Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Meraki
Col·legi Sant Pere - Palma. Palma
Inici: Bitllet d’anada i tornada
Alfa i Omega
Inici:  Bitllet d’anada i tornada

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Robert M. Subjecte: Marta P.

                T: Recordes quin va ser el tracte, Marta?

                ...

                T: Marta, sis plau, mira’m... Ja sé que aquesta situació no et resulta gens agradable, per a mi tampoc no ho és. Contesta’m. Et recordes del tracte?

                S: Sí.

                T: Me’l vols repetir, per favor?

                S: Doncs, que si arribava a pesar menys de 40 quilos hauria d’ingressar.

                T: I saps quant peses aquesta setmana?

Capítol 1 Pilot
                S: 38 quilos...

                T: Llavors ja saps què significa això.

                S: Però...

                T: Necessites que et posi el casset quatre?

                S: No

                T: Per aquesta mateixa raó gravem a tots els pacients, Marta.

Casset 5. Cara B. Fi de la sessió.

[Tres setmanes més tard]

Recordo perfectament, per desgràcia o per fortuna, el dia i l'hora en què tot va ocórrer. On tot flueix, però res canvia. El dia en què aquell tot va passar a ser res.

Un quart creixent s'obria pas d’entre la foscor de la nit. Efectivament, era un dinou de juliol. Però el modest ambient que es respirava aquella vetllada es va veure interromput inesperadament per la meva brusca incorporació. Potser una miqueta involuntària, però suposadament necessària. Devien transcórrer les altes hores d'un innocent vesprejar d'estiu, encara que certament havia perdut la noció del temps.

—Tens gana?

Recordava una vaga veu d'una dona en blanc complet. De cap a peus. Com si d'un funeral alegre es tractés. La meva resposta va ser precisa:

—No.

No és que no tingués gana, però simplement no em venia de gust. En absolut, res. I res en absolut. Em venia de gust dormir, res més. Encara així semblava que no tenia opció. Va ser el primer dia que vaig tenir el plaer de menjar a la meva habitació. I també l'últim.

Aquella mateixa nit, després d'haver-me vist obligat a menjar una mica, vaig ser solemnement acompanyat, per la mateixa persona que m'havia portat, a una altra sala. Però abans havia de canviar-me de roba, encara que no entenia per què. M'agradava la roba que portava. M'agradava la meva roba. Amb prou forces vaig vestir uns pantalons de pijama blau cel, complementats per una bata del mateix color. A parer meu, gens especial. Però amb un petit detall cosit damunt una fina capa de polièster industrial, a la mateixa altura i posició que el cor, on es distingien sis distants lletres: IBSMIA. En aquell moment, encara era un misteri per mi.

Abans que m’adonés ja em trobava en una sala més aviat comuna. Decorada amb un tapís horriblement lleig: blanc pur. Massa pur. Massa blanc. Al meu davant, tres joves vestits de manera tan idèntica que m'angoixava. Vestits igual que jo. Com si d'una fàbrica es tractés. Simplement espantós. Després d'un incòmode i fugaç silenci, mà rere mà s'alçava cap a mi després de pronunciar un nom.

—Jo sóc el Golden.

—Jo sóc la Marta, encantada.

Una veu que semblava asfixiar-se sota el seu propi alè, amagada rere un somriure sincer, humil. Amb una força en els seus ulls que semblava descriure mil batalles, però mil i una derrotes.

—I jo sóc la Lana.

Aquesta vegada, tampoc vaig trigar a adonar-me’n. Una immensa bellesa oculta pel dolor de la seva mirada. Una mirada inequívoca, freda. Com si una flama abrasadora s'hagués consumit a si mateixa. Que quant més ha volgut encendre's, més semblava ploure. Només quedava el reflex d'una ombra imprecisa que ha intentat arribar a la llum qualque vegada, precisament, sense èxit.

Davant una fila de butaques decrèpites que pareixien esperar pacientment a ser escalfades, em vaig integrar de manera meticulosa al costat de la resta dels nois. L'assossec, que fins llavors dominava, va semblar veure's desequilibrat per la incertesa de la meva abrupta aparició. Enfront de nosaltres, un gran televisor reforçat a pocs centímetres per una gruixuda capa de cristall i caragolat a la paret. Mentrestant, totes les mirades semblaven concentrar-se allí mateix, com si mai abans haguessin vist tal aparell. No obstant això, poc temps va passar fins que es va alçar una baronívola veu:

—És hora d'anar-se’n a dormir.

Curiosament no hi havia cap rellotge on pogués saber de quina hora es tractava exactament. Malgrat això, estava tan cansat que ja no cobrí cap importància. Aixecant-se una darrere d'una altra, les bates blaves es dirigien subtilment cap a un passadís replet de portes numerades, just d'on havien provingut abans. Cadascuna sabia exactament cap a on  havia d'encapçalar-se. No era el meu cas.

—No et preocupis. Vine amb mi.

Com si fos la quarta vegada que m'ho repetien. Així vaig seguir, de front i cap a l'esquerra. Fins a obrir una porta lleugerament entretancada. Concretament, la porta número 08.

—Prepara't per a dormir. Deu minuts i apaguem els llums.

Sincerament, no tenia molt per preparar. El cansament em va obligar a ficar-me directament en el llit que em va ser assignat. Tanquí els ulls amb totes les meves forces i de la mateixa manera vaig resar esperant que es tractés d'un somni del qual despertaria. Com cada matí, com cada nit.

Però un violent soroll em va despertar a l'alba. Els primers raigs de llum que reflectiren sobre els meus ulls foren els pitjors.

Bon dia, vaig sentir. Però no vaig retornar la salutació.

Mirí per la finestra, però sense saber que d'aquí a una mica enyoraria tantíssim la dolça olor de la naturalesa. Envejava aquelles afortunades estrelles, suspeses entre les alineacions imperfectes dels núvols que, fins i tot després d'haver-se apagat, continuaven brillant, il·luminant les nostres ombres. Resulta irònic pensar-ho.

Els homes de blanc semblaven no molestar-se massa a explicar-me la rutina. Potser ells tampoc tinguessin ganes de complir-la. Eren les vuit en punt del matí, segons m'havien dit, i tenia fins a les nou per a dutxar-me i vestir la roba neta. I allà em trobava, enfront del mirall del bany. Endreçat. Enlluernador. Però un somriure buit irrompia el meu rostre. Un buit, al qual no arribava la llum.

Com era d'esperar, a les nou en punt fou l'hora d’esmorzar. A la sala comuna, allí on estaven tots. Separats en dos hemisferis com si fossin dues habitacions sense paret. La Marta i la Lana, al fons. El Golden i jo, just a l'altre extrem. Un silenci commovedor semblava dirigir les converses. I era just després que ens permetien moure’ns lliurement en els deu metres quadrats que comprenia la sala. Però tots es van asseure, com si estiguessin esperant una cosa inamovible que s'aveïnava de manera impecable. Em vaig seure al costat d'ells per no sentir-me menys. O al manco, per sentir-me alguna cosa. Estava al costat de la Marta, que va voler trencar un incòmode silenci preguntant-me sobre unes cicatrius que apuntaven subtilment des del meu avantbraç. Però fins i tot abans que pogués contestar em vaig davallar ràpidament les mànigues de la bata. No vaig contestar. No volia contestar. Fins que un silenci desavinent va apoderar-se del moment, una vegada més. Però poc temps va trigar a trencar-se.

—Marta. M'acompanyes, si us plau? Es va sentir una veu distant, però es va sentir.

Una dona en blanc. Idèntica a la resta, però de cara encara desconeguda. Va separar a la Marta de la resta. Va separar a la Marta del meu costat.

—A on se l'han emportada? Vaig murmurar.

—Ja ho veuràs. Després et tocarà a tu. Va contestar la Lana, que pareixia ser l'única amb forces per a parlar.

Fos el que fos, no em transmetia cap confiança. Trobava a faltar les meves quatre parets. Les quatre parets de sempre, les úniques que amagaven les meves penes en les dolces vetllades d'hivern i les mateixes que em sufocaven en les càlides tardes d'estiu. Mentrestant, un lleu impuls em va empènyer a seguir la conversa.

—Lana, com és que heu menjat, ja saps… Separats de nosaltres?

La resposta va ser immediata: una mirada penetrant que semblava contenir mil respostes, però cap al meu abast.

—És per què som nois?

    —No.

—Llavors?

    —No ho saps encara?

Vaig replicar amb una mirada que valia més que mil paraules.

    —Aquí convivim junts. Vosaltres i nosaltres.

Però seguia amb la mateixa idea amb la qual comencí la conversa: cap. Potser no era el tema més apropiat per rompre el gel amb un desconegut. Perquè, al cap i a la fi, és el que encara érem. Uns desconeguts units per l'atzar, o això creia.

    —Nosaltres no som aquí per…

Emperò abans que pogués finalitzar aquella frase, que semblava consumir les meves ànsies lentament, la mateixa dona de blanc que s'havia emportat la Marta va interrompre la nostra frívola conversació. Vaig sentir el meu nom, però no vull recordar-ho.

    —M'acompanyes, si us plau? Amb la mateix veu. Amb la mateixa fredor.

Una estranya sensació d'incertesa esgarrifà el meu cos. Malgrat tot, havia tornat amb les mans buides. Havia tornat sense la Marta. Un precís instant creuà les nostres mirades, fins que em vaig aixecar, sense saber a on anava. Em va acompanyar fins a la meva habitació, com si no sabés ja on era. Però aquesta vegada hi havia una dona a dins. Vestida de negre. Amb un somriure que reflectia la mateixa inseguretat que la seva vestimenta. Potser és un do que tenia, i que continuo tenint. Pressento l'encreuament d'una mirada noble a l'instant. És un sentiment intrínsec. I n’estic agraït, d'això.

Les seves primeres paraules es dirigien cap a mi en forma d'interrogant, intentant esbrinar el meu estat d'ànim, fingint que li importava. Al meu entendre, era bastant evident. No vaig saber ben cert què contestar, així que no vaig respondre. Jo sabia perfectament com em trobava, i no eren les meves intencions compartir-ho amb ningú. I menys amb ella.

—Disculpa els meus modals. Em dic Teresa. I tu? Tractava que aixequés el meu cap per  entaular una conversa. Perquè estava bocaterrós, tal com havia acostumat a tenir-lo. Un costum impotent davant persones que no es mereixen la meva atenció o perquè, simplement, encara no l’havien guanyada.

—Hauria de saber-ho vostè. Vaig respondre inspirant una falta d'interès imminent.

Als meus ulls, res del que estàvem intentant tenia sentit. Certament no sabia què necessitava, però sí que sabia que definitivament això no ho era.

—Saps on estàs, veritat? Menyspreava qualsevol intenció interactiva.

Aquelles quatre efímeres paraules es van clavar en el meu pit amb la mateixa agudesa que el tall d'un sabre. I sí, ho sabia. Ho sabia perfectament, o almenys creia saber-ho. Però no volia dir-ho o, potser, no volia acceptar-ho. Al poc temps aquella solemne conversa va finalitzar de la mateixa manera en què va començar: buida. Per dins i per fora.

En tornar, tots s'havien dispersat. La resta del dia semblava transcórrer amb el mateix fred que el d’una tarda solitària d'hivern. Un capvespre sense xemeneia, sense rigor, embolicat fins dalt sota la melangia de la teva manta preferida, respirant únicament la dolçor de la teva xocolata calenta, sentint el plaer de mil roses clavant-se en el teu cor. A diferència d’aquella tarda, no hi havia xocolata, i tampoc la calor de la meva manta. La resta del dia semblava transcórrer amb el mateix fred que sentíem tots.

Disposàvem de cert oci abans de dinar. Crec que pensaven que això ens aixecaria l'ànim. Però d’entre llenços amb olor de fracàs i emplenar dibuixos mediocres per a decorar la planta no hi havia molt a triar, si és que se't prestava l'ocasió de decidir voluntàriament. Així que fingíem que ens estàvem entretenint; a canvi, ens deixaven una mica en pau, ens deixaven estar una mica amb nosaltres mateixos, perquè era l'única cosa que volíem. I l'única cosa que estàvem disposats a arriscar.
Capítol 2 Wabi-Sabi
Una vegada més, esmorzàrem separats, el Golden i jo, de la Lana i la Marta. Tampoc pareixia haver-hi intencions de canviar. Aquella va ser la meva primera tarda embarrada sota un sostre que albergava més secrets dels que qualsevol ment sana pugui tan sols imaginar. Allò era un trespol ferit per les impureses de la crueltat i la hipocresia humana, condemnat a sagnar unes ferides que mai podran cicatritzar.

Havíem acabat de menjar i semblava que portàvem tota una eternitat de jorn. Feia tres dies que les hores eren les cartes que decidien cadascun dels meus moviments. Allà dins, el temps no té cap valor. Era la primera vegada que no apreciava, per fortuna, o per desgràcia, la fugacitat d'aquest. Potser perquè havia deixat de mesurar-lo. Potser és el que tots hauríem de fer de tant en tant.

El Golden era un noi molt modest, reservat en tot el que feia. Tenia una mirada que no denotava ni una gota de maldat. Una personalitat que es mereixia més cuidat i atenció de la qual moltes persones estarien disposades a lliurar. Els quatre aspiràvem a tenir la mateixa edat, per aquest motiu cada instant que passàvem junts ens acostava una mica més. Entaulàvem qualque frase o intercanviàvem somriures silenciosos. Al cap i a la fi, formàvem una petita part marginal de la societat. Potser per por, potser per respecte, però trobàvem plaer on molta gent era incapaç de veure’n. No obstant això, tots ocultàvem secrets que ningú desitjaria conèixer mai. Perquè mai no ho havíem esmentat, però en el fons tots compartíem sofrença. Probablement aquest era el fet que més ens unia. I hora rere hora, el temps se n’anava sense mirar enrere. I diu que ja està fart de curar les nostres ferides.

Disposàvem de més temps del que podíem consumir. Aleshores tornàvem a les mateixes dues opcions que se'ns van presentar al matí, dibuixar o dibuixar. Quina obsessió. Així que m’asseguí al costat de la Lana, una noia que havia aconseguit que les meves ganes de no voler conèixer ningú es transformessin en només ganes de conèixer-la a ella. Estàvem els dos pintant. En una taula, apartats del Golden i la Marta, que semblaven estar ocupats amb altres tasques. Així que em vaig armar de valor i li preguntí per què era allà. Una noia tan atractiva, tan honrada, en un lloc tan espantós. No va trigar a respondre i aquesta vegada semblava fins i tot tenir ganes d'explicar-m'ho. Em va contar que aquí, en aquest edifici, convivíem la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària, al costat de l’Institut per a la Salut Mental de la Infància i l'Adolescència. Un fet que no em va xocar gaire, perquè sabia perfectament que jo formava part del segon grup. Ella, en canvi, no. La Marta tampoc. I el Golden? Vaig pensar. Però el Golden no aparentava tenir problemes de nutrició. De fet, tenia una dieta hipercalòrica, quin gust passava menjant. I quin plaer veure’l somriure. Un somriure que m’hipnotitzava.

La Lana portava poc més d'un mes ingressada, i això em va posar els pèls de punta. Quant de temps estaria jo ingressat? Per què m'havien ingressat? El meu cap començava a omplir-se espontàniament de preguntes més explosives que la intenció mateixa. Però, francament, no sabia quin dia de la setmana era, ni com seria l’endemà, però tampoc era quelcom que m'importés en aquells moments. Acabava de pensar just el que portava evitant des que tenia memòria. El perquè de les coses. Potser per això havia ingressat, però era també per alguna cosa que ja no m'importava.

Mai vaig arribar a saber què li passava concretament. Tampoc als altres. Potser estàvem més a gust així. Tant ella, com jo. Tant la Marta, com el Golden. Els homes en blanc només tenien pressa per arribar a casa, continuar amb la seva vida, efectuar la seva funció. Sortir d'aquell infern que els tancava dia rere dia, com a nosaltres, els nens. Però nosaltres, en canvi, no tornaríem a sentir el plaer de l'aire fresc estremint els nostres pèls de punta, o la cremor del sol escalfant la nostra carn nua. Havíem de plorar en solitud, per no denotar debilitat. Llàgrimes que mai veuran la llum del sol, mentre desitjàvem no haver fet res, o haver-ho fet tot.

A les nou en punt se sopava, més contents per saber quina hora era que no per menjar. Obligats, alguns més que uns altres, a recarregar unes forces que no havíem gastat, i que no gastaríem mai. Però ja havia comprès per què ens separaven. La Marta i la Lana, ingressades ambdues per un trastorn alimentari, forçades a mantenir un control exhaustiu del temps que invertien per cada menjar, per cada plat, per cada caloria consumida. No havia de ser massa, però tampoc insuficient. Pobretes, però si havien de complir-ho era per una bona causa. Per ajudar-les. Els càstigs en incompliment eren bastant intensos, a l'altura de fer els impossibles per a evitar-ho.

Recordo perfectament un dia en què la Marta no va acomplir amb l'objectiu. Va passar el temps i encara hi havia restes de menjar en el plat. Va ser retirat d’immediat, i, en finalitzar l'esmorzar, va haver d'ingerir dos batuts proteínics, no precisament petits. Però això no formava la meitat del dolor de la punició que suposava descendir de nivell.

Perquè així funcionava allà, se t'assignava un nivell en funció del compliment de la teva dieta. Ascendies sempre que aconseguies satisfer les necessitats que se t'imposaven. Hi havia cinc nivells, del més baix, el primer, al més alt, el cinquè. Una vegada havies aspirat al tercer nivell entraves en l'anomenat hospital de dia, on aire frescós, pur i activitats lúdiques es fonien en una mar inèdita d'experiències. Un lloc anhelat, fins i tot per nosaltres, els que no formàvem part de la UTCA. L'últim llivell suposava la teva donada d'alta. És a dir, la teva llibertat, la fi de la teva submissió moral. I això era l'única cosa que tots buscàvem. La raó per la qual ens comportàvem com volien que ens comportéssim. Es trobava en el tercer nivell aquell dia, fet que implicà descendir al segon, deixar de visitar l'hospital de dia i, el més important, haver de tornar a esperar diverses setmanes per a poder ascendir. Aquella nit Marta va sufocar l'ambient sota la revolta impecable del seu desconhort. Un desconsol que semblava no haver enfonsat només a la Marta, perquè tots podíem sentir el seu detriment. Una angoixa que xisclava per ser rescatada, però contra la qual no podíem fer absolutament res, i això era el pitjor.

L’enfosquiment es convertí en una vetllada contagiada per l'hermetisme del nostre silenci que, fins al clímax televisiu, el nostre únic entreteniment, l'únic que ens podíem permetre, era incapaç de trencar, però que tant anhelàvem. Abans d'adonar-nos vam ser manats a dormir. Com si tots haguéssim estat esperant aquell moment.

Ens acomiadàrem amb un fins després, perquè sabíem que tornaríem a veure'ns. Entràrem a les habitacions, com de costum. Cadascun ajagut al seu llit, estrictament delimitats, caragolats al sòl. Igual que tota la resta de l'immobiliari. Els calaixos estaven buits i es revisaven tots els dies. Si alguna cosa teníem era la roba que ells ens donaven. I si quelcom no entenia era per què compartia l’habitació amb la Lana. Ni tan sols érem de la mateixa unitat, potser per això pensaven que no hi havia perill.

Tampoc no teníem cap control sobre els llums i totes les portes es tancaven amb clau. No teníem control sobre res, i això és el que més es notava. El que més trobàvem a faltar, el control sobre les nostres vides. Però aquella nit va ser diferent. Portava tres dies dormint amb la Lana i no havíem intercanviat una sola paraula. Envaïts per la mateixa foscor que ocultava els nostres rostres cada vegada que la falta de claror ens privava de la vista. Tenia una magnífica oportunitat davant tots els meus cinc sentits, i no me n’havia adonat fins llavors. Una avinentesa per a curar la profunditat de les nostres nafres, aquelles que s’havien de cosir amb delicadesa. Necessitava qualcú que em comprengués, no quelcom que ho intentés.

La foscor és alguna cosa que em superava. Removia els records més profunds i violents que mai havien de tornar a veure la llum. Es tractava d'una fosca que et feia sentir part d'ella i res amb tu mateix. La mateixa de sempre. I probablement aquesta era una de les meves majors pors. Em recordava a la mateixa nit en què vaig ingressar, i necessitava dir-li-ho. Perquè fins avui dia, va ser la pitjor nit de la meva vida. I només de pensar-ho, em destrossava per dins.

Lana, vaig dir subtilment. No puc dormir. I no va trigar a contestar amablement. L’aflicció es podia percebre en la meva veu, i la simpatia amb la qual estava desitjant ajudar-me, en la seva actitud.

—Veuràs, abans d'ingressar… Jo… Jo no pensava que res d'això ocorreria. Mai m'hauria imaginat ser aquí i ara. I bé… Vaig escriure una petita cosa per a una persona molt gran. I se'm trenca el cor en pensar que mai arribí a llegir-l’hi.

     —Et sentiries millor si me la llegissis? Va demanar, amb certa incertesa.

Ni tan sols es va molestar a preguntar qui era aquella persona, perquè sabia que això era el menys important llavors. Jo tenia la seva atenció, i això era tot el que comptava.

—Crec que sí…

No ho creia, ho sabia. Ho sabia perfectament. Era l'única cosa que volia fer en aquell precís instant. A més, em sabia el text de memòria. L’havia llegit mil i una vegades, però cap m'havia semblat suficient. Estàvem en silenci. Ella esperant, i jo, desesperat. Vaig agafar aire, i una vegada més, m’armí de valor, i vaig recitar aquella carta com si fos l’última vegada que ho fes. Lent. Sentint cada paraula:

—T'escric des de la teva habitació. Tal com la vas deixar. Tal com te la trobaràs quan tornis. Bé, ara és una mica traster i només la usem per a parlar amb tu des de la teva cadira, des del teu ordinador. La veritat és que sembla més petita ara que no hi ets. Tot sembla més petit ara que no hi ets. Ens falten els teus llibres, les teves coses, la teva música, la teva bogeria, tu. La mare passa per davant de la teva porta i encara no s'atreveix ni a mirar. Continua fent-nos el teu plat favorit tots els dissabtes, i encara està preocupada per si menges bé. El pare mostra les teves fotos a tothom, súper orgullós. Els conta que estàs triomfant allà i que per fi reconeixen el teu talent. Encara que sap millor que ningú que si hagués estat per tu, mai te n’hauries anat. I bé, jo trobo a faltar fins a barallar-me amb tu, no haver d'agafar cap avió per a donar-te una clatellada, poder insultar-te des de l'altra punta del passadís, ocupar-te el bany, jo què sé. T'escric des de la teva habitació. Tal com la vas deixar. Tal com te la trobaràs quan tornis. Perquè tornaràs, veritat?

No sabia quant de temps portàvem parlant des que ens havien apagat els llums. Però vaig sentir els seus moviments, els que acabaven de fer-la aixecar-se del llit. Durant uns segons, ni la més profunda obscuritat aconseguia fer-me sentir malament. Semblava que s’encengué una esquifida flama, a base de cendres, que creia extingida feia temps. Sobraven les paraules. Sabíem que ens estàvem sotjant. I què bonic quan et mires amb algú i no has de dir res més. Un segon, un instant, on tot encaixa, on tot és art.
Capítol 3 L'espasa de Dàmocles
Havien passat tantes setmanes que havia començat a sentir-me còmode. Aïllat del món, il·luminat per l'energia que desprenia l'equip Alfa. Contemplava els nostres dibuixos, fins com el gel, vacil·lants, incerts com les mans que els han traçats. Totes les nostres inseguretats, els nostres complexos, ombrejats damunt d'un tros de paper. Pintàvem, i així i tot semblava que no hi estàvem acostumats, quan portàvem una eternitat fent el mateix. Amb la mirada perduda, somiant una altra vida impossible. Esbossos que cobraven vida, esbossos vius que vivien sentint la nostàlgia d'un paradís perdut. Quan havíem estat bons durant tant de temps.

La tasca més tediosa era gravar els cassets amb els terapeutes. Tots ho sabíem, però ningú en parlava. Cada vegada que s'obria pas una nova sessió de teràpia, ben igual que la resta, havia d’immortalitzar la meva veu, els meus pensaments. Inestables, aversius, com si em pesessin els records. Per això em limitava a contar-los el que volien sentir. Només Déu sap quantes persones acabarien escoltant les nostres cintes, els nostres secrets més ombrívols. I sabien millor que ningú on em dolia. Sabien on ens doldria a tots. Potser era l'arma més letal de la qual disposaven: el fet d’enfrontar-te a tu mateix. Ahir vas ser, o almenys ho vas intentar. I avui, qui ets?

Ja érem a finals d'estiu. Per sort, la Marta havia tornat a ascendir al tercer nivell. A diferència de la Lana, que encara s'enfrontava a si mateixa en el segon. Fins i tot abans de dir-m'ho, com si me n'hagués adonat, la Marta em va parlar amb una veu ronca, esvaïda, feble, carregada amb el pes de disset anys, dos mesos i onze dies.

—Treia bones notes, practicava esport i tenia una amiga que m’apreciava força. Però no era feliç. No per ella, ni molt menys, tot el contrari. Vaig cavar un forat amb la pala que em brindà la vida. I no fui gaire valent com per a tapar-lo o, almanco, intentar sortir d'ell. Em fa pena veure'm així, però sempre he intentat donar tot el que he pogut. Sempre. En tot. Però el món m’ho posava tan difícil. He hagut d'arribar fins aquí per a adonar-me’n. No me’n penedeixo, no. Va ser decisió meva. Hi ha tant de mal, tant de prejuí repartit entre les persones, i tot va anar a parar en mi. Era tan gran la meva pena que no em cabia dins del cor. Encara era una nena i no sabia com manejar-ho. Vaig començar perbocant el que menjava, perquè no em venia de gust res. Tant que l'única cosa que volia era treure tot el que portava dins, tota la maldat que afeixugava en el meu interior. M'esforçava tant per mantenir tothom content, que m'oblidava de mi mateixa. Vaig ser tan sensible, tan empàtica, sempre tan respectuosa i educada que només vaig ser objecte de profit i menyspreu. Saps que estàs fotuda quan l'última sortida que et queda és convertir la falta d'autoestima en dolor, i el suplici, en plaer. Vaig entrar en un cicle desesperat, no perquè no m’agradés el meu cos, però és que no aguantava un instant més alimentar-me d'odi, tírria i hipocresia. Estem tan acostumats a disfressar-nos per als altres que al final ens disfressem per a nosaltres mateixos. Saps, la vida s'encongeix o s'expandeix en proporció al coratge que un tingui. I la meva es va quedar reduïda a un petit forat.

Mai deixis de fer el que deus si creus que és el teu deure, li vaig dir, sense saber que li estava gravant a foc en la tendra ànima la divisa que il·luminaria la seva vida. Malgrat tot, va compartir la seva sofrença amb mi, però mai no em va revelar el motiu del seu ingrés, ni quant de temps havia estat sentint-se així. Potser tampoc era alguna cosa que volia saber.

Quan va cessar la conversa amb la mateixa fugacitat amb la qual va decidir enllestir-la, em demanà pel meu últim dibuix. I fins que no el va mirar dues vegades no va comprendre per què trigava diversos dies a fer-lo. Va preguntar-me per què pintava amb tanta subtilesa, que tenia un talent increïble. Vaig respirar profund, ofeguí la meva veu esperant que no em sentís i repliquí amb una franquesa impertèrrita:

—Sé que estic viu quan escric o dibuixo, per a fixar en algun lloc una tristesa que no cap en les paraules.

Després em va confessar que des de petita havia desitjat dedicar-se a les arts. Fet que me’n va recordar al casset que gravàrem un dia abans.

Casset 5. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Teresa J. Subjecte: NA

                T: I quin va ser el teu últim desig? No hi ha desig més sincer que aquell que prové de la desesperació.

                S: No entenc què té a veure això amb la teràpia.

                T: Hi ha desitjos que es compleixen en altres vides, en altres mans, en altres llavis. És això al que estaves esperant?

                S: Només se’m ve una cosa al capdavant.

                T: Quina és?

                S: Mamà, t’estimo.

El Golden era un noi encantador, el món necessita més persones com ell. Senzilles, pràctiques, humils. Encara que mai no vaig esbrinar res més que la delícia de la seva personalitat. Tota la meva atenció es fugia amb la Lana, una sensació estranya i inèdita, però que m'agradava tant com lluentor que hi ha en els estels. Amb el temps apreníem massa coses en massa poc temps. Quelcom ens recordava que la solitud està dissenyada per a ajudar-nos a descobrir qui som; quatre anarquistes somiadors i solitaris que endrapaven, reien i ploraven junts.

Recordo el dia en què la Lana va haver de traslladar-se a un altre hospital per a fer-se unes proves mèdiques. M'horroritzava la idea de dormir soliu, en foscúria, perquè quedar-se a les fosques és quedar-se sempre amb tu, pensant en tu, com si tot tu fossis un mirall de tu mateix que tot el jutja, i això no és humà. Per sort partí a primeres hores de la matinada i va tornar poc abans que ens fiquéssim al llit. La Lana va entrar en la cambra i semblava que el fred de la seva mirada s’havia evaporat per complet. Havia sortit a l'exterior, i això era un gran triomf. Abans d'adormir-nos, una immensa sorpresa es va abalançar sobre mi. Amb un gest suau, gentil, va treure una rosa roja sota la seva bata. Sense dir una paraula, em va indicar que era un regal per jo. Tan preciosa com ella, una rosa jove, verge, coberta d'un vermell que transmetia una puresa inefable. Un instant, que el canvià tot. Volia la seva innocència, la humilitat en el seu somriure, la ingenuïtat que desprenia, però sobretot la seva sensibilitat i aqueixa manera tan particular de sublimar l'amor. Afigurí el món dividit en dos, separat per la distància que m'allunyava de la Lana. Aquella nit m’abaltí plorant silenciosament, com de costum, però feia tant de temps que no plorava de felicitat...

L'endemà em vaig aixecar fet mil trossos, ple de nafres, però amb el somriure ben definit. Per primera vegada en molt de temps estava feliç, o per a ser exactes, menys trist, i era impossible no adonar-se’n. Se m'havia oblidat la quantitat d'energia que desprèn el cor i no sabia manejar-la. La Lana va esmorzar amb un somrís ingent i delitós, perquè sabia que no podia deixar de mirar-la. No vam vacil·lar un instant d’asseure'ns junts durant el temps lliure, en la mateixa taula, a un tir de pedra, però a mil històries de distància. Llavors em va preguntar per què no estava pintant, com de consuetud. Responguí que no estava inspirat, deixant anar un lleu riure insegur. Encara que la veritat era que, des de la nit anterior, no vaig tornar a sentir mai més la menor necessitat de dibuixar.

La Marta no es va quedar enrere i va contreure la nostra gaubança. Ens va confessar que era de Menorca, i sempre tenia a mà una bona revista d'hípica per a no avorrir-se. Creia tant en l'amor cap als seus cavalls que ens fonia el cor, fins i tot el dels més nobles, com el de la Lana, o el dels més esguerrats, com el meu. La qüestió era creure en quelcom, perquè creure en alguna cosa és la força que ens permet seguir endavant àdhuc amb els ulls embenats. Potser per això tots érem allà, units pel martiri i la pena, perquè havíem deixat de creure en nosaltres mateixos, perquè el pes de les nostres històries era excessiu inclús per a unes espatlles tan fortes com les nostres. El Golden havia fitxat per la divisió d'honor a principis d'hivern. La Lana volia estudiar medicina al Regne Unit, encara que podria haver estat model perfectament. La Marta ja havia guanyat dues vegades el campionat júnior nacional d'hipisme i tenia pensat seguir així. I, jo? M'havia graduat amb matrícula d'honor, rebí beques prestigioses, presidí el disseny gràfic d'una gran empresa, emplení auditoris a mans del piano i, sorprenentment, vaig aconseguir compartir un projecte de física experimental avançada amb un científic reverend. I, malgrat tot, no tenia la menor idea de què em faria feliç en la vida. Però ningú no ho sabia, i preferia que seguís així, que em veiessin com algú més, perquè fora no era algú més, i precisament per por de ser qui era, vaig intentar acabar en el món de les ombres eternes. Cap preu és massa alt per ser un mateix. És un art subtil al qual no s'accedeix en funció de la brillantor en els estudis ni l'alt coeficient d'intel·ligència, sinó gràcies a l'etèria circumstància de tenir o no l'ànima preparada per a fer-ho. Morim per a fer perfecta la nostra existència, perquè cada història tingui la seva èpica, la seva emoció i la seva pèrdua. Perquè no hi ha guany que pugui ser entès si no s'ha tingut alguna vegada una pèrdua. I per fortuna, o per desgràcia, la meva ànima encara no estava preparada per a abandonar aquest món.

Els últims raigs de sol van esvair-se rere l'esplendor de la lluna, coneixíem el què ens tocava: canviar la bata blava pel pijama blanc i disposar-nos en els nostres llits. Enfronti meva, la Lana, la seva mirada, desesperada com la meva, l'última nit, com si tots dos sabéssim el que succeiria. Ens envaïa aquesta estranya felicitat, aquesta pressa per despullar el cor davant de l’altre, una pressa amant que és lliurament, el primer, el lliurament de l'ànima que precedeix al del cos. Com pot ser que una persona tan elegant, eloqüent, disposada a compartir camí i il·luminar inclús en la foscor, hagi acabat aquí? Va preguntar-me amb una veu gràcil. Sense hesitar, deferí sagaçment i em vaig disposar a compartir amb ella un petit tros de la meva vida, de la persona que m’acuitava sense escrúpols tots el dies; el meu jo del passat. Vaig voler abraonar-la amb l’ànima, però només poguí contestar-la amb la veu més noble que tenia: la del cor.

Saps, Lana? Respirem en una societat tan vanitosa, egocèntrica i narcisista que vivim creient cegament i inconscient en la nostra pròpia immortalitat. He sobreviscut a un món que no m'acompanyava. I tant de bo poguéssim viure tots els dies de les nostres vides. Quan penses o creus o saps, ets un munt d'una altra gent. Però quan sents, Lana, quan sents no ets ningú que no siguis tu. I m'ha costat tant sentir. Vaig arribar a un punt en el qual necessitava estar a la vora de la mort o coquetejar amb ella per a sentir-me vivent. És com arrencar la rosa més bonica del món per a clavar-se, tan sols, les seves espines. Però Lana, mai oblidis que has de regar-la tots els dies. Sinó et disposes a contemplar pacientment al fet que se li vagi la vida a poc a poc per l'orifici immisericorde del turment. Perquè allà on acaba la teva mirada, comença el fred, i t'adones que la gelor de l'alè de la mort asfixia la calor fins i tot dels pits més bondadosos. Creus que el temps cura i que les parets tapen, i no és veritat. Quan les coses arriben als centres no hi ha qui les arrenqui. Com dir-t’ho… És un sentiment desolat, devastat i tan buit que mai no seré capaç d'explicar-ho. Qui ha passat per això, ho sap.

En aquells instants palesí amb una determinació ignota inclús per jo, fins a quin punt la infelicitat pot perforar l'armadura de les persones i aniquilar-les. A despit de tot, em va contestar amb un deler indescriptible. I quin alleujament trobar una ànima que t'entén, t'accepta i t’estima. Una persona que cobreix a mà nua la brutalitat de les teves cicatrius. I sempre he pensat que és precisament aquesta il·lusió que mai s'ha de morir en una persona, aquesta il·lusió que t'acosta una mica més a tu mateix. Vaig mussitar sense que em sentís, perquè aquella nit vam tranuitar amb un sabor de boca inevitablement nostàlgic.

La casualitat és creuar-se amb allò que mai no has cercat i descobrir que mai no vas voler una altra cosa. Som un instant Lana, tu i jo, som casualitat. Però vull que sàpigues i recordis, quan tot això acabi, i potser no ens tornem a veure, que mai no et falti un somni pel qual lluitar, alguna cosa per aprendre, un lloc on anar i gent a la qual estimar. Sóc un al·lot que ha estimat poc, però amb gran intensitat, i crec que odio de la mateixa manera. Bona nit, amor.

L'endemà vaig ser jo qui va fer sortir el sol. Assossegat, sense pressa. Vaig agarrar amb molta força la meva dolça rosa que va deixar de ser bledana per a ser, sense més. I, no obstant això, tan bufona, només quedava el ram amb les seves espines. La vaig tornar a amagar tan bé i amb un somrís tan gran, perquè ningú mai no la trobés, ni tan sols jo. Aquell matí va ser el més bell de tots, un segon, un moment, que tan sols s'havia immortalitzat en la meva ment. Després d’esmorzar vaig ser el primer en fer la nefasta teràpia ja que la Lana havia emmalaltit i no la van deixar sortir del catre.

Casset 6. Cara B. Sessió individual.

Terapeuta: Teresa J. Subjecte: NA

                S: Teresa, encara hi ha una cosa que no entenc. I, no obstant això, és un miracle.

                T: Digues-me

                S: Avui la Lana no ha sortit a desdejunar amb nosaltres i, he sentit, he sentit! Però he sentit… que em faltava alguna cosa.

                T: A qui et refereixes?

                S: A la Lana, la meva companya d'habitació.

                T: Teo, els ingressos com tu no tenen company d'habitació.

                S: Què? No… No, no. No. No? No… No. No!

                T: Els pacients amb trastorn esquizofrènic dormen en habitacions aïllades.

Vaig vacil·lar durant uns instants abans de posar-me en peus impulsat per un gest frívol, replicant amb un to desesperat, presumptuós, distant, incert, atrevit, assenyalant la cara de la Teresa amb mala educació.

                S: Esquizofrènic? Jo no sóc esquizofrènic.

                T: Llavors, per què creus que ets aquí?

                S: J-jo… Jo… sóc Teo. Teo Agnostos. I sóc aquí per a canviar el món.

Afilí els meus ulls amb els de la Teresa i sortí corrent, intemperant, com si cada gest hagués estat calculat al mil·límetre. Correguí, sense mirar enrere, per a trobar el ram d'espines que m'havia deixat la Lana. Emperò el vaig amagar tan bé que mai no el vaig tornar a trobar. I, a ella, tampoc.

És la sensació, el gran art de la vida, sentir que existim, inclús en el patiment. Vaig començar a plorar, però no recordo ben bé quan vaig acabar.

Casset Omega. Fi de la sessió.

Terapeuta: Teo A. Subjecte: Teo A.

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3660
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Bitllet d’anada i tornada
GEMMA LIENAS  1127 grups
El Navegant
JOAN-LLUÍS LLUÍS  286 grups
Canto jo i la muntanya balla
IRENE SOLÀ  140 grups
Història de Leandre i Hero
JOAN ROÍS DE CORELLA  268 grups
Kafka i la nina que se’n va anar de viatge
JORDI SIERRA I FABRA  338 grups
VIDEO














Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
              

Amb la col·laboració de:
              




* amb el suport de fons de la Junta d’Herències de la Generalitat de Catalunya

[Web creada per Duma Interactiva]