Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
alejandra
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Història de Leandre i Hero
t'estimaré inclús en la distancia
Inici:  Història de Leandre i Hero

En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 

 

Com es veieren Leandre i Hero

 

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.

Capítol 1 primera mirada acompanyada de guerra
    Per a entendre aquesta historia que ara us relataré, ens hem de desplaçar uns anys enrere, concretament al segle V a.C, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una.      En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.



    Els dos protagonistes de l’historia, eren de pobles enemics, constantment estaven en guerra per a conquerir els territoris dels seus voltants. Feia tan de temps que la discussió territorial hi era que quasi ningú recordava ja el perquè de la batalla.



    Els dos joves estaven cansats de tantes discussions entre pobles però no hi podien fer res per el moment fins que els seus pares no els cediren el lloc de sobirans.



    Al Leandre, era un jove de pell morena, alt i amb el pel castany; els seus ulls eren de color verdós amb diferents tons de marró. El noi des de ven petit havia segut molt curiós, cosa que de vegades li ocasionà problemes amb els seus pares, els reis d’Abidos. Li agradava molt anar d’amagades a Sestos i visitar els recondits espais d’aquella ciutat clar que sempre anava amb el seu millor amic que el protegia amb la seva vida si era necessari.



    Un dia el Leandre es va assabentar de que a Sestos hi hauria una festa organitzada per la família de la jove princesa Hero, així que es va decidir a assistir sense invitació. En el moment en el que es va assabentar, va córrer a avisar al seu amic el Marcus, el qual acceptà la idea del Leandre encara que fos arriscada.



    El jove va estar tot el matí impacient per l’arribada de la nit ja que encara que sabia que no podria parlar amb Hero volia saber si en realitat era tan horrible com els seus pares li havien dit sempre, tenia molta curiositat per conèixer-la.



    Quan la nit arribà, el Lendre i Marcus agafaren un vaixell per a travessar el tros d’aigua que separava una ciutat de l’altra. No els va costar massa arribar al castell on es celebraria la festa de la família reial.



    Els dos joves entraren al gran saló on hi eren ja quasi tots els invitats dels reis asseguts a taula, era un saló prou gran per poder ballar al ritme de la musica dels artistes, després de sopar.



    Els nois duien roba discreta per no cridar massa l’atenció de la gent que eren suposadament els seus enemics.



    Leandre va visualitzar tota la sala en menys de dos minuts i trobà una noia que entre totes les altres ressaltava per la seva bellesa espectacular. El noi es va quedar admirant a la jove durant uns minuts, es veia tan espectacular amb la seva cabellera pel-roja ondulada i solta junt amb aquell vestit que ressaltava la seva bella i prima figura. La pell que es deixava veure baix del vestit era molt blanca, com si mai l’ hagués tocat la llum del sol.



    El Leandre realment va quedar sorprès amb la dama de la qual encara no hi havia vist el rostre però del que estava segur no quedaria decebut. Just en aquell moment com si la vida hagués decidit escoltar les seves cavil·lacions, la noia es va girar connectant la seva mirada amb la d’ell deixant així veure al noi uns ulls que el van deixar uns minuts sense respiració. Aquells ulls blavosos amb tocs de color verd que reflexa-ven perfectament un oceà amb la seva vegetació el van captivar moltíssim.



    Però així com ell acabava de conèixer la bellesa d’aquella dona també va descobrir al veure el seu rostre, que era la princesa, l’Heros i que no podria estar amb ella per molt que ho desitgés.



    D’altra banda, l’Heros parlava amb la Julia, amiga seva des de la infància quan aquesta l’avisa de que un noi molt ben plantat no li llevava els ulls del damunt des de feia estona. La noia es gira per a veure’l millor i va quedar impactada amb la bellesa del noi com ell havia quedat abans, la única diferencia era que com que ella tenia disset anys encara no arribava a la majoria d’edat i els seus pares no volgueren contar-li del fill dels seus enemics així que ella no era conscient que aquell noi que ara li somreia amb tristor, era el primogènit del regne que portava en guerra des de temps incomptables amb ells.



    Degut a les conseqüències de la falta de coneixement sobre ell, la jove va decidir apropar-se a parlar amb el Leandre deixant així a la Julia sola.



-Hola-  va saludar l’Heros amb un somriure als llavis.



    El Leandre sorprès de que la princesa li parlés, decidí aprofitar la situació i presentar-se com una persona diferent a la que era realment amb el fi de poder estar amb la dona que en menys de vint-i-quatre hores l’havia enamorat.



-Hola- respongué el noi també somrient.



-No ets de per ací oi?

-No, la veritat es que no. Vinc de una ciutat a l’altra banda del mar.



-I puc sabre com et dius?

    El Leandre va riure per la gosadia d’aquella noia.



-Em dic Davus.- respongué Leandre amb por de que ella sàpigues qui era realment encara que ho dubtava ja que se li havia arrimat amb massa il·lusió.



-Jo soc Heros, la princesa de Sestos. –es va presentar ella amb una petita reverencia.



-Perdoni la gosadia sa majestat però em podria dir la seva edat?

-Es clar, tinc disset anys. Tan sols em queda un per a la majoria d’edat. Em podries dir ara la teva?

-Doncs jo en tinc dinou. Soc un poc major per a tu. –va dir picant-li l’ullet provocant que la noia es possés vermella.



-La veritat es que l’edat no es el que mes m’importa. Al meu parèixer l’amor que dues persones es puguin proporcionar l’un a l’altre es molt més gran que els anys que es portin. A més tres anys tampoc son tants.



    El Leandre no podia creure que els seus pares l’haguessin fet pensar que aquella noia era el pitjor dels monstres del mon. Cada minut que passava li agradava mes.



    Era molt innocent, com si no hagués sortit del castell mai en la vida, com si no hagués vist totes les maldats que el mon depara a la gent com ella.         Pareixia que fos delicada com una figura de porcellana amb la seva altura que al noi li arribava al pit i la seua pell blanca com la llet però apesari de tot tenia una brillantor als ulls que et podia alegrar el pitjor dels dies o això pensava ell.   

    El temps va fugir ràpid aquella nit en que es van conèixer i agradar tots dos. Quan menys s’ho esperava el Leandre ja eren les dotze de la nit i el Marcus el buscava per tots els racons de la sala.



    Quan a la fi el va trobar, li va cridar la atenció per la hora que era es clar que no s’adonà de la presencia de la dona fins que s’aclarí la gola sorprenent al Marcus.



-Ho sento però me’n tinc que endur al senyor ara mateix se’ns a fet tard. –va dir el noi.



-No es preocupi, ho entenc.



-Adéu Heros.- es va acomiadar el Leandre

-Adéu Davus.            

    El Leandre i el Marcus eixiren del gran castell i es dirigiren cap al vaixell que a principis de la nit havien utilitzat per arribar a Sestos.



    Quan arribaren a casa, el Marcus li preguntà per la noia i el Leandre li parlà d’ella com si estigues enamorat  des de feia temps a pesar de que només l’havia vista una vegada en la seva vida.



-Saps que no pot passar res entre vosaltres dos. –recriminà en Marcus.



-Ho sé amic, però es que l’Heros es tan preciosa que no he pogut evitar enamorar-me d’ella.



-Segueix pareixent-me malament que enganyis a la jove princesa fen-te passar per una altra persona. No es just per a ella ni per a tu, els dos acabareu amb el cor trencat.



    El Leandre sabia que el seu amic tenia tota la raó en aquell assumpte però preferia arriscar-se i seguir un temps amb la donzella que separar-se en aquell moment.



    En aquell mateix moment a Sestos la jove Heros contava la seva experiència amb el Leandre –al que ella coneixia com Davus per el moment –a la seva amiga Julia.



-I quan el tornaràs a veure?- preguntà la Julia.



-La veritat es que no ho se. Espero que sigui prompte.



-Noia, t’has enamorat d’un home que no saps si tornaràs a veure en molt de temps i que no havies vist mai!

-Es que es impossible no caure als seus braços, tu l’has vist, era molt ben plantat i a mes quan parles amb ell et dones conte de que no es com els altres pallassos que venen diàriament a demanar la meva mà.



-Pareix molt millor que aquells borinots. Per cert, creus que vinguí a demanar la teva mà als reis?

-Sincerament espero que ho consideri-hi al menys.



-Bé, doncs jo ja me’n vaig. Fins demà.



-Fins demà Julia.



    L’Heros, se’n va anar a dormir en aquell moment pensant el noi misteriós que havia conegut aquella nit, al seu parèixer per casualitats de la vida.            Però que li havia posat el mon cap per baix en tan sols unes hores.



Vertaderament esperava tornar-lo a veure prompte.



    Mentre els dos joves enamorats descansaven, els seus pares seguien pensant en la guerra entre ciutats.



    A Abidos, el rei Juli, pare de Leandre, junt al seu general i exercit preparaven l’atac a Sestos per a la nit del dia següent. La Delia, mare de Leandre era amb el Juli, però no li agradava  la guerra que tenien entre mans així que va decidir passar-se per l’habitació del seu fill per a comprovar que estava ben adormit sense sabre res de la batalla que es produiria. Per a la Delia el seu fill era el més important, era la llum de la seva vida per això el protegiria de qualsevol conflicte polític que pogués. No volia que Leandre hagués de lidiar amb la guerra quan ascendirà al tró.



 
Capítol 2 guerres i reconciliacions
D’altra banda a Sestos els reis preparaven les defenses de la ciutat per si de cas, encara que no tenien ni idea de que els seus contrincants estaven organitzant una batalla sempre revisaven tota la defensa per a que no els agafés desprevinguts.

Una vegada tot organitzat per part dels reis de Sestos, aquests van anar a veure a la seva estimada filla a la seva cambra. La estimaven moltíssim, era la nineta dels seus ulls i la protegirien de qualsevol cosa que vingués inclús si havien de posar-se ells al davant i sacrificar-se.

Pot ser el amor als seus fills era la única cosa que tenien en comú els sobirans dels dos regnes. Però com es pillarien el enamorament entre els seus fills si s’arribaven a assabentar? Més endavant ho endevinarem però de moment no ho saben ni en sospiten res.

 

A la matinada següent, els dos joves despertaren feliços i satisfets amb les seves vides, tot els pareixia bé però que s’ha d’esperar d’ells? A la fi i al cap, eixa es la reacció davant del primer amor, oi?

Bé, el Leandre, es va aixecar sobre les sis de la matinada per fer la seva rutina de cada dia. En primer lloc, desdejunà amb els seus pares que de sobte s’estranyaren de l’alegria del seu fill.

-Que tens hui fill? –preguntà la Delia.

-Res mare, tan sols estic feliç amb el mon.

-No tindrà res a veure amb una donzella?

-Podria ser, però no us vaig a dir el nom de la jove encara.

-Per fi el deu de l’amor Cupido li ha atorgat al meu fill la seva dona desitjada! –exclamà Juli.

-Si pare. Per fi.

-I no ens pots donar ni tan sols el seu nom o lloc de procedència?- preguntà l’home.

-No, només els puc dir que te disset anys i que es la mes bella de totes les dones que he conegut mai, m’atreviria a dir que esta prop de la bellesa de la deessa Afrodita.

-Doncs no puc esperar a conèixer a eixa jove que a captivat el cor d’una persona tan poc decidida en temes d’amor.

Després de la conversació en els seus pares, el Leandre va acabar de desdejunar per a anar a perfeccionar el art de la lluita amb espasa que li havien ensenyat des de ven petit com a tots els soldats.

A l’arena de lluita es va trobar amb el Marcus qui també es va sorprendre de veure’l de tan bon humor, es calar que es sorprengué molt menys que els reis ja que ell sabia els motius amb molta mes certesa.

-Ets ben perdut per aquella noia.-digué.

-La veritat es que si. Aquest matí els pares m’han preguntat perquè era tan feliç i quasi em descobreixen.

-Has d’anar amb mes cura si no acabareu malament tant tu com la teua estimada.

-Ho se Marcus però no puc evitar estar content per ella. Em te boig!

-Si que t’ha pegat fort l’enamorament noi.

-Si.

Els dos joves van estar entrenant durant aproximadament dues hores, aleshores cadascun es va retirar a la seva habitació per canviar-se de roba i arreglar-se un poc per a les corresponents feines.

Mentre tant a Sestos, Heros s’alçava un poc mes tard, aproximadament a les set també per a passar el matí fent les seues faenes.

Com era costum, baixà a desdejunar després de vestir-se amb els pantalons que utilitzava per a entrenar. Perquè encara que sembli estrany que una dona pugui fer el mateix que un home en aquesta època, a Sestos estava permetien per la seguretat de tots, que les dones també pogueren aprendre a lluitar.

La jove desdejunà sense els seus pares que sempre s’aixecaven més prompte, i després se’n anà a exercitar-se amb un dels homes més fidels a ella des de sempre l’Alexander. Ell tenia uns cinc anys mes que ella; era alt i amb un cos ben format, tenia el pel negre i curt i la pell morena. Era prou ben parat però no estaria ven vist que una donzella es cases amb un soldat a més que l’Heros només tenia ulls per al Leandre en aquell moment.

-Hola Alexander. –va saludar la noia.

-Bon dia senyoreta.

-Crec que ja et vaig dir que no calien les formalitats amb mi.

-Si, perdona.

-Així esta millor. Ara si us plau m’agradaria entrenar.

-Si.

L’Heros estigué una bona estona lluitant amb l’Alexander fins que acabà fatigada. Quan açò passà, la noia va tornar a la seva habitació a canviar-se de vestimenta per a anar amb una més adequada per a una dona. Quan ja va estar preparada, es va trobar amb la seva amiga al gran saló on s’havia celebrat el dia anterior la festa per passar una estona abans d’anar a trobar-se amb els seus pares per realitzar les feines reials de casa dia. 

Així va anar passant el dia i la vesprada, aquell dia passà amb prou normalitat però el que no sabia ella era que dins d’unes hores serien envaïts per l’exercit de la ciutat enemiga.

A això de les huit de la vesprada, el exercit de Abidos junt als reis i el seu fill, van començar el seu recorregut cap al territori contrari amb dos vaixells plens de soldats i armes.

Les defenses de Sestos van reaccionar prou ràpid però no el suficient ja que quan els vigilants van veure els vaixells eren massa prop per a preparar totes les defenses així, quan va arribar el exercit defensor els murs del castell ja estaven sent atacats per els enemics.

Amelia i Admes, pares de l’Heros, van ser en tot moment amb els seus homes a les muralles i encara que els reis no ho saberen, la seva filla també hi era ja que no es podia estar de braços creuats mirant com destruïen casa seva.

La heretera de la ciutat, era entre els arquers amb el seu arc apuntant als enemics quan de sobte visualitzà al fons de l’esplanada un rostre conegut. Era el noi que havia conegut la nit anterior el Leandre o com ella el coneixia el Davus.

Quan el va veure el seu mon es va ensorrar, la primera vegada que s’havia enamorat i ho havia fet d’un home enemic de la seva família. Tan va ser el seu shock que va tenir que retirar-se uns segons per a recuperar-se i seguir amb la seua acció inicial sense importar que estigués enmig.

D’altra banda, el Leandre no es sentia bé amb si mateix per estar lluitant contra el poble de la noia que estimava. No volia assassinar a ningú així que si no els podia esquivar simplement els deixava inconscients.      

En un moment de la batalla es va sentir observat i mirà cap a tots els cantons fins que va trobar els ulls de l’Heros dalt de la muralla, aquells ulls verdosos l’acabaven de descobrir, havia descobert la seva fal·làcia.

El cor del noi es va oprimir per la tristor, llavors, decidí que arribaria fins on era la jove encara que li costés la vida. Encara que fos el últim que fes li explicaria la veritat a la seva estimada.

El Leandre començà a avançar ràpidament sempre sense deixar ningú mort fins a arribar a les portes del castell que ja havien sigut obertes per els soldats que arribaren abans que ell.

Després de creuar les portes es va dedicar a buscar a la noia plenament. Clar que per a que no el descobriren, va tenir que glopejar alguns homes del seu exercit.

Durant el camí en busca de la donzella Heros, pujà unes escales i es trobà amb un passadís ample i llarg però poc lluminós amb moltes portes, Leandre seguí caminant mentre sentia el soroll de bombes i els crits de l’exterior i pregava perquè a l’Heros no li hagués passat res.

I en aquell mateix moment la noia era amagant-se d’uns soldats del bàndol contrari a ella que l’havien trobada i la perseguien com si no hi hagués demà. No es sap si per casualitat o per raons del destí, va acabar endinsant-se al mateix passadís que el Leandre.

La jove, corria desesperada en busca d’ajuda però el únic que va trobar va ser al jove que li havia mentit en el mateix moment en el que es van conèixer, encara que no era el que més la il·lusionava, va córrer cap a ell i el va agafar de la mà per a després endinsar-se junts en una de les moltes estances del passadís.

El jove es va impressionar de que algú s’atrevís a empentar-lo dins de l’habitació però quan es  va girar i es va adonar de qui era la que l’empentà, es sorprengué encara més ja que ell pensava que no la trobaria a més de que ella devia estar molt empipada.

-Heros ¿Estàs bé? –preguntà Leandre.

-Si –respongué ella –encara que a tu no et deuria importar gens ni mica si ets del bàndol contrari.

-Deixa’m explicar-t’ho tot si us plau.

-No, només t’he empentat aquí dintre perquè em perseguia la teva gent i no crec que volgueres que et descobriren.

-Gràcies. Però si us plau deixa’m que t’expliquí, se que vols saber-ho en el fons.

-Et dono deu minuts per a que em relates tot el que tinguis que dir.

-Esta bé. El primer, el meu nom no es Davus sino Leandre i soc el fill dels reis de Abidos però et puc assegurar que no porto ni de lluny les mateixes idees que ells.

El Leandre relatà tot tal i com ho havia viscut des de que va cansar-se de les discussions polítiques fins a que la va veure i es va enamorar a primera vista.

-Com em puc assegurar de que em dius la veritat i no em menteixes altra vegada?

-Confia en mi.

Així, després de aquella reconciliació, van esperar a que els guàrdies de l’exercit de Sestos marxaren per a sortir de l’habitació en la que estaven.

En quan arribaren al inici del passadís assegurant-se de que ningú els havia vist junts, s’acomiadaren amb una abraçada i el noi li donà un petó a la galta perquè no s’hi podia aguantar més les ganes.

Leandre, va tornar al vaixell amb les tropes que foren derrotades per l’exercit de Sestos. Encara que van perdre, el noi era feliç per haver solucionat les coses amb l’Heros a més que ara ja no havia de mentir-li sobre la seva identitat però no es podia permetre ser descobert així que havia de aparentar estar trist per la derrota davant de la seva gent.

Els dos joves tenien esperances per el seu amor es clar que les seves famílies no els ho posarien fàcil.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]