Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Tres i no res
Col·legi La Purísima - Sa Vileta. Sa Vileta
Inici: Les paraules ferides
L'ESTRELLA DE DAVID
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 ESCLAVES DE LA GUERRA
Era un dia gèlid d’hivern. Va entrar dins el refugi, d’un mode o d’altre, i s’oblidà de deixar penjat el seu abric i es va dirigir cap a la xemeneia. Va as-seure's al balancí i observant com queia la neu blanca pura, li començaren a venir pensaments, que ja creia haver oblidat. Ell havia viscut l’holocaust com un funcionari alemany que, per la pressió social de l’època, es va veure obligat a començar a treballar al camp d’extermini d’Auswitch.

***

Avui començo a treballar, abans d’entrar puc apreciar com la neu va caient als nostres peus. M’han assignat un arma. No vull matar ningú. M’ha tocat passar llista al barracó dos. És una llista molt llarga per un barracó tant petit. Només veig noms de dones. Quan crit els noms de les dones; Ashira, Behira, Noga... Surten i puc veure com els seus ulls estan buits per dins i com els costa mirar-me. Pensen que sóc un monstre. Quant de temps deuen portar vivint aquí? Un lloc on abunda la mort i el seguir viu dia rere dia és qüestió de sort i supervivència.

Un cop totes fora, porto les cent dones a una esplanada enmig del camp de concentració. Durant el camí, a la meva esquena sento cops, crits i plors per part de les dones i rialles dels meus companys. No m'atreveixo a mirar enrere.

En arribar a l'esplanada, un metge m'informa que es va a efectuar una selecció per veure quines dones estan en millor forma. Li pregunto si és per després exterminar les que no siguin seleccionades. I el metge em respon. Una resposta pitjor del que m'esperava. Les que siguin selectes serviran per treballar com a prostitutes en un bordell per als soldats de la SS, i les que no, només poden esperar la mort.

Sento com un oficial mana a les dones que es desnudin. El primer que veig dels seus cossos nus i tremolosos pel fred, és el mal nodrides i maltractades que hi són. Quan totes estan ja nues les fan córrer. Apart la mirada. És massa humiliació. Veig com els metges van parant a la dones i les van separant. Són dues files. Una suposa la fi i l'altra la fi de la poca dignitat que tenien.

Per primera vegada, veig als ulls de les dones de la segona fila una mica d’esperança. Una esperança que es veurà reduïda en qüestió de segons quan els informin a què estan destinades. Sense jo voler això, em toca endur-les cap al seu cruel destí.

Ja està, ja ha passat tot. Ja han aturat els crits, no s’escolta res. Abans d’entrar dins les dutxes puc veure com els rostres de les dones reflecteixen el que els espera. Qui està preparat per morir-se?

Crido a la porta del despatx del general. Tremolo. M’obre i sento com si entrés dins la boca del llop. Li informo, sense ganes, de què l’operació d’extermini ha estat un èxit. Ell somrient, mou el cap en forma d'aprovació. Des de la finestra d’aquella habitació tan freda, observo com, sota la neu grisa, treballen les dones classificant la roba que encara pot ésser utilitzada i la porten cap un emmagatzem d’uns cent metres quadrats per donar-la als següents presos que arribin a aquest infern.

Escolto el xiulet del tren, la qual cosa vol dir que ja ve un altre carregament de jueus. Segurament, ocuparà el barracó dos, que ha quedat buit. Un bar-racó que aquest matí estava ple. Ja n’hi ha prou per avui.

***

Surt del seus pensaments. Se n’adona de què està en el seu refugi, suant dels nervis i plora per totes les vides d’aquelles dones per les quals no va poder fer res. Tantes vides innocents… Decideix aixecar-se, es lleva ràpidament l’abric, del calor que sent, en estar a prop del foc.

En un tres i no res, va recordar que al bagul que hi havia davall del llit hi conservava un braçalet que tenien els jueus de l’Estrella de David. Un bra-çalet que significa la fi per qui ho du. Ho havia agafat abans de fugir del camp per la invasió estrangera dels enemics: els aliats. Va mirar-lo amb res-pecte, es va tornar a seure i, amb l’objecte entre les mans, va quedar-se dormit.

 

Capítol 2 LA FUGIDA
Es desperta, mira la finestra. Ja ha aturat de nevar. Sort que ja ha collit l’ar-ròs abans de la nevada. S’aixeca. Nota com el braçalet cau a terra. S’ajupa i l’agafa. I en fer-ho sent com el tacte dels seus dits freguen el teixit del bra-çalet. Una altra vegada més, és transportat a uns records que li causen pe-na.

Aquesta vegada no pot contenir les llàgrimes. Cauen al braçalet. No, no pot embrutar-lo. És l’únic que li queda apart dels camps. Li recorda als esclaus treballant sota el sol que reflectia la seva llum a terra força fort. És el seu càstig, el càstig per no haver pogut fet res, per no fer tot el que podia.

***

Les sirenes sonen. Puc veure com a la cara del general es torna cada vegada més pàl·lida. No hi ha rastre del somriure que fa un parell de mesos m’havia dedicat en el seu despatx. En canvi, ara està acovardat. I es dirigeix cap a mi. No cal que m’ho digui. Ja ho sé. Els enemics venen cap aquí.

Em dona l'ordre d'exterminar els jueus del camp. Crida a un company i li ordena agafar tots els objectes personals dels jueus per fer-los desaparèi-xer. En les cares del jueus hi ha moltíssima desesperació perquè estan exterminant-los a tots. Alguns intenten amagar-se per lliurar-se de la mort. Em diuen que espavili. Però no, no puc matar ningú. Per por a les repre-sàlies, mato a tres jueus.

Tot d'una escolto una explosió. És l'incinerador. Em caic a terra. Em quedo en xoc un parell de segons. Aquesta situació em sobrepassa. Veig molts jueus fugir. Alguns aconsegueixen escapar, altres no. Hi ha molta sang. Noto alguna cosa sota de la meva mà. Em llevo i l'agafo. És el braçalet d'un jueu. Instintivament, me l'amago sota la meva jaqueta.

A l'instant, me n’adono. Sense jo voler-ho he format part d'aquesta monstruositat. Fins i tot he matat. Cap dels enemics em creurà si els dic que jo estava en contra de tot això, que jo no volia treballar aquí. Em mataran per monstre. Em pegaran un tret o segurament m’ofegaran. He de fugir. Sí, això és, he de fugir ja d'aquí.

Em sumo en una camioneta amb altres oficials i funcionaris. A l'entrar, es pot respirar un aire dens, tots sabem que ningú ens perdonarà el que hem fet aquí. Haurem de fugir per sobreviure. El problema és on vaig. No puc anar a casa. És un lloc en el qual buscaran segur i he de mantenir la meva família com més lluny meu possible. Déu, com reaccionaran quan els expli-quin les monstruositats que he fet? Jo, que sempre he educat els meus fills de manera que no segueixin l'exemple dels seus amics de odiar els jueus. Sóc un monstre.

Un plor em treu dels meus pensaments. Un oficial que hi ha davant meu no para de sanglotar. Però ningú el consola. Observo que al seu costat hi ha un altre oficial al que li tremola la mà. Ara que em fixo millor som sis dins de la camioneta. Veig en cadascuna de les seves cares por i angoixa. Una tensió en els seus cossos que es respira fins en l'aire. Em pregunto a quants jueus haurà matat cadascun. Molts em responc. El que està al costat meva sembla estar pensant el mateix que jo. Em pregunta si em penedeixo de tot el que he fet. Faig intent de dir la veritat i dir que sí. Però sé que si ho fes, em podria ficar en problemes. Responc que no. Encara no estic fora de perill. Un altre em pregunta amb una petita riure nerviós que a quants he matat. Aquesta pregunta em fa reflexionar. A quants he hagut de matar? En total crec que 6. Però responc que seixanta. El del costat em dóna un copet a la cama en senyal d'aprovació. Tots semblen tenir por al silenci perquè comencen a revelar quants han matat aproximadament en el camp de concentració. Decideixo desaparèixer mentalment de la conversa. Però abans escolto una xifra. Una xifra gran. Uns dos-cents…

Hem tingut sort. Hem arribat a Berlín.

***

Una altra vegada està plorant. Intenta mirar-se al mirall. Però no pot. Baixa la mirada. No vol plorar més però encara es recorda de l'angoixa d'aquell dia. S’ofega entre aquestes quatre parets. Decideix fer una passejada pels nevats camps d'arròs.
Capítol 3 Una nova vida
Passeja pels camps. Quin silenci. Quin alleujament. L’aire fresc fa que es relaxi. Ja s’ està fent de nit. Mira el cel i observa el Cinturó d’ Orió i pensa que a Alemanya era més fàcil de veure’ l. Li agradava molt veure constel·lacions al cel. Li recorden els seus fills, que feien preguntes al seu pare sobre les estrelles. A Guilin, les coses són diferents. No té a ningú, però de la seva família, clar. Va fer amics agricultors poc després d’arribar. Són tots xinesos. Encara segueix sense entendre molt bé la seva llengua. Serà perquè no s’ ha esforçat gaire en aprendre-la. Segueix pensant en alemany. Fins i tot, els seus companys de treball, amb els quals xerra molt poc, saben més de la llengua de n’ Alexander (en Li Huan) que ell de la dels natius. A ell, què més li’ n fa. No té un sentiment patriòtic ni alemany ni xinès. Desprès d’allò... Un altre cop, no pot evitar el record.



***

A la fi puc sortir. Surto el primer. Fa temps que no hi era a Berlín. He de concentrar-me. Com puc fugir? Vull veure per última vegada els meus fills. No puc. Seria molt perillós. Podrien fer-los mal. Vaig cap a l’ aeroport. Necessito colar-me dins un avió ja mateix. Quin és el següent? A veure…

El següent avió té com a destí Guilin, Xina. No sé ni tan sols on es situa al mapa. És un bon lloc. Allà no vindran a cercar-me. He de pensar-ho bé. He d’amagar-me ràpid a l' avió. He d' aconseguir un passaport. No puc robar-lo. Si m’enxampen o denuncien la seva desaparició, deixaré un rastre em perseguiran i em detindran. I si suborno a algú? Sí, podria pagar algú perquè em donés la seva documentació i passaport. Podria funcionar. No crec que vagin a fixar-se molt en la foto si suborno algú una mica semblant a mi.

Crec que aquests són els passatgers. A veure... Aquest paio és perfecte, alt i prim, però una mica fort. Té els cabells rossos i uns ulls de color clar amb barba. Ara només queda negociar amb ell. Posar-li un preu a una nova vida.

No ha estat fàcil però ho he aconseguit. No em puc creure que ho hagi fet. He tingut sort. No m' ha sortit tan car com m’ esperava. Encara que li he hagut de pagar una mica més pel seu silenci. Espero que valgui la pena.

Tenia raó: he passat sense problemes a l' avió. Ningú no ha notat la diferència, encara sort. Des del meu seient puc veure a través de la finestreta. Crec que aquesta serà l' última vegada que vegi Alemanya. No tornaré. Espero que algun dia em perdonin per tot el que fet. Cada vegada Berlín es fa més i més petit. Fills meus, perdoneu-me. No m’ oblideu. Us estimo. Ho faig per vosaltres. Bé, i per mi. No vull morir.

Mmm, qui m' està trucant? Ai déu, m' he adormit. No he planejat res. Què faig? Ja hem arribat. He de situar-me. On sóc? Aquí hi ha un cartell.  Estic a Guilin. M' he quedat igual. Bé, crec que el més adequat seria buscar una pensió per passar la nit. Camino per allà. Quant de temps passa? Miro el rellotge, l’ únic record dels meus fills. Me’ l varen regalar pel meu aniversari. Quin record, aquell dia que vaig fer trenta anys. Ja els trobo a faltar. Intento comunicar-me amb els habitants, però no hi ha forma de poder entendre’ ls. És impossible. Millor que aprengui com més aviat possible xinès si vull viure aquí. M’ assec al carrer. M’ adorm. Un xinès em desperta. Quin ensurt. Havia oblidat, per un moment, que no hi era, a Alemanya. Dec tenir un aspecte horrible perquè me mira com si fos un rodamón. Tardo uns segons en adonar-me que m’ està xerrant en anglès. No és el meu fort, però em sembla que m’ està oferint treball. Dic: “I accept”.

Anam a ca seva —una cabanya als camps d’ arròs —i em dóna de menjar. Quin oi! Espero acostumar-me. Ens pujam en el tractor, una màquina que devia tenir vint-i-cinc anys al manco. Feia un renou de collons i tremolava. Passejam pels camps d’arròs. M’ ha costat entendre el que em volia dir. Però finalment he entès que vol donar-me un treball en els camps a canvi d’ allotjament i menjar. He escoltat qualque cosa d’un treball de catorze hores cada dia. Serà broma? No serà per mi? A la fi hem arribat a la meva futura llar. No arribava als vint-i-cinc metres quadrats. Em baixo del tractor. Quin mareig. He d’ evitar refusar el que he menjat.

El primer que faig es posar el braçal que tinc al meu abric a un bagul. No sé per què me l’ enduc. Cada vegada que el veig recordo aquella catàstrofe de la qual desgraciadament he format part.

Em tombo al llit i es queda mirant-me. Noto una sensació estranya. Per què ho fa? Va dir-me: “It’s time to work”. Al·lucino. No m’he adaptat a aquest ambient perquè vaig venir ahir, i no em donen un sospir. Penso que puc prendre’ l el pèl, però no és tan boig com jo pensava.

Ens dirigim cap els camps. M’ explica com s’ ha de collir l’ arròs. Treball fins a les vuit. La meva esquena no suportarà cap jornada més. No obstant això, he de seguir. Què sera de mi, sinó? He d’ admetre que el sopar és bastant bo. La mescla d’ arròs i vegetals no és mala idea. Vaig a dormir. Malgrat el cansament, em resulta bastant difícil fer-ho.

Segueixo treballant una setmana més. El dia següent (la novena diada) l’ home que em va acollir aquí entra per la porta a les sis del matí. Penso que és un pesat. Em diu: “You’ re from Germany, aren’t you?”. Li dic que sí, que sóc alemany. La meva llengua no és molt difícil de reconèixer. Ordena que m’ aixequi i vagi amb ell. Li faig cas. Agafam el seu tractor i arribam a ca seva. Des d’ allà, amb el seu cotxe, ens dirigim cap un centre d’ administració, si no he entès malament.

El viatge ha estat molt llarg. Hem d’ esperar unes dues hores de cua. Quan ens atenen, el meu amo —per anomenar-lo d’ algun mode —intercanvia amb el funcionari unes paraules, fonemes sense sentit, i em fan firmar un paper. Estic nerviós. No sé què passa.

El camí de volta es fa més curt. M’ explica que ara tenc una espècie de document d’ identitat i que, al cap d’ un mes, hauré d’haver omplert una llista que els funcionaris m’ havien donat per enllestir tot el procès de paperassa. Em fixo que el meu nou nom és Li Huan, ja no sóc n’ Alexander Müller. Estic trist d’ haver acabat així, però, alhora, un poc content d’ haver esborrat aquell nom de monstre. Encara que, el que he fet, seguirà en la història per l’eternitat.

***

Encara que ha d’ emplenar els papers, no té força per fer-ho. Tan sols vol que tot això hagi estat un somni, però és la realitat.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]