Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
-alexelcapo-
IES Escola Industrial. Sabadell
Inici: Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
xthafthuoph 23.51
Inici:  Kafka i la nina que se’n va anar de viatge

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

I Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci...

El plor de la nena, fort, convuls, sobtat, va fer que Franz Kafka s’aturés.

Capítol 1 Set dies després de l'eclipsi

Preludi: quinze dies abans de l’eclipsi.

Les passejades pel parc Steglitz eren balsàmiques.

I els matins, tan dolços...

Parelles prematures, parelles ancorades en el temps, parelles que encara no sabien que eren parelles, avis i àvies amb les mans plenes d’històries i les arrugues plenes de passat buscant els triangles de sol, soldats guarnits amb la indumentària de gala, criades d’uniforme impol·lut, institutrius amb nens i nenes pulcrament vestits, matrimonis amb els somnis acabats de gastar, solters i solteres de mirades desvergonyides, guàrdies, jardiners, venedors...

El parc Steglitz vessava de vida amb l’arribada de l’estiu.

Un regal.

En Franz Kafka l’absorbia, com una esponja: viatjava amb els ulls, atrapava energies amb l’ànima, empaitava somriures entre els arbres. Ell també era un més entre tants, solitari, amb els passos perduts sota el mantell del matí. La seva ment volava lliure d’esquena al temps, que allà es bressolava amb la llangor de la calma i es gronxava alegre al cor dels passejants.

Aquell silenci...

Trencat tan sols pels jocs dels nens, les veus maternes de crida, reclam i advertència, les paraules xiuxiuejades a cau d’orella i poca cosa més.

Aquell silenci… 

El plor d’una nena: fort, convuls, sobtat, va fer que en Kafka s’aturés.

Capítol 1: set dies després de l’eclipsi.

Recordava com aquell plor de la nena va posar en dubte el seu seny, com va fer que se sentís petrificat davant d’aquella terrorífica situació; però un estímul desdibuixat provinent dels seus enfosquits sentiments de culpabilitat van atorgar-li −de la seva pobra humanitat restant− un fil de braó que li va permetre acostar-s’hi i notar el baf gèlid que emanava la petita. I el baf li va recórrer tot el cos i li va fer oblidar fins i tot el fervor que havia sentit setmanes abans mentre observava el bàlsam del parc Steglitz; el qual bàlsam havia vist gràcies als seus brillants ulls amb una aura de pau i tranquil·litat, ara amb impassibilitat, però abans tot era viu, abans de l’eclipsi.

I a ell, també el recordava a ell.

Es trobava terroritzat, sense poder evitar que els seus pitjors records emanessin de la seva memòria.

Quan es va agenollar i es va acostar a la seva cara va percebre la seva pal·lidesa extrema, semblava que mai hagués vist el sol, i el seu rostre era el més malenconiós i fúnebre del que podria mai haver recordat.

Les seves faccions es marcaven amb un deix tísic i van fer que la seva cara, antany innocent i delicada, semblés ara embolcallada per una sensació de tristor que gairebé es podia palpar. 

La nena no es va pronunciar, i seguidament en Kafka va girar el seu cap a la cerca d’ajuda, però ningú semblava reparar en la seva presència.

Aquell silenci…

Es va girar de nou cap a la fantasmagòrica criatura, però ja no hi era, i no quedava ni tan sols un rastre d’aquell fred que exhalava i que  l’havia envaït per uns segons.

Aquell silenci…

Es va quedar agenollat durant uns onírics instants, sense percebre res que l’envoltés i el fes despertar d’aquell malson, i llavors va notar com la suor davallava pel seu cos, sense abandonar aquella sensació de tenebror.

El carrer romania solitari mentre el Sol donava pas a la Lluna: hom assistia a un espectacle de llum sanguinolenta que cobria els estrets carrers, les seves cases altes i enganxades construïdes amb una arquitectura recargolada i ombrívola;  els bassals del terra de la recent pluja de tardor reflectien aquesta escena.

L’aire que es respirava era fred i intensament humit: les darreres pluges havien acabat amb l’agradable temperatura que es podia viure setmanes enrere, i això havia reduït dràsticament la vida al poble, sobretot amb la caiguda del Sol.

Sentia en la llunyania un gos bordant, que només agreujava el seu estrident mal de cap.

Vestia uns parracs marrons desgastats pel temps i unes botes de cuir amb forats que sobresortien de tots llocs. Tenia una barba deixada sense arreglar de fa dies,  el dèbil color canós de la qual ho anava devorant tot al seu pas amb ferocitat. 

Del seu cap queien uns cabells foscos que li arribaven fins a les espatlles. En la seva mirada es reflectien anys de decadència acumulats en els seus iris, i les seves faccions −insòlitament deteriorades− encara que no corresponien a la seva relativa joventut, delataven el seu aspecte demacrat i desesperat; havia abandonat tot desig possible de seguir vivint, tot i així, continuava deixant que els dies s’escolessin sense rumb ni objectius, sense res que el fes sentir viu, res que el diferenciés d’un miserable cadàver oblidat per tothom.

Mentre s’arrossegava sense ànima pels carrers, no podia esborrar de la seva ment els records que el pertorbaven; mirava les finestres dels edificis per intentar distreure’s: unes finestres obscures, gairebé opaques. I seguia experimentant aquell fred dels carrers per tot el seu cos, sobretot als peus, que s’estaven mullant a causa dels bassals que dominaven l’asfalt del carrer. De fet, era l’única cosa que sentia.

Tot semblava buit, no hi havia ningú al carrer: el poble era mort, assassinat per la crueltat humana que corroeix a tots per igual, i disfressa els nostres actes egoistes amb un halo de justícia.

Va entrar a casa: se li apareixia fosca, polsegosa, corcada, vàcua. 

Aquell silenci....

Després de tancar la porta, algú el va cridar pel seu nom amb una desbordant fermesa i autoritat des de fora.

 


 


Capítol 2 20 hores abans de l’eclipsi.
Capítol 2: 20 hores abans de l’eclipsi.

Steglitz respirava en calma. Els carrers reposaven moribunds i esperaven impacients la sortida de l'alba; els darrers dies el clima havia estat, com sempre, extremadament humit i opressiu, tot i que les pluges no havien estat abundants  i el sol havia reflectit tots els racons possibles de la ciutat; emperò sense la mateixa intensitat dels últims mesos.

La família Kafka veia com el seu petit món s’esfondrava, sagnava, i no podien fer-hi res per aturar-ho.

Aquella casa descansava en un tràngol gairebé oníric, allunyat de la realitat; mentre tots ells lluitaven contra la tragèdia i l’obscur destí que els hi havia estat atorgat, i la calurosa i escasa llum d’aquelles hores es permetia el luxe de travessar les desgastades i groguenques cortines que havien viscut ja massa nits i dies i desvetllaven així el frenètic ball de la pols, que saltironejava de forma juganera des del principi fins al final d’aquell descuidat i poc acollidor indret. 

Es podia veure a simple vista que aquell refugi no pertanyia a una famíliia adinerada: la senzillesa dels materials, l’estat paupèrrim del mobiliari i fins i tot l’absència d’una part dels susdits no feien d’aquell lloc una llar agradable ni de bon tros còmoda.

En Hans Kafka atenia el seu fill, en Franz, mentre lluitava i delirava entre gemecs i plors sota un rústic llit ple de suor i desesperació. No havia dormit durant les dues últimes nits, i els seus ulls trencats demanaven poder descansar per fi.

Posava un drap humit sobre el seu cap per intentar abaixar-li la temperatura, però els constants sanglots de la pobra criatura li trencaven el cor d’una manera que mai havia pogut arribar a imaginar.

-Tot és culpa nostra- va dir l’Emma, la seva dona, que seia sobre una cadira prop d’ell tot recolzant el cap sobre els seus braços que descansaven a l’única i corcada taula de la casa-. Vestia d’una manera poc elegant, amb un vestit barat i senzill, unes sabates destrossades i el cabell recollit en una cua voluminosa. Tenia una mirada perduda en l’absoluta tristesa i òrfena d’esperança, i tossia d’una manera aberrant deixant notar el feixuc pes de la malaltia.

-Emma, hauries de descansar, no veus que ho tinc tot sota control?- va respondre ell amb un pícardiós somriure sota els llavis, amb el seu sarcasme habitual-.

-M’agradaria pensar així, però em temo que Déu ens ha castigat, i no ens queda altre remei que acceptar el seu càstig. 

Ell no va contestar, no hi creia, però es va estimar més no subestimar un poder que no coneixia. En el fons, el preocupava de veritat.

-Pare, aigua…- deia el petit entre titànics esforços per vocalitzar i senyalar la tauleta de nit on s’hi guardava una gerra d’aigua.

En Hans la va agafar i es disposava a donar-li directament de beure, però ell la va agafar amb convicció. Poc després que en Hans retirés la mà  les forces del nen van cedir i tota la gerra de ceràmica va caure al terra i es va esmicolar en desenes de trossos.

Davant tot aquest desastre, en Hans va sospirar, i la impotència es va apoderar d’ell.

Es va aixecar, cansat, amb un moviment brusc de ràbia, va mirar el sostre i va acariciar el rostre del seu fill, que començava  a adormir-se, i sense dir res va fer un petó al front de l’Emma i va marxar per aclarir els seus pensaments i respirar una mica d’aire fresc.

La seva mirada es fixava ara en el cel i les seves visions reflectien en els seus ulls els místics núvols de diferents formes en el sol que començava a sortir, sense aconseguir malauradament desviar els seus pensaments que entrellucaven l’ensulsiada de la seva família i li destrossaven l’ànima fins al punt d’arribar a qüestionar el valor de la seva existència.

Els carrers seguien igual de pobres, la misèria assolava la ciutat d’una manera  tan cruel que hom no no recordava des de temps antics..

Volia plorar.

Mentre caminava xutant les pedretes que es trobava pel camí, un fort soroll el va fer aturar-se just abans d’arribar a la plaça central d’aquella ciutat.

Es va agafar a la rugosa paret pedragosa d’una casa i va treure el cap: a la zona on s’acostumava a celebrar el mercat es podia visualitzar un fort caos provinent d’uns vigilants de l’excèntrica i colossal mansió d’un dels principals i més poderosos homes d’Steglitz; el qual es  dedicava al comerç i a la producció tèxtil en les seves fàbriques, que intentaven reduir a un home misteriós vestit amb una gran capa fosca i una caputxa que li cobria gairebé tot el seu intrigant rostre. Aquell home es movia amb uns moviments tan gràcils i elegants que semblaven propis d’una dansa hipnotizant amb una bellesa indescriptible i no vista anteriorment. Es podia veure que el tenebrós atacant anava armat amb un punyal elegant i majestuós que utilitzava en frenètiques i fugaces embestides mentre els guàrdies, completament desarmats i atemorits, lluitaven amb maldestres i poc eficaços moviments propis d’una baralla entre borratxos en una taverna.

Els ciutadans més matiners observaven, conservant la distància, aquell insòlit espectacle de violència fascinats, amb certa impassibilitat davant una lluita tan crua i feroç, com si d’una representació escènica es tractés.

El silenci durant uns instants es va fer demolidor:  tallava i esquinçava com aquella solemne daga que acabava de travessar el cor del primer dels guàrdies, i que ara reposava sense vida al terra, escampant de forma grotesca més sang de la que es podia imaginar en un principi. Havia estat un cop esvelt i precis, proporcionat per una excel·lent execució d’una finta que havia desequilibrat definitivament el seu rival.

El seu camarada en  presenciar aquell acte terrorífic  no va sentir un altre impuls que no fos córrer en direcció contrària al d’aquell atroç assassinat.

Quan el misteriós assassí encaputxat es dirigia cap a l’interior de la mansió burgesa, en Hans i tots els treballadors amagats prudentment d’aquell sanguinari enfrontament van sortir dels seus amagatalls amb certa incertesa i confusió, sense saber què havia passat, per què havia passat i quines conseqüències podria arribar a tenir.

I llavors es va fer el silenci.

En Heinrich esperava pacientment la seva propera víctima. Descansava recolzat sobre la paret amb els braços creuats. Com era habitual, anava completament cobert per la seva capa negra amb brodadures daurades  i equipat amb un punyal senzill; això no obstant, havia establert un macabre però poderós vincle afectiu amb ell, reforçat cada cop que arrabassava la vida a qualsevol enemic que gosava interposar-se en el seu camí, i acompanyat per una escopeta que quedava oculta sota la seva túnica magistralment elaborada.

Des del fons de la catedral podia veure l’aristòcrata família Hohenzollern suplicant ajuda a Déu  i rodejats de repulsius plebeus, incapaços de pensar i fàcils de manipular.

La llum matinal il·luminava magistralment aquella edificació sagrada i poderosa a través d’una impecable i bella rosassa, d’unes precioses connotacions i de colors religiosos que espurnejaven el cor de qualsevol per fer-lo abrasar d’un fervor brillant i platònic cap a l’església. Però aquest no era el cas d’en Heinrich, el seu obscur i complex passat combinats amb el seu diabòlic i descontrolat desig de poder, el feien una persona difícilment sensible.

Les colossals columnes s’aixecaven mostrant recargolades figures plenes de misticisme que s’unien al sostre, esdevenint així una sublim obra d’art arquitectònica pròpia de ments brillants totalment destres en l’art de l’expressió artística.

Però tot i la delícia visual que estava contemplant, en Heinrich es començava a avorrir i va decidir començar la massacre abans que els seus aliats es pronunciessin.

Va sorgir de les ombres desenfundant el seu punyal amb un gest refinat que va causar el pànic dels ciutadans que predicaven les seves creences; els quals veien una abominació profanar amb intencions malignes però inexplicables el seu territori sagrat.

Ell va deixar escapar els insignificants servents d’un poder superior que erradicaria. 

En veure fugir espaordida  la dona del noble va llançar-hi salvatgement el ganivet, que va travessar-li, com si de mantega es tractés, tot el coll, i la va deixar al terra agonitzant mentre s’ofegava en la seva pròpia sang i intentava, inútilment, escapar d’aquell malson encara amb la daga clavada i perforant absolutament tota la seva destrossada tràquea mentre els seus brams omplien la catedral de sofriment que rebotaven a les parets.

El cap de la família Hohenzollern es trobava paralitzat davant aquella demoníaca escena i aprofitant la seva debilitat el líder dels Caçadors va proporcionar-li una puntada de peu que va impactar sorollosament en el seu estómac, tirant-lo al terra, fent-lo retorçar de dolor i escopint, juntament amb abundants quantitats de sang, la seva energia vital restant, on només quedaven ara indiferència i ganes d'acabar amb una mort ràpida.

En Heinrich no es va aturar aquí i va seguir rebentant els òrgans i ossos de la seva presa amb simples puntades de peu, mentre es podia observar un petit gest de satisfacció despietada i implacable en el seu rostre.

-Mor, escòria- es va pronunciar per fi, amb un  fàstic terrible en les seves paraules.

-Per… què?- va respondre ell mentre rebia una trepitjada a la cara que li va destrossar el nas.

-Per què? Poder. He arribat a la conclusió  que per tal d’aconseguir poder has de massacrar els inútils com tu. La ciutat està morta, vosaltres us heu encarregat de matar-la, tranquil, ningú lamentarà la teva trista mort.

El va apuntar amb l’escopeta entre ull i ull, amb una cara de repulsió enfosquint el seu rostre, i la seva víctima sentia el pànic de l’acer fred en constant contacte, fent pressió sobre el seu front, comptant els últims instants de la seva luxosa vida.

No va vacil·lar  i en pocs segons el seu cervell s’havia escampat per tot el terra, deixant un rastre de destrucció aferrissada i sàdica, profanant així la catedral.

En acabar la seva feina es va dirigir a recuperar el seu punyal tacat d'actituds repulsives i monstruoses, i en ajupir-se va veure darrere la columna els dos fills de la dinastia Hohenzollern: un nen d’uns deu anys i una nena un pèl més gran, tots dos asseguts i horroritzats després de presenciar la carnisseria dels seus mateixos progenitors. En un acte de compassió,  en Heinrich va llençar-los als peus l’escopet, i va continuar sense mirar enrere el seu camí. En sortir de la catedral es van escoltar dos trets eixordadors que van ressonar durant segons per tota la ciutat. Aquells trets indicaven el començament del seu regnat.
 

Capítol 3 Capítol 3: 18 hores abans de l'eclipsi.
En Hans havia comès un error fatal. Tenia un ganivet rodejant el seu tendre i innocent coll. La misteriosa i letal figura oculta darrere la caputxa el tenia ara immobilitzat, definitivament: havia estat una mala idea seguir-li la pista.

El va sorprendre que sota l’enigmàtica assassina s’ocultés un rostre femení, i havia resultat ser més espavilada del que semblava en un primer moment.

Es trobaven en una de les múltiples sales de la mansió Hohenzollern i la decoració recarregada ressaltava una excèntrica exaltació del prestigi comú entre famílies d’alta classe social, que podia arribar a semblar obscena.

Els quadres semblaven tenir vida pròpia, i sota els seus rostres seriosos amagaven obscures i tenebroses vides passades.

Quan en Hans començava a acomiadar-se d’aquest món, sense conèixer profundament els motius del seu assassinat, un home amb una estranya aura i bellesa embolcalladora va aparèixer a la sala vestit amb la mateixa túnica que la seva executora, tot i que aquesta era més detallada i refinada.

-Noah -va pronunciar abans d’atorgar-li un càlid i afectuós cop de puny a la cara, que va fer sagnar-li el nas- Sabies que no hi seria a casa seva. No tolero la incompetència.

La Noah va lamentar el seu dolor, i en donar-se compte havia deixat anar en Hans.

-Em disculpo, cabdill. -va respondre, mentre tractava de frenar l’hemorràgia. M’he entretingut pel camí, ell m’estava seguint.

En Heinrich no es va pronunciar, només se\'l va quedar mirant amb cert desdeny i amb aires de superioritat mentre ell apartava la mirada cap als exquisits mobles que adornaven la casa.

-No m’importa qui coi ets. Tampoc tindria cap problema en matar-te -va continuar, amenaçant- però si busques un món més just ens pots ser útil. Es pot veure en els teus ulls que has sofert massa. Et podem salvar, podem salvar a qui estimes, nosaltres salvarem aquesta ciutat putrefacta i decadent de la misèria. S’han reclòs al palau reial, els assetjarem durant la matinada.

Es sentia fora de lloc en aquella caserna. Fugia de les seves mirades. El tall superficial del seu coll semblava haver deixat de sagnar, però tot i així no podia evitar tocar-se inconscientment per assegurar-se’n. En tot aquell silenci, va poder fixar-s’hi millor en ells: no superaven la vientena, es cobrien tots el rostre amb la seva característica capa negra.

La gran majoria es limitaven a seure, altres, aparentment de superior rang, es dirigien cap al seu líder mentre intentaven traçar l’incursió.

Entretant la impaciencia d’en Hans creixia, diverses converses privades de certs encaputxats es faguaven amb vívidesa, doncs tot i no arribar a escoltar el que deien, els seus gestos denotaven que aquella conversa no estava sent del tot plàcida.

Finalment, i aturant per fi la creixent angoixa del present, un dels encaputxats que havia mantingut la posterior conversa en front d’ell va dirigir-se cap a ell. L’anònim encaputxat va apropar-se amb pas ferm, mes àgil i va plantar-se erecte davant d’ell.

En Hans apocat per la imponent presència va alçar lentament la mirada fins la cara de l’individu, resultava sorprenent que tot i la proximitat en que es trobaben, la forma de la caputxa ensombris les parts justes de la cara per a que fos imposible identificar aquell home.

-Com t’anomenes? -Va dir autoritariament l’home que es trobava davant seu.

-H-Hans Kafka. -Va respondre poruc.

-Estaves seguint a un dels nostres, no serà que estaves buscant morir ben jove? -L’home mantenia la seva fermesa i autoritat en la veu, però ara amb certa ironía -Només era curiositat....
-Així doncs… curiositat. Que pretens ara, Hans? -Va respondre mostrant un efímer somriure en el seu rostre.

-Jo només vull tornar a casa. Ja en tinc suficients, de problemes.

L’home en front seu no va respondre, un tens ambient es va apoderar de l’antre on es trobaven, va ser llavors quan en Hans es va adonar de l’atenció amb que estaven seguint la conversa la resta dels allà presents.

-El nostre enemic no són els nobles, ni molt menys! El nostre enemic no mor per una daga, més paradoxicament, no podem lluitar contra aquest sense una. El nostre enemic ha anat creixent com salze en terra fèrtil i, amb el pas del temps, sense fer soroll ha estirat les seves fortes arrels. Ara aquestes ens ofeguen. Els privilegiats que resideixen en la cuirassa del salze no són ni tan sols capaços de veure que fora dels rubustos murs ornamentats no pot créixer ni la més insignificant herba. Mes no es pot pretendre que aquests vegin a través de materials opacs, seria impossible!

Així doncs, com podem, nosaltres dèbils i fugaços brots vencer el salze...Hans?

La nit era obscura, freda i total. En Hans havia aconseguit escalar fins a una finestra que per a la seva sorpresa no deixava passar cap fil de llum. L’escalada havia sigut desastrosa. Tenia les mans i els genolls destrossats, en altres situacions hagués sentit un dolor insoportable, però el fred i la por l’allunyaven de tota percepció possible.

Sentia un termolor fred, acompanyat d’una igualment gèlida suor que el feien dubtar. No sabia perquè estava allà, perquè havia acceptat i tampoc de conèixer el mal menor, o tan sols si existia.

Amb tots aquells pensaments es va llançar contra el vidre. Els diminuts trossets cristal·lins van caure al terra just després d’un ensordidor estrèpit, i en Hans va arribar per últim amb un maldestre aterratge, dolorós, on va poder experimentar aquells mateixos diminuts cristalls enfonsant-se en la seva carn. Va fer un crit sec, que va ressonar per tota la sala, i intentant aixecar-se, va clavar-se’n uns a la mà, que va començar a sagnar escandalosament.

La capa que li havia estat proporcionada havia quedat completament desgarrada i humitejada de la seva propia sang, cosa que li va proporcionar certa angúnia, però tot i així va aconseguir posar-se en peu i continuar, desembeinant la seva daga amb precaució i avançant en la foscor vacil·lant.

En la familia Leiningen es respiraba pànic. Tothom hiperventilava, en silenci, excepte el cap de Família, en Klaus Leiningren, propietari de les terres de l’est, que havia abandonat tota possible calma i el consumía ara el terror.

-Apartin! - Cridava als guàrdies, impassibles. Deixeu-me sortir - agonitzava, ara amb llàgrimes als ulls.

No va obtenir cap resposta dels guàrdies, alts, robustos i equipats amb monstruosos fusils. Llavors va caure de genolls, desesperat, suplicant. La seva prominent vestimenta, una pellissa carmesí amb brodadures d’or l’estava sufocant, i, juntament amb aquella paralitzant por, l’acabarien per aconseguir ofegar.

La seva dona, Nicolle, provinent d’una família noble francesa, es limitava a plorar, agafada al seu nadó, que no superaria els vuit mesos de vida. Plorava per la seva filla, i també plorava per ella.

La resta de nobles menors semblaven no creure’s la situació, un atemptat així semblava totalment impossible, intentaven evitar conclusions horribles en les seves afectades imaginacions. Sense massa convicció, es refugiaven en la poca seguretat real que els hi proporcionaven els seus guardies, i tancaven els ulls per tal de finalitzar aquell horrible malson sàdic i cruel.

De cop i volta, es va sentir un fragor poderós, que va fer parar el cor al noble. El retomb prolongat va quedar en els seus caps. Era un retomb fatal, angustios, sentenciador.

«No saben on estem, no ens trobaran » Afirmava per a si mateix.

Els següents instants van passar lents, el temps es va glaçar, el seus cor bategava a ritmes frenètics, però el que més mal li hi feia era acceptar la realitat. Aquells assassins s’aporximaven amb l’únic propòsit de matar.

Va posar l’orella a la pared qué donava amb l’anterior sala, va sentir la pared glaçada en el seu rabassut rostre alimentat pels seus privilegis, i va començar a escoltar els crits. Era esgarrifós, podia sentir els trets. Eren cada cop més pròxims.

El grup s’havia dispressat massa. L’escamot del Heinrich havia anat en direcció equivocada, cap a una trampa mortal. La Noah dirigia el seu grup cap a una de les nombroses sala de reunions que tenia el castell. Allà quedà fascinada per les increibles columnes que subjectaven l\'edificació, i els nombrosos quadres i reliquies que decoraven la sala. Havia estat desastrós, Havien perdut dos terços dels seus homes en un atac suïcida contra la guardia ducal. El rival semblava preparat per l’atac, cosa que els hi havia desmontat l’estratègia, i els havia permès ser massacrats.

Ella es trobava esgotada, no semblava tenir forces per continuar, havien pagat molt car la seva impulsivitat. Es va limitar a jeure i esperar el seu botxí.

En Hans es trobava en el que semblava un dormitori. La foscor limitava la seva visibilitat, però podia distingir la forma dels mobles i del llit. Va continuar avançant amb porucs passos fins que es va entrebancar amb un esgarrifós cadàver encaputxat i el seu assassí, un dels guàrdies, tots submergits en un bassal de sang.

Aquella visió el va espantar. No esperava haver de matar a ningú. Estava realment atemorit.

Aquell silenci...
Va notar un petit moviment darrere seu. En un acte reflex, va veure el seu punyal enfonsat en una innocent figura infantil, espantada. Va veure com el seu vestit blanc es tenyia d’un vermell fosc espantós. Tot va passar molt ràpid, en silenci, imprevisible i sota l’obscuritat.

I només llavors, una llum vermellosa va començar a entrar per la finestra, en Hans va caure de genolls, enretirant l’arma del pit d’aquella nena, que quedà il·luminat per aquella luminiscencia infernal, i va poder veure el seu rostre, espantat, amb llàgrimes als ulls, totalment glacial.

Unes petites llàgrimes van caure dels seus ulls.

En Heinrich va interrompre la sala, ferit i coix, amb un rostre deformat per un cop i una cama ferida per l’impacte d’una bala. Va mirar als seus voltants, notant els baixos ànims dels seus subordinats, i estava tan esgotat que no va ni gastar energia en dirigir-se cap a ells. Sabia que tenien poc temps, que els acabarien trobant. La Noah el mirava atònita, però ell es va limitar a apartar la mirada.

Va seguir, sagnant i coix, en direcció a un portó, sense comptar amb la possibilitat de rendir-se, el camí pel passadís es feia cada cop més etern, sentia els crits de la Noah ordenant la seva retirada. Va obrir la porta amb una forta embestida i alla mateix es va trobar la sala iluminada per una llum carmesí, amb tots els nobles arreplegats i una desena de guàrdies apuntant els seus fusils cap a ell. Va somriure.

Set dies després de l’eclipsi:

Reconeixia la veu de de fora, així que va obrir la porta. Era ell, aquest cop amb una capa blanca i la seva rialla maligna. No es van intercanviar paraules, només es va limitar a estendre la seva escopeta cap a ell, que va acceptar amb les mans obertes.

Es va sentar a la taula arrossegant-se i deixant-hi l’arma, sense deixar de mirar el lloc que abans ocupava la seva família, ara ocupat per la seva culpa, mentre ella seguia ploranera i espantada.
Un punt i final no semblava tan mala idea.

Epíleg:

Estimat Duques de Nassau,

Li escric per informar-li que finalment les terres de Berlín s’han alliberat de les forces terroristes que ens havien estat estorbant els darrers mesos i s’ha reinstaurat l’orde donat per Déu. Voldria agrair-li l’ajuda del vostre ducat en els afers interns de les nostres terres, i així doncs, mostrar la meva total voluntat en ajudar-li en els seus propis afers. Pot vostè prendre la meva paraula amb la mateixa certesa que sé jo que vostè serà agraït per Déu la seva feina i voluntat de mantenir el terrenys de Berlin lliures de profanados de l’ordre.

Durant aquests darrers mesos, com sap vosté, molts honorats defensors de Déu han lluitat contra els terroristes,i malauradament, hi ha hagut un gran nombre de víctimes.

Així doncs la prosperitat de les terres Berlineses s’ha vist importantment mermada,ens manquen homes per treballar les terres i fins i tot alguns homes s’han quedat sense progenitors degut a l’atrocitat del bàbars.

És ben conegut arreu d’Alemanya que les bones decisions preses per la seva família durant segles han portat als seus terrenys encomiables riqueses, tot i així, a portat també un excés d’homes que delimitats als vostres terrenys on escasseja el treball productiu.

Com vostè deu saber sobradament la feina és el que porta un nen a ser un home de profit i, sense aquest petit estímul, es inevitable que triïn el camí erroni.

Duques de Nassau, voldria oferir-li un tracte on vostè cedeixi homes per al cultiu de terres de Berlin, a canvi d’una considerable remuneració econòmica.

Atentament, Casa de Barden.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS0000
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  0 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  0 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  0 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  0 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  0 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]