Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Blanca Jurado Pomés
IES Alba del Vallès. Sant Fost De Campsentelles
Inici: Les paraules ferides
Sang glaçada.
Inici:  Les paraules ferides
La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.
Capítol 1 Un fil d'esperança.
CAPITOL I: Un fil d’esperança

La neu era blanca.

Semblava el més normal.

Però quant temps feia que no havia vist neu blanca?

Era com si ja caigués bruta del cel.

Bruta per les petjades de les botes, pel silenci, la por i la desolació. Bruta perquè era com si els mateixos pensaments dels uns i els altres, soldats i presoners, la contaminessin. Bruta perquè en l’aire flotava la mateixa boira, grisa i opaca, que se’ls ficava al cos i els esborrava els sentiments. Sentiments, allà.

En Li Huan es va aturar davant del barracó.

Sí, la neu que l’envoltava era blanca.

Immaculada.

Una estranya sensació.

Com si allò fos una illa.

Estava cansat, havia estat un llarg viatge. Com més aviat enllestís els prolegòmens i la burocràcia, millor. Així i tot va romandre quiet uns segons, amb la porta a menys de cinc passes. La porta rere la qual s’endevinava una certa escalfor, ja que per la xemeneia fluïa una columna de fum fosc que s’enlairava directament cap al cel.


 - Més enllà de tots els mals tràngols que he hagut de passar, mai no hagués imaginat que  els somnis més anhelats en el més profund de l’ànima es poguessin fer realitat.

 I no parlo dels múltiples capricis que pot arribar a tenir una persona, no...

 Més bé de la pura i sincera, encara que fosca i bruta, supervivència en la qual el que compta no és el descapotable més car comprat amb el fi de lluir-lo o la casa amb piscina per impressionar als amics.

 Soc conscient que no molta gent em pot entendre en aquests moments.

 Alguns per ignorància.

 Altres per falta de sensibilitat.

 Uns altres no s’haurien ni parat a pensar més enllà de les comoditats de les seves llars.

 No obstant això, no els hi guardaria cap rancor.

 Al cap i a la fi, no molts anys enrere, jo era igual que ells o fins i tot encara més inconscient.

Tot va canviar el dia en què vaig decidir ingressar a l’exèrcit.

Ja no aguantava ni un segon més aquella societat hipòcrita!

En les primeres setmanes d’adaptació a la caserna i a les noves rutines encara era un noi rematadament  immadur i cec.

Cec per la incapacitat de veure més enllà de la cascada plena d’egocentrisme, falsedat i tota mena de manipulacions en que estava envoltat.

Fins el dia en que van començar les meves sospites... amb una expedició per marcar zones de refugi en cas d’atac.

“En caure la nit, vam tornar al campament que havíem instal·lat, ens vam trobar que encara s’havia de preparar el sopar per poder alimentar els vint-i-set soldats que hi participàvem.

Els veterans disposats en un cercle tancat van començar a parlar entre ells tot xiuxiuejant, tot seguit se’ls va veure desaparèixer en la profunditat del bosc. Als altres, ens van deixar a càrrec de les taules juntament amb les feines que quedaven per fer.

Em vaig estranyar força en sentir una espècie de detonacions llunyanes just mentre anava a buscar llenya, ja que m’havia ofert com a voluntari tot veient que no hi havia gaire cosa a fer.

Mitja hora després, em vaig trobar la taula farcida de llonganisses, formatges, patés i tota mena d’aliments.

En aquells moments no era capaç d’imaginar d’on podien haver tret tot aquella abundància culinària.

Aquells van estar els inicis d’un seguit de problemes que es van anar succeint...Però aquesta història us la deixaré per més endavant, ja que en aquests moments no em puc permetre perdre més temps.

És una qüestió vital.”

Ara intento fugir dels mil i un pensaments que m’esclaten en el cap, encara no arribo a fer-me a la idea de que estic a cinc passes de sentir-me mitjanament lliure.

Deixo enrere les penúries dels darrers mesos com a presoner tancat entre quatre parets, mirant la lluna entre barres de ferro en les pesades nits d’insomni.

Crec que he arribat fins un punt, on no estic segur d’ haver perdut del tot el poc seny que em quedava. Per més que ho intenti, no em puc treure del cap els infinits crits i gemecs que ressonaven per totes les sales les vint-i-quatre hores del dia.

Penso en aquells companys... imagino que el següent dia molt probablement no tornarien a respirar, caminar, sentir, escoltar, plorar, recordar, imaginar...somiar en que algun dia serien lliures.

Però és l’hora de pensar en mi mateix.

Per poder sortir d’aquell infern amb vida, he hagut de fer coses de les quals no em sento gens orgullós.

El fred d’aquest dia d’hivern m’està apunt de consumir.

Tinc totes les extremitats congelades.

L’escalfor que transmet el refugi fa que cada cop tingui més ànsies d’entrar i deixar enrere les inseguretats i paranoies que em provoca la baixa temperatura.

En girar el pany i obrir la porta, em veig encarat davant una pistola.

Sento com un raig d’escalfor metàl.lic em traspassa.

Aquells imbècils m’han preparat una emboscada!

  

Mentre queia a la glaçada neu, sentia com tots els pensaments em passaven ràpidament pel davant i es difuminaven, com tots els pèls de la falsa esperança que havia generat s’anaven arrencant un per un...

Sabia que estava apunt d’ entrar en un somni sense retorn.

La neu s’havia tenyit de roig.

No és gaire habitual.

La neu transmetia impuresa.

O més bé un desig emmascarat de vermell.



          

 
Capítol 2 Rialla de la mort
Capitol II:  Rialla de la mort

La mort.

Res més va impedir a Li Huan frenar-lo dels seus futurs somnis.

Cadenes que empresonarien la seva ànima i no la deixarien anar.

Així doncs, el que creia ser un desig fet realitat es va convertir en el seu pitjor malson.

Un cop més es demostra que els finals de “Hollywood” no tenen res a veure amb la vida d’una persona.

En aquest cas d’un soldat.

No obstant això, us donaré el plaer de desemmascarar la veritat d’aquesta peculiar història rebobinant en el temps.

Un any abans..

-Vaig estar caminant sense descans, notava com les extremitats del meu cos no em responien com jo ho hagués volgut a causa del devastador fred d’hivern .

Unes hores més tard em vaig sentir alleujat en sentir com el meu superior Rein Hoand  ordenava la tornada al campament per sopar, ja que el crepuscle anunciava que no tardaria molt en caure la nit.

Va ser en aquells moments que vaig sentir gent parlant i rient entre si, em va picar la curiositat, així doncs, vaig decidir desviar-me del camí per comprovar què estava passant.

-Pot justificar la  curiosa falta d’interès que tenia en arribar al campament i continuar la seva tasca com a soldat? Hi ha algú que pugui demostrar que és cert el que ha dit?

“Haig d’admetre que aquest fiscal m’intimida força ja que jutjat per un tribunal militar podria acabar davant d’un escamot d’afusellament”

 -Vaig informar a un dels meus superiors que havia escoltat sorolls estranys i em va ordenar anar a inspeccionar-ho juntament amb en Wi Lei, un recluta amb aspecte de nen però sempre amb una cara de pocs amics.

Retornant als fets, vam seguir les veus que ens van portar davant d’ una casa aïllada en el bosc,  on es podia contemplar el fum sortint de la xemeneia. Tot seguit , vaig veure dos nens jugant amb la neu fora vigilats de prop pels seus pares, tot hi que aquests seien a la terrassa observant-los i parlant entre ells.

Ràpidament vam tornar sobre els nostres passos en adonar-nos que començava a nevar directament cap al campament i  ja no volíem endarrerir-nos gaire temps més.

No vam trigar més de cinc minuts en arribar i preparar-nos per la següent tasca.

Em va preocupar la falta de menjar pel sopar ja que un recluta havia  derramat tot el brou.

Un grup de veterans juntament amb dos sergents van estar parlant en veu de xiuxiueig uns quants minuts.

Ens van assignar a cadascú diverses feines i , tot seguit, van desaparèixer misteriosament.

A mi em va tocar recollir llenya per tenir-ne suficient per passar la nit, així doncs vaig dirigir-me fins el bosc que havíem travessat en Wi Lei i jo fa una estona.

 De cop i volta, en arribar-hi vaig sentir uns quants trets, estic gairebé segur que provenien de la zona on s’hi trobava la casa amb la família.

-Permís per parlar senyoria.         

-Endavant.

- No hi havia cap altre soldat amb vostè fent la mateixa tasca per confirmar la seva versió dels fets?

-No, ja que ens vam repartir per tot el terreny en diverses direccions força allunyades.

-Pot prosseguir amb l’argumentació dels fets.

-Vaig tornar al campament després de recollir suficients pals i em vaig sorprendre en veure un munt de menjar sobre de la taula principal.

Tot seguit de preguntar a en Sei Hand, un recluta força espavilat encara que molt golafre, vaig descobrir que el menjar l’ havien portat els veterans que feia unes hores havien desaparegut.

Me’n vaig anar a dormir ja que no havia de fer cap guàrdia en tota la nit.

A la tarda del dia següent, se’m va fer estrany  veure com ens reunien a tots per anunciar la sobtada mort d’una família sencera en una casa dels voltants.

Uns dies després, el servei d’investigació de la policia militar va deduir tots els moviments de l’assassí. Primer va matar al pare i a la filla amb un tret al cap, el noi va ser disparat al ventre i finalment a la mare directament al cor després de ser violada.

 “ Retornant novament a l’escenari d’aquella crueltat, sentia pura ràbia i tristesa; a  més no m’entrava al cap com una persona podia arribar a fer tal barbaritat.

En aquell moment vaig perdre la poca esperança que em quedava en la humanitat”

Quan Wi Lei i jo vam descobrir que era la llar d’aquella família que fa hores expressaven tanta felicitat, ens vam quedar pàl·lids i consternats.

Dos dies després em vaig trobar acusat d’assassinat.

Crec que això es tot.

-Senyoria, em concedeix el torn de paraula?

-Afirmatiu

-Com pot justificar totes les proves que hem trobat en el lloc del crim en contra seva?

- Al matí en llevar-me, no trobava la meva pistola. Estic segur que algú va aprofitar alguna situació de distracció per agafar-la i cometre el crim.

-Com explica que només hi hagués empremtes teves per la casa i cap ni una d’en Wi Lei?

-Ell estava a pocs metres de la casa revisant el terreny, mentre jo estava més a prop.

- I quina explicació dóna dels cabells trobats dintre de la casa?

-Perquè quan la família ens va veure, la dona em va oferir un te calent.

-És bastant estrany trobar restes de la seva sang en la neu, no creu?

-En anar cap a la casa vam creuar un bosc i em vaig fer un tall  al braç amb una branca...suposo que em van caure restes de sang a la neu.

-Tot hi així, les proves el senyalen clarament.

-Protesto senyoria, -va dir l’advocat defensor-, l’acusat ha justificat totes les proves incriminatòries de l’escena del crim. A més té un testimoni que el lliura clarament de sospita, ja que les declaracions formulades d’en Wi Lei justifiquen la innocència de l’acusat.

-D’acord, ja he pres una decisió...

Abans de que el jutge acabes la frase es va sentir una veu que ressonava per tota la sala.

  • TOT ÉS MENTIDA!

De cop i volta, en Wi Lei es va aixecar i va començar a parlar.

-Jo vaig veure amb els meus propis ulls com els va matar a tots!

Va amenaçar de matar-me amb la pistola contra el cap si no li guardava el secret.

M’he mantingut en silenci perquè tenia molta por.

En escoltar aquelles paraules vaig començar a tremolar. No podia creure que m’hagués traït.

Tot allò que estava dient no tenia cap mena de sentit.

 Jo no havia participat en aquella massacre!

 I així, després de les nombroses acusacions que van esclatar com a bombes sobre mi, vaig ser detingut per assassinat.

En aquells moments, es dibuixava en la mirada de Wi  Lei la freda rialla de la mort.
Capítol 3 Una ombra dins del cor
-Tan sols havia passat una setmana des de que el jutge va anunciar sentència a cop de martell.

Em resignava a creure com havia acabat entre aquestes quatre parets i barres de ferro.

No m’entrava encara dins el cap, com en Wi Lei em va condemnar a l’exili fins la fi dels meus dies.

Si no és que m’executen abans...

 

Malgrat el meu esforç en recordar, la meva memòria em diu que mai no vaig fer cap acte que l’incités a estar en contra meu... o potser sí...

Després de reflexionar hores i hores sobre l’arrel de la qüestió, penso que el problema no  prové d’en Wi Lei com a persona, més bé crec que la fosca i cruel societat  a la que estem sotmesos l’ha fet esclau dels seus pensaments.

Volia escapar d’aquell obstacle de qualsevol forma, encara que el recurs fos la mentida.

Crec que l’acabaré perdonant d’aquí uns vint anys, si no és que aconsegueixo sortir abans d’aquest malson.

 

“El temps a la presó passava molt lentament; això feia que en Lee Huan tingués moltes estones per a reflexionar sobre on l’havia portat la vida. Desgraciadament no era el millor lloc per estar els anys que li quedaven per viure.

Les primeres nits se les passava alerta, ja que no estava segur si els seus companys de cel.la podrien actuar amb agressivitat contra ell per qüestions mentals.

A més, cada deu minuts notava la llum de la llanterna dels guàrdies rondant per la sala i vigilant que tot estigués al seu lloc.

Quan els rajos de llum entraven per la finestra fent que s’il·luminés tota la cel.la, anunciaven el començament de l’estricta i avorrida rutina que anaven marcant els funcionaris fins l’hora de dormir.

Cada dia... i així consecutivament.

 

Pocs mesos després en Lee Huan va començar a notar una sensació de rebuig tant per part dels guàrdies com de la gent amb qui compartia aquell infern.

Sentia com diverses mirades l’apuntaven directament al seu clatell juntament amb veus de crítica i de xiuxiueig.

A més, els malsons l’empaitaven duran la nit cada cop amb més freqüència.

En definitiva, en Lee Huan notava que hi havia alguna cosa que no quadrava gaire bé.”

 

Aquesta nit he retornat al món dels malsons.

Aquest cop estava en el menjador, de cop i volta agafo una forquilla i la clavo a l’ull d’un noi que seia davant meu, tot seguit agafo la safata de fusta i començo a donar-li cops sense parar fins que es desmaia i m’aixeco a engegar-li puntades a tort i a dret.

Diria que amb aquest ja van quatre malsons durant aquesta setmana.

Si no recordo malament l’anterior, era quan escanyava una noia de la neteja que rondava pels lavabos abans de l’hora de sopar fins que els guàrdies em van aturar.

No acabo d’entendre perquè tots els somnis es desenvolupen dins de la presó amb excepció d’uns pocs.

Com si no en tingués prou amb aguantar dia rere dia aquest lloc...

 

Estic fart d’aquesta situació, no em puc creure com he pogut aguantar tants mesos aquí dins.

-Lee Huan, deixa ja el paper d’ànima innocent tio...et penses que ets millor que tots nosaltres o què, collons?

En escoltar aquelles paraules d’un simple i fastigós criminal, alguna cosa es va encendre com benzina al meu interior

-La veritat es que ho soc, jo estic aquí per un error, no com tu... no vaig cometre cap delicte.

-Tens problemes mentals o què? Et creus que no estem al corrent de totes les bretolades que vas fent últimament?

I ara no em vinguis amb que no vas assassinar a tota una família sencera, m’atreviria a dir que la majoria de nosaltres som uns àngels comparats amb tu !

-Quines bestieses dius, més bé ets tu qui s’ho hauria de fer mirar imbècil!! No en tens ni idea dels fets, així que tanca la boca una estona.

M’estava controlant per no donar-li un cop ben fort fins que es va aixecar amb ganes d’aclarir-ho amb les mans.

Em va llançar un cop sec i directe al nas, no vaig tenir temps de reaccionar. El món se’n va anar de vista.

Em vaig despertar en un llit duna cel.la de la infermeria.

Vaig veure el metge assegut davant meu, semblava que estigués esperant que em despertés.

-Hola Lee Huan, estàs a la infermeria ja que t’han donat un cop fort al nas i t’has desmaiat...Ho recordes?

-Sí, ho recordo... quan torni a veure’l desitjarà no haver nascut.

-Quan tu vulguis hem de parlar.

-Parlar de què? Ja està tot dit!

-Tenim sospites d’un problema greu i volem dur-te a l’hospital psiquiàtric per fer-te més proves.

-Que dimonis m’estàs dient, insinues que estic boig? Sou vosaltres que no teniu ni punyetera idea pel que estic passant.

-Coneixes la famosa novel·la d’en Dr Jekyll i Mr Hyde? De vegades no ets conscient dels teus actes. I d’aquest fet en diem tenir una doble personalitat.

“Quan en Lee Huan va saber de la seva realitat, va sentir una ràbia intensa que va portar-lo, quan va tenir l’oportunitat, a clavar al doctor un bolígraf directament al coll, justament a la jugular.

Això va fer que caigués estès a terra.

Es va vestir amb la roba del doctor, es va posar l’abric, la bufanda, els guants i les seves ulleres; va agafar les claus i va sortir  tot dient al guarda de seguretat que vigilava la porta, que li havia injectat un tranquil·litzant que segurament li  duraria tota la nit.

Així va esquivar tota la seguretat fins arribar a la porta d’entrada i sortida dels treballadors.

Un cop fora, va caminar uns metres per la neu perquè ningú sospités, després va començar a córrer amb totes les seves forces.”

 

Només em volen confondre, són ells els qui han perdut el senderi.

Com que tinc una doble personalitat?

Insinuen que vaig ser jo qui va matar a tota la família?

Encara que ho fos, estic segur que el meu subconscient, tindria una bona raó; sí ...segurament vaig notar alguna maldat en ells i la vaig impedir.

Així doncs, suposo que els somnis que vaig tenir també eren realitat...

Encara que no em sento orgullós en actuar d’aquesta forma es l’única manera de lluitar contra tots aquests malalts que només segueixen un model erroni de ser.

El doctor a qui he atacat em volia portar a l’hospital per manipular-me mentalment i ser un més en aquesta societat hipòcrita.

Definitivament haig d’escapar de tota aquesta gentussa...

M’haig d’afanyar, ja que a hores d’ara sospito que ja s’hauran adonat del meu engany.

“Així, després de córrer durant una bona estona, el fum sortint de la cabana li va cridar l’atenció i va decidir d’apropar-s’hi.

Els peus enfonsats dins la neu se li anaven glaçant, les petjades havien deixat un rastre evident del seu pas.

Sentia en el seu caminar les ales de la llibertat.

El que ell no sabia era que una altra mena de llibertat l’estava esperant."

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 


No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2082
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
El secret del Bosc Vell
DINO BUZZATI  357 grups
Uns quants dies de novembre
JORDI SIERRA I FABRA  169 grups
La Faula
GUILLEM DE TORROELLA  105 grups
L’assassí que estimava els llibres
MARTÍ DOMÍNGUEZ  460 grups
Sobre la terra impura
MELCIOR COMES  155 grups
VIDEO
















Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:
Amb el suport de:
              
Amb la col·laboració de:

[Web creada per Duma Interactiva]