Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
joanet_33
Centre CIDE. Palma
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Així parlà Kafka amb Déu
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Capítol 1 L'aparció
Capítol u

L’aparició


Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.



Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

El rostre de Franz Kafka s’abocà per sobre dels esbarzers d’on brollava tota aquella cridòria i, just al darrere, abillada amb un vestit de gasa rosa, hi havia la nena tota sola escamarlada sobre la gespa d’una parterre. Unes sabates de xarol sense tacó acabades d’enllustrar. Unes mitges de llana tintades. Una jaqueta de punt. Rulls daurats fent giragonses sobre les espatlles. Un recollit a l’americana com els que havien començat a estilar-se entre les dones berlineses un cop finida la Gran Guerra. Una boqueta tendra que panteixava i tossia convulsament. Un cosset que s’estremia calfred rere calfred. Llàgrimes vessades per ulls encetats que solcaven unes galtes enrojolades. Franz Kafka restà palplantat, vacil·lant davant l’escena.

Malgrat que tenia la cara amarada de plors i mocs, la nena va parar atenció en aquell estrany que la fitava. Es va refregar l’ull i xuclant es va fer anar els mocs amunt. Franz Kafka li esbossà un somrís. Les celles gruixudes. El tuf a mesc. El rostre esmolat com una destral. Les galtes xuclades. Unes orelles de ratpenat. La nena va fer els ulls com unes taronges davant aquelles faccions trencadisses i punxegudes.

Un altre cop, aquell silenci...

―Que li puc acaronar les orelles? ―va fer la nena.

―I tant.

Franz Kafka s’agenollà davant la nena i va cloure els ulls. Es va fer en delit quan advertí els tous dels ditets de la nena acaronant-li el tendrum. Una esgarrifança li recorregué l’espinada de dalt a baix. Uns polzes li feien fregues als polpissos de l’orella.

Aquell silenci...

―Sé que no és de la meva incumbència però per què panteixaves abans? ―va mormolar Franz Kafka sumit encara en un trànsit.

La nena va arrufar les celles i va aturar d’amoixar-lo. Franz Kafka obrí els ulls de cop.

―Mira que diu paraules estranyes, vostè ―va acusar-lo la nena.

―Sóc escriptor; forma part de l’ofici ―li féu avinent Franz Kafka, a la defensiva, a la nena ―. Però digues-me, què feies plorant tota sola?

La nena va alçar l’índex cap al cel.

―El meu estel s’ha enredat a la capçada d’aquest roure.

Una soca que menestia dues persones per poder rodejar-la s’erguia a unes poques passes de l’escriptor. Les branques del roure serpentejaven a l’encalç de la llum solar. Franz Kafka va fer diverses voltes en torn de l’arbre sense arribar a albirar en cap moment cap joguina voladora. Només va entreveure unes graules grallant i aglans bords pertot.

―Jo no en veig cap, d’estel.

Franz Kafka va escodrinyar aquells ulls enterbolits a l’encalç d’un senyal de deshonestedat.

―Vostè confiï, senyor. Li juro que és allà a dalt. El meu estel és el millor de tots, sap? S’enlaira més amunt que els ocells, si bé la Gertrud em diu que el seu és el millor. Però sap què? ―I, si bé no hi havia ningú passejant per aquell racó del parc Steglitz en aquell moment, la nena, de puntetes, va agafar Franz Kafka per la solapa de la jaqueta i li xiuxiuejà a cau d’orella―. Diu mentides. I jo sé per què: té enveja ―El tacte de l’alè de la nena al clatell li feia pessigolles―. El meu estel és més lleuger, a més la seda té un estampat flordelisat.

―Hi ha res que no pugui fer el teu estel? ―va preguntar Franz Kafka amb sorna.

―El meu estel només és susceptible a un sol enemic. Els pugons ―La nena va tornar a abaixar la veu―. Són unes puces petites amb la panxa rodanxona i unes potes desmesurades. Tot i així, no les subestimeu, perquè els pugons són unes bestioles que sempre tenen fam i ho devoren tot.

―A vegades somio que jo mateix esdevinc un insecte ―va assegurar Franz Kafka amb la mirada enterbolida.

La nena va tòrcer el coll en gest de confusió.

―Un insecte? Com una marieta de set punts, vol dir? Com una papallona?

Franz Kafka va brandar el cap marcialment tot arrufant el nas en senyal de desaprovació.

―De cap manera. M’imagino com un escarabat o una mena de panerola gegantina que expulsa un líquid fastigós per la boca. Em palpo l’estómac i ensopego amb una closca; tracto de parlar i només em surt un xiscle. Provo de caminar i només puc carranquejar a sis grapes tot deixant un rastre llisquívol rere meu com una llimac.

―Ecs!

La nena va entrabadar els llavis tot deixant anar un xiscle eixordador i va arrencar a córrer en cercles amb els braços aferrats als malucs. A Franz Kafka li orbitava un ara satèl·lit de color rosa.

―Ecs! Ecs! Ecs!

De sobte, la nena va ensopegar i va caure a terra. Franz Kafka va tèmer que esclafís a plorar un altre cop, però la nena va restar reclinada sobre la gespa observant les capçades dels arbres que els feien ombra. La nena admirava com la llum solar s’escolava entre els seus dits de la mà allargada de besllum.

―M’agradaria ser una papallona o un espiadimonis d’ales de ceba: així volaria fins el meu estel. Vostè tenia un estel quan era petit?

Franz Kafka va acotar el cap i va mostrar un interès sobtat vers les seves sabates de cuir.

―No, el meu pare era molt estricte i exigent; era comerciant de teles a Praga. Als meus germans i a mi no ens permetia jugar al carrer, tan sols estudiar. Ell treballava fins tard amb ma mare i vaig créixer envoltat de criats i mainaderes.

―Si el seu pare hagués tingut de petit un estel s’hauria esbargit i el cor se li hagués reblanit ―va assegurar la nena―. Tothom necessita un estel, així tothom seria feliç.

―Per ser una simple nena, em sembles molt intel·ligent, fins i tot massa ―va dir Franz Kafka.

Els ulls enfonyats de la nena l’afusellaren amb curiositat i Franz Kafka va saber en aquell precís instant que quelcom miraculós i sobrenatural s’entaforava sota aquelles dues pupil·les grises.

La literatura és sempre una expedició a l’encalç de la veritat.

 

⁓Franz Kafka, 1883-1924

Capítol 2 La dialèctica entre la nena i Franz Kafka
―De debò que algú com vostè pot tenir xicota?


Tant la nena com Franz Kafka jeien sota el roure. Ella estava ajaguda sobre la gespa de cara enlaire mentre que ell s’havia recolzat en la soca de l’arbre sense miraments. Franz Kafka gairebé va ennuegar-se en sentir la pregunta de la que ja començava a considerar la seva nova amiga.



―Jo no diria que la Dora és la meva xicota, dona. Simplement ens animem l’un a l’altre quan ho necessitem com ara quan caic malalt, fet que es produeix cada cop més sovint malgrat que només en tinc quaranta.



La nena va parar atenció en les arrugues que es començaven a intuir en el rostre de Franz Kafka. Eren arrugues cobertes amb pols tot emmarcant el seu somrís melancòlic. Els seus ulls afligits havien vist molt patiment i en feien de tornaveu.



―Si us plau, parla’m més d’ella, de la Dora ―va pregar-li la nena.



―Ella ve d’una família ortodoxa molt religiosa i m’ha fet interesar-me per la religió, cosa que havia deixat de banda feia molt temps fins que em va cuidar durant la meva estada en aquell balneari a la riba del Bàltic l’estiu passat arran de la tuberculosi ―Els ulls de Franz Kafka es van perdre en el dolç món de la reminiscència―. M’ha proposat nombroses vegades d’emigrar a Terra Santa i començar una nova vida lluny de la inestable Europa. Sincerament, jo no ho tinc gaire clar.



La nena va brandar el cap d’un costat a l’altre amb vehemència.



―No, no. Conta’m com és ella. Per dintre.



―Sí, per dintre. La seva personalitat, vols dir? ―La nena va fer que sí―. Com explicar-ho? Tot ella és… calidesa. El tacte de la seva mà és càlid com el d’una mare. És a qui recorro quan el món sencer em dona l’esquena i m’amoïno. Ella sempre diu les paraules que cal dir com si ja ho sàpigues tot abans que li ho conti. A més, té aquell caràcter bufó, condescendent a cops, a joc amb les seves faccions arrodonides i amables.



Els ulls de la nena van riure.



―Tot el contrari a vostè.



Franz Kafka sentia com, per moments, el coll de la camisa li engavanyava cada cop més i més.



―I tant ―va acceptar ell a contracor.



―Què és allò que et fa estimar-la? ―va demanar-li la nena sense cap mena de malícia.



Els ulls de l’escriptor van treure foc i Franz Kafka afusellà la nena amb l’esguard.



―Ja he parlat massa sobre mi ―va retreure-li Franz Kafka―. Ja saps prou de mi; és el teu torn? Qui ets?



La nena no va badar boca i la seva barbeta va apuntar cap amunt, a la capçada del roure. Estava buscant el seu estel. Res no s’intuïa entre el brancatge, si bé una lleugera brisa l’agranava gentilment. Franz Kafka es trobava visiblement irritat.



―Però de debò hi és l’estel? Segur que tot això no és pas una broma?

La nena enfurismada li va barrar el pas i li atravessà l’ànima amb l’esguard.



―Com sap vostè que la Dora l’estima? ―va desafiar-lo la nena.



La pregunta va atabalar Franz Kafka; aquella qüestió era com un dard emmetzinat dirigit al seu cor.



―Simplement hi confio ―va confessar ell―. És el meu deure.



―Doncs el mateix passa amb l’estel ―va assegurar ella―. Vostè ha de creure-hi, senyor Kafka!



El semblant de Franz Kafka va esdevenir ombrívola.



―Jo no sé res de tu ―va dir ell per a si―. Tu m’amagues quelcom obscur. Com nomen els teus pares? On vius? ―La nena va torçar el gest―. Què fa una nena com tu tota sola en un parc?



―Per què pensa això, vostè?



Franz Kafka va escurar-se la gargamella.



―En cap moment m’he presentat. Com podies haver sabut el meu nom?



―Vostè és famós, un reconegut escriptor ―va fer la nena reculant amb passets petits.



Franz Kafka va fer una ganyota tot arrufat el nas ganxut i les celles poblades.



―Els meus llibres no són aptes per a nenes de set anys ―va dir―. Això de les preguntes, tot l’embolic de l’estel. Tu no ets una nena normal. Això és clar.



Quan Gregor Samsa es llevà un matí després d’un son angoixós, es trobà sobre el llit transformat en un monstruós insecte.


⁓Franz Kafka, 1883-1924

Capítol 3 La revelació


―La veritat per davant sempre, nena. Sempre.



Franz Kafka havia passat de la pesadesa a la còlera. No hi havia manera possible d’apaivagar el ferro roent que li recorria pel torrent sanguini fins al cor accelerat. La nena ja n’havia pres nota amb anterioritat i va decidir mantenir les distàncies amb ell.



―La veritat és una cosa terrible, intolerable d’allò més, gairebé mortal. La gent senzilla no podria viure amb ella cara a cara ―La nena meditava amb cautel·la cada paraula que deia i la saborejava amb la punta de la llengua abans d’amollar-la―. Saber la veritat faria embogir a tothom. Avalots es succeirien un rere l’altre, els pitjors crims es tornarien el nostre pa de cada dia i els móns que vostè descriu a les seves novel·les serien la nostra penitència per a la resta de l’eternitat. La gent necessita la mentida. És més, si vostè deixessi la gent triar entre la veritat o la mentida, aquesta s’abocaria ex abrupto cap aquesta darrera ―La nena va fer una pausa per tal que l’escriptor interioritzés el sermó que acabava de donar―. És millor que visquin en la mentira per mantenir l’esperança.



―Si resulta que tan dolenta és la veritat, per què em diu això ara? ―va voler inquirir Franz Kafka.



―Perquè vostè és diferent als altres. Les seves emocions són pures i els seus pensaments són elevats. Sense cap mena de dubte, percebo la virtud a dintre seu. Vostè és un home bo, senyor Kafka, d’entre els pocs que encara romanen.



Tot allò es traduïa com a un reguitzell de bajanades una rere l’altra per a Franz Kafka qui donava voltes sobre si mateix acaronant-se la barbeta, demanant-se perquè havia decidit llevar-se tant prest aquell matí per passejar pel parc. De sobte, però, va frenar en sec.



―Però, a tot això, qui ets tu? ―va seguir interrogant ell.



―La gent depèn de mi per dur a terme moltes coses. Des que l’humanitat em va descobrir en la seva primera joventut, no heu pogut desprendre’n-vos. He rebut molts de noms al llarg de la història i cada cultura m’ha atorgat distintes qualitats. Uns m’han considerat com un panteó on cada aspecte meu es manifestava independentment, altres com un sol ens totpoderós. Uns m’han invocat abans de nombrosos conflictes a ambdós bàndols per encomanar-s’hi, a d’altres els infonc terror i em regalen la seva submissió.



―I no creus que es decebrerien si sapiguessin quina és la tava aparença en realitat?



―Per això parlo amb vostè, senyor Kafka. De debò pensava que estava vostè més lúcid, sense cap intenció de ferir la seva sensibilitat. La qüestió és que si jo m’ho guardés tot per a mi, un dia o l’altre acabaria amollant-ho al primer qualsevol que trobés pel carrer. I llavors, què? Les conseqüències que això desencadenaria serien catastròfiques, l'Apocalipsi.



Franz Kafka se sentia profundament traïcionat per dintre. La nena que pensava que esdevindria la seva nova amiga havia resultat ser una mentida orquestrada des del principi, des que s’havia trobat amb ella darrere dels esbarzers d’aquella parterre.



―Doncs jo em penso que tu ets una inútil farsa. Sí, una farsa. Això és allò que em penso.



―Vostè no ho entén, senyor ―va plànyer la nena, acotant el cap cap a les seves sabates de xarol.



―El que no comprenc és per què fas patir la gent així.



―Gràcies a mi s’han dut a terme les majors obres de l’humanitat deliberadament. Jo he unit els cors de les persones i els he regalat el meu amor sense miraments. 



―Tu l’enganyes, a la gent ―la va acusar l’escriptor apuntant-la amb l’índex.



―Jo faig que no pensin en la mort ―La nena es va posar a la defensiva―. Els atorgo un cel on anar a través d’un camí de llum, un regal vaja. Jo sóc el seu camí. Sóc Déu.



Franz Kafka es va estirar pels cabells. Aquelles fiblades de dolor van fer vessar unes llàgrimes dels seus ulls exorbitats.



―Calla, calla! Per què m’enganyes així? ―Franz Kafka va atansar-se a la nena agitant braços i cames―. El dolor que provoques quan et reveles tal com ets. La malaltia que em va ancorar al llit d’aquell putrefacte balneari al Bàltic, el desamor de la meva estimada Dora, cada dia que no em reconec l’ànima quan m’emmirallo ―va declarar treient foc per les pupil·les―. Tot és culpa teva.



Ella, sentint-se arraconada per l’home fora de si, va esclafir a plorar com una magdalena. Franz Kafka va fer passes cap endarrere, trontollant. La nena plorava amb una veu que no era la seva. Franz Kafka volia que aturés de sanglotar i panteixar; necessitava que aturés. De mica en mica, el plor de la nena s’agusava cada cop més fins que es tornà un alarit que penetrà més a dins de la pell de l’ànima de Franz Kafka. El xiscle s’escolà dins de les seves orelles glaçant-li la sang. Va tornar-se apremiant que aturés.



En un gest de deseperació absoluta, Franz Kafka va prendre la nena pel coll i els músculs dels seus braços s’enravenaren per estrènyer-lo. Va tancar els ulls, aclaparat per la potència d’aquelles notes tant agudes i allò que estava a punt de fer. Va tractar d’estrangular amb totes les seves forces amb unes mans amarades de suor i llàgrimes les quals degotaven dels seus ulls. Tanmateix, el crit seguia sorgint d’aquella gargamella maleïda de la nena. 

Superat per la situació, de la gola de Franz Kafka brollí també un xiscle esfereïdor mentre les seves mans estaven gairebé col·lapsant arran de la pressió.



El xiscle agut i penetrant de tots dos va cessar de cop. Un raig de llum va cegar Franz Kafka durant uns segons i es va protegir amb l'avantbraç. Tanmateix, va sentir com s'alliberia gran quantitat d'energia com una onada que trenca a la riba i arrossega tot allò que troba en el seu camí. Franz Kafka va sortir disparat d'on era i va acabar encastat en el roure.



Sentint dolor a tot els racons del cos, Franz Kafka va obrir tímidament els ulls. La nena ja no hi era a la seva vora. Això no obstant, Franz Kafka va reparar en quelcom que acabava de caure de la capçada del roure. Un estel. L'estel més fabulós vist mai i amb un preciós estampat flordelisat. Un llàgrima solitària va rodolar per la galta de l'escriptor.



Un enllustrador de carrer va abocar el cap sobre els esbarzers sense que Franz Kafka se'n temís.



―Amb qui s’estava escridassant, senyor Kafka?



Franz Kafka va aixecar el cap tot espolsant-se els camals.



―Amb Déu ―va assegurar l’escriptor trasbalsat―, si bé, ignorava que Ell tenia veu de nena.



I en aquell moment, el riure cristal·lí d’una nena va ressonar per tota l‘esfera celeste, remenant el brancam de tots els arbres del Parc Steglitz i de tota la contrada. Franz Kafka va somriure.



El Messies arribarà quan, i només quan, ell ja no sigui necessari.

 
⁓Franz Kafka, 1883-1924


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]