Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
aleixenia10
Maristes Valldemia. Mataró
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Maig del 1903
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Capítol 1 Capítol I
La va examinar de dalt a baix curosament, fixant-se en cada detall del seu rostre, la seva roba, els seus moviments... Aquella nena tenia unes faccions marcades que recordaven a Kafka una persona que havia estat important per a ell. Va decidir acostar-se a la nena i preguntar.



-Hola, em dic Frank Kafka, que et passa res?- la nena de primeres no sabia que contestar, no coneixia encara aquell home misteriós, tot i dubtar si fer-ho, va acabar dient el seu nom. L'Adalgisa seguia tenint la cara roja d'haver estat plorant i Kafka ho notava.



-Adalgisa, bonic nom, la teva mare deu ser molt especial per posar-te aquest nom. Que és per aquí?- va ser llavors quan va caure una intensa llàgrima per la galta de la nena. Kafka preferí no insistir sobre el tema.



-Vols que juguem amb la nina una estona?- Adalgisa, recuperant l'alè va respondre la pregunta de l'estrany home que acabava de conèixer.



-Només vull trobar la meva mama. Ella em va regalar aquesta nina la setmana passada, quan vaig fer els quatre anys.- El sentiment de culpa va caure de sobte sobre en Kafka. La mare d'aquella jove l'havia deixada allà al parc, sense ningú que la pogués cuidar. Una idea va sorgir al cap d'en Frank, però preferí no dir res. Adalgisa se'l mirava fixament mentre ell rumiava. Les seves mans, la jaqueta que duia, les sabates negres, aquell barret de copa...



-Senyor, vostè no podria ajudar-me a buscar la meva mare?- Kafka sabia que no podia fer gaire per aquella noia però, com es podia dir que no a una petita de quatre anys?

-És clar Adalgisa. Perquè no anem a casa meva a prendre un refrescant gelat? Fa molta calor aquí, no creus?- la nena tenia calor des de feia estona, portava un vestit vermell que tenia des que havia començat l'estiu i unes sandàlies blanques, però tot i això sentia com el vent sec entrava per algun petit forat i recorria el seu cos sencer.



-Si em promet que el gelat serà de maduixa i després buscarem la meva mare...



Van trigar pocs minuts a arribar a casa d'en Kafka. Tot i no ser gaire lluny del centre quasi mai sortia, s'estimava més estar tancat. Durant el viatge la nena va explicar a en Frank com era la seva mare: amb una llarga cabellera rossa, uns profunds ulls marrons en els quals t'hi podies perdre durant hores, i segons tothom deia, amb el mateix somriure que ella. Adalgisa havia tingut sort d'heretar aquell somriure tan característic.



Tenia un pis acollidor, tot i ser bastant petit. Adalgisa estava atenta a cada moviment de l'home, potser no havia estat astut per part seva marxar amb un desconegut, però sentia una estranya connexió amb ell i confiava que pogués ajudar-la a trobar la persona més important de la seva vida. Era filla única i el seu pare l'havia abandonada temps enrere junt amb la seva mare.



Van prendre el gelat de maduixa que en Kafka li havia promès. El fred la va transportar a l'últim Nadal, quan va marxar a veure la neu a la muntanya per primera vegada amb la seva mare. Tot li recordava a la seva mare. Qualsevol mínim soroll, una imatge, una olor...



Van passar les hores veient una sèrie de televisió infantil i parlant de tant en tant sobre coses tan simples com el gelat o la calor que feia, tot i que per dins Adalgisa estava realment preocupada per on seria la seva mare i perquè no l'estaria buscant.



Quan Adalgisa va caure en què era tard i havia de marxar a casa, va tornar a plorar. Com havia d'anar si no sabia ni on vivia? Sempre que hi anava era acompanyada, o com a ella li agradava dir, sola, tot i que la seva mare la guiava.



Kafka va oferir una habitació lliure de casa seva a la nena, va dir que s'hi podia quedar el temps que triguessin a trobar la seva mare. Adalgisa no estava segura, però no tenia més remei que acceptar la invitació.



Adalgisa es va fixar en cada petit detall de la casa i l'escrivia al seu diari, en el temps que va ser allà va escriure uns quants diaris.



Dilluns, dimecres i divendres el metro passa per sota casa d'en Kafka des d'un quart de set, cada cinc minuts. En canvi dimarts, dijous i dissabtes començaven cinc minuts abans. Les dutxes havien de ser a partir de les deu de la nit i durar menys de set minuts i mig si volia aigua calenta. De bon matí havia de prendre la llet amb cereals, el mateix esmorzar des del primer dia que havia estat allà. El que menys agradava a Adalgisa era el tema de la llum: abans d'anar a dormir es tancaven totalment les dues petites finestres que tenia el pis, tot i que no es veia res a travès d'elles, ja que eren fetes d'un vidre translúcid, havien de posar la cortina i aquesta no s'obria fins a les tres de la tarda, quan la llum del sol que es rebia, segons la posició en què es trobava orientat el pis, era mínima.



Adalgisa no recordava com era la llum del sol. No recordava què era sentir el vent acariciar-te la cara. No recordava com era fer amics.



Feia anys que Adalgisa no sortia d'aquella casa. Kafka no la tractava malament, i de fet havia après coses de les quals no li havien dit res a l'escola, però allò no era el que ella volia. Trobava a faltar la seva mare. L'havia abandonat quan tenia just quatre anys.



Adalgisa es va endur una sorpresa pel seu setzè aniversari, podria tornar a veure la llum del sol en aquella ocasió especial.



 
Capítol 2 Capítol II
Aquell dia deixaria un record en la ment de l’Adalgisa. Li va costar setmanes poder entendre la peculiar conversació que havia tingut temps enrere amb el seu mentor, en Kafka. 

Les llargues nits d’estiu es presentaven d’una manera constant. Aquella nova imatge en la seva ment la turmentava sense pietat.

Veure l’Alexander després de tants anys l’havia deixada descol·locada.

Estava molt canviat. Ja no era el mateix noi que havia conegut a la seva infància.

Va sentir diferents les seves primeres passes. Feia dotze anys que no trepitjava l’asfalt del carrer. Tot feia olor estrany, res era igual a l’última vegada que havia passejat per aquell parc, ja no se sentia tan trista, tot i que la seva mare encara no era amb ella, ja que l’havia abandonada.

Encara pensava en ella, encara no sabia el perquè d’aquella acció, què havia fet ella per merèixer allò?

La ciutat havia canviat de color en tot aquell temps que ella no havia estat allà per veure’l. L’estiu era més calorós del que recordava. La gent alegre i despreocupada passejava pel carrer. La miraven sense disimular. La miraven fixament de dalt a baix com si fos un tresor sense propietari. Començaven fixant-se en els seus reflexos daurats del cabell, després anaven als seus profunds ulls blaus, on les seves mirades es creuaven, passaven per les seves captivadores faccions facials i recorrien el seu cos en busca d’algun senyal que els fes pensar que tenien alguna oportunitat per parlar amb aquella increïble jove. 

En Kafka anava tres metres per darrera d’ella. Visualitzant el terreny i cercant possibles víctimes. L’Adalgisa era una gran font d’atracció i estava preparada per actuar en qualsevol moment gràcies a ell, qui l’havia estat educant des de ben petita perquè fos implacable, es podria dir que millor que ell i tot.

En el camí de tornada a casa en Kafka li va proposar a l’Adalgisa si volia anar a algun bar per prendre quelcom. Ella sense pensar-s’ho ni un instant va acceptar la proposta.

Es van dirigir a un bar al costat del parc Steglitz, un parc molt conegut per en Kafka, era el mateix lloc on havia visualitzat a l’Adalgisa per primera vegada, plorant, feia molt temps. 

Era el típic bar de poble, petit i rústic. Tenia les parets pintades d’un suau to marró, les taules eren de fusta, semblaven comprades feia poc, el seu color blanc entonava bé amb el color cremat de les cadires, en feia d’aquell bar un lloc molt més acollidor.

En veure l’encarregat de la barra en Kafka va somriure. Aquell home que no devia mesurar més d’u seixanta havia estat company seu a l’escola. Es van saludar i en Kafka va presentar l’Adalgisa al seu vell amic, a qui no veia des del dia en que va trobar aquella nena, petita i indefensa, plorant en el parc amb la seva nina. Van prendre dos cafés, ella el preferia amb llet a diferència del seu tutor. També van demanar un croissant per mullar al cafè cadascun, era un costum que tenien els diumenges, i tot i no ser-ho aleshores, aquell moment mereixia un bon croissant francès.

Van passar-hi quasi deu minuts en silenci quan en Kafka va iniciar una conversació que ella no s’esperava. Va preguntar sobre la seva infància, sobre com era la seva vida abans que ell aparegués aquell dia. 

La pregunta va remoure coses dins l’Adalgisa, sentiments que potser no volia sentir.

Va explicar-li on era l’escola on anava, també recordava que feia natació els dimarts i dijous per la tarda, que acostumava a llegir una història cada dia abans d’anar a dormir i que els caps de setmana solia quedar amb el seu únic amic, de fet, era el seu millor amic: l’Alexander.

L’Alexander era un noi castany d’ulls verds, els ulls més preciosos que ella havia vist mai. Tenia pigues a la cara i unes faccions molt marcades, sobretot quan somreia, una cosa que feia molt sovint, sobretot quan era amb l’Adalgisa. Jugaven amb nines, camions, legos o simplement a imaginar històries del seu futur junts. S’ho passaven bé de qualsevol manera quan estaven junts.

Quan la mare de l’Adalgisa la va abandonar ells encara eren petits, però l’Alexander mai l’havia buscada. Com a mínim no que ella sapiguès. 

Es notava el dolor en les seves paraules quan li ho explicava a en Kafka. Alexander havia sigut una de les persones més importants en la seva vida: el seu millor amic, potser es podria dir el seu primer amor i tot.

Va ser aleshores quan Kafka va saber que ell era el que necessitava: era la persona perfecta.

Kafka va tornar a la barra on hi havia el seu excompany i va preguntar-li si li sonava el nom d’Alexander Tunning. 

Efectivament, l’Alexander era un client recorrent d’aquell establiment. Estava aprop de la sortida de l’escola municipal i hi anava a prendre alguna cosa amb els seus companys d’últim curs de secundària diverses vegades per setmana. El cambrer també va informar a en Kafka que just avui hi era, que havia arribat feia cosa d’uns cinc minuts. Va assenyalar una taula amb cinc joves, al fer-ho, un es va girar cap on érem nosaltres: era ell. 

L’Alexander havia canviat molt en tots aquells anys, però era impossible no reconèixer aquells ulls verds que tant en caracteritzaven. 

En Kafka va apropar-se junt amb el cambrer i van preguntar-li si els podia acompanyar. Van fer-li un resum ràpid de qui eren i què volien però no va quedar gaire satisfet fins que va veure-la allà sentada. Seguia sent tan guapa com ho era de petita. Es va apropar a la seva taula i va seure amb ella, qui semblava una mica decepcionada. Per què no l’havia buscada? L’Alexander va explicar-li que mai havia perdut l’esperança en ella, tot i haver estat buscant anys sense cap resultat, sabia que tornaria. 

Allò la va deixar atònita. Què podia respondre davant d’allò? Com podia ser tan perfecta?

De sobte va aparèixer en Kafka i va trencar aquell ambient que s’havia creat. Va proposar-los d’anar tots tres a casa seva per parlar una estona.

El camí de tornada se li va fer més ràpid a l’Adalgisa, feia temps que no se sentia d’aquella manera.

Un cop van arribar van oferir a l’Alexander un lloc per seure i els dos amfitrions van anar a la cuina a preparar alguna cosa per picar mentre conversaven. Va ser aleshores quan en Kafka va sorprendre més l’Adalgisa.

  • -Aquest noi et va fer mal, Adalgisa. No mereix el teu respecte. Ni el teu respecte ni el teu temps. Mai no et va buscar, t’està enganyant, si ho hagués fet, aquí ens hagués trobat a tu i a mi, tan feliços, i oi que no va passar? Doncs no deixis que t’enredi. Si vols que et digui la veritat només has de posar-li una mica d’aquestes gotes al seu te i veuràs com canta el que realment va passar. — L’Adalgisa estava confosa, no sabia realment què pensar, potser si l’hagués buscat de veritat sí que l’hauria trobada allà.

    -I... Quantes gotes són, exactament?— va preguntar finalment, insegura de la seva resposta.

    Amb un parell en tindràs suficient, si et passes potser té afectes irreversibles en el seu organisme, ets lliure de ficar-n’hi les que vulguis.


En Kafka va anar cap al menjador, sabent que havia conseguit que l’Adalgisa dubtès del seu amic i potser volgués saber la veritat o una vengança. 

Una, dues, tres...

L’Adalgisa va dur el te a l’Alexander, encara calent, i el va deixar sobre la taula, no el deixava de mirar. Quan es va refredar una mica, ell, per fi el va tastar.

 
Capítol 3 Capítol III
A l’escola l’Adalgisa va aprendre, d’entre altres coses, que no tothom és bona persona. 

Ho havia après gràcies a la Charlotte, amb els seus perfectes rinxols castanys i els seus ulls color mel que la feien creure’s millor que qualsevol altra. Tot i ser un parell d’anys més gran que l’Adalgisa i l’Alexander, ja que ella just acabava de fer els cinc anys quan van entrar a l’escola, tenia una obsessió en aquells dos nens, sobretot en ell i en separar-lo d’ella.

Charlotte, Adalgisa i Alexander eren noms que s’escoltaven sempre junts a l’escola i al carrer. Es van fer molt amics en un parell de mesos, es veia com la relació entre la noia castanya i l’Alexander millorava cada dia, i com l’Adalgisa i ella s’odiaven més per cada minut que passaven juntes, estava clar, totes dues volien l’Alexander.

 

...

 

Havien passat deu minuts des que s’havia pres el primer glop, ja gairebé no quedava res en el got de te, però ell seguia sense mostrar cap símptoma fora de l’habitual.

El temps no s’aturava per a ella, però semblava que per l’organisme de l’Alexander sí. Estava explicant com havien estat aquells anys on ella no hi havia estat. Ell i la Charlotte havien consolidat una amistat molt bona, inclús massa, creia l’Adalgisa. De sobte ella es va aixecar i va dir que havia de marxar, que era un assumpte molt important, però que no marxessin ells, tornaria ràpidament.

En posar el primer peu fora de casa algú la va cridar: era en Kafka. Què volia? Havia de marxar de pressa si volia que la Charlotte seguís en aquell estúpid bar  del centre del poble.

—Adalgisa, què vas a fer?—va preguntar en l’home, indiferent com sempre.—Saps? No m’ho diguis, serà un secret teu. Si vols que et doni unes gotes més fortes que les d’abans només has de demanar-m’ho ara—va dir en un to de veu tan baix que quasi no el va sentir.—Ho dic perquè et veig enfadada, jo entenc que puguis estimar però, que vingui aquella poca vergonya i te’l prengui? No hi estic gens d’acord. Aquella noia no mereix amor de ningú.—Va ser aleshores, només després d’aquella frase quan l’Adalgisa va dubtar, va dubtar si sortir i anar a cridar-la una estona o si demanar-li les noves gotes a en Kafka, de totes maneres no es moriria per unes estúpides gotes.

En allò últim estava molt equivocada.

Va arribar a aquell estanc en el qual mai hi havia estat, excepte aquell dia, dues vegades. No va ser difícil trobar la Charlotte, no deixava de riure especialment fort. Quina vergonya li hauria fet a ella seure en aquella taula, no sabia callar o què?

Es va apropar a l’única taula rodona on seien ella i un parell d’amics més que van marxar només veure-la arribar.

—Com estàs? Ha passat molt temps des de l’últim com que ens vam veure. Com és que has decidit tornar? T’has adonat que jo i l’Alexander som molt feliços junts i l’enveja t’ha portat fins aquí?—La cara de l’Adalgisa era tot un poema. Estava segura del que anava a fer.

—Em va molt bé, millor del que et creus. Vols que et demani alguna cosa més per beure?— va preguntar, amb un notable to brusc.

—Un cafè sol, i amb dos de sucre si pot ser.—L’Adalgisa es preguntava com havia aguantat aquella noia durant un any, era insuportable. Es va aixecar i va anar a pel cafè de l’amiga de l’Alexander, o potser més que amiga, però després d’aquella tarda, no ho seguiria sent.

—Aquí el tens, que aprofiti— va dir-li, de mala manera. La malcriada de la Charlotte s’assabentaria del que li havia fet. Li podia robar el seu amic, tractar-la malament i ara marxar tan tranquil·la? Ni de bon tros. El cafè anava carregat d’aquelles maleïdes gotes que en Kafka li havia donat. 

No van tenir gairebé temps de començar la conversació que la Charlotte començava fer coses estranyes, primer li tremolava la mà, després també la cama i de sobte va caure a terra.

—Ajuda! Ajuda! Truqueu a l’ambulància!— Es notava la por en la veu de l’Adalgisa. Va fer el possible per ajudar però quan van arribar els especialistes, la Charlotte ja era morta, un atac de cor, van dir.

Va tornar plorant cap a casa. Part d’ella sabia que allò havia estat culpa seva. En arribar ho va explicar a l’Alexander qui va plorar. Mai l’havia vist plorar d’aquella manera, semblava que l’importava de veritat.

L’Adalgisa estava destrossada, va anar amb el cap baix pel passadís, després d’assegurar-se que el seu amic havia marxat millor. Va entrar a l’habitació d’en Kafka, havia d’explicar el que havia estat per culpa d’aquelles gotes. Va ser llavors quan ho va veure. En Kafka no era a l’habitació, però sí hi havia una fotografia. Com havia estat així! Es va escoltar com es trencava el vidre del marc en caure a terra. A la part de darrere de la fotografia hi posava una data, maig del 1903. Era ell. L’havia enganyat durant tot aquell temps. S’havia casat i després divorciat amb la seva mare. L’havia matada per estar amb ella. Era el seu pare.

L’Adalgisa va saber just en aquell moment amb qui utilitzaria per última vegada aquelles gotes abans de tirar-les. No hauria d’haver-li pres la seva mare.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]