Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
22666anacar
CENTRE PRIVAT SAN JOSÉ ARTESANO. ELX
Inici: La Bruixa
fogueres a mitja nit
Inici:  La Bruixa
Era impossible saber quina mena de vida hauria tingut aquella criatura. En quina mena de persona s’hauria convertit. A què s’hauria dedicat, a qui hauria estimat, per qui hauria plorat, a qui hauria guanyat i perdut. Si hauria tingut fills i, en aquest cas, com haurien estat. Fins i tot resultava difícil imaginar-se el seu aspecte quan s’hagués convertit en una dona. Amb quatre anys, res no estava decidit encara. El color dels ulls li mudava entre el blau i el verd; els cabells, negres quan va néixer, ara eren clars, però en aquella cabellera rossenca s’entreveia un matís rogenc, i de ben segur que el color hauria tornat a canviar. I en aquell moment encara era més difícil de dir. La nena surava inerta, de bocaterrosa, amb la cara girada cap al fons de l’aiguamoll. Tenia el clatell cobert d’una capa gruixuda de sang coagulada. Els tons clars que matisaven els cabells tan sols s’endevinaven en els flocs que es bressolaven al voltant del cap.
Capítol 1 Ulls ardents
Així és com describia aquell moment d’angoixament la monja Teresa, quan la va trobar.aPerò la va agafar i la va salvar d'aquella nit de tempesta que esperava a aquesta criatura. Va pensar per un moment que seria una oportunitat per a guanyar-se l'afecte de la Mare Superiora , perquè portava una nova integrant i potser la successora  quan faltaren. Perquè Teresa havia vist en aqueixa xiqueta una mica especial, una cosa diferent...una cosa indescriptible, sentia que en tot just segons havia creat una espècie de vincle, malgrat la seua primera impressió .Potser estava sentint la trucada de Déu.

El que desconeixia era que aqueixos brillants ulls ocultaven una fosca història. Olivia estava lluny de ser una xiqueta normal, que posseïa dues sangs diferents. Sota els carrers d'aquest nostre món en el qual els éssers humans habitem, hi ha amagat un món alternatiu en el qual habiten des de fa mil·lennis éssers diferents a nosaltres, que si visqueren en la superfície serien jutjats i cremats, com ho van ser temps arrere. El món de Luthalbatnarok estava dividit en dos llinatges a causa de guerres passades. Els Inexcelsis, els qui descendien dels bruixots de màgia blanca, i els Inferus, els qui dominaven la màgia roja. L'enllaç entre aquestes dues estirps estava prohibit pel fet que una antiga profecia parlava d'un ser horripilant i amb set de sang seria fruit d'aquell matrimoni il·legal. Era tal la por i l'odi entre els bàndols, que moltes vegades no s'atrevien ni a atacar-se per por de començar una guerra. Les poques vegades que van entaular converses pacífiques va ser per a prometre no atacar-se més els uns als altres per a assegurar la pau i fixar unes fronteres.

Però...i si per alguna estranya raó, algú es va saltar les normes només una vegada? i si la feroç i temuda bèstia de la qual parlaven està entre nosaltres i no tenim ni idea? Fa quatre anys va succeir, Reigina descendent dels Inferus, va salvar a Arion d'una mort segura en l'abisme dels pantans. Va ser qüestionable de segons que tots dos s'enamoraren quasi a l'instant, però Arion era Inexcelsis, cap va pensar que pogueren ser enemics o que tingueren prohibit intercanviar una paraula. Malgrat tractar de lluitar contra això l'amor no va poder separar-los. Semblava ser una broma de la destinació però als pocs mesos… Reigina es va quedar embarassada.

Després de donar a llum ,van ser perseguits per la llei durant quatre anys fins que no van tindre una altra opció que eixir a la superfície i deixar com van poder a la seua filla allà dalt, perquè sabien que tard o d'hora els agafarien i assassinarien, aqueixa no era la vida que volien per a Olivia. Van pensar que estaria fora de perill a dalt, oculta entre milions de xiquets, llevat que descobriren que és el que realment era o d'on provenia.

En fi, reprenguem per on ens havíem quedat .Al cap d'uns minuts,Teresa ja havia arribat a l'orfenat. Un grup de monges curioses l'envoltaven observant-la fins que va irrompre la Mare Superiora, Leonora.

“Gràcies Senyor per aquesta vida que hem salvat i per aquesta benedicció que ens has brindat!” va dir ella mentre l'agafava de la mà per a portar-la al fet que la vestiren i endreçaren. 

Quan van acabar de fer-ho, la Mare Superiora va voler penjar-li un rosari del coll però en dur a terme aquest moviment es va cremar. La xiqueta tenia una marca estranya en la clavícula dreta que havia causat la cremada a les mans de la monja. La mare superiora es feia olor una cosa estranya, no era normal això, sentia ràbia per saber què era el que aqueixa criatura amagava però és que ni la mateixa Olivia ho sabia, pel fet que els seus pares, abans de deixar-la arrere davant una mort segura, li havien esborrat la memòria.

S'havia corregut la veu de tot allò i des de llavors ningú la mirava igual .Leonora li havia agafat una mania i les pitjors tasques sempre estaven a càrrec d'Olivia. Netejava els vàters més bruts, llavava la roba íntima de les monges...Era tal el menyspreu que va ser inculcada a la resta de xiquetes de l'orfenat que es va fer normal l'assetjar-la i agredir-la…el seu cos era un llenç en el qual es plasmaven marques i corts.

Un dia totes les xiques jugaven a jocs de taula,sempre feien paranys per a fotre a Olivia. Quan una d'elles va notar com li van canviar de color els ulls per la ràbia i va començar a xisclar. Totes es van apartar corrent d'ella i van anar tan ràpidcom mai abans havien anat a dir-li-ho a la Mare.

Tan prompte com ho va saber va decidir portar-la al metge. A Leonora l'havien criada en un entorn en el qual quan les coses s'eixien de l'usual, no era precisament per casualitat. Sempre desconfiava de l'ocult i de tot el que estaven fóra del seu control. D'alguna forma sentia que ho feia pel bé de les seues germanes i dels xiquets, la xiqueta portava anys demostrant activitats fora del comuna.

La va arrossegar cinc carrers a baix mentre xisclava i intentava alliberar-se de la mà de la monja. El metge després de fer-li una sèrie de proves inconclouentes, va dir que era una malaltia genètica que no li causaria danys, i atés que es desconeixia la identitat dels seus pares biològics no es podria fer res. Però alguna cosa feia mala olor, la seua veu tremolava donava signes de nerviosisme, era com escoltar a un xiquet mentir. Les incoherències que deixava anar el metge i aqueixa tibant situació feien que la paciència de la monja començara a esgotar-se. Clar estava que ella no s'aniria sense amenaçar amb què cridaria al rector de l'orfenat per a informar de la mala atenció que se li estava donant. 

De sobte alguna cosa sembla encaixar i l'expressió del metge ha canviat per complet. Deia que el millor seria fer-li una sèrie de proves més a fons perquè creu haver vist indicis d'un virus que s'ha estés entre els xiquets de la seua edat. Però va posar l'accent que havia de deixar-los sols perquè farien anàlisis i radiografies i no era necessària la seua presència.

Olivia tenia els ulls injectats en sang de totes les llàgrimes que havia vessat i no li quedava veu de tots els crits que havien quedat en l'oblit, com d'altres durant tota la seua vida. Sempre havien fet amb ella el que volien, l'havien humiliada, agredit, cridat i calcigat dia rere dia des que va recobrar fa anys el coneixement. Si només hi haguera una escapatòria d'aqueixa dura i pesada realitat… Estava farta de proves i acusacions, que la usaren i perjudicaren. 

La monja va acceptar a contracor i els va deixar tot sol. L'home quan es va desfer d'ella li va tapar la boca amb la mà perquè evitar que cridara. Olivia no podia fer més que donar puntades i tractar d'alliberar-se dels seus braços amb totes les seues forces, però tots els seus esforços eren en va, la força d'aquell home era infinitament superior a la seua. 

“Escolta'm bé dimoni, no sé quins feixos visca i menys en la superfície però resulta que es paga bastant bé per tu, clar que no s'especifica si et volen viva o morta… Supose que els faig un favor si et mate, eres una aberració i mai degueres haver nascut. Ha sigut un plaer, ens veiem en l'altra vida, si és que sobrevius en la següent.” 

Abans que poguera fer res ella li va mossegar amb totes les seues forces i va començar a xisclar auxili més fort del que ho havia fet en tota la seua vida.

“És inútil, està insonoritzada, xiqueta estúpida.”

“Per favor, no em mates, no sé qui eres ni de què estàs parlant, t'ho pregue deixa'm anar-me. No he fet gens dolent a ningú en la meua vida, per favor” sanglotava entre llàgrimes.

“T'estic fent un favor. Aqueixa monja d'ací fora no és estúpida, sap perfectament què eres, i et puc assegurar que la forma en la qual es desfarà de tu serà mil vegades més dolorosa i traumàtica que la que jo et concediré. Siguem sincers no anaves a durar molt en eixir d'ací. El meu serà ràpid, no solc gaudir amb aquestes coses, però ha de ser així, està escrit” va dir el botxí.

En aqueix moment li va acostar al coll una agulla que contenia un líquid negre i espés.

“Sentiràs un gran dolor en cada nervi del teu cos però no durarà més de deu segons, després sentiràs pau, pau eterna.”

El cor li anava a mil i creia que es desmaiaria. De sobte de forma inconscient va començar a recitar paraules en una llengua que desconeixia, una vegada i una altra, mentre tot en aquella habitació començava a volar i es convertia en un tremend caos. No controlava el que deia, feia o sentia. Tot en ella era fúria. Les llums es van apagar i el vent va cessar. Quan va recobrar la consciència el botxí estava en el sòl i dos rius de sang solcaven les seues galtes des dels seus ulls. Ho havia matat.

Una onada de sentiments de culpa van recórrer totes les fibres del seu cos, havia de fugir. Va eixir per la porta de darrere de la clínica corrent que donava a un carreró. Va mirar als dos costats per a assegurar-se que estava fora de perill. A on i amb qui aniria eren incògnites que resoldria més tard, una vegada estiguera segura. I en aqueix instant, quan va baixar la guàrdia, algú li va colpejar per l'esquena i seguidament es va desplomar inconscient en el sòl
Capítol 2 Trobades inesperades
Tot donava voltes quan va despertar i un intens dolor inundava el seu cap. Estava en un lloc desconegut, acollidor, però desconegut. L'olor era exquisida i li resultava tremendament familiar, l'havia fet olor abans. No sabia si tractar de fugir o si quedar-se en aquella habitació esperant a veure com era a l'amenaça a la qual s'enfrontava, sentia sorolls d'externs a l'habitació i va decidir eixir cautelosament. Per a la seua sorpresa va trobar a un home pèl-roig amb barba i uns grans ulls verds il·luminats que estava preparant una mica de menjar. No coneixia a aqueix home, el seu cor anava a mil. Olivia, espere uns segons i li va preguntar que qui era i que hi havia ella amb ell allí. Una mica nerviós ell va respondre : 

“Sé que aquesta situació ha de ser bastant desagradable per a tu… i que no és el millor moment per a dir-te això però crec que ja és moment que ens presentem. Em dic Marc, sóc el teu oncle.” Va haver-hi una breu pausa. “He decidit vindre per tu, perquè sé que el teu pare, que en pau descanse, l'haguera volgut. Estàs ací amb mi perquè vull que estigues fora de perill, ens espera un llarg viatge així que com una mica”

“Els meus pares van morir..? No pots dir alguna cosa com això sense més. Jo...I tu després de 16 anys véns per mi portant-me contra la meua voluntat? I perquè hauria de creure't? Tothom m'ha enganyat.”

“Sóc la teua família, l'única que tens estic ací per a cuidar-te i protegir-te, no sé si t'has adonat que hi ha gent que vol acabar amb tu” va dir amb un to burlesc esperant una resposta amable per part d'Olivia.

No es creia res del que eixia per la boca d'aquell home, sonava insegur i no va provar mos del menjar fins que aquest va menjar del seu plat per a demostrar que no havia posat cap substància tòxica en ella. La xiqueta curiosa per saber a on li podia portar aqueixa situació va decidir quedar-se amb ell, i encara que desconfiava bastant, no té un altre lloc on anar, a més sabia que podria defensar-se sola. Va muntar en el cotxe amb ell cap al que ell deia “una aventura màgica”, la qual cosa feia que Olivia sospitara encara més. Durant el trajecte va anar interrogant-li amb nombroses preguntes. Ell li diu que necessita que vaja amb ell perquè L'Ordre , li ha posat preu al seu cap. L'Ordre era temuda pels dos bàndols, perquè era un tipus d'inquisició amb membres dels dos bàndols que solament es reunien per a assumptes crucials i de màxima rellevància. L'Ordre la volia morta i això va fer a Olivia estremir-se, escoltar-ho en veu alt ho feia real. Totes les preguntes que li feien eren respostes d'una forma evasiva o amb altres preguntes. No sabia què fer, ni tan sols si estava segura amb qui deia ser el seu oncle, Així que va decidir que quan tinguera l'oportunitat escaparia, perquè potser ell era còmplice de l'Ordre i la mataria més tard .

Van parar a repostar i quan Marc va entrar dins de la gasolinera per un café, va escapar. Va córrer moltíssim fins a arribar a una espècie de sendera on va trobar a una xica més o menys de la seua edat en una parada d'autobús. Olivia li va preguntar pel seu nom i la seua procedència, aquesta li va respondre molt tímida allunyant-se uns metres mentre articulava unes paraules. 

“Sóc Onna, no he fet res per favor no em faces mal.”

Olivia amb els ulls com a plats li va explicar que no volia danyar-la, que ella es deia Olivia i que no mossegava només necessitava amagar-se. Entre elles es va fer un somriure de complicitat. Tenien molta gana i Onna li va proposar anar per una mica de menjar a un lloc allunyat perquè estiguera fora de perill. Van entrar en un poble i van robar galetes. Juntes durant els dies següents van anar cometent delictes d'un en un, s'havien tornat inseparables. Olivia sentia que era volguda per algú en moltíssim temps. Hi havia confiança entre elles, tanta que Olivia va decidir mostrar-li com canviaven de color els seus ulls o com podia si tocava una mica de certa forma congelar-ho o fer levitar coses. Onna li va confessar que li passava això perquè era una bruixa, però que no es preocupara ella també ho era.

Juntes ho van passar bé, els agradava passejar i disfrutaven fent mal a la gent o robant-los. Olivia semblava haver canviat la seua personalitat en haver conegut a Onna, i ella mateixa s'havia adonat, però què més dóna? què importava? Per fi tenia una amiga, una amiga de debò a qui explicar-li els seus problemes i buscar ja fora per a plorar o riure. El que elles no sabien és que Marc les seguia molt de prop i estava controlant en tot moment el que estava passant i en alerta per si Olivia necessitava alguna cosa.

Un dia que estaven juntes parlant d'on volien viatjar, Onna va començar a desenvolupar una sèrie de comportaments molt estranys. Olivia va començar a dubtar però no podia ser, eren amigues, li havia confiat el seu major secret. La veu era greu i feta fallida, la pell se li va començar a arrugar i li va començar a créixer una llarga barba grisa. L'ancià en el qual s'havia convertit *Onna va començar a murmurar quant temps havia estat esperant aquest moment i li llance un ganivet. Per sort amb un conjur, Marc va aconseguir esquivar-lo i va aconseguir guanyar temps, per a poder dir-li a Olivia que paraules dir : “Agamus petus forus”, La xiqueta ho va repetir i un segon després el cadàver de l'ancià estava en el sòl .

“Magnífic” va dir Marc “quant potencial en algú tan jove , si no anara perquè volen tallar-te el cap… tindries futur xiqueta”.Olivia tan curiosa com sempre,volia saber a què es referia . “Veuràs tens poders especials i fer coses meravelloses, però no se t'és possible perquè per una estranya raó la qual desconec tots et volen morta”. 

Olivia no entenia res. Ella no havia fet res, però sentia cada vegada més curiositat , volia veure que hi havia ací baix. Llavors el seu oncle, que era molt astut li va oferir la possibilitat de baixar al món de Luthalbatnarok i portar-la al gran concurs. El poder baixar va fer que se li il·luminaren els ulls. Seguidament li va dir que guanyant un concurs era l'única forma que tots canviaren la seua opinió sobre ella i no volgueren eliminar-la, i això li va semblar fantàstic, va començar a saltar de l'alegria fins que aquest li va parar en sec.

“d'això et parlava quan et vaig dir que ens esperava un llarg viatge, necessitava portar-te a la zona d'entrenament. Allí practicaràs, jo només vull el millor per a *tí Olivia, sent que eres com una filla per a mi“.

Sonava tan sincer, per què no creure-li-ho? Era el seu oncle després de tot i li havia ensenyat fotos d'ella de xicoteta, a més l'havia salvada de les arpes d'aquell bruixot que l'haguera matada. 

Havien passat tres mesos des que va conéixer al seu oncle. Per primera vegada en la seua vida Olivia sentia que formava part d'una família.

Marc va estar entrenant-la durant molt de temps i a poc a poc anava millorant i s'anava donant compte cada vegada més el gran poder que tenia aqueixa jove bruixeta . Marc l'animava, encara que fallara, encara que les coses no li isqueren perfectes, perquè eixirien, però per damunt de tot el la cap a sentir-se volguda i motivada. 

El concurs tindria diverses fases i malgrat ser arriscat i encara que sabia que podia perdre en qualsevol moment la vida, va decidir seguir perquè sentia que estava fent el correcte, que aqueix era el lloc on havia d'estar. Olivia sabia que una cosa important anava a passar, la qual cosa senar sabia era les catastròfiques conseqüències que tindria.

Teniu alguna traducció millor?
Capítol 3 l’hora de la veritat
Va arribar el dia en què començava la fase prèvia a la competició que tant portava esperant Olivia, aquell dia va ser molt intens, massa. Només arribar va veure a tres xiques que no li feien bona impressió, anaven vestides idèntiques, totes de negre i amb maquillatge molt extravagant. Però va resultar que la seua habitació estava molt prop de la d'Olivia i això el preocupava bastant. Olivia dormia amb unes xiques que no semblaven dolentes,però tampoc sentia interés per conéixer-les ni de passar temps amb elles. Quan eixia de la seua habitació es va trobar amb les tres xiques, li van preguntar pel seu nom i després de dir-ho, les tres es van presentar, es deien Belinda, Agatha i Mèrida. Hi havia alguna cosa en elles que li desconcertava, encara així Olivia va tractar de no enemistar-se amb la qual semblava ser la més innocent de les tres, Mèrida. 



En aquesta fase entrenament s'havia d'establir relació amb els altres concursants perquè més tard podries precisar la seua ajuda, en aqueix dia i mig el passaries en l'Ala Est. A Olivia no li agradaven aqueixos gimnasis en els quals uns miraven a altres, ella preferia entrenar-se en el bosc on ningú la vegessi . Entrenava en aqueixa zona però no estava sola. El que ella no sabia és que des de la foscor aguaitaven les tres bruixes. Van veure el potencial d'Olivia, tot del que era capaç i van decidir que el millor era eliminar-la del concurs. No els quedava molt de temps així que Mèrida,que tenia una mica més de frec amb ella, va decidir parlar-li i dir-li que fora a un lloc en concret pel seu bé, i allí van atacar. Però en el moment en el qual anaven a atacar, la va embolicar una burbuixa. Era la seua mare, a la qual no havia vist des que la va abandonar i suposadament va morir no havia tornat a veure, ella era la que l'havia salvada. Però abans que poguera dir res es va esvair entre els arbres. Ara se sentia més fort i amb més ganes d'acabar amb tots. Van començar els jocs i Olivia va superar les expectatives de tots, anava la primera en totes les categories i estava a punt d'empatar a Belinda. A poc a poc anaven arribant a la final i el públic tenia una clara favorita, Olivia, perquè era la que més trucs complexos feia i més es guanyava al públic amb el seu enorme somriure, fins i tot li havien fet pancartes amb el seu nom i compost cançons, algunes bruixetes xicotetes li deien que volien ser com ella quan cresqueren una mica més , que ella els inspirava a seguir a l'escola de bruixes i a continuar practicant els seus trucs a casa . Quedaven dues proves per a la final, es va enfrontar amb Mérida, qui li va tirar un encanteri perquè tinguera els poders anul·lats durant el joc, però els jutges es van adonar i la van desqualificar, quedaven tan sols 7 bruixetes en el concurs, i Olivia passava directament a la semifinal. 

Va arribar el dia de la final, tot el públic estava desitjant tindre a una guanyadora. Olivia estava molt nerviosa, el seu rival seria Belinda, no sabia que esperar-se podria ocórrer qualsevol cosa, havia estat entrenant molt dur per a això i no volia que una bruixa de pacotilla li llevara el lloc de millor bruixota adolescent. Van començar els jocs, Olivia anava al capdavant, li guanyava amb molta diferència. I després de diversos intents de les germanes per sabotejar el concurs, Olivia va guanyar. Tots estaven eufòrics fins que el premi es va anunciar que seria una arma letal i potent. Olivia sabia les conseqüències que això tindria i li va confiar el premi al seu oncle. No obstant això ell actua d'una forma sospitosa i Olivia aconsegueix escapar. Va agafar el collaret, que era l'arma, i va eixir corrent després de lliurar-se del seu oncle i mentre centenars de persones anaven planejant estratègies contra ella per a robar-li'l. Olivia va córrer, va córrer més ràpid que mai. No va córrer per a sobreviure, això no era vida, va córrer per a començar a viure i mai va tornar a mirar arrere

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]