Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
abril.capdevila
IES Joan Solà. Torrefarrera
Inici: Les paraules ferides
VINYET
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Tu
      
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.

Aquella casa no era com s’havia molestat a recordar, ara envoltada de neu, es mostrava plena de grafits i tenia pinta d’haver estat abandonada durant uns anys. Després d’un dòcil cop d’ull, va percebre la mateixa sensació que feia temps enrere quan jugava amb l’Eloi dins aquelles quatre parets. Tots dos tenien les seves històries, no eren de la mateixa sang, però si els veies semblaven bessons, no per que s’assemblessin físicament, sinó per la manera que tenien de relacionar-se entre ells, l’Elisabet sempre deia que eren meravellosos.

En Li va fer l’intent de recompondre’s en el mateix instant que la seva mà, tremolosa, empenya una porta rovellada que donava a un saló petit, que encara i estar brut semblava ser l’estància més intacta de la casa.

Una dona prima com un secall, amb els ulls enfonsats i mirada perduda, va voler donar-li la benvinguda, però ell, esquerp, entre tot l’embolic, va deixar anar una motxilla amb les seves escasses pertinences i va avançar cap a l’indret on es trobava un matalàs ple de forats i brutícia, arrufant el nas s’hi va agitar i exhalant tot l’aire que havia estat contenint, va tancar els seus ulls foscos i humits.

Quan es va llevar, l’olor de xocolata calenta va ser més persistent que l’olor a tabac tant desagradable que desprenia aquell habitatge. Així que en silenci mentre era observat per aquella dona va intentar beures la xocolata, sense cremar-se i sense mirar-la als ulls.

-L’Eloi va morir l’any passat combatin.- soltà encenent-se un puro la dona.

En Li sense mostrar cap expressió, assentí, de fet s’ho veia venir.

-Com has estat fill?

- Aïllat del que més estimo en el món – digué ell amb la mirada perduda.

-He estat molt sola sense vosaltres.

- I que volies que féssim? Quedar-nos en aquesta pudent casa fins que ens caigués la teulada al damunt o ens trobessin, o anar a la guerra i que em matessin?

- Li...

-No, Elisabet, ens vas mantenir com vas poder i t’ho agraeixo. Però el temps corre i nosaltres mereixíem una vida decent.

-Parles de la Vinyet i tu, oi?

-I es clar que sí.- cridà l’home enfurismat.

-Vau fugir.– va dir emetent un gemec la dona desconsolada.

-Volies que acabéssim morts?

-Perdona’m...

-Vull saber on és la Vinyet.

-Fill no ho sé, des de que et van tancar en la presó que no s’ha manifestat.

-Tampoc t’has involucrat massa en saber com es trobava, no? -va dir el noi sonant més com  una acusació que com  una pregunta.

-Tenia por de descobrir que li havia passat alguna cosa... Que no m’agradaria.

-Ajuda’m a trobar-la.

-No tinc forces, però tinc la sensació de que és feliç. -va dir l’Elisabet tragant per desfer el nus que tenia a la gola.

-Elisabet...– digué en Li trencant a plorar.

-Per què vas haver de fer-ho? Troba-la si us plau – va mussitar la dona derrotada.

-Visc per ella, així ho faré. – va admetre en Li.

 

                               ******************************************

Tot el país es trobava immers en una guerra civil que va néixer de la idea que va tenir un general: “eliminar sense escrúpols ni vacil·lació a tots els que no pensessin com ells”, i en Li no volia exercir. Va haver de fer la mili, però quan la guerra va començar, va fugir, no tenia els mateixos ideals i no pensava lluitar per defensar una causa, que ell trobava indefensable, ella bojament enamorada el va seguir.

Feia dos mesos que estaven ocults en aquella casa. Se la van trobar abandonada i destrossada, emperò amb una capa de pintura i alguna que altra reparació aparentava ser una llar, petita i limitada, però s’hi respirava un ambient familiar, el perque? Senzill, hi era ella. Qui deia que aquell no era un bon lloc per crear una família?

L’observava bocabadat mentre es recollia la seva llarga melena en una trena. No hagués suportat mai haver estat lluny d’ella i quan es sotmetia a preguntes sobre si era just el que estaven fent, només les podia respondre, la plenitud que sentia al pit quan la veia somriure com una nena petita i les pessigolles que notava a la panxa, quan li acariciava el ventre i notava les puntades que el seu tresor donava cada cop amb més intensitat.

S’haurien d’haver quedat vivint en aquell antre amb la seva mare d’acollida, arriscant-se a patir les conseqüències? Podrien arribar algun dia a portar una vida normal?

Que més donava?

Seguit d’un llarg e intens petó va sortir del seu amagatall. Sabia que s’arriscava però encara així volia cuidar-la.

Era el quart cop que es deixava veure pels carrers de Menar, un poble a les afores, on gent de la tercera edat, dones i menors es resguardaven de la guerra i on no hi havia cabuda per als homes destinats a aquell infern.

A excepció del que s’havia convertit en el seu millor amic, com estava obligat a estar a l’exèrcit i no es podia permetre una delació per part d’algun dels vilatans; tots pensaven que era un francès que fugia de la pobresa de la seva família. Se li donava bastant bé fingir-ho, al cap i a la fi, havia estudiat francès durant tota la secundària.

La Vinyet portava dies amb malestar, vòmits i marejos intensos i en aquell poble d’alta muntanya només hi havia un consultori mèdic. Baixar a la ciutat era massa arriscat, així que no podien anar a cap ginecòleg per controlar l’embaràs.

En Li es va llegir tots els llibres que va trobar per identificar els seus símptomes i saber que fer en tot moment. S’apropava el dia en el que sabrien quina criatureta s’amagava dins aquella panxa, i segons un llibre anomenat: “Todos los consejos para tu embarazo”, aquesta era la causa del malestar tan persistent de la Vinyet.

No obstant, en Li va anar a la farmàcia del poble a buscar alguns fàrmacs per a intentar calmar-li el dolor.

Quan ja havia trobat el que buscava va sortir triomfant per la porta de vidre, quan va advertir al seu millor amic parlant amb una figura policial i les seves mirades es van trobar.

Una onada de pànic va recórrer el seu cos e intentant aparentar tranquil·litat es va dirigir cap al sentit contrari on eren ells.

No va servir de molt, després que en Laurent, l’home al que li havia confiat el seu secret, cridés: és ell! El poble li va obstruir el pas.

Va ser detingut per desertor al exèrcit als pocs segons de fugir, sort va tenir de no haver parlat amb ningú en cap moment, de la dona embarassada que portava vivint en aquell poble, el mateix temps que ell.

No es sap que és el que va passar amb ella, en Li n’estava segur, ningú sabia que era en aquell poble amb ell. La nit que van arribar a peu, els carrers estaven deserts i totes les finestres tancades, no els van poder veure. A més, no entenia com aquell francès l’havia pogut defraudar d’aquella manera. Però en Laurent semblava tenir una raó per fer-ho i també estar al cas de moltes coses, però no ens avancem.

Quatre anys més tard en Li havia sortit de la gàbia que l’havia tingut lligat de cap i peus per a tornar a la rutina de sempre. Però amb una diferencia , la guerra havia acabat i estava sol en el món. Sense la dona que va dedicar la seva vida a cuidar-lo, sense l’Eloi i amb la incertesa de si podria comptar amb la Vinyet. No podia perdre més temps, ja tenia vint-i-nou anys i el seu fill o filla, compliria quatre en pocs mesos.

                                ******************************************

Una parella jove està asseguda en un restaurant de la plaça “Charles de Gaulle” amb vistes a l’emblemàtic Arc de Triomf, esperant a que els hi portin el menjar.

-Podries mirar-me quan et parlo?

-Ho sento estic molt dispersa.

- A un marit se’l respecta, comportat com la bona dona que ets.

Ella, assenteix amb un somriure i perdent la mirada en l’horitzó, maleeix el haver acceptat aquesta condemna.

Ell apropant-se i sense treure-li la mirada de sobre li diu a cau d’orella:

-Aquest vestit que portes no t’afavoreix gens, vas vestida com una golfa, la gent es pensarà que et porto així perquè no sóc capaç de controlar-te, no te’l tornis a posar mai més.

-D’acord. -diu apujant-se els tirants del seu vestit preferit i canviant el tema de la conversa.


Capítol 2 Tu
No puc evitar escoltar la conversa, quina llàstima que estigui tant de moda la submissió femenina.

Després de fixar la vista, en un aparador del dissenyador parisenc més destacat del moment, un esbart d’ocells passa pel nostre damunt i el somni que tinc diàriament, ressorgeix d’entre la incertesa que porto vivint ja, molt de temps.

La noia es troba asseguda dins d’un espai claustrofòbic, crida, però solament els rats que hi ha als seus peus se’n adonen i retrocedeixen de ipso facto.  En una mil·lèsima de segon  pestanyeja i observa com una figura s’aproxima bruscament a ella.

                                           

Sortim del carrer principal i em fan una forta empenta cap a una porta entre les ombres, darrere aquesta obertura es troba el perímetre del que és ara la meva llar.

És un monestir d’aspecte fred i fosc, amb les seves respectives habitacions. Esta dividit en dues parts: l’ala est i l’ala oest. Hi ha un pati comú i una zona amb bancs de fusta, que sembla ser un lloc de culte. La meva habitació es troba a l’ala est  i no em tenen permès desplaçar-me cap a l’altra ala sola. 

Ara ens trobem en la zona més tenebrosa del convent, on totes les siluetes misterioses, vestides amb una túnica negra, s’asseuen i diuen al uníson:

-Mulieres certeare. (Dones lluiten)

Noto ganivets travessant-me la panxa, fa molta calor i necessito fugir d’allà.  Però em tenen  agafada, em sento en un dels bancs de fusta i espero a l’arribada de la Marta, la fundadora de la comunitat.

Una silueta avança tranquil·lament, mentre que la llum provinent de l’única finestra existent, li banya el rostre. Se’m para el cor quan pronuncia el seu discurs.

-Senyores el que us diré és essencial, així que presteu atenció. És fonamental que dinamitzeu els vostres entrenaments, està a punt d’arribar l’hora. El futur de les dones depèn de nosaltres i cada cop som menys. Així que sereu les encarregades de buscar deu dones, amb la capacitat suficient per seguir amb el que, ja fa molt, se’ns va encarregar.  Vinyet, tu ets la més jove i tens molt carisma, així que, confio en que faràs una bona feina.  Companyes, a partir d’ara, jo, ja no formo part d’aquesta associació, la Vinyet em substituirà.

De repent la sala s’omple de crits esgarrifadors i comentaris despectius. Les mans em comencen a suar i clavo la mirada al terra que es balanceja cada cop més. Per què jo?

-Silenci! Vinyet, filla, vine amb mi, vols dir algunes paraules?

Faig l’amago d’incorporar-me quan sento una punxada al costat dret del cap i caic davant de les quaranta dones pertanyents a la congregació.

Es sent un remor provinent d’una multitud però no pot distingir el que diuen. Ara té a la figura davant seu, però la densa foscor no la deixa esbrinar com són les seves faccions. Tanca els ulls i creuant els dits, desitja que tot solament sigui un somni, quan els obre, la silueta ha desaparegut. Sent que s’ofega i comprova si segueix lligada de mans, per la seva sorpresa, la corda, està tirada al terra.

 


                                           ****************************

Estic molt nerviós. Després d’haver estat un dia sencer, atent a les explicacions de l’Elisabet i d’alguna que altra llàgrima, he decidit portar-la a una residència on estarà molt ben cuidada i on si tot surt bé, aniré a visitar-la molt sovint. Seguidament, he emprès un llarg viatge fins al lloc on vaig veure a la Vinyet per última vegada, amb una carta de l’Elisabet entre les mans.

 

Estic baixant del cotxe i m’envaeix la por.  El poble segueix sent igual, amb tot, com que la guerra fa temps que ja no és el nostre dia a dia, la majoria de gent ha marxat i els carrers es troben buits. L’estrèpit d’un llamp fa que m’afanya i quan la tempesta elèctrica comença a agafar força, em trobo davant casa d’en Laurent. Deixant de banda els nervis que em regiren l’estómac, sé mantindré bé la postura. Truco al timbre i després d’uns minuts, que es fan eterns, es sent una veu des l’altre costat de la porta.

-Qui ets i què vols?

-Laurent, obre’m la porta.

-Li?

-Que m’obris t’he dit!

Amb frisança obre lentament la porta, jo l’agafo del coll i l’empento contra la paret, ambdós tenim la respiració entretallada i amb les celles arrufades faig l’esforç de no matar-lo al moment.

-On és!? Mira’m a la cara!

-No l’hi he fet res, jo...  Solta’m, t’ho puc explicar.

-Desgraciat, on la tens amagada!?- estrenyo més el seu coll i el deixo bleixant a terra.

Quan es posa dret trontollant, el tacte de la pistola que em va donar l’Elisabet abans de marxar,  em fa sentir més segur i  li clavo el canyó de la pistola en els seus malucs.

-T’ho diré una última vegada, on és la Vinyet?

-Se la van emportar, eren quatre dones.- diu aixecant els braços i tremolant.

M’ho penso una mil·lèsima de segon, aparto la mà i l’apunto allunyant-me, sense treure-li la mirada de sobre, per tancar la porta.

-Molt lentament asseuràs en aquest sofà tant maco i em diràs tot el que saps.

-No em van dir qui eren, volien a la Vinyet... Van dir alguna cosa del futur de les dones... Em van amenaçar de mort si no feia el que em deien.

El noto neguitós, amb la impotència tinc l’impuls de prémer el gatell, per contra, si ho faig tots els meus passos seran en fals.

-Creus que em pots enganyar amb qualsevol collonada?

-Estic dient la veritat, em van donar una direcció on havia de portar-la.

-I ho vas fer? Ets un autèntic covard. – faig un crit ofegat de dolor.

-Et puc portar al lloc.

-Si tot això és una trampa, et perseguiré sempre, no ho oblidis.

Sona un llamp que em desconcerta, llavors el soroll d’un tret rebota contra les parets de la casa.  Ara a les fosques, es troba en Laurent espatarrat al terra, espantat miro la meva arma i me’n adono, aquell tret provenia de la meva pistola. M’aproximo a ell, per veure si esta fatídicament ferit, per sort s’ha apartat a temps, i la bala, solament l’hi ha fregat el braç. Amb uns quants moviments aconsegueix alçar-se i mentrestant es fa un embenat improvisat, jo intento tranquil·litzar-me estudiant la situació. No ens mirem ni ens dirigim la paraula en cap moment.

-Et vull ajudar, sento molt tot el que us he fet...

-Digues-me on es troba.

-És a Paris. Puc portar-te si m’ho permets.

-Qualsevol moviment sospitós et costarà la vida. Acompanya’m al cotxe.

                                         

                                             ***********************

Sento un mal de cap terrible i una llum em cega. La desorientació dura uns pocs segons aleshores  recordo la meva terrible caiguda. El primer que veig es un farmaciola plena d’utensilis de primers auxilis, intento elevar el cap per veure l’habitació sencera però el cap em pesa massa i no ho aconsegueixo.

-Senyoreta Vinyet,  si pretén aixecar-se, és una mala idea.

Qui parla és la fundadora de la comunitat.  La seva veu m’eriça la pell e intento tragar per desfer el nus que se m’ha fet a la gola.

Després d’un silenci estrany em decideixo a preguntar-li.

-Marta, per què jo?

Es gira estranyada i em dedica un somriure.

-Tens molt potencial Vinyet.

-No estic preparada.

-Ho estaràs quan tu vulguis, mentre ves escalfant, fes una recerca impecable.

No li dic res més i quan em veig amb forces, emprenc un camí cap a la meva cambra.

Abans d’arribar em creuo amb algunes membres que m’ignoren de manera descarada. Quan estic a la cantonada de la meva estança, m’ho repenso i d’amagat ,creuo el saló comú de la meva ala fent ressonar els passos dels meus peus, al ritme que el meu cor accelerat marca. No sé ben bé que em porta a fer-ho, això no obstant, em poso la caputxa de la meva túnica i procurant que no em vegin, faig que les frontisses de la porta a l’ala oest grinyolin, per endinsar-me en una mena de rebedor, tot seguit, tanco de cop. L’espai es troba badívol, amb una mena d’escriptori rovellat i una llum tènue que hi aporten vida. Davant seu hi ha un passadís cobert d’incertesa i penombra. Em perdo en la foscor a la que em costa molt acostumar-me i un altre cop em ve aquella imatge al cap.

Els seus delicats braços tremolen per el fred i el temor que aquell monstre li ha produït. Estira les cames i es topa amb una safata petitona, on hi ha una insultant porció de menjar fred, agafa el got  amb ànsia, l’aigua li salpica la roba i comença a plorar desconsoladament. Quatre anys, quatre miserables anys.

 

Capítol 3 Per fi, nosaltres.
Em trobo dins de l’estret passadís , quan sento un gemec molt llunyà, sembla que tota l’ala oest té coses més interesants a fer que preocupar-se per un monòton ploriqueig.



La meva vista ja s’ha acostumat a la penombra, per lo tant hi ha un detall que no em passa desapercebut, només hi ha una porta al final del corredor i està molt protegida, a cas amaguen alguna cosa?



Accelero el pas i quan estic davant la boca del túnel, la persona que fa poc estava plorant comença  a sanglotar, quina mena de broma és aquesta? Començo a tocar el pany i els cadenats que hi ha a la porta però res, no cedeixen. Un pas. Els meus músculs es tensen. No, penso, si em veuen ja em puc oblidar d’escapar d’aquí algun dia.



-Hi ha algú?



No, no, no. Els tremolors  tornen i sento que m’ ofego. Miro al meu voltant, hi ha una esquerda a la roca que pot mantenir-me oculta. M’hi endinso i aguantant la respiració recolzo el meu cos sobre la pedra.

-Vinyet?



Aquest to de veu no el puc reconèixer, no obstant, m’eriça la pell en aquell mateix instant. És molt greu com per ser d’alguna de les membres de la congregació, com pot saber el meu nom? Estic somiant? Les petjades cada cop ressonen més a prop meu.



-Sis plau digues-me que ets tu!

-Qui ets?



-En Li, amor, em recordes?



-No conec a cap Li!



De sobte, ens trobem els dos cara a cara. En la foscor amb tot el cos trontollant, l’home acaricia la meva galta, jo li agafo el canell amb la intenció d’apartar-li la mà, per contra, no ho faig i el temps es queda paralitzat.



-Vinyet.-murmura.



-No sé qui ets.-mussito.



-Tenim una filla, recordes l’Elisabet?



-Estàs boig.-crido serrant les dents i aixecant-me, per intentar coordinar els meus passos i fugir d’allà.

 


Però lo cert, és que aquest nom, Li, ha creat un estat en mi que feia molt de temps que no experimentava.





 **************************************************************************************


 

És ella, en Laurent estava en lo cert. Ara porta la melena per damunt de les espatlles, no queda ni rastre, de la seva bonica trena, i sembla ser que no utilitza les rialles molt sovint, deixant això de banda, amb una sola mirada sé que es ella. Porto molts anys pensant en lo pitjor i a la fi, tinc l’oportunitat d’arreglar el que el senyor Tomàs Serra va originar.



Durant el viatge exprés cap a Paris he tingut temps de llegir-me i rellegir-me la carta que l’Elisabet em va entregar. Hi deia el següent:

 


Li, estimat.                                                                

 

Si estàs llegint aquesta carta, la Vinyet necessita la teva ajuda. El nom de Tomàs Serra et sona? Era un home corrent i feliç, amb dues filles i una dona a les quals estimava bojament. Fins que un vint-i- tres d’abril,  la filla major i la seva dona van ser assassinades. Va ser durant aquella època que el vaig conèixer, quan encara residia a Madrid. Vaig servir-li de muleta durant molt temps, era un punt d’estabilitat en tot el desastre que des de aquell abril la seva ment va anar ocasionant. No obstant, un dia va rebel·lar-se contra totes les seves pors i va crear un grup. Un simple grup per ensenyar a les dones a defensar-se. Qui diria que tot acabaria donant un gir de tres-cents seixanta graus? La Vinyet era la filla menor i com que en Tomàs passava molt de temps a l’associació, vam acabar acollint-la cada dia després de l’escola. Sempre vam intentar allunyar-la d’aquella congregació que cada vegada es feia més i més gran. Però en Tomàs, volia que, quan ell desaparegués del mapa, la Vinyet estigues allà per acabar el que havia començat. No obstant això, no va tenir oportunitat de passar el temps suficient allà per canviar res, atès que, dos anys més tard el van fer fora, morint d’un atac de cor al mes següent. El nom de Vinyet, va quedar gravat dins les ments d’aquelles dones i per si de cas necessitessin la seva ajuda, van seguir cada pas que feia. Com que des de aquell moment, la Vinyet es va quedar amb nosaltres, teníem punxats els telèfons i estàvem controlats les vint-i-quatre hores del dia. No volia involucrar-vos en això, pensava que s’havien oblidat de nosaltres, si ho hagués sabut abans...

Si no m’equivoco, la tenen amagada en un monestir de Paris, la ciutat d’en somni del seu pare. Si els horaris no han canviat, a partir de les set de la tarda es quan més buidat de vigilants està l’espai. Busca’ la però ves amb compte, aquelles dones poden ser molt perilloses.



Firmat, Elisabet.


 


He de mostrar-li a la Vinyet per a que vegi que li dic la veritat. Està corrent desesperada cap a la sortida del corredor, però la noto molt dèbil i a mig camí cau a terra.



Amb el cor a la gola li entrego la carta mentre em mira sense saber que dir.



M’estranya que encara ningú s’hagi adonat de que hi ha un intrús dins el seu monestir i alterat obligo a la Vinyet a llegir, el que per a mi es la llum després de la tormenta, el més ràpid possible.



No aconsegueixo esbrinar totes les seves expressions, amb tot, quan acaba, després de parpellejar repetidament, sé que per molt minúscul que sigui, té un record meu.



Traga el dolor i m’abraça. Puc sentir la seva olor i les nostres llàgrimes brollen sense cap tipus d’objecció.



-Segueix-me. – em diu mirant la porta que es troba a menys de tres metres de nosaltres.



Hi anem sent molt cautelosos. Quan arribem em pregunto, per què m'ha portat fins aquí.



-Pots obrir?- em pregunta desconfiada.



-Donam la pedra que es troba darrere teu i ho intentaré.



Desorientada i amb una respiració accelerada agafa la roca més gran que troba i me la entrega amb una mirada matadora, que crida, treu-me d’aquí.



Al segon intent obrim els cadenats i aconseguim forçar el pany de la porta.



Els llums estan fosos i es un lloc massa petit com per a ser l’habitatge d’algú. Estic mirant al meu voltant quan la Vinyet es llença sobre una figura que es troba estesa a terra.



-És ella!-crida mirant-me.

-La nostra filla?



-No...No ho sé. És la noia dels meus somnis, el món m’estava volent dir alguna cosa...



-Respira?



-Sí, hem de treure-la d’aquí.



De sobte, sembla que ha recuperat forces i no pot parar quieta. Agafa en braços a la nena però no té la suficient força així que l’ajudo.Quan arribem a un lloc més il·luminat observo, que evidentment  aquella nena és nostra. Té la seva boca i el cabell tant fosc com el meu. La ràbia em domina per un segon i tinc ganes d’anar a per tota la gent que ha estat encarregada del que la meva petita ha hagut de patir.

 


Però la venjança solament em faria mal a mi i a la meva família. Sortim per la porta per la qual jo havia hagut d’entrar, i correm cap a en Laurent que es troba en el seu automòbil. Quan ja hem pujat al cotxe, algunes dones surten del monestir per forçar a la Vinyet a entrar de nou, per sort, no arriben a temps.



Durant el camí cap a l’hospital la Vinyet comença a taral·lejar  la nostra cançó i sento, que surtirem d'aquesta.



 **************************************************************************************


 

1 mes més tard...

 

Cada vegada vaig recordant més coses i és gràcies a en Li, està sent bonic conèixer-lo un altre cop. Els metges han descobert, que les dones d’aquella associació em van fer un rentat de memòria, per a que cap de les meves remembrances no destorbessin en el seu pla. En el cas de l’Emma, la nostra filla, cada cop es troba millor i no té cap trauma greu. És guapíssima, em recorda a en Li, la seva cabellera color carbó i la mirada... De mi ha heretat el caràcter fort, quina bomba de rellotgeria hem creat....

Si voleu saber, el que ha passat amb aquella congregació, per lo menys ja no saben el meu parador. Està tot en mans d’especialistes i deposito tota la meva confiança en ells.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]