Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
50%
Col·legi Sant Josep. Sant Boi De Llobregat
Inici: Bitllet d’anada i tornada
Sender a la llibertat
Inici:  Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Capítol 1 Acollint-me
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?



Durant un instant, el temps es va congelar. La paraula ingrés s’acomoda a la meva gola, ofegant-me; sé què significa; ho sé perfectament. El problema és que no em sento preparada per afrontar aquest nou camí. Realment crec que no el necessito; per què m’han de donar un llit el qual pot ser aprofitat per una altra persona que li faci més falta que no pas a mi?

No sé què dir. Després d’aquestes paraules, el món m’ha caigut a sobre, no m’ho puc creure. Milers de negacions em passen pel cap, no és possible, és evident que no, però en el fons, sabia que això és el que acabaria passant. No tinc paraules per poder respondre a la pregunta anterior, ni alè per poder expulsar tot el que s’acumula a cada racó de la meva pell, ni tan sols tinc forces per afrontar el que està per venir. Sigui com sigui, sento impotència; impotència per aquesta situació, no sé què és el que he de fer. Al meu interior, bàndols en lluita constant em dominen. I ara, què m’espera?



T: Marta, ja saps el que hem de fer. 



Em fa mal haver de deixar aquesta zona de confort, estic tan còmoda! Amb tot, em pregunto per què em costa tant d'abandonar-la, si no fa més que destruir-me. I és que, sento com la seguretat m’acompanya, protegint-me entre les seves mans; no la vull deixar.

Sens dubte, sé que aquest conflicte intern i aquestes contradiccions han de finalitzar. Els sentiments de patiment en els quals estic completament immersa han d'evadir-se, d’una manera o una altra, però tinc la necessitat de deixar d’estar acorralada per aquesta pressió: no fa més que acumular-se a dins meu.

Com va ser? Quan va començar? Últimament, només anhelo els dies de calma, de pau, de satisfacció… com quan era petita, on m’estimava, on no em qüestionava res, simplement vivia, no em preocupava excessivament pel que pensaven els altres o com em veien: era jo i deixava ser.

 

***

 

Vull desaparèixer; baixar del cotxe, però tampoc tinc cap altra alternativa. Em trobo més a prop d’on m'empresonaran, i sé que és el pas que m’obre les portes cap a la tan llunyana llibertat. 

Ignoro el que pot passar, però reconec que he de fer-ho de totes maneres. Arriba l’hora d'aparèixer a l’hospital de nou; aquesta vegada parlant una llarga estona amb la infermera de l’hospital de dia. 



I: Bona tarda, com et trobes?

M: Bé.

I: Si estiguessis bé, aquí no estaries.

M: Doncs suposo -dic amb un riure silenciós-.



Acabem de comentar unes pautes que cal seguir mentre em treuen els cordills de les vambes, el mòbil, el rellotge, les arrencades i em revisen tot el que porto a la motxilla, cosa que em fa sentir envaïda. La meva mare, després de visitar l’hospital i acomiadar-se de mi amb una tendra abraçada i amb els ulls ennuegats, agafa l’ascensor per marxar i tornar a casa.

A l’hora de sopar, sec a la cadira d’una taula apartada, i una de les auxiliars m’indica una sèrie de normes: cabell recollit, mànigues arremangades, peus tocant completament el terra i estar tan a prop de la taula com sigui possible. El que més m’inquieta és que si no compleixo amb tot, m’imposen prendre uns batuts nutricionals. Davant la situació, intento calmar l’ansietat que em persegueix. 

Tres noies més seuen amb mi. La Núria se’m presenta i em comenta el funcionament tant del dinar com del sopar: deu minuts pel primer plat, altres deu pel segon, i cinc per al pa i les postres; i fins que el primer plat no quedi completament net, no es pot començar el següent.

Ens marquen l’inici i com la resta comencen a obrir el plàstic dels coberts i del pa, em disposo a fer-ho jo també. Per primer cop, saber que no sóc l’única que es troba en la mateixa situació, em reconforta, no em trobo tan sola. Porto sense menjar tot el dia, no obstant això, segueixo rebutjant els pèsols amb pernil i els trossos de patata bullida, però si vull sortir d’aquí, he de fer veure com a mínim, que tot va bé. Mentre intento menjar-me el tomàquet al forn i el tall de pollastre, sento por, moltíssima por, i no és aquell tipus de por que sents en alguna atracció turística o en un carrer solitari. És el tipus de por que sents en una habitació buida perquè ni tan sols pots moure’t. No tinc temps d’acabar la poma, el que provoca que encara em neguiteixi més del que estic, però en ser el meu primer dia, són una mica més permissius.

Ens aixequem quan ens ho diuen per així anar a rentar-nos les dents i després fer el repòs. Abans d’entrar al lavabo m’obliguen a mostrar la boca i la llengua. Tot seguit, descansem trenta minuts al sofà, on no ens permeten ni creuar les cames ni moure-les, ja que et criden l’atenció, i és l'última cosa que vull ara mateix. Almenys, podem jugar a les cartes. Em conviden les mateixes noies amb les que he sopat a taula: serà divertit em diu la Manda, la noia de cabell curt i d’aparença tímida. 

Baixem a les habitacions, i em sento com una rata d'experiment, de laboratori. Amb càmeres de vigilància però sense rellotge ni televisió, només dues finestres cobertes per polivinils opacs. Em recolzo al llit, amb el pijama al costat, que no me'l puc posar fins que no passi mitja hora més, que és quan podré anar per fi al bany: no puc llençar de la cadena i si trigo gaire, es qüestionen què puc estar fent: és obvi. 

Després del suplici, m’estiro al llit i no tinc ni temps de parlar amb la Noèlia, la meva companya d’habitació, que em criden per fer el ressopó: el primer de la meva vida. Qui ha fet mai un àpat després del sopar? Estic desconcertada. I a sobre, només  tenim quinze minuts per acabar i són dos quarts d’onze. No ho vull, no m'agrada anar-me’n a dormir amb l'estómac ple, em provoca insomni i m’obliga a haver de passar més temps pensant en mi. Sóc inepte de no pensar en el meu cos, com se m’infla la panxa, o com tots els números de cada mossegada se sumen automàticament, caient sobre meu, enfonsant-me. És un bucle; sé que entro quan sento que no el puc parar, sempre són les mateixes paraules que només fan que repetir-se, i n’acabo captiva. 

Un got de llet amb cacau en pols que aboquen els auxiliars i dues galetes; les altres com porten més temps en tenen cinc. Trenco la galeta en dos, com totes les altres, amb la mala sort que em cauen al jersei: perquè no em donessin batut, vinga amb el dit i les molles… . Sóc l'última en acabar, i demano permís perquè m’obrin la porta del lavabo, per així rentar-me, novament, les dents i la cara.

Segueixo sense entendre com és que em trobo en tals circumstàncies… com és possible que tingui un trastorn alimentari? Sempre he pensat que aquest és un problema del primer món: i és que si no tingués menjar a taula cada dia, no em passarien aquestes coses. Això em provoca ràbia, impotència diria jo. D’on ve? Recordo que vaig començar a comparar-me amb les meves companyes de gimnàstica rítmica, just quan vaig fer els dotze anys. Em veia horrible, era la més desenvolupada de l’equip. A casa tot s’agreujava, només podia parlar de manera normalitzada amb la meva germana petita de nou anys, la Iria, que la pobra no entenia gaires coses. Suposo que amb l’única cosa que sentia que tenia el control era el menjar, i m’hi vaig aferrar; em feia sentir tan segura… . No trobo cap sentit, no puc desfer-me’n tan fàcilment, com si no hagués estat res per a mí. 

Em disposo a dormir, plorant. Sé que de vegades s’han de fer coses que no volem per tal d'aconseguir el benestar. Però és dur, prou dur per aconseguir que em doni per vençuda. Encara no estic preparada per fer coses per mi mateixa, estic estancada en aquest cercle viciós del qual no puc escapar. No sóc conscient del que veig: les meves forces i atencions estan posades a la meva ment. Crido en silenci. El meu cos no suporta que hagi d’agafar aire en petits i continuats intervals de temps; la gola em tremola de dolor, el coixí s’ha convertit en el meu escut i els llençols en el meu fort. El farcit on em descansa el cap és més moll que els meus propis ulls, les galtes o el coll. Tantes són les coses que em passen per la ment mentre que les agulles del rellotge transiten constant, que m’oblido de la resta: de la son, del què he de fer l’endemà. M’acabo adormint, de la fatiga, de pensar, del mateix fet de viure.

 

***

 

Es comencen a sentir sorolls pel passadís. Amb extremada prudència em lleva l'Èric, un infermer de cabellera castanya i ulls verds. Em pren la tensió dues vegades i el ritme cardíac: com és d’esperar, no estan a nivells normals. Pregunto l’hora, ja que no he notat que llevés a ningú més. Les sis del matí, respon. Agafa una xeringa per fer-me una analítica i comprovar si pot haver cap afectació pel sopar de la nit anterior, i així poder anar pujant la dieta pautada pels nutricionistes. Seguidament, per la porta, entra una altra infermera amb una màquina anomenada electrocardiograma, la qual era un instrument desconegut per mi fins ara.

 

***

 

M: Quina hora és?

I: Les set del matí. No et preocupis, això és molt ràpid. Ara, has d’anar a la sala del fons on t’està esperant la infermera i prendrà nota del pes. Ho farà un dia sí i un altre no. Després podràs tornar a la teva habitació i dormir una hora més fins que us llevin a tots.

Amb el pijama blanc desproporcionat i les sabatilles blaves del meu germà gran, en Loïc, vaig caminant pel llarg passadís que separa la meva habitació d’on m’esperen. Em creuo amb l’Anna, una nena de la mateixa edat que jo, d’ulls innocents, d’expressió riallera i d’un caràcter especialment extrovertit i acollidor. Em regala un somriure, i unes paraules, les quals, llegint els seus llavis en moviment, em tranquil·litzen. 

Diferents sensacions em recorren de dalt a baix, entaforant-se a cada indret  meu, conscienciant-me del que em constitueix. Tot ha passat tan de pressa, però amb tanta parsimònia alhora… Només vull ser capaç de cercar la clau correcta per sortir del món que m’envolta; d'entendre què em passa. No fa ni un any que tot era tan diferent… i malauradament, sóc incapaç de donar explicacions per tots els fets que m'han dut fins aquí.

Hora d’afrontar un gest que he fet dia rere dia, hora rere hora, sense cap mena de supervisió. L’Àfrica em demana que si us plau, em quedi només amb la peça de roba interior inferior i em tregui les dues gomes de cabell que porto al canell. Em sento incòmoda, és totalment diferent. Quan la franel·la deixa en descobert les meves cames, un calfred em recorre l’esquena, i amb la samarreta succeeix el mateix: sento com el gruixut teixit s’emporta la meva escalfor.

És inevitable detestar-me a mi mateixa en veure com els números de l’instrument de mesura superen les meves expectatives, en notar com una aïllada penombra m’engoleix. Per calmar una mica la meva ansietat, em diuen que és completament normal sentir-se així, i més quan no som conscient de com funciona tot realment.

Torno a la meva gàbia arrossegant els peus i amb els ulls a vessar. En ficar-me al llit, la meva companya es desperta i li demano disculpes; ella contesta que no pateixi, que intentem fer el possible per tal de descansar novament.

Capítol 2 Veig el cim des de la vall
Enriolada i amb una energia arrabassadora, pujant les antigues persianes i deixant que el sol em fes tancar els ulls amb més força, ens aixeca la Raquel (tercer cop per a mi), una de les auxiliars de matins. Ens proporciona uns llençols rugosos i dues tovalloles nívies. Amb el mateix somriure del principi, em pregunta per la meva primera nit. M’explica que cada dos dies es canvien els llençols i que només tenim un quart d’hora cadascuna per dutxar-nos. Assenteixo amb el cap sense respondre-li, i començo a desfer el llit mentre la Noèlia obre la porta del lavabo i es dirigeix a la dutxa.  

Quan acabem, em tornen a prendre la tensió i la temperatura. Pugem amb ascensor al menjador: només són quarts de nou del matí i ja hem d’esmorzar. No m’ho penso gaire, i tot plegat, ja som fent una espècie d’estiraments; l’únic “esport” (si s’hi  pot considerar) que ens permeten fer en tot el dia. 

En acabar, l’Alícia em diu el taller que em toca fer avui: abaloris. Bàsicament, consisteix a seure en una cadira i no fer absolutament res, bé, polseres de coloraines.

 

***

 

Cada dia fem diverses activitats que ens distreuen, tot i que de vegades no ajuden gaire. En un dels seguiments psicoterapèutics que fem quinzenalment, en Robert em comunica que gràcies a la meva col·laboració i els avenços realitzats, opto a l’alta de l’ingrés. 

És la notícia que tant havia desitjat durant aquests dos interminables mesos, però, ara, malauradament, no sé si ho vull. D’una banda, m’he adonat de comportaments que no són sans per a mi, i que d’alguna manera o altra és possible modificar-los. D’altra banda: torno a casa. 

Moltes coses han canviat, però és difícil ignorar la veu que m’ha portat fins aquesta avorrida monotonia. Em segueixo trobant en aquest món de contradiccions internes; amb l'única diferència que ara ingresso a hospital de dia.

Durant les onze hores que estic en aquest centre, quatre hores són de teràpia grupal, i setmanalment fem una d'individual. A més a més, dels àpats i d’altres tallers més entretinguts que fer abaloris.

La meva mare em recull amb cotxe a les vuit de la nit, i ja només em queda el ressopó, que l'he de fer a casa i amb vigilància. Durant el trajecte observo la carretera: ja me la sé de memòria. Primer la parada d'autobús a la dreta, seguit de l'immens parc, i a l'esquerra la zona universitària. Fins a l'autopista, on els edificis es converteixen en esplanades de paisatges. 

Del que no em penedeixo és de tornar a veure el meu company: en Kori, un gat de pelatge gris i blanc i d'ulls verds. Sens dubte, soc a qui més estima de tota la família. Al meu germà, en Loïc, no el vol ni veure: suposo que serà pel fet que ell també és un mascle. Però tot i això, no m'estranya, ell és un despreocupat: se’n va de casa molt d’hora, a dos quarts i mig de vuit, per anar a l’escola, fa segon de batxillerat, i tot i acabar les classes al migdia, no el torno a veure fins a l’hora de sopar; o de vegades ni això. El veig com un rebel sense causa, o soc jo, que no hi veig la causa. Però sí que és veritat que m’encantaria poder passar més temps amb ell, que m’expliqués coses, com a germà gran que és; tot i així, mai li ho he demanat. En Kori escull la seva habitació quan ell està fora: senzillament es recargola a sobre els llençols i clou els ulls: sense arribar a adormir-se; sempre alerta. En canvi, és diferent amb la Iria, la meva germana petita. És una nena innocentment despreocupada i sempre em mostra moltíssim afecte: quan arriba a dos quarts de sis de l’escola, jo, sovint, soc a casa, i l’encanta explicar-me què ha fet aquell dia a quart de primària, o em demana que l’ajudi amb els percentatges de matemàtiques… recordo que a mi em va costar moltíssim d’entendre’ls. Per aquest motiu, quan el moix té ganes de gresca, la busca a ella: sempre tan animada i plena de vitalitat per jugar o córrer pel jardí. Simplement, trobo a faltar aquelles curtes tardes quan rèiem de les pallassades que fèiem l’una a l’altra, de les anècdotes del dia a dia, de les experiències compartides. Tant de bo pogués reviure tots i cadascun dels segons que hem passat juntes.

Altrament, la relació entre la Clara, la meva mare, i jo és una mica confusa. Els nostres temperaments són bastants diferents i les fortaleses i les debilitats de cadascuna també ho són. Mentre que ma mare és d’un rang més extrovertit i optimista, el meu caràcter em defineix com una persona introvertida i idealista. Amb els nostres genis distints, tendim a xocar molt entre nosaltres. No és que m’agradi; de fet, em fa sentir culpable. El marruix només s’hi està amb ella per interès, si més no, crec jo. Al cap i a la fi és qui l’alimenta i té cura d’ell. 

Indiscutiblement, és amb mi amb qui més temps passa: sempre que som tots a casa, ell volta per la meva habitació, s’amaga entre els mobles o, si estic fent feina, puja fins l’escriptori per jeure sobre els papers amb la idea que l’acaroni. Quan més el necessito és quan discuteixo amb la mare. Aleshores, em tanco al meu dormitori i, sovint plorant, l’amanyago fins endormiscar-me.

Aquests dies que passo les nits a casa, són autèntiques fluctuacions; algunes adalt, altres molt abaix. 

En l'obscura nit d'avui, soc al llit intentant dormir sota els meus encoixinats i gastats llençols. Com els enyorava! I la aroma de les espelmes de vainilla, l’essència bàsica de la meva habitació. Però estic nerviosa. Estic alerta. Què em passa? Per què em passa? No ho sé, no sé res. Tot em surt malament, res bo. Tinc por de tot. És que no faig res bé. No serveixo. Inútil. No reconec qui soc, i ho intento. Els dies passen, alguns volant, d’altres els porto arrossegant. Tic-tac, tic-tac. Miro el rellotge que tinc sobre la tauleta de nit: les dues de la matinada. No puc dormir, el meu cap no para de donar voltes. No vull pensar, n’estic cansada. Com es fa per ser capaç de deixar de pensar? No tinc límits, ningú pot parar-me: ni tan sols la sensació que no soc aquí pot fer-ho. Quina necessitat hi ha? Preguntes i més preguntes... vull respostes! Només necessito aclarir la meva ment; desconnectar, descansar. Demà tindré son. Tornaré a viure un altre dia més amb les meves forces al mínim, escasses. Seguiré igual que ara. Ah! M’encongeixo; no ajuda a que pugui compassar la meva respiració, però em dona seguretat. M’abraço per les cames, ben fort. Tan fort que acabo fent-me mal. Tot es concentra en el dolor innocu que em causa, les mans em tremolen; la inseguretat, la incertesa del meu cos. Tot es transmet des de dins, gelant-me les venes, fent que les meves mans, ara fredes, calmin aquesta sensació a la pell. 

Sembla que ha callat, si més no, escolto silenci enmig d’aquest embolic. No sé què passarà, però tampoc m’importa ara mateix. Dormir. Ho necessito. Separar-me del que estic vivint, sentint, raonant. No sé què és el que realment vull per a mi. Qui soc jo quan m’odïo? Quan em faig mal? Estic segura que no soc jo del tot. M'agradaria estimar-me. Vull estimar-me. Però ho veig tan complicat. Tothom em jutjaria. Si us plau, un altre cop no, calla, calla! Tan difícil és poder fer una simple cosa bé? Tan complex és entendre que no estic bé? No ho estic, no. No em suporto més. Si soc honesta, m'agradaria tornar on tot va començar, el moment on tot es va desenvolupar. Però ara per ara, no tinc ànims per recordar, sé que em faria mal, i ja pateixo bastant. Ho he de fer, he de lluitar, he de ser capaç; de fet, ho soc: estic aquí. Vull que sigui ja avui, per poder desfer-me de tot aquest turment. 

 

***

 

Asseguda al seient del copilot, torno a rodar les carreteres mentre m'enfonso en el trenc d'alba. Al capdavall, aquell vespre m’ha fet reflexionar. Si vinc aquí cada dia, és per canviar. He d'arribar a un pes saludable, propi de la meva alçada. Això, com a mínim em farà perdre la por a alimentar-me. 

No m’agrada l’hospital d’onze hores. El comportament de certes companyes em fa creure que no volen sortir d'aquest immens pou i es crea un ambient competitiu entre nosaltres que sembla infinit. 

No obstant això, l’Anna, la nena del somriure màgic, fa temps que resideix en aquest centre. No crec que estigui gaire més temps. Té clar que vol i necessita reprendre la seva vida abans que el monstre acabi consumint-la.

En aquests moments, tornar a estudiar és el que més anhelo. Veure als meus companys d’escola gaudint del seu dia a dia, em provoca enveja. Ells no estan tancats; poden fer el que més els vingui de gust, no com jo. M’he adonat de la sort que tinc en poder rebre una educació, mentre que aquí, només podem fer tasques encomanades pel professorat. Quina angoixa! Fins i tot quan em permeten utilitzar el portàtil, l’eina d’estudi que fem servir a l’escola, he d’estar controlada. La veritat és que sentir-me observada no és gens agradable; encara menys quan intento evadir-me.

 

***

 

Em miro al mirall i no soc capaç d'identificar-me. Entre els diferents tons dels meus ulls verd i marró, puc entreveure uns ulls molls. Mirar-me em produeix un nombre indefinit de sensacions. Fer teràpia m’ha ajudat a adonar-me de la poca importància que estic donant a tot el que hi ha darrere del símptoma: el malestar, les emocions, el meu funcionament… . Primer objectiu: m’he de sentir còmode amb el menjar, ni números, ni mesures, ni talles; només jo amb mi. Mentre treballo aquest aspecte, no em puc oblidar de tot el que hi ha darrere: dels anys que m’he passat acumulant tot allò que em feia patir, allò que guardava, que no mostrava a ningú.

En Robert insisteix molt que s’ha de treballar altres àmbits, com és la perfecció, la pèrdua, l’autocrítica.… i tants, que no tots els recordo. M’ha fet comprendre que no només és el pes, la imatge corporal o la reincorporació dels aliments necessaris per viure… sinó que va més enllà de tot això. Vull saber més de mi, com actuo davant dels altres, com reacciono en cada situació, com m’afecta, i sobretot, el perquè. Coneixent-me; reconeixent-me.

Ell em diu que intenti definir-me amb adjectius, que intenti representar el que més m’agrada de mi mateixa. Com soc? Un altre cop més: no ho sé. No se m’acut res. Bé, sí: soc indecisa. Per naturalesa. Penso massa les conseqüències de tot. Em preocupo per qualsevol insignifcant fet. Què és el que no em desagrada tant de ser jo? Pot ser, que m’agrada escoltar i ajudar. M’agrada aspirar a donar el millor de mi; em fa sentir útil, i en part, estimada. M’agrada viatjar pel món, descobrir, investigar. M’agrada tocar el piano, gaudir com la música que componc arriba al públic, entrant pel cor fins al ventre, removent-los tots, sabent que s'estan emocionant, que els emociono. Poder sentir cada petita nota reflectida en cadascun dels moviments de les tecles de l’instrument. M’agrada veure somriures, escoltar riures i compartir amb les persones que més estimo el dia a dia. Viure.

Capítol 3 Persecució de reconciliacions
Per sort, mon pare, en Biel, és més aviat una persona reservada i assertiva; li agrada la lectura i la tranquil·litat. Podem conversar plàcidament. El que més valoro és el fet que intenta comprendre’m en cada situació, tot i que, sovint acabem perdent els estreps. Encara i així, li agraeixo la seva intenció.

M: Pare, m’agradaria tornar a practicar l’esport que des de petita m’ha pres el cor. La gimnàstica rítmica és l’esport que m’ha ensenyat el valor de l’esforç, de superació i de sacrifici.

B: Petita meva, ja saps que fins que no ens confirmin res a l’hospital, no ho podem fer.

M: Sí papa, sí ho sé. Però no sé què fer; és que sento que no sé què fer. Vull dir, em sento perduda, no amb el menjar, sinó amb la situació. No veig el final. Cada dia la mateixa rutina: em llevo, anem a l'hospital i per últim, cap a casa. Vull tornar a realitzar activitats que feia abans de l’hospitalització, com sortir de festa amb els meus amics o anar a casa de l’àvia a dinar; vull tornar a la meva vida normal,  estic farta, pare. Farta que em tinguin controlada dia sí i dia també, farta de no poder anar a l’escola, farta que cada petit acte que vull fer fora de l’hospital hagi de ser acceptat per ells. -dic mentre abundants llàgrimes salades em recorren per les galtes-.

B: Marta mira, escolta’m. Sé que no és gens agradable estar a l'hospital tot el dia; ha de ser avorrit i fins i tot monòton. Però mira fins on has arribat; has de valorar tot el que has aconseguit, continuar treballant i seguir avançant. Diuen que de totes les experiències dolentes se n'aprèn... jo no sé si és veritat o no, però el que està clar és que has d'estar molt orgullosa de tu mateixa. De tota manera, el que no podem fer ara, és que després de tot aquest camí recorregut, deixem de costat l’aprovació dels especialistes.

M: Papa, és que ara mateix m’és tot igual. M’és indiferent saber o no el número que marca la balança. Tant em fa el que em posen a la safata, i ja no li dono tanta importància als comentaris de la resta. Vull viure la meva vida; recuperar-la. Vull sortir d'aquesta presó. -dic donant un cop a taula.

El meu pare no diu res més, però sé que em mira amb mala cara, com si ell no pogués fer res i jo m'hagués de reprimir. Guardant-me els sentiments, el tema del que sempre parlem a teràpia.

 

***

 

M: Creus que et passa pel fet que et costa expressar els sentiments? -pregunto a la Tània després d’escoltar la seva història.- Assenteix amb el cap sense dir res, indicant així, que ja no vol seguir parlant més. 

P: Marta, com és això en tu? Com expresses els teus sentiments?

Després d’una llarga pausa i d’un silenci tímidament inquietant, em disposo a respondre a la terapeuta, la Pilar.

M: Sempre igual. Sembla que no pugui dir res sense que se’m retorni. -dic deixant anar un sospir i movent els ulls lleugerament cap amunt; una reacció que provoca una rialla conjunta, relaxant l’ambient.-

Sé que en aquest moment soc el focus d’atenció; tothom em mira i esperen que comparteixi els meus raonaments. De vegades, pot ser un tan angoixant. Però ja fa més de quatre mesos que faig teràpies de grup, i he parlat un trilió de cops. Cada cop que he d’obrir-me recordo el primer dia. Percebia mirades desconegudes, i només era capaç de balbucejar un parell d’oracions per presentar-me i no ser mal educada amb la resta. Les mans em suaven, i era incapaç de sortir de la postura de cames i peus creuats. El que sí que no ha canviat  és la incomoditat de les cadires de plàstic, tot i que sempre ens queixem, ens venen amb una lapidària frase terapèutica: “si estàs còmode no et mouràs, has de sentir-te incòmode per voler canviar alguna cosa”. Sort tinc de no haver agafat mania als terapeutes. Per ara. 

M: En mi? No ho sé. És a dir, sí que sé. És de les coses que més hi penso. Em passa molt a casa, i abans no era conscient, però tampoc recordo haver parlat mai del que sentia quan era petita. Plorava, sí, m’enfadava, també; i no tenia por de reconèixer-ho, però mai havia posat paraules, tampoc era necessari, almenys no abans. Em veien indefensa, em cuidaven sense que ho hagués de demanar. Tanmateix, no crec que ara tingui l’extraordinària capacitat de poder expressar-me.

Una pausa. És necessària. Recordar-me de petita em fa posar nostàlgica. M’imagino menuda, sense preocupacions, feliç. Cancel·lo aquests pensaments. Vull poder parlar.

M: Però tot i sentir que no la tinc, ho intentaré. Com a la Tània, a mi també m’és difícil, i com també us pot passar a vosaltres. -abans de continuar repasso les mirades dels meus companys, un per un, connectant amb ells-.  De vegades, només m'agradaria que m’abracessin sense que hagués de dir res; de vegades, els més petits afectes són els que més impuls em donen. Què és el que realment estic sentint? Ara per ara, segueixo sense saber-ho. Ja estic pensant massa i sentint poc. Em sento trista, enfurismada, rabiosa, alegre, decepcionada; rebutjada, motivada, frustrada, avergonyida, animada, nerviosa; indecisa, perduda, amoïnada, tranquil·la, neguitosa... ; tot, em sento de tot i ho sento sempre. -estic aixecant el to de veu, però no m’importa-. Només que de vegades uns són més forts que d’altres, i pot ser, hi ha moments en que no només en sento un. Per això quasi mai sé què és el que sento. Ho sento tot molt, molt i tant. Certament i sens dubte, ho sento. 

 

***

 

La primera frase que recordo d’en Robert és: “Això no té sentit per a mi. Podries ajudar-me a entendre com és possible que puguis sentir-te grassa quan ets prima? És possible que et sentis grassa i que jo pensi que estàs massa prima; però senzillament no té cap sentit”.

Mentre manteníem la conversa, vaig adonar-me que començava a entendre com era el meu insignificant cas. Tenia a veure amb el sentit del control, el sentit de la meva identitat, les dificultats de la pubertat, les de la família, etcètera. 

R: El que dius és que ets sents grassa, oi? -deia mentre ho marcava amb la seva mà dreta, situant-la a l’alçada dels ulls-. I basant-me, objectivament, en una examen físic, el teu cos em diu que estàs massa prima, oi? -abans d'acabar la frase ho va marcar exageradament amb l'altre mà, més abaix d'on es trobava l'altre, deixant un espai entre aquestes dues-. No és que tu tinguis raó i que jo estigui equivocat, o que jo tingui raó i tu estiguis equivocada. Ambdós tenim raó, i entre les meves mans és on la teva anorèxia viu. 

He arribat a la conclusió que sí, definitivament, ho pregunta a tots els seus novells pacients, s’ho sap de memòria i ho recita esperant la resposta de cadascú per poder analitzar-la i conèixer així els seus trets més profunds: estic segura que no n’ha sentit mai de dues versions idèntiques.

Mai no podré treure del meu cap aquella acció que va realitzar. Va ser aquell dia quan aquelles argumentacions, cadascuna amb més o menys ornamentació, em van fer comprendre que el meu món només girava entorn el menjar; era lògic que només sentís control sobre allò si era l’única cosa en la qual pensava la major part del temps, i en la qual em fixava amb tot detall.

Aleshores, sobtadament, dins el meu cap començaren a ressonar pensaments misteriosos, ocults durant molt de temps, que tot i sentir que s'infiltren i m'envaeixen, venen per ajudar-me. Soc jo, que m’estic tornant a fer un lloc; de nou soc un espai per a mi. 

 

***

 

Un nou dia aguaita. Un perfil de lluor tímida s’amaga entre la llum i el so, allunyant-me del profund descans. Em perdo entre el ritme del silenci mentre intento mantenir oberts els meus ulls, que clucs, em pesen. Aconsegueixo mirar al sostre, però ara és la càrrega del cos la que m’arrela al llit. Ja faig tard. 

No he tornat a fer gaires coses que havia estat fent durant molt de temps, o almenys, si les faig, en el fons no les vull tornar a fer. I sent conscient de tot això, m’aixeco cada matí, i quan passo pel lavabo, em miro al reflex del mirall. Sempre els mateixos ulls, però mai la mateixa mirada. Sé que comença un nou dia, pot ser un d’horrible que em fa voler tornar al llit, sanglotant, esgotada de viure, automenyspreant-me. O potser un de meravellós, que em recordi per tot el que lluito, el que he recorregut fins arribar aquí, pel que m’he esforçat i del que n’estic orgullosa. Així que em planto fins reconèixer-me i donar-me forces per afrontar el que sigui, per tal d'acceptar-ho, i seguir el camí.

Corro pel passadís, i d’una revolada agafo la motxilla per anar a l’escola. L’he trobat tant a faltar que fins i tot ara, estic nerviosa de tornar a trepitjar les velles rajoles de l’entrada. Què dirà la gent? Què pensaran? Em jutjaran? Què preguntaran? Tant de bo sabés com anul·lar totes aquestes qüestions amb un simple espetec.

Per alguna senzilla raó, les coses a les que menys importància donava, són les que m’obren els ulls, les que em fan aterrar a la realitat. Veure als nens de cicle infantil carregats d’il·lusió per estar amb els seus amics, m’omple d'esperança: potser tot sigui més modest del que m’estic imaginant. No faig més que avançar-me als esdeveniments. Normal que després m’angoixi.

La Sofia, la meva millor amiga, en veure’m entrar per la porta, m’abraça sense dir-me res. Em torna a donar una altra abraçada, aquest cop deixant entreveure una llàgrima. El seu somriure reflecteix un goig colossal. Crec que s’alegra més del meu regrés al col·legi que jo mateixa. Millor dit, del nostre retrobament. Me l’estimo tant! Podria quedar bocabada només d’escoltar el seu dolç to de veu, que no és res comparat amb les seves paraules, tan relaxants com sempre.

A classe ningú no sap res… bé, ningú que jo vulgui que sàpiga res. Alguns companys em pregunten, altres em miren de reüll, o fins i tot, rumien entre ells. La Sofia ja m’ho diu, que xiuxiuegen de mi. La veritat que no sé molt bé com enfocar-me davant d’ells. Si venen a mi i sé que ho fan amb bona intenció, és a dir, que realment s’hi interessen, no m’importa temptejar una mica el terreny, però si no, ja s’ho faran, que ja tinc jo els meus maldecaps com per haver-me d’ocupar per la resta. Si no actuo amb aquest tarannà sé que em passaria hores preocupant-me pel que pensen de mi i no em beneficiaria gens.

Tot sembla irreal, surrealista. Més de mig any per poder “normalitzar” la meva vida. No obstant, encara no estic desvinculada del centre, no del tot: he d'assistir durant sis hores, tres dies a la setmana. Quasi sempre ho detesto, però he d’admetre que al principi ho necessitava com aigua de maig. Quan per fi feia més vida a fora que a dintre de l’hospital, sentia un gran alliberament, però d’altra banda, sabia que si no tornava a fer teràpia, recauria en la mateixa fossa de la que acabava de sortir. Era una incertesa acompanyada d’una inestabilitat atzarosa. Ara, molts dies també son així, però els sé portar, em sé cuidar.

Dilluns i divendres dino a casa. Avui, primer dia de la setmana, sé el que he de fer: escalfar al microones la carmanyola que m’ha deixat la mare preparada. Però alguna cosa em frena. Milers d’especulacions circumden en mi, activant-me una por eventual. Tinc dues clares opcions. Quina és la correcta? Per a mi? O pel que he deixat habitar en mi? Sempre el mateix, alguns dies més dubitatius que d’altres. Escolto el meu cos. Tinc gana? El meu estómac no em diu res. No dinaré. Espero. Res, cap soroll. Però no pot ser, ja porto un parell d’hores sense menjar. He de dinar. Mitja ració pot ser. Només són la meitat de les calories. No, això no, que és molt simptomàtic. Tot, però poc a poc i amb constància. “Bip-bip”. Han passat ja dos minuts? Què ràpid! Obro el recipient i l’aboco al plat. Carn en salsa. L’observo críticament. N’hi ha molta i no hi ha quasi verdura. Això no és equilibrat, no segueix les pautes de l’endocrina. Les pautes! El pa. He de menjar pa. Aleshores està bé. Tot compleix les pautes, les quantitats estan bé. Falta el primer plat. Una amanida servirà. Primer unes fulles d’enciam, tonyina, pastanaga ratllada…. necessita més color. Blat de moro. No, això són més carbohidrats. Però el meu cos els requereix. Mentida, ho requereix la meva ment. Extra de blat de moro per aquesta super amanida; i per acabar de guarnir-la: olives. M’encanten! Ara sí que està tot llest per assaborir aquestes delícies que m’he preparat. Epa! Que estic de celebració. Marta, feliç primer dia de tornada!

La mare arriba a casa de l’oficina, i anecdòticament, li explico aquests pensaments tan peculiars. Abans no hagués pogut explicar-li res del trastorn, alguna cosa ha canviat. La relació que tenim ara va més enllà. Sento que el nostre vincle s’ha reforçat i alhora s’ha destensat. En Loïc és més conscient del que vol dir tenir germanes. I no dubto en mostrar-li el meu agraïment, amb tota la feina que ha fet, s’ho ha guanyat. La Iria, està creixent massa ràpid! És com si de sobte hagués adoptat un caràcter més reservat i tancat. Per sort, ser la mitjana té els seus avantatges, sembla que segueix conservant certa intimitat amb mi.

 

***

 

Recordo quan, fa gairebé un any, caminava per aquests carrers per primer cop. Em sento tan diferent a com em vaig sentir aquell dia, mai m’havia fixat en les carícies de les corrents d’aire gèlid, ni l’olor d’herba mullada; ni el reflex del sol als basals. Pot ser és perquè m’he transformat. Ho he fet, no soc la mateixa. Començo a caminar com un saltimbanqui: puc sentir la pressió de cada salt a la planta dels meus peus. Puc sentir la vivesa, i la visc. Continuo el camí, aquest cop ballant. Acabo plorant, no sé si de ràbia, de tristesa o d’alegria; si pels records, o per l’ara. Hauria d’haver escoltat el meu instint, les meves necessitats. Vaig caure molt avall, i mira’m ara! Torno a circular per aquests vells senders. El vent bufa ràpid, així que m’aferro al plàcid tacte de la dessuadora. Ric en veu alta i corro: ha passat molt de temps des que no sentia aquesta llibertat. Corro mentre pels auriculars sona “Can’t Stop” de Red Hot Chilli Peppers, que recito amb totes les meves energies. No m’importa si m’escolten, si em veuen. M’estimo més que abans. He aconseguit superar els meus primers obstacles, he assolit el camí fins els meus objectius. Però res no s’acaba aquí. Penso en tot el que m’he hagut d’esforçar per aconseguir arribar fins avui, perquè no nego que és una experiència que m’ha canviat la vida, i em fa veure el passat d’una forma diferent. Aquests pensaments m’acullen: avui, puc dir que soc la meva llar. Finalment, m’agrada qui soc. M’estimo.


 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]