Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3aficcions7
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
Enigma
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Capítol 1 La mansió Babenberg
 
Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

 

----------------------------------------------------------------------------------------------------- 



EPÍLEG: 

 Franz Kafka es va acostar a la nena i li va preguntar perquè plorava, perquè estava trista. La nena mig plorant li digué: ”Ajuda'ns, estem en perill…”

 Aquell silenci... va explotar amb un milió de gotes, no infinites, gotes d’aigua que picaven el terra amb força.

 Sense pensar-s'ho dues vegades va agafar a la nena i ràpidament la va ficar sota un arbre i li va dir: “Ara torno...” 

 En Franz Kafka va anar al primer guarda que va veure al parc, i li va explicar que hi havia una nena perduda. El guarda va seguir a en Franz cap l'arbre on estava la nena, ja no hi era, no hi havia rastre d´ella, era com si hagués desaparegut. El guarda li va preguntar que a on estava i ell que no podia creure el que havia passat, li va contestar: “Fa un moment estava aquí, ha desaparegut...”  

 El guarda li va demanar la descripció de la nena i en Kafka va contestar dient: “Tenía el cabell llarg, la cara angelical i el cos menut. Duia una  vestimenta molt senyorial i estava molt ben pentinada, semblava sortida d'un conte de fades…” 

 El guarda sense dir ni una paraula se'n va anar per on havia vingut i va deixar en Franz al mig d’un misteri encara no resolt.

 

 

 



CAPÍTOL 1:

 En Franz, trist per no poder ajudar a la nena, va tornar a mirar l'arbre i va veure una cosa que abans no havia vist, una nota, la qual deia:

“No m’intentis trobar, si no, et penediràs”

 Després d’aquest dia tan pesat se'n va anar a dormir al seu petit apartament al centre de Berlin.

 Quan feia tot just un mes de l'estrany succés al parc, en Franz va tenir  un somni molt realista. En aquest, es veia a ell mateix anant a viure a una petita ciutat d'Àustria anomenada Kierling i allà es llogava una casa, econòmica, però bonica i acollidora a les afores de la ciutat.

 Un fort cop a la porta el va despertar dels seu somni.

 En Franz es va aixecar de cop i va anar a veure qui havia trucat, al carrer no es veia a ningú, només hi havia una petita caixa amb un paper enganxat que hi posava en alemany:

“Surt d’aquesta casa i vina a coneixe'ns”

 A la caixa hi havia un paper que deia:

“Demà et vindrem a buscar, deixa't portar!”

 En Franz va tornar al llit i va dormir tota la nit inquiet i nerviós.

 Al matí següent, quan es va despertar, va tornar a mirar al lloc on la nit d´abans havia deixat la caixa i, … ,allí estava. No havia sigut un somni!

 De sobte, va tornar a sonar la porta i en Franz va anar a obrir-la. Això va ser l'últim que va recordar quan es va despertar en mig d´un munt de sorolls, cotxes, cops, portes, altaveus que parlaven, vol cap allí, vol cap allà, portes, altaveus, cops, cotxes… Va reconèixer que estava a un aeroport, segurament el de Berlín-Tempelhof.

 

 Després de ser conduït a les cegues per llargs passadissos, una brisa suau li va indicar que estaven a l´exterior i gràcies al fort soroll d'uns motors d'avió va saber que es trobava en una pista d'aterratge.

 De cop i volta es va fer la llum i per fi, en Franz, va conèixer a la persona que el va guiar fins allà.

 Mentre esperaven a entrar a un meravellós avió privat, en Kafka i l´home misteriós no es van dirigir la paraula, en Franz estava molest, no és normal i no passa tots els dies que et raptin per pujar-te a un avió.

 Una vegada a l´avió, l´home va deixar a en Franz al seu seient i va marxar a seure lluny d´allà perquè tenia l´ordre de no poder dirigir-li la paraula, cosa que li costava molt al veure-li la mirada perduda i melancolica.

 El trajecte va ser molt llarg o més ben dit, se´ls va fer molt llarg al dos passatgers d´aquell magnífic avió.

 Després de baixar de l´avió van pujar a una luxosa limusina que els esperava a la porta de l´aeroport i l´home es va posar al volant. El trajecte va durar uns trenta minuts i van arribar a una gran edificació. L´expressió de la cara d´en Franz Kafka va canviar, estava entre bocabadat i impressionat. Al davant tenia una gran mansió envoltada de jardins simètricament ordenats, amb arbres majestuosos i arbustos perfectament perfilats fent les figures més boniques que no havia vist mai. Un agradable aroma venia de les milers de flors de intensos colors que formaven part d´aquell espectacle de la natura tan bonic.

 Després de pujar una gran escalinata van travessar la imponent porta d’entrada a on s´hi podia veure un gran escut amb el nom de Babenberg, aquesta porta era custodiada per dos guardes molt ben uniformats. 

 A l´entrar a la mansió el primer que es trobava era un rebedor de marbre, fusta i detalls daurats que cridaven l´atencio des de ben lluny.   Els dos homes van agafar el passadís de la dreta on les parets estaven guarnides amb infinits rellotges de tot tipus. Al final d’aquest passadís es trobava una gran porta de fusta que semblava el final del seu destí. Al obrir-la els estaven esperant unes persones bastant peculiars, totes vestides de gala amb vestimentes impolutes. Semblaven molt importants.

 El primer que li van dir al senyor Kafka va ser: 

“Perdó, però vostè és la nostra esperança”
 



 

 

 

Capítol 2 Més misteris...
  Al dia següent encara ressonava en el cap d’en Franz, tot el que va escoltar el dia anterior en aquella biblioteca plena de llibres i el què va passar durant la nit.



  Allà es va assabentar de que aquella nena que anteriorment havia vist en el parc Steglitz havia desaparegut. Aquella gent estranya era la seva família que el van anar a buscar i l'havien portat cap a Àustria perquè va ser l´última persona en veure-la i volien saber què havia parlat amb ell. Després d´aquesta xerrada se’n va anar a l'habitació que li havien assignat.



   A mitja nit en Franz es va aixecar amb la boca seca i va decidir anar a buscar la cuina per veure un got d’aigua, i buscant i buscant va trobar una cosa que no s'hagués esperat trobar mai, era l'habitació de la nena. Era una habitació bastant gran i pintada de rosa, amb un llit com el d´una princesa, però el que li va cridar més l'atenció va ser un peluix, aquell peluix era molt rar perquè era com si estigués massa prim, no tenia casi espuma. En Franz, intrigat per aquell peluix  el va agafar i sí, la vista no li fallava, a aquell peluix li faltava espuma.



  De sobte, va escoltar passes que s'aproximaven a l'habitació, eren unes passes petites i semblaven passes de peus nus. En Franz es va amagar ràpidament sota el llit i una silueta es va poder distingir gràcies a la llum de la lluna.



  La silueta poc a poc s'acostava més al peluix i, de repent, amb un gest una mica brusc, agafà el peluix i se’n va anar per on havia vingut. Intrigat, per saber a qui pertanyia l´ombra, va sortir al passadís ràpidament i no va  poder veure res, qui fos, havia desaparegut a la foscor de la nit.



  En Franz amb una mica de por va tornar àgilment, sense fer soroll a la seva habitació.



  Després de recordar tot això, es va aixecar, es va donar una dutxa i es va posar la roba que va trobar a l´armari de la seva habitació, ja que no li havia donat temps de fer la  maleta.



 En Franz va sortir al passadís, just davant de la seva porta hi havia la mare, una dona alta, prima, de cabells llargs agafats amb una cua i com tots els membres de la família d’aquella casa, molt ben vestida. La mare el va acompanyar a un gran menjador de aspecte georgià que tenia al mig una gran taula, damunt d´aquesta, dos canelobres que donaven un aire de distinció a tot plegat. Enmig la taula hi havia una gran quantitat d´aliments de tots colors i gustos que recordaven als grans banquets reials.



  La mare va indicar a en Franz que s’assegués a una punta de la taula, al seu costat s’asseien la mare i el pare, al costat de la mare s’asseien els germans de la nena del parc, i al davant dels nens estaven els avis de part de la mare i de part del pare. 

  A l’acabar d’esmorzar el pare, un senyor de mitjana edat, gros, de baixa alçada i el cabell canós, li va fer de guia per ensenyar-li tota la casa.



  La casa era molt gran, a la planta baixa s´hi trobaven dos salons, un a on havien esmorzat i l´altre com a sala d´estar on la família passava les seves estones de descans. També hi havia dos banys i tota la zona de servei que incloïa la cuina i un parell de dormitoris pel personal de servei. Al primer pis i havien almenys vuit habitacions amb els seus respectius banys, tot molt ben decorat. A un racó hi havia unes escales que no van passar desapercebudes per en Franz però que el pare no li va ensenyar ni li va explicar a on anaven.



  El que més li va cridar l´atenció va ser que no li va ensenyar l´habitación de la nena del parc. Intrigat, li va preguntar al pare i aquest es va quedar callat simulant com si no hagués escoltat la pregunta.



  A l’hora de dinar va ser igual que l'esmorzar, hi havia un gran banquet  de menjar sobre la taula i encara  que  en  Franz no tenia gana perquè encara tenia l’esmorzar a la panxa va intentar menjar una mica  per  no  ser  descortès.     

  Per la tarda es va dedicar a passejar pel majestuós jardí i va decidir que per la nit aniria a investigar per la casa.



  Una vegada que havien sopat es va disculpar i va marxar a dormir el primer, estava nerviós pensant amb l´aventura que li esperava per la nit.



 Quan havien passat unes quantes hores en Franz es va aixecar silenciosament i va sortir de la seva habitació decidit a investigar i trobar alguna pista per poder entendre tot aquell embolic. Primer de tot va anar a l'habitació de la nena desapareguda, però en aquella habitació no hi havia res per investigar i així amb totes, la decepció s´estava apoderant d´ell quan de sobte, va trobar una habitació que el pare no li havia ensenyat. Decidit va obrir la porta i dins hi havia una cosa que no s'hagués esperat mai, era una mena d´oficina, hi havia dues taules de treball gairebé bessones, semblava la oficina del pare i la mare. Va voler investigar aquesta habitació a fondo perquè li cridava molt l´atenció que no li hagués ensenyat, no pensava que fos una casualitat.



  Quina sorpresa es va emportar quan a dins d'un calaix va trobar el peluix que la nit passada algú es va emportar. 

  En  Franz, orgullós per haver-lo trobat se'n va anar a la seva habitació. Una vegada dins va voler esbrinar el secret que amagava el peluix, i amb moltes ganes va agafar un clip i amb molt d´esforç va aconseguir  tallar el peluix per un costat, dins d´aquest hi havia un paper que posava: “He anat al meu origen”.



  Però això no era l'únic que hi havia, també hi va trobar un retall de diari que hi posava: “Residència per a nens abandonats. Carrer Friedrichstrasse, número 21”

  En Franz va reconèixer aquella  adreça ja que hi passava moltes vegades per anar al parc Steglitz. Ara mateix li voltaven moltes coses pel cap, va ser en  aquell moment que va decidir ajudar a aquella família i anar a buscar a la nena a Berlin.



  Al mati següent es va acomiadar de la família i com a l´anada, el xofer de la casa el va portar cap a l’aeroport. Una altra vegada li tenien un avió preparat i sense mirar enrere, va entrar a l´avió privat.



  Quan portaven una estona de viatge, més o menys a mig camí, en Franz va notar un tremolor…

  Sorolls, sorolls, persones cridant, sirenes d’ambulància, policia, mal, molt de mal, un xiulet, piiii...piiii...piiii…
Capítol 3 El retrobament
Estava cansat..., en un llit molt incòmode, no sabia que estava passant i de repent, escolta el  soroll  d’obrir-se  la porta.  El  seu  visitant  era un home amb una bata blanca i un aparell estrany penjat al coll.  El senyor  Franz  Kafka li va preguntar qui era i ell va respondre que era un doctor,  en  Franz  va  fer  com si entengués  que era però en veritat, no ho sabia.



  El doctor li va dir que havia patit un accident amb un avió i que, per molt  estrany que  semblés, només ell  hi  anava  a  dins.  També  li  va  dir  que  havia  d´estar  una setmana en observació i ell, inquiet per la molèstia que li feien les ferides va assentir amb al cap.



  Una vegada que el doctor va marxar,  en Franz,  mentalment, es va  preguntar  moltes coses,  com,  perquè estava viu si va tenir un accident d'avió, perquè estava viatjant amb un avió, on vivia, en què treballava, ..., en conclusió, que feia en aquesta vida. Només recordava una cosa, tenia  la  imatge  d’una nena, que podria ser la seva filla o no, desconcertat,  va decidir no alterar-se amb tantes preguntes i  fer una becaina.



  Van passar uns quants dies  i  en  Franz  continuava estirat  sense  moure’s  en aquell  hospital que a ell li semblava una presó, fins que el doctor  va entrar a l'habitació i li va dir que ja es  podia  aixecar poc a poc i fer una  passejadeta pel passadís. Aquell mateix matí es va aixecar del seu llit i se'n va anar a caminar. Portava una estona caminant i  va  notar la sensació de sentir-se observat. De sobte, va veure una cara, una cara que no parava de mirar-lo, era com si estigués despullant els seus pensaments, amb una mirada penetrant, directa als seus ulls, la persona que el mirava tenia aspecte de dona amb el cabell llarg, però no podia distingir molt més perquè anava tapada de dalt a baix. En Franz va rumiar qui podia ser, va pensar si seria algú de la seva família, alguna amiga, companya de feina, ...



  Un dia, es va despertar i ara, la  dona no estava en el passadís observant, sinó que estava a la seva habitació, van estar uns segons mirant-se fixament, fins que la dona li va parlar i li digué que ell va ser  l’última persona que va veure a la seva filla. En Franz a l´escoltar aquelles paraules va poder recordar-ho tot, perquè estava en aquell avió,  d´on venia  i  els  detalls  de  tota  l’estranya  història  que  havia  estat  vivim  en els  darrers  dies. Va ser com si les paraules de la dona fossin  una  clau  que  haguessin  obert  tots  els  seus  records.



  En Franz, primer de tot li va preguntar el seu nom  i li va respondre que es deia Juliet Babenberg i en aquell moment l´home es va paralitzar perquè era el mateix cognom que el de la mansió d’Àustria.  Se  li  va  omplir el cap de preguntes i la primera que va fer va ser, si ella, la Juliet era la germana de la mare adoptiva de la seva filla.



  La  Juliet  li  va  explicar  tota la  història.  Ella  va haver  de  deixar  a la  seva  filla  Emily  a  càrrec  de  la  seva  germana  Greta  perquè  la  havien  culpat  d’assassinar  al seu marit per diners ja que era un home molt  ric. La veritat es que ella no ho havia fet. La seva filla havia d´heretar tots els diners del seu pare, algú va fer que ella  semblés culpable i al ser la filla menor d´edat, la seva custodia i l’administració de la seva fortuna passava  a  la  seva  germana  Greta. Després  de  pensar-s’ho  molt, i va tenir molt temps tancada a la presó,  tot  apuntava a que la culpable  era  la  Greta ajudada pel  seu  marit  Richard.



 Després d´explicar tota la història a en Franz, la Juliet li va suplicar que l´ajudes a trobar a  la seva  filla Emily,  però  ell  no  podia  perquè  encara  estava  en  observació  a  l´hospital. Llavors  va  ser  quan  la  Juliet  li  va  explicar  que  havia  parlat  amb  el  doctor  i  havia  aconseguit  que  el  deixés  sortir  a  canvi  de que  ella  es  faria  càrrec  d´ell  i  qualsevol  canvi  a la  seva  salut  tornarien  a  l´hospital.  En  Franz li  va prometre  que  l´ajudaria.



  Després de sortir de l´hospital es van dirigir cap a  la casa d’en Franz, encara que una mica  encarcarat, es trobava descansat i preparat per començar la recerca. Volia dutxar-se, canviar-se la roba  i  sortir  a seguir la pista que la intuïció de la Juliet li manava.



  Quina  sorpresa, a l´arribar  a  casa  seva es van trobar a en  Richard i la Greta que els estaven esperant. A en Franz només li van costar uns segons per identificar-los i recordar qui eren. Va ser en aquesta curta estona en que va durar la visita que la parella va demostrar qui eren realment, persones egoistes, envejoses, sense escrúpols, culpables de que aquella dona i la seva filla es separessin només per aconseguir una gran fortuna. Els van amenaçar perquè no busquessin més a la nena perquè ella  i  la  seva  fortuna era d’ells, que la justícia es posaria al seu favor abans que d´una pobra desgraciada que havia estat a la presó. No li va donar temps a en Franz de contestar i van marxar deixant-los sols a ell  i a la Juliet.



  Després  d´això, sense pensar-s´ho dues vegades, van marxar cap al seu destí, a on la Juliet pensava que es podria trobar a l´Emily.



  Una vegada allí, en Franz va llegir el cartell del carrer que es deia Kreuzberg, en Juliet li digué que aquest era el carrer on antigament vivia ella i la seva filla. Era un carrer  amb  arbres als costats i ple de mansions enormes. Es van dirigir a una casa, era una casa tota vella envaïda per les plantes silvestres que creixien per allí. A en Franz no li cabia al cap com la nena recordaria a on vivia, però va confiar en la mare i es van ficar dins de la casa, era una casa completament buida, no tenia res dins. Tenia un aspecte sinistra. 

  Els dos es van dividir per buscar a l´Emily, en Juliet miraria les plantes tres i quatre, i ell, l´una i la dos. Ja portaven mitja hora buscant per la casa quan en Franz escoltà el soroll d´uns peus moure´s, podia ser la nena. Llavors va cridar a la Juliet perquè vingués a ajudar a trobar-la pel primer pis.



  Un cop allà, la Juliet va començar a parlar, perquè si estava allí, l´escoltaria. Li va dir “Hola Emily”, “Quan de temps, perdona'm per abandonar-te però em van obligar, em van fer una trampa” i “Ara estic aquí i t´estimo amb tot el meu cor”.



  De sobte, van arribar la Greta i en Richard. Aquest últim es posava la mà a la cintura per la part de darrera, semblava armat. La parella obsessionada per trobar a l´Emily, van agafar a la Juliet  perquè els acompanyés a buscar-la.



  En un descuit, en Franz va aconseguir escapar per demanar ajut, ell no és un heroi, no pot enfrontar-se sol a la parella. A fora, nerviós, intentava buscar una solució, començà a córrer però anava massa lent. Quan més desesperat es trobava veu una cabina de telèfon, esperançat truca a la policia i a l´escoltar-lo tan desesperat, li diuen que en cinc minuts arriben a la mansió.



  Llavors en Franz es posa a córrer cap a la mansió i quan arriba veu a la Greta que té a la nena agafada bruscament del braç i en Richard té acorralada a la Juliet amenaçant-la  amb la seva arma. Quan entra de sobte, en Richard s’espanta i el dispara ferint-lo a un braç i amenaça a la Juliet perquè no es mogui.



  Quan la situació és molt critica, arriben els policies, immobilitzen a en Richard i aturen a la parella.



  Per  fi, mare i filla  es  poden  donar una gran abraçada.



  EPÍLEG

  Ja havia passat una setmana de la trobada amb la petita Emily, mare i filla,  no es separaven.  Havien estat molt enfeinades,  moltes hores de declaració a la policia. Al final, els advocats els havien dit que no tindrien cap problema en provar l´innocència de la Juliet  i que  la  seva  germana  i  cunyat  en  tindrien  per  molt  temps a la presó  per  la multitud  de  delictes  que  havien  fet. 

  Tot  estava  tranquil,  en  Franz, ja recuperat  del  tot, estava assegut en un banc del parc Steglitz, però, avui no està sol, té a la Juliet i a l’Emily assegudes  al  seu  costat, a partir d´ara formaran part de la seva família.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]