Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3aficcions3
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Bitllet d’anada i tornada
EL TRACTE
Inici:  Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Capítol 1 un nou inici
Casset 5. Cara B. Sessió individual.



Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.



T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...



                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.



                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.



                T: I saps quant peses aquesta setmana?

             

                S: Sí…

            

                T: Quant?

                S: 38,9 quilos

                T: Saps que significa això, no?

              

                S: Sí...que he d’ingressar.



     

                T: Ho sento, aquest era el tracte. Ja se que serà difícil, però poc a poc veuràs que te'n surts.



                S: Jo em trobo bé i no em fa mal res.



                T: Encara que no et faci mal res, el pes que et correspon seria uns 50 quilos i tu peses 10 quilos menys. Hauries de menjar més.



                S: Ja ho intento, però no tinc gana i encara que forci, el menjar no m’entra.



                T: Per això has d’ingressar, perquè hi ha gent especialitzada en aquests casos i ja no et puc ajudar, perquè estem parlant d’alguna cosa més greu. I quan te'n surtis d’aquesta, ja ho veuràs.



               S: Vale, d’acord, ho intentaré.



La Marta i la seva mare van sortir de la consulta de la psicòloga i van anar a casa a preparar la motxilla.



Però abans de anar-se, la Marta va voler acomiadar-se de les seves amigues.



             S: Hola noies, ja sabeu lo meu i vinc a acomiadar-me perquè estaré un temps fora. 

 

             A1: No et preocupis, sortiràs d’aquesta.



             A2: Sí sí, ja ho veuràs.



   

             A3: Ànims, tu pots.



                

             A4: Et vindrem a veure.



             S: Moltes gràcies noies, us trobaré a faltar. 

Al cap de tres dies, la Marta va ingressar.



Al començament tot era molt dur, companyes noves, gent nova, una habitació més petita la qual la compartia amb una altra noia, Carla, amb la qual va establir una forta amistat que duraria per sempre. 

El primer dia, va ser el més difícil per a tots. Quan van arribar, els van ensenyar les instal·lacions de l’hospital i al cap d’una estona van arribar a l’habitació de la Marta on estava la seva companya Carla.



 

              C: Hola, tu deus de ser Marta no?

              S: Sí. Tu com et dius?

              C: Em dic Carla i tinc 15 anys.



              S: Ostres, jo també tinc 15 anys. Vinc de Viladecans, saps on és?

              C: Bueno, crec que sí. A prop de Castelldefels, pot ser?

              S: Exacte i tu d’on vens?

              Mare: Marta, perdona que t’interrompi, nosaltres ens anem, d’acord? Et vindrem a veure, sempre que es pugui vale? No t’amoïnis, el primer dia sempre és el pitjor.



               C: Tranquila, jo estaré al seu costat sempre.



               Mare: Moltes gràcies Carla. Un petó a totes dues.



               S: Adeu, us trobaré a faltar.



La Carla li va ensenyar tot el que necessitava i li va explicar com funcionava l’hospital i les activitats que podria fer en el seu temps lliure. 

Mentre feien aquella visita per l’hospital, la Marta va veure a un noi prou guapo, era en Pablo. Un noi ros, alt y que tenia la seva mateixa edat. La Carla li va convèncer per a que parlés amb ell, per presentar-se  i per fer-se amics, però ella no estava convençuda del tot, ella deia que era massa d’hora per fixar-se en nois, la raó la qual estava en aquell lloc, era per intentar canviar. Però qui diu que en un temps no fossi així?

               

         

                
Capítol 2 LA TRANSICIÓ
 


Un cop a la setmana, es feia la prova de la balança a tots els pacients que patien la mateixa enfermetat que jo. Era una prova que no li agradava gens a ningú perquè temien no arribar a l’objectiu proposat pels metges. No us penseu que a mi m’agradava molt la balança però al cap de les setmanes em vaig adonar que seria la millor amiga per poder sortir d’aquí.

La primera vegada no va ser agradable, només vaig engreixar 100g. La veritat és que feia una miqueta de trampa amb el menjar.

Si us dic la veritat, per a mi la millor cosa que hi havia a l’hospital era la Carla i el Pablo, que es van convertir en els meus millors amics allà. Mica en mica, parlava més sovint amb el Pablo i em va sorgir un nou sentiment cal al Pablo que no coneixia.

Un cop al mes, venia una noia que es deia Clàudia i pertanyia a una associació de gent especialitzada en el meu trastorn. Per a mi les xerrades em semblaven molt pesades i avorrides, i com m’entretenia amb el Pablo i no prenia atenció.

Un dia vaig quedar amb el Pablo i em va explicar la seva història:

          Marta: i tu perquè estàs aquí?

          Pablo: doncs… de petit estaba una miqueta gras i la gent de la meva classe es reia de mi per el meu físic. Un dia fart dels insults, vaig decidir aprimar; això implicava no menjar quasi res i si o feia no era menjar dolent sinó sa i fer esport. Però com veia que no aconseguia res, va decidir no menjar cap aliment, sigui sa o no. Al principi això s'acabaria quan aprimesi uns quants quilos, però això va ser constant fins al punt de haver d’ingressar aquí.

La Marta es va adonar que la seva història y la d’en Pablo s’assemblaven molt. Aquesta va ser una de les millors teràpies per a la Marta, perquè no hi havia res millor que dues persones amb el mateix problema s’entenien d’allò més bé. 

La Marta li va explicar a la Carla el que sentia per el Pablo:

          Carla: que tal ha anat amb el Pablo? 

          

          Marta: súper bé. Em parlat de la nostra vida, de perquè estàvem allà, d’històries,etc… Ha estat genial.

      

          Carla: doncs genial, però ves al gra, t’agrada?

          Marta: mm… es podria dir que sí. Esque estic súper còmoda, no tinc vergonya, quan estic amb ell em surt un somriure de costat a costat, és genial.

          Carla: ja t’ho vaig dir, si es que sou un per l’altre.

          Marta: a part de que es guapo es adorable i sobretot, una bona persona, perquè parlant i estant amb ell m’he adonat de que realment el físic es una cosa més, un complement, i que el que ha d’importar es l’interior de la persona, com et fa sentir i com estàs amb aquella persona. 

          Carla: mare meva, que intens tot. La veritat esque estic d’acord amb tu, tens tota la raó del món. Però esteu sortint? o encara no us heu donat un petó?

          Marta: encara no i tampoc ho hem parlat, que passi el que hagi de passar. De mica en mica s’omple la pica. (rialles)

Cada setmana la balança pujava més i més, sense adonar-me, i tot anava millorant a un bon ritme.







 

Capítol 3 gràcies
Cada setmana anava guanyant més pes, fins que al cap de tres mesos vaig aconseguir arribar al les mínim per anar-me’n. Estava molt contenta perquè uns mesos enrere, la Carla, el Pablo i jo ens vam proposar sortir d’aquí tots junts, que faríem tot el que calgués per sortir el més aviat possible i tornar a fer vida normal.

Els tres vivíem a prop, la Carla a Barcelona, en Pablo a Castelldefels i jo a Begues. Els ambients eren molt diferents un vivia en la ciutat, l’altre al mar i jo en un poble rodejat amb bosc.

Cadascú va fer vida normal. Jo vaig tornar a l’escola després de quasi 6 mesos. El primer que vaig fer va ser anar a veure a mes meves amigues de futbol i jugar un partit amb elles, va ser el millor.

Ninguna s’esperava que yo tornés en aquell moment, va ser una sorpresa molt grata, en aquell moment vaig ser la persona més feliç de món.

A la setmana següent, vaig tornar al cole. És veritat que en el centre feia algunes classe del meu nivell per no oblidar-me del que estava fent, però quan vaig arribar a l’escola em va costar molt assimilar que ja hi estava i sobretot el que més em va costar va ser posar-me al dia amb els deures, exàmens, treballs,etc… Però les meves companyes em van ajudar a recuperar les hores perdudes. 

M’encantava torna a fer vida normal, però enyorava a la Carla i en Pablo, encara que ens enviàvem missatges i teníem els instagrams per veure les històries que cadascú penjava, ens trobàvem a faltar molt i van decidir quedar tots. 

Vam anar a la platja que hi havia a prop de la casa d’en Pablo y vam menjar allà, vam jugar i ens vam explicar com anava tot des de que havíem sortit d’allà.

 A la Carla li anava molt bé, tornava a veure a les seves amigues, jugava a vòlei amb elles i sortia a donar volts per Barcelona.

El Pablo tornava a fer surf i atletisme, i era més que abans.  

Entre jo i el Pablo i havia algo, a mi m’agradava i jo a ell, però no sabíem si una relació a distància seria la millor opció. Aquell dia ho vam parlar i vam decidir intentar-ho; si no sortia bé, no passava  absolutament res i si anava bé, doncs millor per tots dos.

Després d’un mes de sortir d’allà, vam decidir tornar i veure com anava tot. 

La gent que va tractar amb nosaltres tres , quan ens van veure van alucinar amb el canvi que havíem fet des de que havíem entrar fins quan vam sortir. Jo vaig guanyar 10 kilos, fent exercici menjant bé; tot el que havia de fer abans d’ingressar però no em donava compte. 

Una vegada allà, hi havia dos persones una mica més gran que nosaltres repartint papers on hi havia informació sobre un grup de persones que havien tingut el mateix problema que nosaltres, i que venien de vegades a fer xerrades, com ho feia la Clàudia, per intentar ajudar a les persones. Quan jo estava ingressada, pensava que era un malgast de temps escoltar a aquella persona que venia a parlar amb nosaltres, però en aquell moment em va semblar una idea magnífica i lis vaig comentar que si voldrien formar part d’aquella associació que ajudàven a persones com nosaltres a sortir d’aquella enfermetat. Tots dos molt contents em van dir que sí, que li encantaria participar i vam anar a preguntar. Ens can dir que sí, que podíem venir quan volguéssim a fer xerrades.

Mai m’hagués imaginat que acabaria així, però va ser la millor cosa que podria haver fet. 

La relació entre el Pablo i jo anava funcionant, ens véiem quan podíem i fèiem vídeo trucades quasi cada dia.

Mai hauria pensat que sortiria d’aquell problema i molt meny, que ho faria contentíssima de mi mateixa.

Aquest problema em va canviar la vida, em vaig convertir en una persona més positiva i vaig aprendre a valora el que tinc i a aprofitar les oportunitats.

Gràcies

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]