, que va ser impossible.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]