Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3aficcions9
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Bitllet d’anada i tornada
No menys de 40 kilos
Inici:  Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Capítol 1 Per favor, 40


Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

T: Recordes quin va ser el tracte, Marta



T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

S: Sí. 

T: Me’l vols repetir, per favor?

S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

T: I saps quant peses aquesta setmana?

S: 37, però no és tan fàcil com sembla…

T: Ja sé que no és gens fàcil, però ho has d’aconseguir, per tu i per tota la gent que et dóna suport. No vull haver de dir-te això però sabies que aquesta era la teva última oportunitat, ja saps el que haurem de fer…

S: Sí… suposo que no hi ha més opcions.

tres dies abans

S: Merda! 37...pff, què faig jo ara? Només queden tres dies, és pràcticament impossible que guanyi 3 kilos en tan poc temps.

Coneixía les conseqüències des del primer dia que vaig poder tornar a casa, però no tot és tan fàcil com sembla. 

Ja feia més d’un any que no menjava quasi res i quan ho feia, ho vomitava tot just després. Va ser al febrer d’aquell mateix any en el que van decidir ingressar-me fins que em trobés millor. Dos mesos més tard del meu primer ingrés semblava que havia près consciència del meu problema, la tornada a casa va ser molt dura i tornar a l’escola em semblava impossible, els primers dies era invisible per tothom, suposo que s’havien acostumat a estar sense mí, fins i tot els meus amics em tractaven diferent. L’única que realment es preocupava de com estava després de tot era la Laura, sempre havíem sigut molt amigues i em tranquilitzava molt que tot fos igual amb ella. Podria dir que si no hagués estat per la Laura potser ningú sabria res de la meva enfermetat i encara que al principi em vaig enfadar molt perquè em demanava que els ho digués als meus pares vaig entendre que era la millor decisió que podia prendre ja que necessitava ajuda. 

No sé ben bé com vaig arribar aquest punt, al principi només volia tenir millor salut física ja que em sentia agust amb el meu cos i tot, però va anar passant el temps i a mesura que veia a altres noies amb cossos bonics i perfectes vaig anar comparant-me amb elles i quan més ho feia menys m’agradava el meu cos, fins i tot hi havia dies que em veia més grassa de lo habitual, un dia vaig decidir ficar-me els dits i vomitar-ho tot, si sóc sincera va ser una de les sensacions més horribles de la meva vida, però cada cop ho feia més fins que em vaig acabar acostumant a fer-ho un parell de cops al dia. 

Va ser un dimarts crec, aquell dia m’havia de quedar a dinar al cole, em van obligar a menjar-m’ho tot però com de costum després vaig anar al lavabo i vaig fer el de sempre, el que no m’imaginava aquest cop era que algú podria estar veient el que feia, vas ser just el que va passar, era la Laura que m’havia estat buscant pel pati perquè no em trobava. Es va quedar paralitzada, no sabiem que dir cap de les dues, vaig intentar explicar-li el que passava però ni jo mateixa era conscient del que feia, va ser aleshores quan vam tenir una de les converses més tristes en els últims anys i vaig acabar parlant amb els meus pares aquella mateixa tarda, estaven molt decebuts tots, mai m’havia sentit pitjor que quan els ho vaig explicar tot. 

Vaig anar al psicòleg durant unes setmanes però res no millorava i va ser aleshores quan em van ingressar durant dos mesos, al sortir d’allà i tornar a la meva vida normal tot era diferent i vaig tornar a vomitar tot el que menjava, aquest cop no ho vaig amagar m’era igual que se n’adonessin, no tenia res a perdre, va ser aleshores quan em van ingressar un altre cop. 

Fa menys d’un mes que vaig tornar a casa de nou, durant aquests dies he estat anant al terapeuta dos cops per setmana, vam fer un tracte la quarta setmana no podia pesar menys de 40 kg. És dimecres i encara no he complert el tracte, només tinc tres dies, crec tots sabem el que passarà...    

 

Capítol 2 Dani, on ets?
Com era d’esperar van acabar ingressant-me un altre cop, porto només dues setmanes però fins fa tres dies se m’estava fent etern. És tot bastant avorrit, cada dia he d’anar a parlar amb una dona perquè faci un seguiment del meu estat físic i mental i poder assegurar que vaig millorant, si no fos perquè dimecres vaig conèixer a en Dani crec que ja m’hauria escapat. 

Mai havia mantingut cap tipus de relació amb ningú del centre, però des del primer dia que vaig arribar aquí em vaig fixar en ell, es podria dir que es un noi força atractiu; ulls blaus, cabells negres i arrissats, és bastant més alt que jo i per si queda cap dubte, sí, és guapíssim. Però prefereixo que no ho sàpiga ja que està tot el dia fent-me bromes, i si sap que m’agrada se’n riurà més de mi

El portava mirant uns dies fins que es va apropar a mi i amb un somriure em va preguntar de la forma més directa:

D: Que tinc que em mires tant? 

Em vaig posar més vermella que un tomàquet i li vaig dir:

M: Ja t’agradaria que et mirés a tu…

Vam estar parlant durant una hora, si ens haguessin donat més temps encara seguiríem però el van cridar perquè havia d’anar a fer-se unes proves, encara no tinc ni idea de que ja que no em vol dir que fa que estigui aquí ingressat, espero que poc a poc em vagi explicant més coses d’ell i no sigui jo la única que parli de la seva vida. 

1 setmana després 

Era dimecres, em vaig llevar com qualsevol dia normal, em van portar l’esmorzar a l’habitació i van fer que m’ho mengés tot com de costum. No estava de molt bon humor ja que m'havien dit que havia de menjar més i guanyar pes, em va sentar molt malament que em diguessin allò ja que estic fent un esforç molt gran i porto quasi bé dues setmanes sense vomitar res del que menjo i menjant-me gairebé més de la meitat del que em posen al plat, cosa de la que m'hagués agradat que se’n adonessin. A l’hora de dinar estava bastant frustrada per allò i vaig decidir sentar-me a dinar sola per no enfadar-me amb ningú més, però de sobte va aparèixer en Dani, va ser veure com s'apropava i vaig començar a sentir uns nervis estranys d’aquests que es coneixen com a papallones a l’estòmac, si sóc sincera crec que mai havia sentit això quan estava a prop d’un noi… Quan va seure al meu costat va començar amb les seves típiques bromes dient-me que perquè estava tan seriosa, però va adonar-se’n de que no era moment per fer bromes. Vaig acabar el que tenia al plat i li vaig dir que preferia parlar-hi fora d’aquell menjador, quan vam sortir d’allà ens vam sentar en uns bancs del pati i vaig estar explicant-li tot el que m’havia passat, semblava que m’entenia molt i em va tranquil·litzar el fet de saber que per primer cop algú sabia pel que estava passant.



De sobte va posar-se a ploure i vam haver d’anar a sota d’uns porxos per no mullar-nos però quan vam arribar allà ja estàvem massa xops, vaig començar a tremolar del fred i va donar-me la seva dessuadora, els dos ens vam quedar callats, un dels silencis més incòmodes de la meva vida per cert, va començar a apropar-se a mi lentament, estic gairebé segura de que ens hauríem donat un petó si no hagués estat perquè ens va interrompre el moment una “amiga” d’en Dani…

Al dia següent 

No estava, havia desaparegut, el vaig estar buscant per tot arreu i no el trobava enlloc. Vaig decidir preguntar-li als metges del centre però ningú va saber dir-me on era ni perquè s’havia anat ja que segons ells, eren raons personals que no podien ser dites a ningú, i sí, parlo d’en Dani. 

No entenia res, ahir vam estar a punt de donar-nos un petó i avui sense avisar-me havia marxat! 
Capítol 3 LA TORNADA
Ha passat un setmana desde que se’n va anar sense donar cap tipus d’explicació. Estic molt enfadada amb ell i sé que no puc fer quasi res per saber on es troba ni com està, ja que ningú em vol dir perquè de sobte ja no hi és, cosa que em sembla estranya però tampoc sé molt de la seva vida, i no puc refiar-me molt del que em diu el meu jo interior ja que només són suposicions meves. 

Durant els últims dies he assimilat que no tornarà i que per molt difícil que se’m faci he de seguir amb la meva vida com havia fet fins el dia en el que el vaig coneìxer, he après que l’enfermetat que tinc només depèn de mi i per molt que ell m’ajudés a oblidar-me d’ella, era necessari que continués lluitant sola. 

El primer dia d’adonar-me que s’havia anat vaig estar tota la nit plorant, intentant buscar motius raonables pels quals havia marxat. Al matí em vaig aixecar amb l’esperança de que hagués tornat i tot fos com abans, però desprès vaig adonar-me de que no hi havia cap tipus de probabilitat de que tornés, van venir al meu cap dues hipòtesis, per una part pensava que potser ja estava preparat per tornar a casa i en aquells moments es trobava amb la seva família i per l’altra banda igual la seva situació havia empitjorat i l’havien traslladat a un lloc més especialitzat, però res podia confirmar cap de les meves teories ja que mai havíem parlat dels motius pels quals estava ingressat aquí i era impossible esbrinar-ho de cap altra forma… 

En quant a la meva enfermetat res no millorava, de fet al revés ja que estava tan decebuda que no tenia ganes de fer res i molt menys de menjar, la gent del centre s’anava adonant fins que aquest matí la psicològa d’allà ha volgut parlar amb mi, pensava que aquella sessió seria com totes les anteriors però m’equivocava. M’ha comentat que tenia constància de que portava un setmana sense menjar quasi res i després m’ha fet la pregunta, aquella que porto evitant des del primer dia que vaig trepitjar aquest lloc, m’ha preguntat que com estava, sense deixar que acabés l'última paraula vaig començar a plorar com mai ho havia fet abans, la Maria, que així era com es deia, em va abraçar mentres em prometia que tot aniria bé. No he volgut explicar-li allò d’en Dani perquè sabia que em diria el mateix que tots els demés, i de fet ja tenia una altra idea per intentar descobrir on es trobava… 

Eren les deu de la nit, a aquella hora tots hauríem d’estar dormint, però jo en comptes estava esperant a que tothom ho fes per així poder fer el que tenia pensat desde feia hores. Mentre estava al despatx  de la Maria avui al matí em vaig adonar de que ella tenia tots els informes de tothom que havia estat en aquell centre. Per si de cas abans de marxar vaig agafar les claus per poder entrar després a la nit. 

Al sortir de l’habitació vaig dirigir-me cap als lavabos, que estaven al costat del despatx, cinc minuts més tard, quan estava a punt d’obrir la porta resulta que hi havia tres claus, una suposo que era per obrir els lavabos i l’altre per entrar al despatx, però també hi havia una petita i gruixuda que semblava que fos de fa molts anys, el meu instint va dir-me que no serviria per obrir-la. La porta va obrir-se amb la primera clau, em vaig apropar a l'escriptori i pels calaixos de la taula buscava tota mena d’arxius que poguessin tenir algo a veure amb ell, més tard vaig pensar que potser aquell tipus d’informació la tenia guardada a l’ordinador, al encendre’l s’havia d’introduir la contrasenya, un estona després vaig enrecordar-me de que la Maria tenia un gos que es deia Gus, mai hagués pensat que seria tan fàcil entrar com escriure el nom del seu gos, suposo que era la meva nit de sort. Un cop havia entrat vaig rebuscar per totes les carpetes relacionades amb el centre però quan ja portava més de mitja hora buscant no creia que hi hauria més opcions, decebuda per no haver sigut capaç de trobar absolutament res, vaig començar a tancar pestanyes però just abans d’apagar l’ordinador al fons de pantalla sortia la Maria amb ell, no entenia res, jo sabia que la Maria no tenia fills així que l’única conclusió que en podía treure era que potser ell era el seu nebot, dos minuts després al seu correu acabava d’arribar un missatge d’ell demanant-li que el deixés anar d’aquell infern, no vaig contestar per no deixar sospites de que algú havia entrat al seu despatx però abans d’anar-me vaig apuntar-me al telèfon la seva adreça per poder parlar amb ell des d’allà.



Durant el dia següent (avui), no he fet més que mirar cada cop que podía si m’havia contestat, estava tan nerviosa que m’he oblidat completament de perquè vaig ingressar en aquest centre i m’ho he menjat absolutament tot. A les cinc de la tarda he rebut l’esperada resposta que deia: “Hola Marta, sé que estàs enfadada amb mi per haver desaparegut d’aquesta manera però tot té una explicació lògica que ara no et puc donar, m’has de salvar sisplau, dins d’aquest edifici a l'última planta de totes hi ha un magatzem, la Maria que és la meva tieta va tancar-me aquí fa una setmana no et puc dir més, vine aviat abans de que em portin a qualsevol lloc fora d’aquest centre!” 

Res tenia sentit però vaig decidir fer el que em demanava i aquella mateixa nit estava disposada a anar a buscar-lo . 

No es veia pràcticament res però al fons del passadís s’apreciava una llum sortint d’una petita habitació, quan vaig mirar vaig poder veure al Dani sentat a terra amb la mateixa roba que portava l’últim dia abans de desaparèixer, de sobte la Maria s’apropà a ell i li donà menjar . Després de que sortís d’allà i el deixés sol vaig esperar uns minuts abans d’entrar, havia agafat les claus de la nit anterior, aquest cop aquella clau tan estranya va encaixar perfectament. Corrent vaig apropar-me a ell i vaig ajudar-lo a aixecar-se, un cop tots dos estàvem preparats per sortit d’allà m’agafà del braç fent que em girés, va apropar-me cap a ell i em va donar el petó que tots dos havíem estat esperant. 

Un cop havíem arribat a la meva habitació ens vam dormir immediatament. Al matí seguia sense saber què fer ja que no m’havia explicat encara el motiu pel qual la Maria el va tancar allà, aleshores un cop tots dos ens havíem aixecat li he demanat explicacions.



D: Fa dos anys els meus pares van anar-se’n a Estats Units pel treball, des d’aleshores jo vaig començar a viure amb ella. Aquest centre el portava el meu pare però com va canviar de treball va decidir posar al càrrec a la meva tieta fins que jo tingui divuit anys, sembla ser que no li va fer molta gràcia a la Maria això de que en uns anys sigui jo el responsable, així que té pensat enviar-me fora del país perquè d’aquesta manera faci vida en un altre lloc i mai més torni. No sé que fer Marta!

M: Has de trucar al teu pare i avisar-li el més aviat possible. De fet ho hauríes de fer ara, abans de que se'n adoni de que t’has escapat. 

Després de moltes trucades va aconseguir parlar amb ell i explicar-li tot el que estava passant i com era realment la seva tieta, el seu pare per sort el va creure, no pensàvem que seria tan “fàcil” però unes hores després la policia va aparèixer allà, va interrogar a la Maria i se le va emportar...



Ha passat un mes des-de tot allò i és realment impressionant com les coses han canviat, han contractat a una nova psicòloga que també és la responsable del centre però accepta totes les condicions.



En quant al Dani, en principi els motius pels quals estava aquí era per viure amb la seva tieta però un cop va passar tot el que va passar els seus pares van decidir que s’aniria a viure amb ells als Estats Units, però després de molts dies insistint el van deixar quedar-se aquí. Fa uns dies vaig decidir dir-li el que sentia per ell, tenia por de que se’n rigués de mi, però no va ser així, resulta que jo també li agradava. 

Al principi no hagués pensat que diría això però estic molt feliç de que hagi tornat.



Tots els adults del centre m’han dit que estic millorant molt, jo també ho estic notant i el més probable és que en pocs mesos ja estaré fora i podré començar a fer una vida normal, per fi!

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO


















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]