Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Pupus
IES CAYETANO SEMPERE. Elx
Inici: Curial e Güelfa
Estem en perill
Inici:  Curial e Güelfa
“La bona dona, pel gran amor que sentia per son fill, no solament volia que es quedés sempre amb ella, sinó que a més es tingués per content amb la pobresa que son pare li havia deixat. La noblesa de cor, emperò, que es troba en molts homes pobres, també es va ficar en aquest, i ben aviat, ja en la seva infantesa, li va fer avorrir aquella vida. I veient que la seva mare no li donava cap solució, va fugir-ne pobrament i a peu. Va anar-se’n a casa del marquès de Montferrat, que en aquell temps era un jove fadrí, el qual feia poc que havia heretat, a la mort de son pare, el regiment i senyoria de la seva terra. El marquès tenia una germana, una minyona de poca edat que es deia Güelfa.”
Capítol 1 Estem en perill
Capítol 1



El pensament de la tardança d’una nova carta del meu fill no m’havia deixat dormir en tota la nit. Ja era la segona vegada que el propietari em demanava els diners d’aquest mes i alguna cosa  em deia que la tercera no seria tan educat. Mentre em portava a la boca l’últim tros del florit i dur pa, em vaig consolar pensant en el banquet que tindria una vegada que el carter portara l'escrit del meu estimat Curial.  

-Elvira, Elvira! Baixa, afanya’t!  Que el xiquet t’ha tornat a escriure!

Em vaig alçar tan de pressa amb el crit de la meua veïna que la cadira va caure abruptament. Sense molestar-me  a posar-la altra vegada al seu lloc, vaig baixar les escales quasi sense poder coordinar els meus peus.

-Ai, ai! Quina sort tens filla! Tens al teu fill escrivint-te cada mes, mentre que el meu, des que es va casar, a penes  se’n recorda de la meva existència. Que desgraciada sóc!

-Què vols que et diga? Si és que el meu nen és un àngel.

Com sempre, em vaig trobar la meua veïna ficant el nas a l’ interior del paper. Veure el sobre als seus dits va fer que cresquera una repentina fúria dins meu. Vaig tornar a la meua casa i per fi vaig bolcar el contingut sobre la taula. Ara ja podia respirar tranquil·la, Curial m’havia enviat més diners dels esperats i em sobraria per a tres mesos de lloguer. Com sempre, la seua carta començava amb la rutinària disculpa.



"Huit d’abril.

Estimada mare,                    

Espere que els diners que estic fent arribar a casa siguen suficients perquè pugues  perdonar-me per la meua fugida fa més de quatre mesos. No hi ha dia que no em recorde de tu i pense en les penúries que de segur estàs passant.

Per ací, les coses van avançant favorablement i el Marqués es mostra molt menys reaci a la meua presència que quan vam començar la nostra estratègia. Ja quasi no em costa gens fer-ho, forma part de la meua rutina. Com sempre, a les huit del matí, agafe el desdejuni del meu senyor i el puge fins al seu llit on m’està esperant impacient. De vegades, em llança un tros de formatge que em sembla or pur, altres dies tan sols menge pa. Els meus matins consisteixen a cuidar dels animals als estables fins que l’amo em fa anar a la seua habitació.”

En aquest moment pensava que no podria continuar llegint, la vergonya i la pena em consumien per dins, però sabia que era l'única manera de seguir endavant, vaig fer un esforç i vaig continuar.



“Depenent del seu estat d’ànim, puc passar de quinze minuts a una hora dins i quan terminem, arriba la meua hora preferida del dia, la visita de Güelfa. És la meua única esperança, ja t'he parlat d’ella en altres ocasions, la noia de cabells negres. Tan negres com aquell carbó que el pare portava tots els dies a la roba després de treballar. Mentre em cura les ferides, en l'única cosa en el que em puc fixar és en els seus ulls color mel, oh beneïts ulls! Aquesta profunda mirada m’alleuja més que la pròpia potinga que aplica sobre la meua pell. Més tard, mentre el senyor descansa en la seua alcova, comença tot.

Els primers dies em va resultar difícil, quasi imposible, trobar els diners, però, per a la nostra fortuna, vaig tenir un dia de sort. Mentre netejava els bruts llençols, Isabel, la jove dona del senyor va entrar a l'habitació. Pel que sembla, i com pràcticament sempre, no es va adonar de la meua presència. Es va acostar a la prestatgeria on el meu amo tenia la seua preuada col·lecció de llibres. Em va estranyar veure-la buscar amb tant èmfasi, mai m'hagués imaginat que una xiqueta que no arribaria als catorze anys sapiguera llegir. La curiositat m'impedia llevar-li els ulls de damunt, rarament entrava a l'habitació del meu senyor, no es suportaven. I per a què mentir, jo a ella tampoc.

Finalment tot va cobrar sentit quan vaig veure com agarrava el tom vell i ple de pols de La Ilíada. Del seu interior va extreure el que semblava un petit sac de monedes d'or, mai havia vist tant d’or en una brossa tan diminuta. A partir d'aquest moment tot va ser més fàcil, sense saber-ho m'havia obert les portes per a complir el nostre objectiu. Quan el meu amo dorm, l'única cosa que haig de fer és acostar-me sigilosament i amagar una part dels diners al costat de la roba bruta del Marquès. És tan senzill com recollir la roba bruta l'endemà i fer-te-la arribar. Normalment és la servicial Güelfa qui envia les cartes, és una noia esplèndida que sempre fa les seves tasques a la perfecció.

Cada vegada que t'escric, la sensació que algú més puga llegir aquesta carta em tortura. Sé que ni encara que tinguérem els diners suficients podria tornar a casa. El simple fet de pensar que podrien arribar a culpar-te pels meus actes m'obliga a mantenir-me allunyat de la persona que més vull, és a dir, de tu.



El teu fill que et troba a faltar moltíssim, Curial."



Tant de bo haguera pogut creure aquestes paraules, però la sensació d'abandó que tenia en el meu interior no m'ho permetia. Primer el meu marit i ara el meu nen.

Sense prestar més atenció al que em deia el meu fill, em vaig empolainar i vaig decidir anar a pagar el lloguer. Després, mentre comprava de la millor carn del mercat com si d'una marquesa em tractés, notava la gelosa mirada de la gent que estranyada no entenia com podia permetre'm tots aquests luxes. El meu era un poble petit on els habitants no estaven gens acostumats a aquest tipus de situacions.

Va haver-hi una mirada que vaig sentir amb molta més intensitat. Es tractava d'una noia d’uns disset anys, d'ulls clars que a penes s'albiraven entre els brins del seu fosc cabell. Era com si ja l'hagués vist abans, tan familiar…

Intentava desfer-me de la noia però seguia amb la sensació que encara m'observava, fins que em mesclí entre la multitud.

Els dies passaven i el meu pèssim control sobre els diners feia que la fam tornés a la meua llar. El despertar cada matí sense els crits de la meua veïna avisant-me perquè baixara per la carta del meu fill augmentava la meua ànsia cada dia. Necessitava aquests diners amb mi.

I a la fi va arribar. Desesperadament vaig trencar el sobre esperant que les monedes caiguessin sobre la taula, però quan només vaig veure un miserable tros de paper, vaig sentir el meu cor parant-se.



"Benvolguda mare,

Estem en perill…
 

Capítol 2 Güelfa
No em podia creure el que estava llegint, a penes podia subjectar la carta amb les mans del que em tremolaven. La lletra del meu fill no era la usual, semblava que l’havia escrita amb molta pressa i una gota de sang m’impedia veure la data en què es va escriure. Això em va fer pensar en quant de temps havia passat i si li hauria ocorregut alguna cosa. Vaig continuar llegint.

“Tinc moltes coses per a contar-te, mare, però pràcticament no tinc temps per a fer-ho. L’altre dia, mentre feia les meues tasques, vaig escoltar un crit de fúria que va fer tremolar els fonaments de la casa.

- Isabel! On són els meus diners?! Falten molts diners i sé que has estat ensumant entre les meues coses! Com t'atreveixes, rata bruta?

En aquest moment, vaig abocar el cap a l'habitació del Marquès i em vaig trobar amb una Isabel, terriblement espantada i paralitzada per la por que semblava un xai enfront d'un llop. La seva veu tremolosa em feia sentir molt culpable, i mentres ella responia, una veu al meu cap m'incitava a confessar. Aquest pensament es va esvair quan vaig escoltar-la:

-Senyor méu, mai agafaria més diners del que em pertanyen com a esposa teua. Crec que no t'has adonat encara que aquest criat teu de pacotilla, l'única cosa que fa és enganyar-te i aprofitar-se de tu.

Pensava que em moria, no em podia imaginar el que passaria si l’amo s’adonava del que estava fent i sobretot, no em podia creure el que va contestar el Marqués.

-Què estàs dient? Estàs insinuant que el meu Curial seria capaç de robar-me! Què, a mi? Amb el respecte que em té? Fal·làcies! Injúries!  Et faré pagar per això, pelacanyes. Retira't ara mateix.

Abans que poguera veure'm, em vaig afanyar a amagar-me en els estables on solia treballar. Vaig suposar que no sospitarien de mi en cas que em trobaren allí. Encara que clarament el Marquès dubtava de tots nosaltres i que jo no anava a ser una excepció per molta estima que em tinguera, em sentia segur perquè la majoria de les sospites queien sobre la innocent Isabel. El meu senyor va decidir tancar-la en una de la seues estances fins que es celebrara el judici, per la qual cosa jo vaig haver d'ajornar el robatori d'aquest mes.  Sent molt no haver pogut enviar-te res, mare.

Després d'aquest succés, la relació amb el Marquès va canviar dràsticament, semblava un altre. De llançar-me un miserable tros de formatge, va passar a compartir el seu menjar i el seu llit. Dels cops, van arribar les carícies i les manyagues. A vegades, en trobar-nos pels passadissos, en comptes d'apartar la mirada, s'acostava i afectuosament em preguntava com m'havia anat el dia. Estava comportant-se com un autèntic cavaller. Fins i tot vaig arribar a sentir-me malament per enganyar-lo i robar-li tants diners.

Mentrestant, la pobra Isabel esperava al judici que determinaria la seua destinació final. En ocasions, escoltava plorar des de l’habitació de l’amo fins que un dia no la vaig escoltar més. Preocupat, pensant que es podria haver suïcidat, vaig anar a la seua recerca i per a la meua sorpresa, no la vaig veure allí. Quan vaig entrar a l'habitació, l'últim que recorde és Isabel copejant-me a l'esquena i provocant que perdera el coneixement.

En despertar-me, el primer que vaig veure van ser els ulls clars  del meu estimat senyor i la seua càlida veu tranquil·litzant-me.

-No et preocupes, petit, ja ha passat tot.- Deia acariciant suaument el meu cabell.- Isabel va pensar que eres el culpable d'aquesta situació i la mala gossa la va pagar amb tu. No li ho perdonaré mai! Però tranquil, ara ets fora de perill. Mentre estaves inconscient, jo mateix m'he encarregat d’avançar el judici i Isabel ha estat declarada culpable. Si és que ja sabia jo que no feia bé a casar-me amb una nena malcriada...

En aquest moment, em vaig preguntar què succeiria amb la petita Isabel i, com llegint-me el pensament el meu senyor va dir:

-La seua execució serà demà mateix. No et tornarà a molestar en la vida.

Aquella mateixa nit, ni l'abraçada del Marquès va servir per a calmar el meu sentiment de culpabilitat i em vaig passar la nit en blanc fins que es van fer les sis i mitja del matí, hora en la qual executarien la jove Isabel.

No podia creure les tendres paraules de l'amo quan em va dir:

-Curial del meu cor, continues despert? Ja pots estar tranquil, tot ha acabat per fi, pots dormir una mica més, hui jo mateix et portaré el desdejuni.

Les seues paraules es van quedar gravades a foc en la meua ment, no obstant això, sabia que no eren certes, la mort d'Isabel recauria per sempre sobre les meues espatlles i això no podria canviar-ho mai.

Al dia següent el botxí va portar alguna cosa per al Marquès, amb intriga vaig anar a atendre'l a la porta. Se'm van posar els pèls de punta i se'm van entelar els ulls en veure el cap d'Isabel dins d'aquella sagnant bossa, morta, sense vida. Volien que el Marqués la vera amb els seus mateixos ulls.

Ara m’era molt més difícil robar, des que no estava Isabel, no m'atrevia al fet que el senyor tornés a notar l'absència dels seus diners. A més a més, l'amo, temorós que la situació es repetís, va decidir canviar els diners del seu antic lloc, això ho vaig descobrir en un dels meus intents fallits de tornar a actuar. Així que no em va quedar una altra que seguir-la.Qui anava a imaginar que algú com el senyor anava a guardar les seves riqueses sota el matalàs?

I mare, ja t'imagines el que vaig haver de fer per a aconseguir aquests últims diners... Uns diners que no he estat capaç d'enviar-te. Abans de poder fer-ho, el senyor es va adonar de la seua absència i va donar l'ordre de tancar totes les portes de la seua casa. Pensen que he sigut jo, m’estan buscant. Ara mateix estic amagat, no tinc molt de temps.

Ja estan ací.”

Justament en acabar de llegir la carta, vaig llançar al foc el paper amb les altres que guardava, no podia quedar cap prova.

De sobte, la porta es va obrir amb força. Era la mateixa dona d’ulls color mel i cabells d’atzabeja que havia vist al mercat uns mesos enrere. Amb sorpresa vaig exclamar:

-Qui és vostè?! I què fa aquí a la meua casa?

I amb un fil de veu va dir:

-Sóc jo, Güelfa.
 

Capítol 3 Última carta
Quan encara estava tractant de despertar-me, vaig sentir els crits de Damián, el servent de la casa. Bé és sabut que no sóc del seu grat i que, des que la meua relació amb l'Amo ha millorat, atorgant-me més privilegis, haver de servir-me diàriament no era una de les seues tasques favorites.

-Curial! Curial! Tens una carta de la teua mare, per fi algú t'escriu.

No sé què em sorprenia més, el to sarcàstic amb el qual tenia la gosadia de parlar-me o el fet que la meua mare m'haguera escrit.  Era la primera vegada que m'escrivia en quatre mesos, estava segur que no seria gens agradable. Estava esperant per a poder llegir la meua carta tot sol però semblava que Damián no tenia cap intenció de marxar-se.

-Tens pensant anar-te’n? No tens tasques per fer?

-Sí, les mateixes obligacions que tenies tu abans de ficar-te en el llit de l'Amo, amic meu. A veure si hauré d'anar fent-li una visita jo també al Senyor...

Li hauria matat en aqueix mateix moment però, el desig de conéixer el que la meua mare volia transmetre'm era molt més fort, així que vaig haver de frenar la meua fúria i ignorar-li. Quan es va adonar que no li anava a contestar se’n va anar resignat.

"Estimat Curial, t'escriu la teua estimada mare.

Segurament t'estaràs preguntant el motiu d'aquesta carta, no és la meua intenció preocupar-te, però fa unes setmanes vaig caure malalta i encara no he aconseguit recuperar-me. Comence a témer que mai podré eixir d'aquesta i segons el metge pot tractar-se d'un cas de pesta, al poble cada vegada n’hi ha més.

I per a la meua desgràcia, tinc la sensació que els meus dies estan comptats i com a última voluntat et volia demanar alguna cosa. Bé saps que res en aquest món podria entristir-me tant com la idea de no poder acomiadar-me del fill que tant he volgut abans de la meua mort. Així que et demane això, volgut, torna, torna amb mi Curial. Tinc clar que no serà fàcil per a tu, però sé que amb el teu amor cap a mi, bastarà perquè intentes complir el meu desig i em faces aquesta tan esperada visita. Sent dir-te això tan sobtadament però no em podia imaginar que això fora tan greu. Estic tan feble que no em queden forces per a continuar escrivint, espere que les nostres pròximes paraules siguen en persona.

Això és tot Curial, esperaré impacient la teua arribada.

Una forta abraçada, el meu benvolgut fill.”

Estava clar que havia d'anar a la casa de la meua mare, però no perquè estava malalta sinó perquè era evident que aquella carta no l'havia escrita ella. Fa anys, quan podíem arribar a passar setmanes amb el menjar just per a sobreviure, vaig tindre la mala idea de robar en la carnisseria del poble per a no morir de fam, amb la mala sort que em van descobrir en ple acte. Els càstigs per robatori eren molt greus sobretot per a un xiquet com ho era jo i la meua mare era conscient d'això. Per a salvar-me, va assumir totes les culpes i va donar la cara per la meua, la sanció que li van imposar va ser perdre les seues mans. Era obvi, que ella no podia ser l'autora d'aquesta carta. Alguna cosa estava passant, la meua mare podria estar en perill i havia d'ajudar-la.

L'endemà ja ho tenia tot planejat per al meu viatge, havia guardat el meu equipatge, havia donat menjar als cavalls i el meu Amo ja estava avisat que m'absentaria uns dies. Al principi no s'ho va prendre massa bé, tenia por que poguera ocórrer-me alguna cosa i arribara a perdre'm per sempre. La veritat és que començava a sentir que el seu afecte cap a la meua persona era autèntic. A més, no estava acostumat a la soledat que passaria aquests dies, primer Güelfa, que havia marxat feia uns dies i ara jo, qui li donaria calor a les nits? En fi, seria poc temps si tot eixia com el que havia planejat.

Havia d'eixir de matinada si volia arribar el més prompte possible, el meu Amo havia posat a la meua disposició un dels seus millors carruatges per al trajecte. El camí se'm va fer etern, semblava que mai arribaria al poble on havia crescut i on havia viscut tant. Però finalment, el carruatge es va detindre, per fi sabria el que li estava passant a la meua mare. Sense pensar-ho ni un segon, vaig eixir precipitat del vehicle en direcció a la meua casa. Vaig tocar la porta no una, ni dues, ni tres vegades, sinó centenars d'elles sense obtindre cap mena de resposta. Així que no em va quedar una altra opció que buscar un altre lloc pel qual entrar. Per a la meua fortuna, vaig trobar la finestra de la cuina entreoberta, i em faig ficar dins sense cap mena de problema.

Amb peus lleugers i sense fer soroll vaig registrar tota la planta baixa, evitant les taules que, per experiència pròpia, sabia que cruixien. El silenci que en un passat m'havia resultat tan relaxant, era ara fred i esgarrifós. Em vaig fregar els braços una mica tractant de donar-me calor, i vaig pensar que, una vegada que tornara a casa, no m'apartaria dels càlids braços del meu estimat amo. Prompte havia acabat de registrar també la planta de dalt i seguia sense haver trobat ni rastre de la meua mare. Llavors ho vaig recordar: el xicotet magatzem que el meu pare va construir per a guardar les provisions de l'hivern i la llenya per a la ximenera. Es clar que sense provisions que guardar, ès trobava més que en desús.

Em vaig dirigir al jardí posterior i amb passos ferms i directes a la xicoteta cabanya de rajoles roges. Havia plogut feia poc i el fang se'm pegava a les soles de les cares botes fetes a mesura. De la porta provenia una desagradable olor a putrefacció i em vaig tapar el nas amb fàstic.Finalment, la vaig obrir.

La visió va fer que obrira els ulls com a plats. Mare es trobaba amb braços i cames fortament atapeïdes amb gruixudes cordes. Una tela li impedia fer qualsevol tipus de so. Vaig treure el ganivet que havia robat durant el desdejuni i em vaig acatxar al costat d'ella per a desfer-me de les cordes. Primer li vaig llevar la de la boca.

-- Curial, que fas ací?! Has d’anarte´n, fill, i de presa. Abans de que torni.-- Aquell comentari va cridar la meua atenció.

--Tornar? Qui va a tornar mare?-- Ella va deixar eixir un so d'indignació.

--Quins poques llums arribes a tindre a vegades, amor, menys mal que Déu va tindre almenys la bondat de fer-te bell. La meua segrestadora, Curial, o creus que m'he lligat ací jo sola?

--Qui ès mare? Que vol? No tenim diners ni menjar que donar-li.-- La meua mare va negar amb el cap.

--No busca res d'això amor, et vol a tu. La teua mort.

El ganivet se'm va caure de les mans. La meua mort?

--Per això has d'anar-te’n Curial. És una manipuladora de molta de cura, no li farà res a una vella com jo, ja que no aconseguiria res amb això. A més, amb el feble que estic et retardaria massa en la teua fugida, has de deixar-me ací.

--Estàs segura?-- Una llàgrima se'm va escapar per la cantonada de l'ull.-- No vull deixar-te de nou.

La meua mare em va regalar un somriure tranquil·litzador i em va assecar la llàgrima amb un dels seus monyons, tal com quan jo no era més que un xiquet i em raspava els genolls. Després em va regirar el pèl tan sols com una mare sabia fer-ho.

--Totalment.-- Va assenyalar la porta darrere meu amb un assentiment de cap.-- Ara corre.

Però no vaig poder fer-ho. Una cosa afilada i punxeguda m'havia traspassat el pit, tant que fins i tot podia veure la punta de l'obridor de cartes sobreeixir si baixava la mirada. El dolor va explotar al meu pit, i les meues articulacions es van tornar gelatina, fent-me caure a terra. El crit de la meua mare va ser l'últim que vaig escoltar, i el somriure cruel en el rostre de Güelfa va ser l'última cosa que vaig veure, abans de tancar els ulls per sempre.

….…………………………………………………………………..

El meu Curial es va desplomar a terra i em vaig precipitar cap avant per a tapar-li la ferida. Vaig mirar cap amunt, cap a l'assassina que s'havia atrevit a tocar el meu fill. I amb la mirada més afilada que vaig poder adreçar-li li vaig dir:

--Pagaràs per això.

Amb una cara de completa indiferència, va netejar calmadament l'obridor amb un mocador blanc. Com si no acabara d'assassinar una persona.

--Curial s'havia ficat massa en la meua relació amb l'amo.--Va explicar ella-- Estava destinat a morir des del primer moment que l'amo li va posar les mans damunt. A més, pel que tinc entés, Curial devia la seua presència en la mansió a tu. Per mantenir-te.-- Va acusar-- Per la qual cosa tot això no és res més que culpa teua.

Una vegada el ganivet va estar net, va llançar el tros de tela roig als meus peus.

--Estic desitjant veure de què eres capaç.-- Va dir sarcàsticament--Eres tan sols una vella manxola.

I llavors va eixir del magatzem.

No sè quant de temps vaig estar allí, agenollada al costat del cos inert de Curial. Però una vegada vaig sentir la ira envaint-me la venes, sabia que no podia seguir allí, sense fer res. Em vaig alçar i em vaig dirigir a la porta, clavant la mirada en la direcció per la qual havia desaparegut Güelfa.

--No subestimes mai la ira d'una mare, xiqueta.--Vaig murmurar al vent.

……………………………………………………………………...

Tres anys més tard, una senyora vestida de negre contemplava les flames que consumien la mansió Vellparde, propietat del senyor Maura, o com a ell li agradava que els seus servents ho cridaren, amo. La venjança refulgía als seus ulls negres, l'únic sentiment supervivent de tants anys de sacrificis i sofriment. Tenia els braços a l'interior del seu llarg abric de cabells negres, però si hagueren estat a la vista, hauríem vist que la senyora mancava de mans. L'estructura de la mansió tremolava i cruixia, afeblint-se per moments, i els veïns s'agrupaven al voltant del recinte, commocionats per la visió. Els guàrdies reials i l'ajuda encara no havia arribat, però ja era massa tard, tots dins ja estaven morts.

--Degueres haver-me matat quan vas poder, rata.--Va murmurar la dona de negre a les flames--  Ara cremaràs a l'infern amb la resta de la teua plaga.

I dit això, la dona es va endinsar entre les flames.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3801
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Curial e Güelfa
ANÒNIM  267 grups
La felicitat d’un pollastre a l’ast
MARTA SOLDADO  331 grups
Les paraules ferides
JORDI SIERRA I FABRA  477 grups
La Bruixa
CAMILLA LÄCKBERG  979 grups
Estudi en lila
MARIA ANTÒNIA OLIVER  179 grups
VIDEO










Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   

Amb la col·laboració de:
               

[Web creada per Duma Interactiva]