Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Adriel
IES RAMÓN CID. Benicarló
Inici: Bitllet d’anada i tornada
Inici:  Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Capítol 1 ENVIDIA
T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

 ...

T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí.

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: No, no m’atreveixo a pesar-me. Aquesta setmana ha sigut molt difícil per a mi.

T: Però has estat seguint la dieta que et vaig planificar?

S: Sí, encara que algunes menjades no les he fet, he complert amb la gran majoria.



Llavors el terapeuta, amb un gest breu i clar, li indicà que es pesés a la bàscula de la consulta. Marta s’alçà de la cadira i incòmodament es va començar a treure la roba. El terapeuta, encara que havia vist centenars de pacients, no podia amagar la seua cara de sorpresa davant d’aquell cos tan esquelètic i esprimatxat. Marta va fer el primer pas per a pujar a la bàscula amb por i inseguretat per la frustració que comportaria haver perdut el progrés obtingut en setmanes anteriors. Una vegada dalt de la bàscula va tancar els ulls fins que un so alarmant la va sorprendre.



T: 42 QUILOS! Enhorabona Marta, per fi ho estàs aconseguint.

S: No m’ho puc creure! M’ha costat molt, pensava que no ho aconseguiria mai.

T: Veus com si que podies fer-ho? Segueix així i ja veuràs com cada cop aniràs pujant més de pes. Tal i com vas, et posaré la pròxima cita la setmana que ve per a continuar veient el teu progrés.



                                                         ***



Es va despertar de matí amb la il·lusió de mostrar el seu canvi, obtingut des del dia que va començar a veure la llum al final del túnel tres mesos abans. Una vegada al carrer, mentre caminava, va pensar en com s’alegraria Robert de la seua gran millora. En arribar a la consulta, la qual no havia canviat des de l’ultima visita que havia fet, va seure a la sala d’espera com de costum.  No va haver d’esperar molt ja que el doctor no tardà a cridar-la.



T: Què tal, Marta? Ja feia temps que no et veia! Tot bé? 

S:  Sí, gracies. Aquest últim mes m’ha resultat prou fàcil anar seguint la dieta, i la veritat és que cada dia em sento millor.

T: Me n’alegro; la veritat és que se’t veu molt millor. Bé, anem per feina.



Marta no va necessitar preguntar què havia de fer ja que era part de la rutina. Es va llevar la roba i va pujar a la bàscula. Els dos van observar el pes que marcava i van veure una xifra que els dos desitjaven des de feia temps. L’emoció de Marta era visible en la seua cara de felicitat, havia aconseguit pesar 60 quilos. Robert la va felicitar pel seu magnífic procés, ja no havia de seguir la dieta, encara que havia de seguir visitant-lo cada tres mesos.



                                                       ***



Feia ja un mes i mig de l’última visita que havia fet al terapeuta. Ara, quan es mirava a l’espill, ja no veia aquell sac d’ossos, sinó que veia una persona amb la seua panxeta saludable, cosa que l’enorgullia molt. De vegades, però,  se sentia grossa encara que sabia que no havia de caure en aquell tipus de pensaments originadors de la seua anterior anorèxia per la qual havia sofert tant. 



Un dia, després d’haver sopat més del compte uns deliciosos macarrons que li havia preparat la seua mare, va  seure al sofà per veure les notícies. Entre totes les informacions de futbol i política, n’hi havia una que li va cridar molt l’atenció. Una dona havia mort el dia anterior a causa del seu sobrepès; la periodista va confirmar que aquest problema afectava un gran nombre de persones de la població espanyola. S’hi va capficar tota la nit, just abans d’anar a dormir es va veure reflectida al mirall i es va  veure més grossa que de costum. En entrar al llit la van abordar uns pensaments en què es repetia tota l’estona la idea que estava grossa. 



Al matí següent, mentre esmorzava, li va tornar al cap la notícia de la nit anterior. Només va esmorzar una peça de fruita. En arribar a casa després de treballar va dinar bona cosa, com havia fet últimament. Continuava però pegant-li voltes a aquell pensament que l’havia preocupada tant la nit anterior, el que la va fer sentir culpable per haver dinat tant. Inevitablement, se li va ocórrer una forma d’eliminar totes aquelles calories que havia ingerit; es va dirigir al bany, va pujar la tapa del vàter i va intentar vomitar. 


 

Capítol 2 GULA
Es despertà tota suada d'un malson degut a aquell record, encara present, de la seva infància. I encara una mica desubicada es dirigí a la cuina, es va preparar l’esmorzar, es vestí i va anar a fer la compra. Al supermercat, mentre caminava pels passadissos se li va ocórrer organitzar un sopar amb els seus amics tots junts a la seva casa per així desemboirar-se un poc. Després de pagar es va adonar  que havia comprat massa menjar, però tant li feia, un dia era un dia. 



                                                       ***



En arribar a casa va trucar un per un per a veure quants serien capaços de anar al sopar, malauradament va resultar que hi serien menys dels que esperava. Això no li va importar gaire i va decidir que prepararia tot el menjar igualment. Marta es va passar tota la vesprada a la cuina amb el davantal posat i embrutant-se les mans. Volia que aquella nit, tot hi anés perfecte.



El rellotge marcava les deu menys quart, i per aquells moments encara no hi havia arribat ningú. Marta va començar a impacientar-se, li estava començant a entrar la gana i va decidir avançar-se als seus amics començant a picar del que havia preparat com a entrants. Es van fer les onze i no arribava ningú, així que trucà als seus amics per veure què havia passat, però ningú  no li va contestar al telèfon. Davant d’aquesta situació, Marta es va obsessionar i es va posar a pensar. Aquest esdeveniment li recordà la seva infància, aquells moments durs on ella sola havia d’enfrontar-se a totes aquelles rialles i mirades de gran part dels seus companys i haver d’aguantar la soledat i la temor a la resta de gent, la qual suportava a la seva espatlla tots els dies. Des de menuda, tota la gent a la qual ella considerava els seus amics, sempre havien acabat traint-la i rient-se d’ella pel seu aspecte, sense parar-se a considerar la seva forma de ser. No mai ningú s’havia interessat a conèixer-la i intentar apropar-se a ella d’una forma més emocional. Ella pensava que tot això ja era cosa del passat, que ja se  n’havien oblidat tot, però ara li havien tornat tots aquests mals sentiments que l’havien estat martiritzant durant tota la seva infància. Va poder comprovar que no era així, no res havia canviat, seguia sent la mateixa xica sense amics vertaders, la qual vivia, viu i viuria sola durant tota la seva vida. Aquell silenci tan intens que havia deixat pas als pensaments, es va veure destorbat quan Marta no va poder contenir-se més, i amb els ulls plorosos plens de llàgrimes es tapà la cara i comença a plorar sense esma. Amb una barreja de sentiments produïts per la fam i la tristor, va decidir ofegar les seves penes menjant i bevent. Després d’una bona estona, es va calmar i es va adonar que havia devorat gran part del que havia preparat, havia estat tan ofuscada que no n’havia sigut conscient de la botella de vi que s’havia begut. Tot li pegava voltes, encara així reuní les poques forces que li quedaven i es va dirigir cap al llit. De camí al llit es va veure reflectida al mirall, degut a tot el que havia menjat, va sentir-se, una altra vegada, com aquella xiqueta grossa que havia sigut i  que tant havia patit. En un atac de ràbia va tirar un gerro que tenia  damunt la tauleta del rebedor. Va decidir que no tornaria a sofrir mai més com en la seva infantesa i que mai no tornaria a ser com era abans. Davant d’aquest sentiment de culpa per tot el que havia fet va intentar buscar solucions perquè el seu cos no absorbira tot aquell greix que havia ingerit.De seguida recordà aquell matí, feia ja mesos, on se li va ocórrer vomitar el que havia menjat però que no havia sigut capaç d’aconseguir-ho. Aquesta vegada es veia en la necessitat de fer-ho, es dirigí a la tassa de vàter i es posà els dits dins la boca per així produir-se una arcada, però tenia por de posar-se’ls massa endins i fer-se mal. Ho va intentar diverses vegades sense resultat fins que va reunir valor i va posar els dits quasi tocant l’esòfag. Gràcies a la mescla d’alcohol i menjar que hi tenia a l'estómac es va produir una arcada que va fer que tot pugés i acabés sortint per la boca, creant així els sons típics d’una persona vomitant. Quan va acabar es va mirar al mirall de bany, tenia una cara d’angoixa preocupant però, per dins, es sentia com aquella persona que compleix amb el seu deute. En sortir del bany va continuar el seu trajecte, a les palpentes cap al seu llit. Es va tombar i sense tapar-se, es va adormir.


 

Capítol 3 TRISTESA
Després d'aquella nit en la qual es decidí finalment a vomitar, Marta va adonar-se que aquell mètode funcionava i va decidir fer-ho cada vegada que creia que havia menjat massa. Marta transformà allò en una costum, repetint-lo dia rere dia. Un divendres per la tarda va rebre una foto per el grup de la família on hi apareixien el seu cosí i la seva novia. Es va quedar al·lucinada quan es va adonar que era una invitació per a la seva boda. No podia creure que el seu cosí, més petit que ella, ja es casava mentre que ella no tenia ni novii. Tots els seus cosins ja estaven casats i tenien fills, tots menys ella. Amb certa il·lusió va mirar l’armari per a veure que es posaria. Cap dels vestits li acabava de convèncer i just l'únic que li agradava no li entrava. Es va veure en la necessitat d’anar a la tenda a veure si en trobava algun que li agradarà. Al provar-se els vestits, es va notar que havia pujat una talla. Allò la va fer sentir culpable, però per fi tenia el vestit i ja només quedava una setmana per a la boda.

 

***

 

El dia de la boda de son cosí, Marta es despertà especialment contenta, estava feliç pel seu cosí i li feia molta il·lusió anar-hi. Tot això va canviar en el moment en el que va arribar a l'església. Va començar saludant als seus pares i als dels noviis, després va veure als seus altres cinc cosins parlant amb la seva àvia i es va apropar  a saludar.

 

-Ei què tal? -va dir molt content un dels seus cosins- Ja veig que t’has arreglat prou avui…

-Xa Marc calla que me posaré roja -va dir mig de broma Marta. 



En això que de repent Gabriel es seu cosí més menut va soltar en un to punxa:

 

-Això es perquè vol enamorar a algun xicot. I per això va tan guapa, per a després de la boda anar a la discoteca.

-A veure si és veritat Marta, que si no en trobes un prompte se't passarà l'arròs. Jo als divuit ja estava promesa amb el vostre avi, en pau descansi, i als dinou ja estava casada- li va dir la seva àvia-. 

-Bueno àvia en els teus temps les coses eren diferents.- li digué Marta avergonyida-.

-No degueren ser tan diferents si quasi tots els teus cosins ja estan casats i amb fills.- li respongué l'àvia-.  



Marta va intentar evitar respondre i va canviar de tema. 

 
***

 

Al acabar el dinar van començar a traure les postres de tot tipus, gelat, bombons, galetes, una mousse, tiramisú, i el pastís de dos pisos. Marta no va dubtar ni un minut en atacar a tot el que va veure. Marta es farta a menjar trossos de pastís i bombons. Quan van acabar amb les postres, el seu cosí Pere li digué:

 

-Marta, ja està bé de menjar, a veure si no en deixaràs res per a la resta. Quasi no et reconec, ningú diria que vas passar per un estat de anorèxia.


En eixe moment Marta va sentir-se molt avergonyida i va decidir anar al bany a redimir-se d'allò que havia fet. Sabia que se n'havia passat de menjar però el comentari del seu cosí va ser el que l'havia acabat de tombar. En arribar al bany, Marta es va posar els dits fins la gola i es va disposar a vomitar. Aquesta vegada li va costar més del que acostumava ja que no volia que ningú s’adonés d'allò que estava fent. Marta es passà més de mitja hora dins del bany. La seva mare al veure que tardava més del compte es va preocupar i va anar a veure si es trobava bé.

 

-Marta? Marta? Et trobes bé? -digué sa mare mentre trucava a la porta-.

-Estic bé mama, no entres per favor. -va dir-li entre arcada i arcada-.

-Marta no, no estàs bé. Vaig a entrar.

-Que no!

-Marta per favor, sigui el que sigui deixa’m ajudar-te. 
Es va fer silenci  on ninguna de les dos va dir res. La mare de Marta va anar caminant poc a poc cap a la porta i la va obrir. En veure a la seva filla en aquelles condicions la va fer preocupar-se molt.

 

-Filla estàs bé?

-Si mama, però no m’han sentat bé les postres -va dir com a excusa per a que sa mare no es  preocupés-. Tranquil·la.

-Marta no hauries de continuar aquí. Ves a casa i descansa, que segur que és per la passera. Vés, corre, així et trobaràs millor. 


***

 

En arribar a casa, Marta va començar a pensar, no havia fet res de profit en tots aquests mesos, només havia aconseguit perjudicar-se i a més no li volia ningú. Per fí va veure que havia traspassat el límit. Començà recordar quan tenia l’anorèxia i es començà a comparar amb aquella xica tan feta pols. Es va adonar que no res havia canviat i que seguiria així fins al dia que morís ja que no tenia suficient força de voluntat per superar un problema com aquest. Tota aquesta mescla de pensaments la van fer sentir-se inútil, es va tirar al llit i va començar a plorar desconsoladament. A la nit la seva mare la va trucar però Marta, que encara no s’havia mogut del llit i no el va agafar ignorant-la. Es passà diversos dies deprimida i inclús se li va passar pel cap la pregunta: “Val la pena continuar vivint així?” més d’una vegada. Ella mateix es contestava ràpidament amb un simple “no”. Amb aquesta idea repetint-se al seu cap va pensar que seria tot més fàcil si ho acabava ja tot de una. Pensava que mai seria capaç de tenir una idea com aquella, però ja estava farta de tot, no volia seguir més així. Va sortir a l’escala de veïns i va pujar al terrat, es va pujar a la lleixa i de cop i volta, tota mena de pensaments van començar a passar per el seu cap. En el fons no volia fer-ho i sabia que no tot estava acabat. S’ho va replantejar tot, estava tan destrossada que volia acabar ja, volia rendir-se. Va mirar cap a baix i, en cosa de segons tot va acabar.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]