Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
AAA
IES Carles Vallbona. Granollers
Inici: Curial e Güelfa
Un amor incompatlible
Inici:  Curial e Güelfa
“La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marquès tenia una germana, una minyona de poca edat que es deia Güelfa.”
Capítol 1 Per què a mi?
No sé ni com va passar... Ella era una noia adinerada, però era diferent dels altres capritxosos. No era ni estirada ni molt creguda,  li agradava escoltar el soroll de les onades quan xocaven contra les roques i llegir llibres d’històries romàntiques. S’imaginava poder enamorar-se algun dia i poder tenir un final molt feliç com en els seus llibres, però desgraciadament es va topar amb mi. Jo l’estimava, però la meva situació econòmica i familiar em va fer coses que no m’imaginava que podia ser capaç de cometre.

Tot va començar una tarda d’estiu calorós, al costat de la platja del nostre poble. Jo estava a punt d’acabar un dia dur de treball, i ella estava passejant amb els seus peus descalços per la vora del mar, com sempre. Anava amb un vestit blanc que era bastant simple, però a ella li quedava perfecta, el seu cabell de color mel, llarg i ondulat ressaltava al sol, era com una cascada d’or fos... A la mà dreta portava el seu calçat i a l’esquerra un llibre. Mentre el llegia, anava aixecant la seva vista per observar la vesprada marina. En una mil·lèsima de segon, les nostres mirades es van trobar. Em vaig posar tant nerviós que crec que estava més vermell que un tomàquet. Cada vegada que s’apropava més a mi amb un somriure els llavis, jo estava quiet com una estàtua amb el cor accelerat. Inesperadament ella es va ensopegar amb una pedra, jo vaig acudir a ella lo més ràpid possible per ajudar-la a aixecar-se, i tot seguit ens vam presentar. A partir d’aquell “Hola” va sorgir una conversa que mai oblidaré. Em va explicar que vivia en el castell del seu germà que es trobava a dalt de la muntanya més alta del poble, que tenia una vida amb molts privilegis, però que de totes maneres ella no podia tenir la felicitat que desitjava. Per desgracia tenia moltes obligacions i el seu germà pensava obligar-la a casar-se amb un home abundant i amb moltes terres. Jo li vaig explicar que només era un pobre captaire, que amb prou feines podia ajudar als meus pares a portar un tros de pa a casa. Realment no sé si li vaig donar pena, però si se que aquell va ser el principi de la nostra història.

Passaven els dies i cada paraula, cada sentiment, cada mirada, cada somriure, cada vegada que es tocava el cabell feia que em transportes en un altre món on només existíem ella i jo. Sempre quedàvem a la vora del mar per intercanviar paraules, fins que un dia, inesperadament, em va proposar anar a se casa. Em va pillar tant desproveint que no vaig ni pensar en els problemes que ens podien causar, però vaig dir que si en al moment. Quan vam arribar a les portes em vaig sorprendre al veure la quantitat de privilegis i de gent que hi vivia, tot semblava com una història de fantasia... Als pocs segons em va agafar de la mà i vam sortir corrents cap al seu dormitori, va tancar la porta amb clau i de sobte la seva ira es va estavellar contra mi com una onada. Aquelles sensacions eren com petards artificials per el meu cos… De cop vam escoltar que el seu germà tocava la porta. Ens vam espantar els dos, però quan les nostres mirades es van creuar, vam començar a riure… Jo vaig agafar les meves coses tot desesperat i vaig sortir volant per la finestra. Abans d'anar-me'n, em vaig donar la volta i vaig veure com ella movia la mà d’un costat a l’altre per dir-me adeu.

Al següent dia, jo seguia pensant en lo que havia passat aquella nit, encara que per poc el seu germà ens hauria descobert. Pel migdia, quan menys m’ho esperava, em va arribar una carta que posava:

“De part del marquès de Montferrat, i la seva germana, Güelfa, agrairem la vostra assistència el dia 29 de gener al migdia per informar-li en persona que podria ser el  pròxim escuder, assisteix per poder donar-li més informació.”

Després de llegir la carta vaig saltar de l'alegria, però em vaig donar compte de que la data assignada era justament el dia passat, i jo tot preocupat, vaig anar lo més ràpid possible al castell.

Al arribar, els guàrdies no em van deixar entrar fins que la Güelfa va aparèixer tota rient, però no era el somriure de sempre, era com si estigués preocupada… Abans de que jo pogués obrir la boca, em va dir que amb aquelles pintes semblava haver perdut el seny. Seguidament els guàrdies em van deixar passar i després de travessar tot el castell, vaig arribar a la sala de reunions, on el marquès de Montferrat m’esperava. Tot seguit em va demanar les disculpes, ja que, va ser culpa seva enviar-me la carta tard.  Al cap d’una estona d’haver-me informat sobre tot lo que tenia que saber, m’havia convertit en l'escuder oficial de la família, però jo encara estava preocupat per la Güelfa.

Al vespre, vaig quedar amb ella el nostre lloc preferit, perquè em va dir que tenia una cosa molt important a dir-me. Aquelles paraules que li van sortir de la boca eren plenes de tristesa i angoixa. La veritat és que jo estava molt espantat i sentia un pressentiment de culpabilitat… Quan vaig arribar allà, la vaig trobar mirant cap el mar. Jo la vaig contemplar uns segons abans de que es donés la volta, i justament en el moment que es va girar tenia la cara plena de llàgrimes, però tenia una expressió de felicitat, intentant ocultar la seva tristesa...

 

Capítol 2 U més U són QUATRE
Aquelles paraules que em va dir em van causar un conjunt de sentiments que no vaig poder diferenciar... Era com una barreja entre por, alegria i inseguretat. “Curial...tu m’estimes?” va sortir balbucejant dels seus llavis rosats, com si estigués a punt de plorar.  Jo li vaig contestar que sí, que ella era un dels motius per el que segueixo respirant, que sense ella, jo no tindria causes per viure.

 “Llavors…  no em deixaràs mai per res?”, cada vegada li tremolaven més els llavis, les mans, el cos, i jo estava cada vegada més nerviós, espantant i amb un sentiment de culpabilitat. Li vaig dir que l'única cosa que em faria separar-me d’ella seria la mort.

“Curial...fa uns dies que no em trobo del tot bé, i després d’haver preguntat a la meva minyona em va dir que podria ser que tingui la grip o… que estic embarassada.” No vaig saber que dir-li, aquell fill era meu, i el tindria amb l’amor de la meva vida. Li vaig somriure, però immediatament em vaig donar compte que aquell nen o nena no seria acceptat ni per el seu germà ni per la societat, ja que ella està molt més amunt que jo, probablement ens matin a nosaltres i a la pobre criatura. Vaig agafar-li la mà, i li vaig dir: “Ens escaparem junts, tots tres, i viurem en una petita casa en un poble llunyà, serem feliços… t’ho prometo.” Abans de que saltes a sobre meu, vaig veure el seu somriure de sempre i com movia el cap de baix a dalt donant-me la resposta d’un sí, jo només volia estar amb ella i arribar a ser un bon pare en el futur.

Al dia següent, ella va anar a casa seva a buscar alguna peça de roba i monedes d’or per el nostre viatge, i jo vaig anar a buscar un carruatge per arribar més ràpid al nostre destí. Vam quedar al nostra lloc de sempre. Abans d’anar a buscar-la, per anar-nos, el meu pare em va aturar. No sabia que volia però la seva expressió no era de felicitat. Em va dir que tingues molta cura durant el camí amb la gent pobre ja que tenien moltes ganes de sobreviure. Jo li vaig contestar que l’únic que m’importava era la vida del meu amor i de la persona que vindria en un futur. Poc després vaig pujar el carruatge i mentre me’n anava, veia el meu pare molt preocupat, el trobaré molt a faltar ja que va ser la única persona que em va mantenir i em va cuidar, ja que, no tenien molts recursos ni beneficis.

Per fi va arribar l’hora, a mitja nit, quan tothom estava dormit, vam agafar el carruatge atapeït d’or i de les nostres pertinences, i tots dos vam deixar les nostres vides per començar-ne una junts. No feia més que observar aquella mirada blava com l'oceà i aquells llavis rosats que em feien perdre el seny, definitivament estava perdudament enamorat d’ella.

Al cap d’uns mesos, el viatge era com un somni fet realitat. La veritat que el meu futur, abans de conèixer a Güelfa, era treballar de peixater per obtindre una misèria de monedes i sobreviure al dia, dia, però quan la vaig veure, vaig sentir com si la meva vida hagués cobrat sentit. No puc imaginar un altre persona en el meu costat que no sigués ella. No m’importa ni els diners ni les altres persones, només ella i la criatura que s’ha estava formant a dins seu… I de cop vam xocar amb una pedra. “Amor meu, estàs bé?” Va ser lo primer que em va sortir de la boca. “Si”. Aquella resposta que vaig escoltar em va tornar a fer bategar el cor. No va ser per tant però vam haver de parar per canviar una roda. De seguida vam seguir per arribar a la nostre destí.

El nostre viatge, després d’un temps bastant llarg, va haver de ser detingut perquè hi havia una persona que volia sortir per coneixe'ns. Jo no tenia cap coneixement per ajudar-la a treure’l però durant el camí ella em va llegir un llibre de medicina que li va donar la seva minyona, ja que jo no sabia llegir i havia d’estar atent al camí. Jo estava preparat i ella també. Amb el temps, cada vegada estava pitjor, les gotes de suor i llàgrimes li queien per el seu rostre, de cop, va començar a cridar de dolor…

Era un nen preciós però encara es veia alguna cosa entre les cames de la Güelfa… Era un altre nen! Estava tan feliç de tenir bessons que jo també vaig començar a plorar. “Güelfa aquí tens els nostres fills”. Li vaig deixar els nostres fills entre els seus braços i seguidament ella em va respondre: “Encara no tenen noms… Però m’encantaria que un d’ells es digues com el meu estimat avi, Oriol, que significa “or”. Jo li vaig dir que m’encantava aquell nom per el primer nen. El segon germà bessó li vam posar Martí, com el meu primer amic que vaig tindre, que, desgraciadament va morir per la fam.

El temps passava i ja portàvem aproximadament uns deu mesos en la nostre casa plena d’alegria, llàgrimes i de moments inoblidables junts. Sempre passàvem les tardes en al jardí tots quatre pesa’ns-ho bé jugant. Però de sobte una d’elles es va tornar tota de color negre. 


 

Capítol 3 Tot passa per alguna raó
Aquella vida perfecta que estava vivint amb l'amor de la meva vida i els meus estimats fills, que ja havien començat a dir les primeres paraules, aquella felicitat que sentí dintre meu, de sobte, va convertir-se en tristesa i en una angoixa contínua.

El meu amor, la meva vida i la meva felicitat s'estava morint lentament davant dels meus ulls, i jo no podia fer res. Ella, la mare dels meus fills, estava afectada per la pesta negra. No volia anar-me i deixar-la sola, però que més podia fer… A mi no m'importava morir amb ella, però ella insistia en què la deixéssim i que ho havia de fer pels nostres fills. Insistia en que m'havia de casar amb una altre dona per poder a tornar a tenir una nova família, i quan arribés el meu moment de despedir-me d'aquesta món, ella m'estaria esperant amb els braços oberts per poder tornar a crear una nova vida  junts.

Jo la mirava als ulls constantment per trobar aquella mirada de quan la vaig veure per primera vegada, no obstant això, ja no estava, se'n va anar com les petjades que deixes en la vora del mar i que s'emporta l'aigua, sense deixar rastra. Ara quan la mirava només podia veure uns ulls que intentaven demostrar seguretat, valentia, amor… Que barrejava amb un somriure amb el qual intentava fer-me sentir millor i menys preocupat… Al veure-la així, vaig pensar en que era millor fer realitat les seves paraules però el meu cos no reaccionava, només volia quedar-me fins l'últim instant, l'últim segon al seu costat.

No sé com vaig tenir el suficient valor per poder agafar les nostres partences amb als nostres fills i anar-me i deixar-la allà morin-se lentament. Abans de marxar, la Güelfa em va dir: “Encara que no estigui físicament al teu costat, sempre ho estaré en el teu cor.” No podia aguantar més veure-la així, li vaig donar un petó i vaig contestar: “Això ja ho sé, t'estimo…” Jo sortia d'aquella casa plena de records inoblidable amb els ulls plens de llàgrimes, però de cop vaig veure que lluny al costat del bosc, on solíem passar els dissabtes rient i recollint flors de diversos colors, una silueta de persona que s'apropava. En aquell moment no m'ho podia creure, era ell, el seu germà. Amb totes les meves forces, vaig agafar els meus fills per muntar-nos en el carruatge el més ràpid possible i poder escapar-me, però un dels cavalls no volia aixecar-se per més que li vaig ordenar…

 

El marquès de Montferrat, uns mesos abans, quan jo i la Güelfa vam fugir, el seu germà va començar a buscar-nos amb tot els seus soldats. Però també comptava amb l'ajuda d'una fetillera, la més bona de tot el poble, que va ajudar-lo a trobar on ens localitzàvem.

 

Quan va arribar i em va veure als ulls, vaig poder observar tota l’ira i l'odi que acumulava. Venia directament cap amb mi, pensava que em pagaria, però va fer un desviament per agafar de les meves mans un dels meus fills, l'Oriol. I quan estava a punt de treure’m al Martí, els dos cavalls es va espantar i van començar a córrer, volia tornar a recuperar al meu fill, però era impossible treure de les mans del Marquès de Montferrat i els seus soldats el meu petit i innocent fill. Almenys sabia que estaria bé amb el seu tiet ja que estimava molt a la Güelfa, encara que li hagués fet una punyalada per l'esquena.

 

Van passar mesos des de aquell incident i no hi havia nit que no plorava desconsoladament pel meu petit Oriol, necessitava palpar que estava bé, que l'estaven cuidant com jo ho hagués fet, era el meu petit i desconeixia tot el que li estava succeint.

Actualment estava vivint en una masoveria molt llunyana del poble on estava la família Montferrat.

Un matí em vaig adonar que no podia més, havia de recuperar el meu fill d'aquella família, la qual m'havia pres el meu fill de les meves mans.

El Martí el vaig deixar amb una muller que vivia prop meu, que sempre m'havia tractat com un fill seu. Abans de prendre camí em va advertir que havia d'anar amb compte. El seu marit havia mort a la guerra i ell sempre tenia armes a casa. Em va prestar un revòlver per si de cas.

Vaig iniciar el meu recorregut, la veritat amb molt esglai, volia tornar a veure els meus dos fills junts, els necessitava com sempre havia volgut la Güelfa, tot ho feia per ella.

Em quedava poc temps per arribar al castell.  Passaven les hores i estava molt inquiet, només feia que pensar amb el pla que tenia, era com excavar la meva pròpia tomba. Però per l'altre banda només feia que recordar les paraules de la Güelfa. Tots els meus actes, pensaments, viure només són per ella.

Em trobava davant de la porta del castell, em vaig apropar a un soldat i li vaig comunicar "em toca a mi protegir el llindar." L'home se'm va quedar mirant bastant temps, pensava que ja era home mort però va moure el cap per dir-me que si. El primer pas ja estava complet. Com soc una persona molt decidida, no em vaig pensar dos cops a entrar al castell i anar agafar el meu fill… Mentre caminava escales cap amunt, veig l'Oriol que passa corrents davant dels meus nassos. Només veure'l i vaig córrer per atrapar-lo i emportar-me'l. Però de sobte escolto darrere meu: “Qui ets?” L’Oriol va anar corrents fins aquella persona cridant “Mama”. De primeres pensava que era la mestressa de la casa que ell s'havia confós però quan em va girar era ella, la meva vida sencera, el meu amor… Era la Güelfa. Em quedo parat com una estàtua i només pensava en anar corrents els seus braços… Però l'únic que vaig fer és dir el seu nom:


- Güelfa!?



- Perdona crec que m’ha esta confonent amb una altre persona. - Va dir la noia que tenia davant.



- Però si ets tu Güelfa, tens els mateixos ulls de quan ens vam conèixer, el mateix cabell, la mateixa cara… Com potser que no et recordis de mi. - vaig dir.



- Com ja he dit m'ha confós de persona. Jo em dic Martina i soc la germana bessona de la Güelfa.





Només pensava en que la Güelfa mai havia dit res de tindre una germana bessona. La meva ànima se'n va caure als peus. Vaig caminar fins ella, vaig agafar el meu fill i me'n vaig anar corrents. “Espera.” Aquella paraula que sortia de la Martina em va aturar. “Si te'n portes al nen jo també vaig, a demés, no sabia res de que tenia una germana des de fa poc, així que vull que m'expliquis to lo que saps d'ella i del seu fill. T’asseguro que no li diré res a ningú de on vius, només vull saber si la meva germana va ser feliç durant la seva vida.” Sense pensar-m'ho mi vaig dir que si perquè veia l'Oriol com s’ha havia agafat a ella.

El marquès de Montferrat crec que ja ha deixat aquesta lluita, ja que la Güelfa, abans de morir, em va fer redactar una carta on deia que em deixes lliure per viure la meva vida, perquè jo no tenia la culpa de res, sinó que ella va ser la que va decidir enamorar-se se de mi.



Després d’un temps, a la Martina ja li havia explicat tot lo que havia passat entre la Güelfa i jo, des de el principi fins el final. La Martina em va explicar que la Güelfa i ella no es coneixien perquè les van separar al néixer. Com el rei volia tindre a un nen com a fill, es va separar de la dona. La Güelfa es va quedar amb els seu pare i la Martina amb la seva mare. Llavors el pare és va casar amb una altre dona i va tindre el Marquès de Montferrat. Tot això ho sabia perquè la seva mare li va explicar tot abans de morir. Per això la Güelfa no sabia res de tot això. Bé, finalment la Martina es va quedar amb nosaltres en una simple casa per veure els meus fills cada dia.

La veritat que no se si dir que aquesta vida que tinc ara és pot dir felicitat, però lo que sí puc dir és que la Güelfa pot descansar en pau, ja que les seves últimes paraules s’han fet realitat: els seus fills estan junts i jo he trobat a una esposa que puc estimar tant com la he estimat a ella.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]