Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Soldat_Literari
IES Santa Margalida. Santa Margalida
Inici: Les paraules ferides
Accipio omen.
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Inefable.
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Es va parar a contemplar el cel. El mateix cel, que sucumbit per la tristesa, li va negar, absent, aquesta immortal presència als seus companys, l'ànima dels quals va ser guiada per l'ombrívol àngel esparracat a les portes que Cèrber vigila amb recel. Li Huan, immòbil i trèmul, va inhalar, amb gèlid i gris pesar, l'aire nu, i tot seguit, un fugitiu crit va escapar del seu interior. Crit que, suspès, no va perir, i el ressò del qual va renéixer, fent així que el lamentable home, es tornés en un cos perfecte envejat pels mateixos núvols. 

De sobte, una memòria burleta va fregar el seu cor com bala, ferint-li així de gravetat, perquè va recordar l'horror de la guerra. “La guerra és allò que diem i callem en pau”. Això ho solia repetir, una vegada i una altra, l'ancià de la vila, on vivia el apolini Li Huan, en la plaça, les llambordes de la qual estaven coberts de cossos malalts o inerts, que esperaven ser coberts per la calç viva que destruiria les seves moribundes i enfastidides carns. Per al jove, la guerra era allò que, constant i incesablemente, exigia suor, sang i semen, a canvi de rancor, odi i oblit, en el menor dels casos, a aquells que tractaven posar-li fi. 

Plorava, perquè va recordar els dies de felicitat despreocupada i innocent. I ara, ell estava buit d'esperances, i havia desenvolupat una espècie de fòbia cap a la vida en adonar-se que mai tindria il·lusions, somnis, passions… Obstinadament, va fixar els ulls en llindar de l'entrada, les seves conviccions li aletargaven en funestes i miserables meditacions. Aquestes li van crear una angoixa tan persistent que va descobrir, novament, que trista estava la seva ànima, a causa del seu inevitable destí, que la buida vida, regnada per pugnes, havia condemnat al seu cos, un cos desnodrit, que pesava poc menys de seixanta quilos. Cada vegada que ho veia reflectit, recordava que aquell envàs de les seves cavil·lacions, nodrides per la seva desgraciada sang, estava podrit per dins, perquè va morir després de la seva separació amb ella. Ella era la jove a la qual havia estimat, ferventment, perquè els seus ulls eren centellejants i eixerits, per tant, li aportaven aquest sentiment de vivacitat que necessitava per a sentir-se més humà. Estimava, a més, el seu cos, que semblés esculpit pel mateix Hefest, déu artesà, i envejat per Apol·lo, bell, Adonis, de suposadament inigualable bellesa, i Narcís, vanitós. Estimava aquelles petites mans de porcellana que li acariciaven amb delicadesa extrema, com si temessin que es desgastés la pell, mitjançant el tacte. Estimava ser abrigallat en un humanament càlida abraçada, que intentava atrapar-li per a no deixar-li anar mai. Estimava notar com ella traçava la forma del seu front amb els pinzells que tenia per llavis. Estimava el seu melodiós i altiu murmuri que girava i ressonava en les seves oïdes. Estimava al tendre monstre ros que els fletxà a tots dos.

Li Huan no va poder evitar sinó desesperar-se, novament. Un altre crit. Es diu que aquest últim va fer tremolar fins a a el mateix Tàntal, mancat de cap moral… Després de l'intent d'intentar acabar amb les seves batalles intestines, culpables directes del seu dolor, angoixa, desesperació i pors, va tornar en si. De sobte, va perdre la consciència, i el seu cos va ser atret cap al dur, petri, ferri, cruel i inclement sòl, com un impietós imant.
Capítol 2 L'ànima s'acomiada.
Hi ha alguna cosa estranya, estrany, peculiar, vivint en els meus interiors, i propícia, en el més profund del meu ser, sentiments com els d'intriga, dubte, confusió, riure… No puc evitar-lo, decantar-lo o ignorar-lo, si més no. 

Ho odio. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Odio que creï un cercle viciós d'emocions, inevitables i ineludibles, en mi. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Odio el fet de no saber a quin vocable recórrer per a descriure'l. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Ho odio. Odio que, en els pitjors dies, en els quals havia decidit cridar a l'impiu i implacable àngel esparracat [la mort], aquesta cosa, com una alba, s'obrís, orgullosa i gallarda, com una rosella, donant pas, en mi, a aquest sentiment que tots hem viscut alguna vegada. Sí, amics, es tracta del mateix Fobos, la por. Sí, sento i vaig sentir por. Por a ser incapaç de tornar a ser una bella rosella, una altra vegada. Por, perquè l'esperança, que s'havia esvaït, ha reaparegut. Por, sí, sobretot, al dolor, perquè si hi ha dolor, augmenten les possibilitats de mort, i, al seu torn, minven les de tornar a veure-li. Parlo, com bé t'imaginaràs, del meu àngel ferament humà, de la meva  Eurídice, de la musa que em va embaladir amb la seva extraordinària bellesa, que, supera, amb escreix, m'atreveixo a dir, la de Venus, que, per tant, hauria de descendir al món mortal, reverenciar-li, amb el cap cot, i fer-li lliurament de la famosa poma daurada, dirigida a la més bella. 

Ara, entenc perquè odiava, amb tant ímpetu, aquesta estranya cosa, que m'estima i m'odia alhora. Aquesta cosa és, sense cap dubte, l'ànima. Ara, que ja és tard, m'adono que aquest cavaller invisible, que ens fa somiar amb mons que transcendeixen la realitat i la vida, és el nostre cel, per la mà dreta del qual es disputen, constantment i violentament la lluna, ajudada pel seu seguici estel·lar, i el sol, dotat d'ardents i encegadores fletxes, que travessen l'existència d'aquell que s'atreveixi a desafiar, patèticament, al seu portador. Aquest invicte home, omnipresent i imperceptible, m'ha tret, infinitud de vegades, milers de somriures, veritables, sincers, mai buids o fal·laços. Gràcies a ell, sé en què consisteix viure. Gràcies a ell, puc viure. 

… 

En realitat, gràcies a ell, vivia. No obstant això, ja és tard: enfastidit i vençut pels meus pensaments, s'ha retirat, humilment, del meu cos, oblidant-se que funciona gràcies a ell. Tot ha quedat destruït, embolicat en una capa de tristesa.

En aquests instants, tot el que sóc capaç de sentir és el meu cos pesat, essent abrasat per la gèlida i impura neu. En aquests instants, no puc evitar sinó recordar el fatídic dia: corrien temps durs, sempre ho han estat, per a aquestes coses. Record que ella i jo ens haviem reunit a la plaça, per a celebrar tan memorable data. De sobte, el cel es plagà d'aquelles fastigoses, i sempre porugues, rates amb ales. Fugien. No sabíem de què o per què, però ho feien. Quan ens vam adonar del per què ho feien, ja era massa tard.

Paralitzats, després d'escoltar la grinyolant sirena, anunciadora de l'acostament de l'última hora, vam veure com sibilants bombes arrasaven, des de la distància, els afores del poble (i alguns edificis d'aquest). L'eixordador so dels esclats s'acostava cada vegada més. Com els coloms, ens vam escapolir. Record que ens vam sumar a un cúmul ingent de persones, entre les quals destacaven, sobretot, una noia, plorant com l'infant que portava en braços; l'ancià del poble, i un grup de nens, les mares dels quals advocaven per mantenir la seva innocència, ingènuament, i en va, ja que, òbviament, cap nen continua essent nen quan, en les seves pròpies carns, viu una guerra.

Després de minuts, que es van fer eterns, arribarem tots al refugi, que havia estat destruït. Ens miràvem, sense saber què fer. Al moment, deixarem de somiar, i, immediatament, vam perdre la sensibilitat. "Ens esfondrarem". Estàvem perduts. Silenci. Xiulada. “Estem acabats.” De sobte, tot es va tornar negre, fosc i silenciós.

Era així com anava a acabar tot? Havia treballat tant, per a després ser arrasat i acabat per un projectil? Em vaig negar, no m'agradava que les coses s'haguessin donat d'aquesta manera.

Després, la vida es tornà somni. 

I, finalment, quan vaig despertar, -havia estat un temps en coma-, vaig voler tornar a viure aquell fantasiós somni, on era feliç, on no hi havia guerres, ni morts, on ella no era morta, i jo no havia perdut una extremitat.
Capítol 3 Beatitud.
La vida, d'alguna manera, va continuar, tot i que no podia sinó maleir la meva fortuna, repetides vegades al dia. Per què havia de viure sota aquestes condicions? Per què la resta havia de viure de la mateixa manera indigna? Puerilment, desitjava que algun ens diví no existent descendís d'allò més alt o s'alcés, des del subsòl, i m'oferís lliurar la meva vida, la meva ànima o el que fos, a canvi que aquest plet dominat pels anihilaments dels uns i els altres, acabés d'una vegada per sempre, i mai tornés a esdevenir. Evidentment, era conscient que era un impossible que aquest fet es donés, però, cada vegada que, amb peus descalços, matxet en puny, bona cinta en el ganivet, rostre terrenc, ulls febrils i contristats, em veia, s'apareixia aquest pensament al meu cap. Encara que, haig de dir, que no entenc perquè, justament, penso en aquest, en els meus últims moments… Ja és igual, suposo. La meva tràgica comèdia ja ha arribat a la seva fi: és el meu dia de sort, per dir-ho així. Ha durat llargs trenta anys, en els quals no seré reconegut com un heroi, ni vermelles roses travessaran el llindar de l'altre costat. Aquí, tirat, somric com babau, veient com el meu temps aquí s'esgota. Moribund, amb la mà en el meu abdomen, desbordant de sang vermella i vasta, miro, dificultosament, a l'individu que m'apuntava amb la seva pistola, malgrat ja haver-me perforat. Ara, m'adono que la bellesa és fugitiva, la bellesa resideix en la paciència i que, d'alguna manera, estima i calvari, muts, es pateixen en expectació. Ara, les veus, sorgides del no-res creador, ja no giren i ressonen en les meves parets cranials, ja no estan mullats els iris: sóc feliç. D'haver mort? Pot. Sí. Per què? Perquè ja no hauré de callar en mansuetud el terror de la guerra i passejar-me entre els cossos dels pobres desgraciats, despoblats de cap ànima, que jeuen esteses en el camp de batalla, miserablement, sense rebre sepulcre cap, en la terra de la mort, després de no haver aconseguit la tan desitjada victòria.



Tot és bellament fosc i, a pesar que els ulls no trobin sinó tenebra ajusto, ja no tributen, afligits, l'odi. Perquè saben que mai veuran, novament, a través de cap finestral o les lamentables i ridícules trinxeres improvisades, com l'alba pàl·lid reneix, novament, partint des del mar, i els incita a viure, sense ganes, un altre exasperant i pesarós dia, en el qual, anhelaria, tàcit, que el sol morís en el mar, i no es tornés a alçar, orgullós, mai més.



Ara, finalment, l'home, jo, passarà a ser núvol del qual el somni és vent, malgrat ser mancat d'aquell ànima, aquell cavaller, que es tendeix com arc, i descendirà al ventre de Gea, o desapareixerà entre la resta de núvols, per a trobar-se amb un ent diví que pensa el món.

 
Jo, Li Huan, deixaré, oficialment d'odiar a la Vida, perquè ja no formaré part d'ella, ja no podrà acollir-me, afablement en el seu si. Oficialment, deixaré de sentir que, per a sobreviure, cal odiar, ferventment, a algú o alguna cosa. Oficialment, deixaré d'amagar-me, porugament, sota les bosses de terra, en sentir les sibilants i mortals bombes. Oficialment, deixaré de voler parapetar-me de l'invisible sol que, sense jo voler-lo, llançava onades i onades de llum sobre la meva putrefacte ànima. Oficialment, deixaré d'estar perdut entre l'ingent cúmul d'humans, com formiga en la selva agitada per un cataclisme. Oficialment, deixaré d'estar angoixat, per no saber què fer. Oficialment, deixaré de ser un mesquí infeliç. Oficialment, deixaré de ser un il·lús que corre cap a una incipient lontanança, mentrestant, enfastidit, sento que em quedo sense sang en els pulmons. Oficialment, deixaré de respirar lentament i gradualment. Oficialment, deixaré d'estar desesperat, en pensar que mai fregaré, si més no, el meu utòpic objectiu. Oficialment, deixaré de pertànyer-li a la Vida que està composta per mals somnis i paranys, motius de més per a sentir un rancor grisenc cap a ella, i voler acabar amb ella. Oficialment, deixaré d'estar enfellonit. Oficialment, deixaré d'arrufar les celles i de planejar una atroç venjança, sense adonar-me que aquest subterrani rancor s'estén per tot com un càncer. Oficialment, deixaré de témer al fracàs. Oficialment, deixaré de desitjar ser el rei d'aquest món. Oficialment, deixaré de témer al temor. Oficialment, moriré.




Així fou com, oficialment, Li Huan va començar a viure.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]