Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
larian
Escola Sant Andreu - Manyanet (Col·legi Jesús, Mar. Barcelona
Inici: Història de Leandre i Hero
La Cova dels records
Inici:  Història de Leandre i Hero

En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 

 

Com es veieren Leandre i Hero

 

Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig.

Capítol 1 El llibre
Capítol 1

 

En la nostra mar Mediterrània, en la província de Grècia, en les illes que vulgarment s’anomenen l’Arxipèlag, hi ha dues ciutats, Sestos i Abidos, distants l’una de l’altra per espai de mitja llegua, i aquest espai, ocupat per la mar, impedeix que les dues illes en siguen una. En la ciutat de Sestos vivia Hero, noble donzella de gran enteniment, gràcia i bellesa, la fama de la qual relluïa per tots aquells regnes, i en la ciutat d’Abidos vivia Leandre, de gran perfecció, seny i gentilesa. Sols eren diferents perquè, les gràcies singulars que posseïen, les de Leandre eren d’home, i les d’Hero de donzella.

 

Com es veieren Leandre i Hero

 

 Havia acudit Leandre a una gran festa solemne que celebraven a l’illa de Sestos, i sobre totes les altres donzelles destacava la clara i elegant figura d’Hero, a la qual Leandre amb actitud de tímida tristesa va dirigir la vista, que així ho va decidir la cruel fortuna. Els ulls de la graciosa donzella es creuaren amb la mirada de Leandre, i a l’un i a l’altra els semblà que tenien les entranyes travessades amb fletxes enverinades d’amor, i que els ulls s’enviaven entre si secrets missatges des del més amagat del pensament ferit. I fou tan gran el mal d’aquesta primera vista, que a l’un i a l’altra va fer sentir un profund desig. Hero va dirigir-se a sa mare, amb la idea de preguntar-li pel noi captivador amb qui acabava de creuar la mirada més intensa que mai havia experimentat. En trobar-la, però, aparegué sa germana amb son pare, el governador de Sestos, i no gosà.

La festa acabà molt tard i, per gran content d’Hero, sa família va convidar la d’en Leandre a passar la nit a la gran mansió que posseïen, i ells acceptaren molt agraïts la invitació.

Ja sopant, el governador de Sestos i l’emperador d’Avidós, pare d’en Leandre, es van endinsar en una discussió, amistosa, de les formes de govern, i tots dos concordaren en les diferències que cadascun tenia a la forma de governar el seu respectiu país, però acceptant els avantatges i les desavantatges de les dues formes (república i monarquia). La conversa s’allargava i s’allargava, però ni Hero ni Leandre van entendre ni una sola de les paraules del que parlaven. Estaren ells immersos en un joc de mirades furtives.

Gaia, Hero, acompanyeu als nostres magnífics hostes a les seves estances, si us plau.

 Sí, pare – contestaren les dues noies gentilment.

Gaia era la germana petita d'Hero, i malgrat que es portaven només un any, eren molt diferent l’una de l'altra. Hero era el prototip de la bellesa: alta, rossa ulls grans i d’un blau impressionant, amb una gràcia en tots els seus moviments bastant aclaparadora. En canvi, Gaia no era tant alta com sa germana, sense arribar a ser del tot baixeta, tenia cabells castanys, ulls d’un color melós, amb una forma més aviat ametllada, i era una mica més tosca en els moviments, però s’esforçava molt per estar a l'alçada de la seva germana, i havia après des de ben petita que ser gelosa només li portava patiment. Ambdues confiaven plenament l‘una en l’altra.

Gaia, molt intuïva, digué:

 Majestats, em sembla que no hi ha habitacions contigües. Si em concediu el plaer de seguir-me, els acompanyaré a les seves estances, i la meva germana Hero s’encarregarà d’acompanyar el seu gentil fill.

Hero mirà a sa germana amb expressió mig sorpresa, mig agraïda, mentre aquesta dirigia els convidats al pis de dalt de la mansió per les escales de marbre, les principals.

Leandre i Hero van encaminar-se pel passadís desert, en silenci. Leandre, que era més aviat tímid, caminava amb la mirada clavada endavant, buscant paraules per dirigir-se a ella…

De sobte, sona el timbre de l'oficina i m'espanto. Tanco el llibre i el guardo en poc més de tres segons.  De seguida entra el Dani d'una revolada, i diu:

–  Senyoreta Domènech, tenim una clienta, i la pobre està bastant esverada…

–  Bé, doncs fes-la passar, però intenta relax…

No arribo a acabar la frase, que ja ha sortit per la porta. En part entenc la reacció del meu becari, ja que des que s'ha escampat la veu que el meu pare em va deixar l’agencia a mi (una dona) el nombre de clients s'ha reduït massa. És clar, no tenim cap problema econòmic, però això és més gràcies a l'herència milionària que vaig rebre per part de la meva estimadíssima i fugada mare que per cap altra cosa.

S'obre la porta del despatx, i entra una joveneta que no ha de tenir més de vint anys, vestida amb un senzill vestit rosa, i sabatetes sense taló. Només veure-la sé que aquest serà un bon cas.

–  Hola. Sóc la detectiu Domènech. Dàlia Domènech. En que us puc servir?

Estenc la mà, i la noia l’estreny, amb més força de la que jo hauria esperat.

– Bon dia. Em dic Àngela Aranda

Aranda. Conec el cognom, encara que no sabria dir de què. El meu cervell comença a unir els punts mentre ella continua parlant.

 –. Necessito la seva ajuda. Potser ha sentit a parlar del meu pare, Antoni Aranda.

D’això em sona. És l’autor del meu llibre preferit, i que m’estava rellegint fins feia pocs minuts, encara que desconeixia que aquest tingués una filla. Faig que sí amb el cap, i ella segueix:

– Un dels seus llibres reescriu la història de Leandre i Hero, la llegenda grega...

Torno a assentir, i com que em sé el llibre de memòria, i evito que m’expliqui l’argument, i la tallo perquè se centri en els fets.

– L’he llegit, sí.

Aquesta afirmació provoca una reacció per part de la noia una mica inesperada, entre sorpresa i orgull.

– Aleshores, deu saber que una gran part de la versió que va escriure el meu pare està centrada en una cova de Grècia. Doncs bé, com suposo que també deu saber, el meu pare va morir fa dues setmanes,  després d’una llarga malaltia degenerativa.

Torno a assentir. Assabentar-me d’allò va ser el que em va fer tornar a obrir aquell llibre, després de tants anys. Malgrat tot, hi ha alguna cosa que encén una alarma al meu cervell, encara que no sé ben bé què és. Potser el seu to de veu, més fred que l’Antàrtida? Em dic a mi mateixa que cadascú processa el patiment d’una manera diferent, i que potser ella és així de freda per amagar el seu dolor. Sent justos, quan la meva mare va fugir, jo em vaig amagar darrere un mur d’indiferència, i vaig fer el mateix quan em va arribar la carta que m‘anunciava la seva mort. La senyoreta Aranda continua amb una veu robòtica, com si hagués assajat el que volia dir:

– Doncs bé, just abans de morir, em va dir que la cova era real, que havia tret tota aquella informació d’uns antics arxius, on es parlava de la cova, i de llegendes antigues, una de les quals és la que surt al llibre. Ell sempre havia volgut trobar-la, i esbrinar que hi ha de real i que no en aquells antics escrits. Em va explicar que sempre que havia preguntat per la cova el prenien per boig, com cada cop que explicava les llegendes a algun detectiu o buscador de tresors, o simplement quan deia que era real en alguna entrevista. Em va fer jurar que la trobaria, i que explicaria al món la veritat, que provaria que ell portava la raó, i faria pagar a tots aquells que el van menysprear.

La deixo acabar amb el relat sense interrompre-la, i res del que ha dit em resulta nou. Recordo bé aquelles entrevistes, on es reien d’aquell pobre home, i al meu pare ensenyant-me, ja des d’aleshores: “això que fan no està bé, Lia, no es pot menysprear mai el que una persona pensa o el que creu, per més irreal que ens sembli als altres. Per exemple, aquest home està demanant ajuda a diversos investigadors, i ningú no li ajuda, o bé per por, per vergonya, o bé per egoisme, i això no es pot tolerar. Qualsevol que vingui a demanar-nos alguna cosa, hem de fer tot el que estigui a les nostres mans per ajudar-lo. Per això mai no rebutgem un cas, a no ser que estiguem amb un altre que hem agafat amb antelació. Ho entens?”  Vaig fer que sí amb el cap, i li vaig prometre que així ho faria. Fins ara, he complert la meva promesa sense excepcions.

 – Necessitaré veure aquests arxius, senyoreta Aranda.

– Ja ho suposava. Aquí els té – diu, allargant-me un USB

– . No he volgut portar els fulls en físic per por que es facin malbé. Com ja li he dit són molt antics, i de gran importància per a mi. Però, si els necessita, els aniré a buscar...

– No fa falta, almenys de moment. Aleshores, vol que trobi la cova, i que porti proves de la seva existència, no?

 – Sí. I si la trobeu, no li digui a ningú fins que jo l’hagi vist. I, per l’amor de Déu, no escatimeu en gastos. El meu pare va guardar una quantitat immensa de diners per aquesta investigació, o sigui que la qüestió econòmica no ha de ser un problema.

– D’acord, doncs començaré la meva investigació en el moment que hagi llegit aquests documents, i li trucaré davant qualsevol avanç.

– Gràcies.

Ens donem les mans un últim cop, i la noia surt per la porta. Conto fins a tres mentalment, i, com si estigués tot planejat, i entra el Dani. L’explico la conversa, i em sorprèn, perquè només contesta:

– I doncs, què fem ara?

– Ja llegirem això a l’avió. Ens anem a Grècia.

 
Capítol 2 El viatge
Capítol 2

Hero guià Leandre per entre muntanyes i valls, per un laberint de bellesa extraordinària a ulls del noi, que mirava embaladit al seu voltant, encara que els seus ulls sempre acabaven posats en allò que a ell li semblava la meravella més bonica: Hero. Ella caminava amb gràcia extraordinària i amb actitud decidida, i adonar-se que aquella vegada, el camí que tants cops hauria recorregut, brillava d’una manera diferent; hi trobava més vida. Arribaren a la entrada d’una galeria, i Hero va entrellaçar els seus dits amb els del noi, i dirigir-li llavors una fugaç mirada, a la qual ell respongué amb un tímid somriure. Hero començà a avançar per la galeria amb passes extraordinàriament suaus. El paisatge que trobaren al sortir deixà Leandre encara més bocabadat, si era possible, i Hero, en veure l’expressió del seu acompanyant, no va poder reprimir una petita riallada, que ajudà a Leandre a deixar anar una mica la tensió acumulada. Seguiren caminant uns quants minuts més, fins que arribaren a una molt ampla vall, travessada pel bell mig per un rierol d’aigües cristal·lines. El van creuar pel petit pont que hi havia, i arribaren al que semblava, i era, la entrada d’una cova immensa. Els joves, connectats encara per el contacte de les seves mans, van parar-se davant, i Hero digué, amb un somriure radiant:

–  Sigui benvingut a la Cova dels Records, impossible de trobar excepte per aquells que ja hi saben arribar.

–  Puc entendre el perquè. No crec ser capaç de repetir aquest camí, em perdria a la segona bifurcació.

Hero rigué.

–  És normal. Si et sóc sincera, a més dels meus pares i ma germana Gaia, mai no he trobat a ningú. Aleshores, voleu entrar?

 Sí.

Fa ja com un quart d’hora que hem aterrat a Icaria, Grècia, i ara mateix estem al taxi camí del hotel en que ens instal·larem aquesta nit. Intento decidir-me per quina illa investigar primer, seguint els apunts i arxius que em va donar la senyoreta Domènech. Després de catorze hores de vol, la veritat es que a mi ja m’ha donat temps a investigar bastant, i he pogut descartar unes quantes illes, com ara Ios, Atenes, Milo o Scíathos; però, encara que em falten moltes per investigar, tinc la forta intuició de que la cova es podria trobar o a Kimolos o a Poliegos, donat que són les dues que més s’assemblen a les definicions del llibre i la llegenda original. Són a les que anirem demà a primera hora. El Dani està capficat en el llibre. L’he obligat a començar-se’l quan ja estàvem per la meitat del trajecte, per tal de que parés atenció a detalls referents a la cova, ja que a mi, a hores d’ara, tot em sona igual. Aquesta es la tercera vegada que el llegeix avui. El primer cop ha descobert coses molt interessants i durant la segon, on estava molt clar que ha profunditzat més en la història, ha fet un anàlisi increïblement detallat dels personatges i el lloc, a més de desxifrar diversos missatges amagats, dels quals jo no havia pres cap consciència. Ara, que l’està llegint per tercera vegada, està trigant més, i per la seva expressió facial, estic segura de que ara l’està llegint per plaer. Té una llibreta, on està apuntant coses. Fins ara, no m’havia adonat de la velocitat amb que llegeix. Vull dir, ha començat el llibre al entrar al taxi, farà vint minuts, i ja va per més o menys la meitat. El llibre té 352 pàgines.

Parem a les portes de Pyrgos Traditional Village, el hotel en el qual ens allotjarem. Deixo al Dani pagant al taxista, i jo entro al hotel. Té gràcia: només posar un peu al rebedor, aquest em recorda moltíssim al saló de ball que es descriu al llibre. L’hotel té un aspecte rural, però el servei és excel·lent. M’atén una noia que parla castellà perfectament, i hi ha un acomodador que agafa les nostres maletes i ens acompanya a les nostres estances. El Dani i ell s’endinsen en una conversació en grec, de la qual no entenc res, però l’home, quan s’ha de dirigir a mi, ho fa en castellà. No ho parla tant bé com la dona d’abans, però no ho fa malament. Em deixen a la meva habitació, i els escolto com segueixen parlant fins arribar al corredor del costat, on el Dani està allotjat. M’ha sorprès que el Dani sabés parlar grec fluid. Em pregunto quantes més coses desconeixeré d’ell.

Al dia següent, el Dani i jo ens trobem al menjador, on hi ha una quantitat de menjar exorbitant. Vaig tastant una mica de tot, fins que arribo a una part tota de melmelades, confitures i mel on em trobo amb una mena d’elixir que, encara que sembla mel, no ho és. El Dani em veu dubtar, i em diu:

–  Tahini. Consisteix, bàsicament, en llavors de sèsam mòltes. Els grecs, com la majoria dels habitants de Mig Orient, la utilitzen com ingredient a molts del seus plats més típics. Això si, hi ha persones que simplement la unten amb pa i la mengen tal qual. Personalment, trobo que seria una acció irresponsable, per part de ningú, trepitjar Grècia per primer cop i no provar-la.

–  D’acord, suficient. M’ho expliques o penses continuar fent com si res?

Dic, mirant-li fixament als seus ullassos grisos. El Dani em mira amb expressió confosa i, com si de sobte ho entengués tot, comença a riure. Em poso una culleradeta de Tahini al meu plat, donant-li temps de recuperar-se i explicar-se, i així ho fa:

 Vaig viure a Atenes durant tres anys. A tu et vaig conèixer l’any que vaig decidir tornar a Barcelona. I, abans que et sorprenguis d’aquesta manera en algun altre moment, també vaig viure dos anys a la República Txeca, quatre a Luxemburg i uns altres dos a Hongria.

 Com...?

 Vaig néixer a Barcelona, i hi vaig viure allà amb la meva mare fins que vaig fer els tretze anys, quan vaig començar a viure amb el meu pare. Per el seu magnífic treball d’ambaixador, havia de viatjar molt, i jo vaig poder anar amb ell. Desprès, als vint-i-quatre, em vaig cansar i vaig tornar a Barcelona. Després, ens vam conèixer.

 I no et va resultar difícil adaptar-te? Vull dir, sent un adolescent, que no parla la llengua... Això havia de ser dur.

 Això de que no sabia la llengua és relatiu. Sempre he tingut una facilitat de llenguatge bastant impressionant, i no vaig tenir cap problema. I, tenint en compte que el meu pare és un dels ambaixadors més rics i importants del món, et puc garantir que vaig estudiar a centres molt ben equipats per nens com jo.

Assenteixo, però la veritat és que no estic molt segura de si es refereix al fet de ser estranger o a alguna altre cosa. Noto que ell està una mica incòmode, i decideixo deixar el tema per un altre moment.

La noia que ahir estava a la recepció es dirigeix directament al Dani i li diu alguna cosa en perfecte grec, a la qual ell contesta amb un somriure radiant i assentint amb el cap.

 El nostre cotxe ens espera, senyoreta Domènech.

 Oi que, en alguna ocasió, t’he dit que hem diguis Dàlia?

Contesto, mentre ens aixequem i ens dirigim a la porta de l’hotel. El Dani simplement somriu, però no diu res. Quan entrem al cotxe, el Dani li demana per anar al port. Durant el trajecte, vull explicar al Dani el perquè de les illes, però de seguida m’adono que ell ha arribat a la mateixa conclusió que jo, i ho deixo córrer. Deixo que el Dani s’entengui amb els del port mentre jo reviso el material. Hem decidit que, com al llibre la illa de Sestos és una mica més gran que la d’Avidós, hi anirem primer a Kimolos. Hem seguit totes les pistes que teníem, i hem utilitzat molt la raó, així que compto amb que això no sigui com a les pel·lícules, i haguem encertat a la primera. Quan arribem, el Dani té la cara d’un color grogós, i només baixar, es para uns cinc minuts. Quan veig que recupera un color quasi normal, li dic que s’afanyi. Ja són les deu del matí, i encara no em començat a buscar. En qualsevol altra situació, és probable que m’hagués sorprès la bellesa d’aquesta illa. Tots els camins estan molt ben cuidats, i hi ha molt poca urbanització. La veritat és que, des de que hem arribat, encara no he vist cap cotxe. Caminem per platges i cales, i arribat el moment, segueixo al Dani per pujar a un penya-segat. Després d’unes dues hores caminant, ens trobem a una vall i, quan miro en davant, em trobo amb una cascada d’uns quatre metres d’altura. Només la veig, accelero el pas. Dono la volta a la muntanya, i començo a passar per bifurcacions. D’alguna manera, se on trepitjar cada vegada. Agafo el camí de la dreta, després el de l’esquerra, dos més a la dreta... Després d’interminables decisions, m’adono de que hi hem arribat. Per increïble que sembli, hem arribat a La cova dels Records. Em giro i veig al Dani, que hem mira com si acabés de veure un fantasma. Li somric, i, sense vacil·lar, m’encamino cova endins. En realitat, més que una cova és una galeria, i al fons de tot, és veu la cascada, que és el que la manté oculta per l’altre banda. Té un ambient sorprenentment sec, i el que trobem dins no ens decep. No ens decep gens.

Entre els diversos artefactes, joies i de més relíquies que trobem, hi ha una cosa que destaca sobre la resta: el Llibre dels records.
Capítol 3 El final
Capítol 3

Passava una setmana de la tragèdia, quan despertaren a Hero amb la pitjor notícia que podia haver imaginat. El governador i la seva dona havien estat assassinats a ses estances aquella mateixa nit. Hero es quedà quieta, respirant amb dificultat, però de sobte es recobrà i digué:

Ho sap ma germana?

– No ho sé, senyoreta. Imagino que no, ja que sol dormir fins a més tard que vós i entre tots hem decidit no dir res a les senyoretes fins que no es despertin. – Respongué la donzella que l’havia donat la notícia, amb llàgrimes als ulls.

– Bé, vull ser jo qui li doni la notícia. Assegurat que no s’ha despertat ni li han dit.

Quan la donzella s’hagués anat, Hero sentí una punxada directa al cor. Sons pares... A més estava segura de qui havia estat. Portaren ja dies avisant que l’emperador d’Avidós s’havia tornat una ombra influenciable després de la inexplicable mort del seu benamat fill. Es deia que son consell havia agafat les rendes del país i que buscaven venjança per el que, segons ells, havia estat una trampa per l’únic hereu. No sabien que Hero passà els tres dies en que el jove havia estat desaparegut buscant-lo, sense menjar o dormir, fins que trobaren el seu cos inert flotant al rierol.

Es rentà la cara, i dirigir-se a les estances de sa germana. En arribar-hi, sentí que el nus que tenia al coll i al pit s’estrenyé encara més. Entrà a l’habitació i s’assegué al costat de Gaia, que, en sentir el pes de sa germana a son llit,es despertà d’un sobresalt.

– Bon dia... Que passa?

És increïble com la coneix, ja s’ha adonat que a Hero li passa alguna cosa.

– Gaia, hem de parlar.

Quan m’apropo al llibre, el Dani m’agafa de la mà i senyala al fons de la cova, on hi ha un esquelet. Ens apropem amb compte, i el Dani, desprès de treure-li un vestit antiquíssim que porta, diu:

És de dona, i no hauria de ser molt gran quan va morir... Uns setze anys com a molt. Pel desgast jo diria que, o bé porta aquí més de tres mil cinc-cents anys, o la causa de la mort va ser malnutrició.

– O bé és ambdós – dic fixant-me en una cosa a la que ell clarament no ha donat importància, però que a mi m’ha cridat moltíssim l’atenció. Sense preguntar quines dades tenia per dir el que havia dit, vaig assenyalar el terra sota la mà de l’esquelet – Mira això. Et sona?

–  L’anell? Sí. Ara que ho dius...

– És l’anell de Gaia. És exactament com el descriu al llibre... On està... Aquí!

No he estat més emocionada a tota la meva vida. Passo les pagines frenèticament fins a trobar la pàgina que busco.

– Fixa-t’hi: En obrir-hi la capsa, Gaia trobà l’anell més bonic que mai havia vist...

– ...N’era fet d’or, amb diamants que envoltaven un safir rodó – recita el Dani, tal qual està en el llibre. –. És veritat! És exactament igual... Fa una mica de por i tot, no trobes? Creus que tot el que diu el llibre es real?

– Sincerament? No ho sé. Però el que sí tinc clar és que la resposta a totes les nostres preguntes es troba aquí.

Passada la commoció de trobar l’esquelet, la veritat és que ara mateix la curiositat pel llibre és cada cop més gran. El Dani, però, em torna a interrompre.

– Dàlia, no vull ser un desbaratador però... No hauríem de trucar la senyoreta Aranda?

Quan el Dani diu això, de sobte, mil llumetes s’encenen a dins meu. Per molt increïble que sembli, havia oblidat completament a la senyoreta Aranda. D’altra banda, no he pogut deixar de notar que el Dani m’ha dit Dàlia.

– Sí, sí... A vera, si surts de la galeria tens cobertura?

– Ho vaig a comprovar.

– Dani, si hi ha, truca-la, explica-li la situació (esquelet inclòs) i pregunta-li que és el que vol fer. Mentrestant, jo em llegiré això, i ho comprovaré amb el nostre llibre.

El Dani fa que sí amb el cap i surt de la cova, mentre jo em giro i em capfico en la història més increïble de totes. Abans però, reflexiono sobre el que em podria trobar, ja que segons Antoni Aranda, aquest és el llibre que hauria d’explicar la història de Sestos, país suposadament fictici, de la escriptura de diferents escribes, que haurien anat explicant la història del seu temps, abans d’encomanar-lo a un nou... Quan l’obro, em trobo mirant una pàgina de la qual no entenc res. Òbviament està en grec. No sé com no ho he pensat abans. Just aleshores, entra el Dani, que em diu:

–  Ja he parlat amb la senyoreta Aranda, i diu que ens quedem aquí, i que ella està de camí.

Em mira i, com si llegís els meus pensaments, es dirigeix al gruixut llibre i el comença a llegir. Encara que no entengui res, m’hipnotitza veure al Dani llegir. El miro durant hores i hores, i veig com va avançant pàgina per pàgina, fins que arriba a les últimes pàgines, que para i diu:

– Aquí comença a escriure Gaia.

I, un altre cop llegint els meus pensaments, comença a llegir en veu alta

... Malgrat tot, jo Gaia de Sestos, he decidit agafar la responsabilitat d’escriba d’aquest magnífic país. L’últim escriba morí fa ja dos mesos, i aquesta tasca ha estat incomplerta des d’aleshores. Hagués agafat la responsabilitat abans si m’hagués estat possible, però mon pare m’ho prohibí terminant i clarament. Ara, després de tots els successos, he decidit unilateralment desobeir seua memòria per tal que la memòria del país perduri.

Farà un més que en Leandre, príncep d’Avidós i amant de ma germana, desaparegué sense rastre, per després aparèixer el seu cos inert a les aigües cristal·lines del Riu dels records. Els rumors que van succeir a aquest tràgic fet van ser tots acusant a Hero i a nostra ben honorable família d’un complot contra l’únic hereu del nostre regne veí. Es deia també, que l’emperador i sa muller havien entrat en un estat de perpètua malaltia per la tristesa, i que seues corts estaren prenent decisions per ells, sense consultar-los. Rumors que acabarien per demostrar-se de la pitjor manera per a tothom. El governador de Sestos i sa muller foren assassinats mentre dormien ara farà dues setmanes. Hero sabia qui foren els autors d’aquella acció atroç, i passat el temps de dol, decidí no convocar eleccions, i autoproclamar-se governadora interina de Sestos, per després declarar-li la guerra a Abidos, com a venjança del que havia succeït. Contra tot pronòstic, la resposta del poble fou immediata i positiva a aquella proposta. Avui han sortit tots els vaixells cap a Abidos. No només han partit soldats, sinó que la gran majoria d’homes i dones del poble es dirigeixen en aquest moment cap a la llar dels nostres veïns. Segons les lleis de Sestos, a la illa sempre hi ha d’haver una persona de la família del governador, i per això no he partit amb Hero, que ha fet ús de ses increïbles habilitats d’estratègia d’una manera permesa per primer cop. Ni un exèrcit d’un milió d’homes podrà mai amb la força d’un poble unit i un líder confiable i estratega com ma germana. He decidit, a falta d’aportar la meva força, aportar meues habilitats per l’escriptura, i continuar amb el que em sembla el legat del país...”

El Dani fa una pausa, i em pregunta:

– Vols que continuï? Ja saps el que ve ara...

Té raó. Sí que ho sé, però no penso perdre la oportunitat d’escoltar com va viure aquella noia la caiguda del seu regne, ja que, pel que està vist, no va morir amb ell. Em prenc uns segons per preparar-me mentalment, i després responc.

– Continua, si us plau.

“...  En un moment de distracció, he agafat el llibre i la ploma i he fugit fins a la cova. Els soldats d’Abidos s’esperaven l’ofensiva, i han aprofitat per fer un contraatac a casa nostra. Han tancat a tothom que quedava a l’illa a la casa del governador, i a mi a meues cambres. Estic segura que encara creuen que segueixo allà, ja que desconeixen l’existència dels passadissos per sortir en cas d’emergència. He de trobar una solució per salvar al meu poble, però decideixo deixar passar un dia sencer per esperar el retorn de ma germana i les tropes.

 

Malgrat les meves intencions de sortir avui, ha resultat impossible. L’illa sencera està coberta en flames. Des d’aquí també veig Abidos. Han caigut els edificis més alts, inclòs el palau. Demà tornaré a provar de sortir.

 

L’illa segueix en flames, encara no puc apropar-me més que al riu, on estic subsistint a base de l’aigua que hi corre per aquí. Demà. Demà les flames s’hauran apagat i ma germana tornarà.

 

Avui l’illa no està en flames. Surto, nedo pel riu per tal de travessar-lo, i camino per entre roques ara sense vida, sobre les cendres de la bellesa dels dies de glòria, ara tant llunyans. Malgrat tot, res no em prepara per el que ve a continuació: milles i milles de cendres, però no només d’arbres. Estic caminant sobre un cementiri. Aquí jeu el meu poble. Els meus amics. Aquí jeu el meu món. Pujo a una muntanya per on podré divisar Abidos i tot el mar entre ambdós illes, i veig EL FINAL: Veig Abidos sota una columna de fum d’altitud interminable, i a mig camí entre les dues illes, les restes de dues flotes, una de cada banda, que s’haurien deixat la vida en una última lluita acarnissada.”   

Espero a que el Dani continuï, però no ho fa. Els dos ens adonem que no hi ha res més a fer allà, i tornem a l’hotel.

Al matí següent ens truca la senyoreta Aranda, que es mostra increïblement afectuosa. Ens abraça als dos en quant ens veu i ens dóna les gràcies un mínim de cent cops. Tots els dubtes que podria tenir sobre aquesta noia en particular, es dissipen en veure la cara que posa quan li demostrem que el seu pare tenia raó, i que havia novel·lat pràcticament a la perfecció una història real.

 

Tornant a casa, ens dona un xec amb el doble dels diners que hauria de donar, però insisteix en que ens ho quedem. Aquesta mateixa tarda li faran una entrevista a totes les cadenes, a horari de màxima audiència, a la qual ens ha convidat.

Després de veure l’entrevista, la qual no ha deixat a ningú indiferent, em porto la mà a la butxaca i em trobo l’anell de Gaia. Quan el vaig agafar em vaig sentir una mica culpable, però ara sé que tots hem aconseguit el que volíem, i això és només un petit souvenir d’aquesta gran aventura. Quan arribo a casa, obro la caixa forta, el guardo, i em fico all llit amb roba i tot. He donat al Dani el dia de demà lliure, però jo penso anar al despatx després de desfer les maletes.

Al dia següent em llevo, em dutxo, recullo les maletes i baixo al carrer. Avui he decidit anar caminant al despatx. Quan arribo al vestíbul de casa, el Dani m’està esperant, amb un cafè a cada mà, i a sobre d’un d’ells, una magdalena de xocolata.

– Un mocca sense nata per a vostè senyoreta Domènech

– Un altre cop? Però si l’altre dia per fi em vas dir Dàlia! A més, no t’havia dit que avui t’agafessis el dia de lleure?

Dic, amb un somriure radiant mentre em dona el cafè i la magdalena. Ell sap bé que són les meves preferides

– En referència al nom, va ser la emoció del moment, no tornarà a passar. I en referència al dia de lleure... No em venia de gust, i prefereixo avorrir-me al despatx que a casa meva.

– Saps que? Deixem-ho estar. Gràcies per l’esmorzar.

I així, junts, ens dirigim al despatx. Un cop allà, quan ho encenc tot, em trobo el contestador ple de missatges sense escoltar. Tots entre el termini de després de l’entrevista i el que va de dia d’avui.

Escolto tots i cada un dels missatges, i arribo a un que em crida molt l’atenció:

“Bon dia,  senyoreta Domènech. M’agradaria parlar amb vostè sobre una feina que necessito enllestir. Sap? No només en Grècia s’amaguen secrets.”

– Dani! Ja se quina serà la nostra següent gran aventura.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0545
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  109 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  63 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  33 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  120 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  46 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:

          




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]